Diari del meu exili

Primera carta

Dia 1

El paisatge que un home veu, ulls enfora, acostuma a ser el reflex del que amaga, ulls endins - Albert Sánchez Piñol -

Arribar a l'illa no es que hagués estat una tasca fàcil. Jo, envoltat de set mariners d'origen escocès, un home anomenat Sow i un capità que pel que he vist no té fama de pacient. L'illa es difuminava entre els tons grisos del mar i el cel, tota ella envoltada d'una espuma blanca que feia de barrera fina entre el mar i la terra. 

Passejar per l'illa, no havia millorat el seu aspecte. En cada part de l'illa trobaves aquella boja vegetació descontrolada que se't feia difícil definir. Sense camins pactats, i tot ple de molsa de tres curiosos colors: blau, violeta i negre. 

En un primer moment m'havia semblat trobar la illa deserta, sense ni tan sols el soroll d'animals. La persona que jo havia de substituir desapareguda i se casa descuidada. I el veí de l'illa amb un aspecte pobre, pàl·lid i empresonat en la bogeria. 

No em fa falta dir que tota la situació em posava els pels de punta. Però no havia recorregut tot l'oceà per retirar-me ara que hi havia arribat. Ara, no pensava marxar, compliria amb el meu treball com a oficial atmosfèric. 

Ja he dit els meus últims acomiadaments i ara només em calia sobreviure. El primer dia d'un any sencer.