Jo sóc la noia del banc. Saps aquella que s'assenta sempre en el banc del carrer i observa la gent? Sí? Doncs aquesta sóc jo.
M'agrada mirar com la gent passa. Com, atrafegats, els humans d'avui en dia corren amb les seves maletes a les mans i la corbata o els tacons ben ajustats per no perdre el tren. Jo, tranquila, observo. Observo com la jove soltera amb una filla passa corrents per portar-la a l'escola. Observo com l'avi passeja el gos, que es diu Huchimoto. També veig com a la gent se li escapa el tranvia o el taxi, i com esbufeguen frustrats davant d'aquesta situació. Al veure-ho, somric. És divertit pensar que per a ells el temps és or i se'ls hi tira a sobre. Jo, en canvi, m'he fet amiga d'ell i he après a viure amb calma. En quedem pocs, de calmats.
Miro el rellotge que porto al canell: les 8:30 del matí. Ara deu ser l'hora en que la dona que treballa a l'altre costat de la ciutat passa corrents davant meu. I per que? Doncs perquè, com sempre, ha parat un parell de minuts a l'Starbucks a pendre un café, pensant que li sobrava el temps. Mireu-la, ja ve.
I, ara mateix, també veig com el bus que havia d'agafar s'escapa. Torno a somriure i penso:
" La gent que va al cinema no sap el que es perd. La vida és millor que qualsevol pel·lícula".
YOU ARE READING
Pensaments d'una desconeguda
Short StoryPer començar, em presento. Sóc, simplement, una desconeguda. Una desconeguda aficionada a les paraules. En aquest "llibre" hi penjo tots els meus textos que valen minimament la pena o ideas que se'm ocurreixen.
