Tretze de juny

Una carta

Estimat Nico,

Crec que ha arribat l'hora que sàpigues la veritat. Fa molts anys que estem junts, hem viscut moltes experiències i m'agradaria, et prenguis com et prenguis el que et desvetllaré en aquesa carta, que no les oblidessis mai. Al contrari, m'agradaria que fossin un lloc on aferrar-te, per reflexionar i per entendre'm.

Se'm fa molt difícil dir-te el que et vull dir però tu no ets del tot adoptat. Bé, de fet, jo no t'he dit mai que ho fossis.
Ho vas deduir tu o t'ho va dir algú. Un dia vas arribar a casa després de l'escola i no em vas dir ni hola, vas anar a la teva habitació i t'hi vas tancar. Jo vaig pensar que tindries un mal dia i que era millor deixar-te estar. Tu no vas dir res en tota la tarda, simplement vas restar allà tancat en silenci. Tal silenci que em vaig pensar que t'havies adormit, així que no et vaig dir res.
Va ser al vespre quan vas venir a la cuina molt enfadat, amb una cara que deixava ben clar que havies estat plorant durant hores. Tenies els ulls molt inflats i vermells i la cara plena de llàgrimes. No vaig tenir temps de reaccionar perquè em vas escopir: "No m'estranya que no et preocupis per mi, no ets la meva mare. Ja veig que els nens de la meva classe tenen raó. " I tal com havies aparegut vas marxar i vas tancar-te al lavabo.