Sense títol

Sense títol 1 - història de desamor

No saps prou les ganes que tenia de tu. De la teva pell, de la teva olor... de tots els racons amagats del teu cos que la roba no em deixava veure.

Se m'encongeix el cor de pensar que mai ho descobriré. I se m'omplen els ulls de llàgrimes al pensar que mai sabràs com em vaig sentir al teu costat.

Com tot el meu cos es va posar en alerta al cap d'unes hores de veure't per primer cop. L'emoció de veure't després d'estar uns mesos parlant... He de reconèixer que la primera impressió no va ser res especial. Tenia alguns dubtes, però dins meu hi havia alguna cosa que em deia que potser sí, que potser sí que m'agradaries molt.

Vam abraçar-nos per dir-nos hola i de seguida vam començar a caminar pel que seria una cita molt llarga, de moltes hores i també de moltes passes... Doncs el que més recordo és com el cos em va reaccionar al tenir el teu tan a prop. Perquè aquell dia tu xocaves contra mi al caminar, d'aquella manera que només passa quan dos cossos es tenen ganes. Eres tu qui xocava contra mi. I allò em provocava reaccions que em van sorprendre. No havia sentit res tan intens abans. Amb tant poc contacte previ, em refereixo.

I la manera com em miraves... em miraves tota la cara amb dolçor. I també em miraves els llavis.

Ho recordo molt bé.

No entenc perquè va haver-hi un canvi tan brusc d'un dia per l'altre. Què va passar?

No m'ho has explicat i no crec que m'ho expliquis mai. Tot això perquè no et vaig enviar un missatge de bona nit? És que no té sentit... no ho entenc. Alguna cosa més hi ha d'haver. I que jo estigués cansada per la nit, és normal. Havia fet el viatge el mateix dia, recordes? Em vaig aixecar molt aviat per agafar el tren, per a poder-te veure. Això no compta?

No vas veure què còmode que em sentia amb tu? Les ganes amb les que t'escoltava? Quan m'explicaves que volies anar a Itàlia a que la gent gran t'ensenyés a cuinar la pasta. Em va agradar molt aquell dia. Per la nit em vaig sentir molt afortunada i feliç. El meu cor estava ple i tranquil. I il·lusionada de que havíem quedat per a l'endemà.

No et vaig enviar un missatge de bona nit perquè, no ho sé, vaig pensar que ja ens veuríem l'endemà. Crec que tenia ganes de disfrutar d'aquelles sensacions i vaig pensar que tu segurament voldries fer el mateix. Tu tampoc em vas enviar cap missatge abans de que jo em posés a dormir. No entenc les regles de les cites, no ho veus? Em vas enviar el missatge quan jo ja dormia... i em vaig despertar uns quants cops aquella nit, com tu.. però jo em vaig despertar perquè et tenia ganes. Moltes. Moltíssimes. Mai m'havia passat allò. Despertar-me de lo humida que estava de somniar amb tu.

I tot per l'endemà rebre un missatge teu de que t'havies rallat moltíssim i de que no ho veies clar perquè no t'havia escrit i no hi havia hagut prou química? Se'm va caure el món una mica a sobre. Et vaig dir que jo volia veure't i vam quedar igualment.

Però ja no hi eres. Estaves molt molt lluny. Em vaig passar tot el dia intentant connectar amb tu un altre cop. Més enllà d'una amistat, perquè parlant sí que ens enteníem molt. I mira que a mi aquestes coses em costen, recorda que sóc tímida. Doncs vaig fer tot l'esforç del món per apropar-me a tu... i tu no em responies. De cop no t'acostaves a mi, era jo la que ho feia. I em vaig sentir rebutjada i desconcertada pel canvi tant ràpid de sensacions.

Em pregunto si realment va passar alguna altra cosa... o si el fet de que no t'enviés el missatge et va recordar alguna experiència passada.

No ho sé... encara que vist com va acabar tot plegat, amb tu tant distant també les següents setmanes... em pregunto si aquell dissabte va ser un miratge. Perquè per a mi va ser bastant especial. I em posa trista de pensar que només ho va ser per a mi... després de com em miraves... encara em dol una mica, ves.