Clara Parks

La veritat

-Si vols que et digui la veritat, no tinc ni la més mínima idea. La raó per la que estic aquí és per esbrinar què pinto jo en aquest lloc. –Va dir la Clara, sospirant. –Primer de tot, m'agradaria que m'expliquessis què és aquest lloc i perquè el Ducit ha marxat.

El Quod va sospirar, semblava com si s'esperés aquella reacció, però la temés.

-Què vols dir amb aquest lloc? –Va dir l'home, esperant que no respongués el que estava pensant.

-Això no és la Terra, és un altre món? –Va especificar la noia.

El geperut va arronsar-se d'espatlles, va inspirar profundament i es va aclarir la gola.

-Podríem dir que això és l'antecessor a la Terra. Però no en anys del planeta, sinó pel que fa a la vida de les persones. Tots els humans hi han viscut, aquí. Tots ells han trepitjat aquesta terra. Però després, quan és la seva hora, desapareixen de cop i reapareixen dins el ventre de la seva mare. Allí, es triga nou mesos per esborrar-los la seva memòria i que comencin de nou, oblidant-se d'aquest vell indret enmig de la galàxia. L'única cosa que els hi queda són les aficions que els agradava practicar, amb les quals ja neixen. –En Quod va observar a través de la finestra. –A tots ens agrada viure aquí, tot és millor. Però no ens hi queda gaire temps.

Perplexa, la noia no aconseguia engolir tota la informació que se li havia donat, la mateixa que portava tant temps buscant.

-Llavors... el Ducit ha nascut a la Terra? –Va dir la Clara, contenta per haver-se'l tret del damunt, però, a la vegada, trista, sense saber el motiu.

-Sí, noieta... però no el trobaràs, no cal que ho intentis. –Va dir, endevinant els seus pensaments. -Tothom adopta un cos humà i se li atribueix un nou nom. L'únic que roman és la seva veu i els seus ulls. –Li va explicar, acomodant curosament uns fulls desordenats en un calaix de l'escriptori.

-I... Hi ha algú, o alguna cosa, darrere de tot això, oi? –Va atrevir-se a dir la noia. Aquesta pregunta l'havia repetit un i altre cop al Ducit. Però aquest es feia el desentès.

-Això ja no ho sé, xica. –Va dir, tallant, el bon home. –Sembla que no saps gaire més que jo.

Uns moments de silenci, incòmodes però a la vegada abellidors. La Clara va aprofitar per acabar d'observar la sala, apreciant la pinta antiga que tenia i sentint l'arcaica olor que impregnava l'aire.

-Per què dius que no us queda molt temps? –Va interessar-se la noia.

-Doncs, bé...

De sobte, van trucar a la porta de fusta en forma d'arc, interrompent a en Quod.

-Endavant, si us plau... Com si fóssiu a casa vostra. –Va dir aquest, alegrement.

De la bretxa entre la porta i la paret, va sobresortir un cap menut de dona. Més aviat, primer de tot, va sortir unes ulleres de pasta d'un color verd ben lluent. Després, es va poder albirar millor una careta rodona i blanca com si fes anys que no li tocava el sol. Tenia uns llavis prims i rosats i uns ulls marrons intensos, com el cafè. Semblava com si no s'atrevís a dir el que havia de dir i va esperar un parell de segons per decidir-se.

-D... Dux? –Va murmurar, quasi inintel·ligible.

-No... jo em dic Quod. –Va dir desconcertat ell mateix.

La dona va negar amb el cap i va senyalar la Clara fent-li senyals per a que s'acostés.

-Ella...? La... Clara? Ehem... Sí, sí. Emporta-te-la, ja he acabat. –Va dir el substitut d'en Ducit, content de deslliurar-se'n per fi.

La Clara va vacil·lar, però finalment es va aixecar i la va seguir. Tot i que no s'atrevia a apropar-se molt a ella, seguia a aquella dona desconeguda quasi xafant-li els talons.

Van recórrer una pila de passadissos, com si allò fos un laberint sense fi. La majoria d'ells tenien penjats a les parets un munt de quadres de persones diferents. Això sí, no n'hi havia cap d'igual. La noia els observava curiosa i contemplava el peu de foto de cada un, sense excepció. Els noms que més li van cridar l'atenció van ser Novis, Paratus, Stultus, Flagranti i Defecit. La senyora no es va girar ni un sol cop ni li va dirigir la paraula, semblava molt concentrada en resseguir l'edifici. Portava una faldilla de tub negra, ben ajustada a les cames, la qual li impedia caminar amb lleugeresa, a més a més, dels talons d'agulla d'un pam de llargada. La caminada se li va fer eterna i, quan semblava que el passadís s'acabava a la cantonada, n'apareixien una dotzena més. Semblava el monstre de la mitologia grega que, quan li tallaves un cap, en sortien dos més encara més forts.

-Els noms tenen algun significat? –Va aventurar-se a preguntar la noia, quan acabava de llegir Ignavum Nominare en un peu de foto.

Va haver-hi una estona de silenci una mica llarga. La Clara ja donava per ignorada la seva pregunta i va decidir seguir endavant. Però es va topar amb la senyora esprimatxada aturada davant seu.

-Doncs ara que ho preguntes, mai se m'havia passat pel cap. –Va dir, girant-se cara la noia. Va ensenyar el seu somriure, unes dents blanques perfectament arrenglerades. I, tot seguit, va afegir allargant la mà. –Em dic Scriba, encantada.