De Mags i Gegants (En català)

Capítol 2 - L'home sense llar

Capítol 2 - L'home sense llar

En Brokk va obrir la porta que va grinyolar tímidament i va entrar a casa seva. Només entrar va sentir una olor suau a salmó de riu amb espècies: romaní i farigola.  Aquella bona flaira hipnotitzava fins hi tot al més poderós dels bruixots. Sense més dilació va penjar la túnica al penjador i va seguir la olor fins la cuina, on una noia es trobava remenant l'olla mentre murmurava una cançó en veu baixa.

El mag es va aturar uns instants a contemplar el somriure d'aquella jove baixeta, de cabells castanys i curts. No volia interrompre aquell moment. Se la veia tant feliç, tant jove i tranquil.la que no gosava trencar aquell silenci ja que, pel que es veia, tot hi que ja portava uns segons quiet, observant-la, encara no se n'havia adonat que algú havia entrat a casa.

Definitivament aquella noieta era molt apreciada per en Brokk, li aportava pau a l'ànima, ell mateix n'hera conscient i per això no volia trencar aquell moment. En Brokk sabia apreciar molt els petits detalls. De fet, el jove mag pensava que en ells residia el camí a la pau interior.

La jove va alçar la mà per intentar arribar al saler que estava al prestatge que hi havia sobre seu però, per arribar-hi va haver-se de posar de puntetes. Després d'haver escampat un bon grapat de sal, va continuar remenant l'olla.

La dolça noia era bastant més jove que en ell, tot i que era bastant alta respecte la majoria de les de la seva edat i també, pensava en Brokk, molt més madura. Als seus 12 anys ja s'ocupava del manteniment de tota la casa, cosa que, en Brokk agraïa ja que ell no hi solia estar massa. Simplement hi anava per sopar i dormir-hi i per, es clar, cuidar d'ella, la Jane.

-Hola Brokk! Que ve que hagis arribat, el sopar és casi a punt ja. - va dir la Jane.

En Brokk no s'esperava per res del món que la Jane pogués intuir la seva presència. Pensava que s'havia mogut amb peus de plom des que havia entrat a casa. La noia de cabells castanys va girar una mica el cap mostrant el seu somriure etern, sincer i la seva dentadura blanca al contrari que els seus ulls negres com la nit desentrellada.

-Bona tarda Jane, me n'alegro que comencis a guiar-te pels teus instints, sempre et seran útils -va contestar en Brokk amb un petit somriure, el més gran que solia dedicar.

La Jane va agafar un cullerot i va començar a servir el líquid de l'olla en dos plats per a la sopa mentre en Brokk desviava la mirada cap a la finestra. El sol començava a caure, els raijos rojos del capvespre començaven a donar pas poc a poc a la negre nit.

-On és l'home sense llar? - va preguntar en Brokk tot buscant amb la mirada per tots els racons de l'hort de l'exterior de la casa.

-Ha marxat fa ben poc - va dir la Jane col·locant els plats de sopa a la taula de la cuina - de fet m'extranya que no te l'hagis trobat.

En Brokk va fixar la mirada cap un conjunt de matolls a uns metres de l'hort que separaven el que era la civilització del bosc profund. Per allà és per on l'home sense llar solia arribar quan el sol acabava de sortir i començava a abraçar el món amb les seves fletxes de foc i per on solia marxar quan començaven a amagar-se els rajos  de color rubí. Cada dia aquell misteriós home emergia de les tenebres del profund bosc negre, solitari per treballar la terra d'en Brokk.

Treballava tot el dia de valent. De tant en tant, la Jane li donava un cop d'ull des de la finestra de la cuina. No es fiava d'aquell personatge alt però amb l'esquena lleugerament encorbada i prim, però fort físicament. La seva enorme cabellera negre solia tapar-li la major part de la cara quan llaurava l'hort.

Quan estava cansat, parava. Era llavors quan la jove Jane podia observar l'enorme cicatriu que travessava tota la cara de cella a orella. Aquell home era lluny de ser atractiu. Tot i la seva fortalesa física, tenia la mandíbula desencaixada, una cella més a munt que l'altre i la forta olor corporal tampoc ajudava gaire.