De l'amistat a l'amor

Capitol I

00:00, la festa estava al seu punt alt. Música alta, pareixia que tots es divertien, i a la Chiara com sempre li havia vingut un atac de pànic. Hi havien massa persones envoltant-la.

Bon regal li estava fent a la seva amiga. Ella,per sort, no pareixia haver-li fet molt de cas, perquè estava intentant ballar prop del seu noví, que improvisadament s'havia fet DJ.

Vinga Chiara, respira...Un,dos,un,dos, respira poc a poc i relaxa't!'' pensava ella.

Però no podia funcionar, era l'asma i no podia marxar en aquell moment.

De la cantonada on havia anat a tranquil·litzar-se no veia res, només les estrelles al cel, i algun que altre cotxe d'alguns invitats de la festa que estaven arribant.

L'aire fred i l'herba baix dels peus l'estava ajudant, aquells tacons eren insuportables.

I precisament quan estava pensant amb les seves sabates malèfiques, va sentir una veu masculina que va aconseguir cridar la seva atenció. Però es va tirar ràpidament contra la paret perquè no volia que ningú la veges en aquestes condicions.

La veu no volia desaparèixer, al cap d'un instant, va començar a sentir clarament les paraules, i aquell individu no pareixia molt content. Estava molt exaltat, i el motiu poc després el va entendre quan va ser descobrida.

-"Ei tu!" T'he vist,ho saps? Són teus aquests tacons? Acabo de ensopegar-les, i quan he caigut he perdut el meu telèfon!" va dir amb un to molest.

La Chiara es va posar a riure com una nena petita al sentir les paraules d'aquest desconegut. I va dir: -" Mm..Si són meves les sabates.. Perdona, no he estat molt responsable per tirar-les al mig del camí, no pensava que algú vingués aquí!"

-"Ah, així ha estat culpa meva? Estàs bromejant oi?"

-" Tranquil,tranquil,tranquil! No he dit això! Deixem-ho esta, i busquem aquest telèfon!", bastant nerviosa va afegir:" Agafa el meu, així faràs llum al terra!".

-"Gràcies" va contestar, amb un to a més cabrejat no poder.

Però ella mateixa es va dir:" Cabrejat ell? Jo hauria d'estar cabrejada! Ha interromput els meus exercici de respiració! Encara que..  màgicament per un moment m'ha tranquil·litzat! Així que no puc queixar-me.." va pensar.

Chiara el va veure que passejava amb el seu telèfon a la mà, usant-lo com a llanterna, i es va aturar a mirar-lo, tot i que amb aquella foscor no es podia veure gran cosa.

Era alt, amb els cabells curts i clars, i esquena ampla. Portava una jaqueta de colors, uns pantalons texans i unes sabates Nike.

 Era molt divertit,perquè parlava amb ell mateix en veu baixa.

La Chiara el va veure ajupir-se i cridar: "L'he trobat!"

I sense almenys tornar-li el telèfon se'n va anar parlant amb el seu telèfon que li havien trucat.

"Que mal educat! Almenys podia haver-me dit alguna cosa i tornar-me el meu telèfon! " va pensar la Chiara.

La Chiara es va girar un moment i havia desaparegut, amb el seu telèfon. Es preguntava com ho havia de fer per poder trobar-lo sense cap nom ni cap cara; a més, la casa on es celebrava la festa era immensa. No veía cap solució per trobar el seu propi telèfon.

Va pensar en posar-se a buscar-lo, es va posar les sabates, es va arreglar una mica els cabells i va decidir de tornar dins a la casa, a la recerca del noi desconegut. Perquè era principis de Setembre i ja començava a fer fred al jardí.

Reentrant a la casa, evitant varies ''mans mortes'', noies borratxes i ballarins improvisats.