Historia curta, escrita en català en honor al concurs de Sant Jordi creat pel perfil oficial @WattpadAmixdelesLlenguesES
Historia Guanyadora del 1r Premi 🥇
Oops! This image does not follow our content guidelines. To continue publishing, please remove it or upload a different image.
Feia dies que un drac, gran i ferotge, s'havia allotjat a la contrada de Montblanc. Els montblanquins estaven atemorits de que la bèstia arribés a la vil·la i, assedegada de sang com devia estar, se'ls cruspís a tots.
Clamaven al Rei per a que fes fóra la criatura feréstega o alguna solució per no haver de morir dins d'aquelles goles plenes de dents. Però aquest s'havia limitat a prohibir que ningú sortís de les muralles de la vil·la.
Al poble, no es parlava d'altre cosa. Allà on anessis, el drac era en boca de tothom.
La Cleo ho va comprovar aquell dia. En realitat, ella era la Princesa Cleodolinda, filla del Rei, però no li agradava fer valer el llinatge per a guanyar-se res, i tampoc li agradava obeir les antiquades normes paternes. Preferia sortir a passejar per la contrada, barrejant-se amb els seus convilatans com si fos una més.
I es que per a ella, els montblanquins eren veïns o amics, no "súbdits".
Per a la Cleo, el seu pare era un retrògrad aferrat a les velles tradicions. I això la posava de molt mala lluna, perquè semblava que mai podria ser Reina si abans no es casava amb, si tenia sort, un jove príncep.
I ella no en volia pas, de prínceps -joves o vells- ni de núpcies. Volia fer valer la seva veu i millorar les condicions econòmiques i socials de la seva gent, enderrocant les arcaiques lleis actuals que només enriquien a nobles i clergues.
A més, preferia mil vegades passar l'estona amb la seva millor amiga Jordina, la filla del ferrer: anant a mercat o asseure's juntes sota d'un arbre a llegir llibres que treia d'amagat de la biblioteca del Castell.
Ja de petita havia sentit curiositat pels llibres, la seva mare -al cel sia- havia fet construir aquella immensa sala plena de volums i li havia encomanat la passió per la lectura.
El Rei, que pensava que llegir no valia per a res, havia mantingut la biblioteca en memòria de la seva difunta esposa i gràcies a això, la Cleo se'n podia fer un tip de llegir.
Aquella tarda, després de trobar-se amb la Jordina, les dues amigues van anar a fer un vol.
—Déu n'hi do amb això del Drac! —Va comentar la Cleo, quan es van quedar soles.
—Mira, que no se'm posi al davant el coi de bèstia, que li clavo una espasa de les del pare i després pregunto. —Respongué la jove bruna, sempre disposada a passar a l'acció.
—Què n'ets d'exagerada, Jordina!—va riure la Cleo.
—No, no. Ho dic de veritat —va contestar la xicota tota seriosa—, a casa meva no hi posa els peus aquesta criatura del dimoni.
—Però... Si no l'has vist!
—Ni la vull pas veure, Cleo. Ja t'ho dic, si la veig, la mato i s'ha acabat el bròquil —va contestar la mossa mentre feia el gest de clavar una espasa al pit d'una bèstia imaginària.
