Quan les onades m'acaricia els peus,
noto mil plàstics que no són meus.
Quan somio que visc a Cadaqués,
m'adono que en 2050 no en quedarà res.
És el seu preciós blau que m'enamora,
i el seu brut gris és qui odio.
Aquest preciós mar plora dia rere dia,
igual que ploren els que no arriben a terra ferma,
igual que ploren animals indefensos al morir,
tot per la nostra ignorància que tot ho deforma.
Paisatges idíl·lics com el Cap de Creus,
tenen malsons al pensar que només en quedarà l'història.
Capvespres al Delta de l'Ebre,
les seves aigües es tenyeixen de negre.
Albes on el mar es fon amb el riu Llobregat,
no en tindrem la sorra tèbia ni el menjar barat.
Terra d'acollida i solidaritat, però,
on acollirem si sense mar ens quedem?
Llocs que pretenen unir a quatre ilusionistes,
que alhora pretenen ser destruïts.
Indrets a la seva vora on s'ha prohibit la matança d'animals
però que a dins seu encara es practiquen assasints carnals.
Ha presenciat milers d'afusellaments,
però nosaltres li estem donant la guerra.
Correfocs i cercaviles,
i nosaltres només sabem mirar qui són els culpables,
quan som nosaltres mateixos.
On gaudirem de la nostra estimada llibertat,
si no tindrà on nedar no escapar.
Mentim diem que ens ofeguem a la ciutat,
però els peixos no menteixen dient que s'ofeguen al seu propi hàbitat.
Meduses piquen,
però els humans al veure el mar plorant no repliquen.
Ell no és el culpable del nostre inútil consum,
ens cuida i ens dóna vida,
a la desesperada expecto Patronum!
basta ja! Ens crida,
t'estimo Mare Nostrum.
