Sant Jordi i la Cosa

A un poblet de Mallorca, hi vivia un homenet, encarregat de registrar fenòmens atmosfèrics. En enormes toms acaramullats en prestatges plens de pols, escrivia a mà i de mala manera cada dia, una sèrie de patrons climàtics. Un pobre llunàtic, que duia tota la vida cercant una anomalia que li donàs emoció al seu dia a dia. Aquell era el seu destí. No tenia família, ni mascota. Per això, els encarregats de seguretat, que tancaven i obrien l'arxiu, l'havien d'engegar a les quatre, quan tothom havia partit, clausurant les portes del seu temple.

A aquell senyor l'anomenarem Valentí. A vegades ni ell recordava què nomia. En Valentí tenia una estació meteorològica prou professional damunt el casal en el qual feia feina. Havia estat una de les darreres subvencions pel clima, que havia realitzat la defallida Unió Europea. En realitat la seva tasca era ser funcionari. A diferència dels clàssics funcionaris, ell no perdia temps berenant dues hores al cafè del poble, ell s'esforçava tota la jornada. Un temps va fer molta feina, però des de les remodelacions de personal, s'encarregava d'apuntar el temps. Ningú li havia manat la tasca, senzillament un dels batles li havia suggerit que per favor fes com si en tregués "profit" de l'estació que havia arribat de l'antic continent. I així ho havia fet.

Sovint feia publicacions a les xarxes socials relatives al clima. Se sentia famós. Important. Allò el feia feliç. De nit, pujava al terrat de casa seva, i contemplava el cel amb un telescopi. Tenia la sensació que si continuava mirant cap allà a d'alt, algun dia veuria alguna cosa que el faria famós. Perquè vull ser famós, si ni tan sols m'agrada sortir de casa, com em sentiria amb la premsa fent-me preguntes. Fos com fos, feia mesos que la idea de la fama voltava pel seu cap. Era una contradicció vivent en Valentí.

Una nit calorosa del mes d'abril en Valentí va sentir un tremolor a la cella de l'ull dret. Sabia que aquells fets eren deguts al temps, als canvis de pressions i a els corrents. Ell no tenia estudis. Només el graduat escolar. Però a força de mirar vídeos de tutorials, s'havia fet un expert en qüestions relacionades amb el clima. Bé, també era un amant de la ufologia i dels fenòmens paranormals.

Aquella nit, estava especialment nerviós, no aturava d'encendre cigarros. Gairebé amb l'anterior encenia el següent. Havia pujat una botella de vi negre, amb un tassó de plàstic, i glop rere glop, se l'havia feta seva. Abans d'anar-se'n a jeure, va pegar una altra ullada al telescopi. Marejat per la beguda, li va costar aclucar l'ull. Com un esclafit, va veure una lluentor que s'encenia en el cel. Fregant-se els ulls amb el dors de la mà, va tornar a repetir el procés i va veure l'objecte que li canviaria la vida. Va dubtar de si era un satèl·lit, un estel o una estrella moribunda, però el patró d'intermitència era únic i peculiar. Estava segur que era una espècie de codi alienígena. Amb la lent rodona del telescopi i la llanterna del mòbil, va repetir els patrons que veia allà a dalt. Estava segur que no era cosa del vi. Allò era una nau demanant ajuda, i ell estava dispost a ajudar, i a fer-se famós, és clar.

El matí següent no va fer gens de feina. Ni registres, ni estacions. No havia tancat els ulls en tota la nit. Estava malsofrit. Volia que fos de nit. Volia saber com estaven els seus aliens preferits. Volia publicar un "selfi" amb un marcià. Va passar el dia com va poder. Quan van faltar quinze minuts per les tres, va agafar els ormejos i va partir volant cap a casa. Més d'una persona es va preocupar, quan va veure que en Valentí havia estat el primer a partir aquell dia.

A la fi, va arribar la fosca. Es va vestir amb una tela reflectant, d'aquelles per mantenir la temperatura del cos. Amb una corretja se la va fermar a l'altura de les aixelles. Al cap una tulipa d'una lámpara, per tal de projectar els rajos de llum. La seva intenció era ser un far humà, un guia. Posseïa una llanterna de leds molt lluminosa. Les primeres hores van ser insuportables. Sense senyals. Avorrit, enfadat, jugava a imaginar-se assegut en un OVNI. I en aquell precís instant, sense avís, es va encendre una bolla de foc al cel. Enfora. Però amb una aclucada d'ulls va ser prop, molt a prop d'ell. L'objecte metàl·lic accelerava i es feia més gros de cada vegada. Fins a fer-se immens. Com un plom i emetent més claror que el sol, va caure al seu jardí amb un fort tutup.

Sense tocar el terra, va baixar les escales, corrent i cridant. Angoixat, emocionat, pareixia una núvia amb el vestit platejat. Sense por, es va apropar a la bolla fumejant. En el centre de l'esfera, un portelló s'obrí. Hi havia una bestiola verda, lletja, es bategava.

En Valentí va agafar aquell ésser com si fos un quissó malferit i el va dur al llit. Li va curar les ferides amb Veta-dine i el va tapar amb una manta massa calenta. Quan es van despertar, l'ésser no sabia on era, però el berenar era damunt la taula del menjador. Tots dos es van asseure i es van mirar als ulls. Allò que no sabia en Valentí, era que ell també es podia enamorar. La criatura verda, amb cua i morro de drac, va segregar un líquid vermellós dels ulls de peix, que era un plor d'emoció, per haver conegut a una persona tan fantàstica. L'home li va regalar un llibre, un diccionari de català. L'Ésser, del cul va treure una figura, que feia olor de rosa, i que tenia la consistència d'una espelma. I tenia forma de flor.

Quan la relació va acabar, en el jardí, en Valentí va trobar una figura exacta a un roser. I vet aquí que així naixé la història de Sant Jordi.