Podria haver sigut possible tot en aquell moment. Absolutament tot. Sabia que podia passar, i en sabia quines en podien haver sigut les coseqüències. Però em sentia única. Em sentia desfogada dins d'un desig. Un desig que sabia que podria haver durat minuts i hores però era destructor del meu present. Però, i si realment busco destruïr-lo però no en aquell moment?
El punt àlgic de la nit, on sonava aquella cançó que et posava la pell de gallina, per l'eufòria, la suor, els crits I la il·lusió de trepitjar de nou una discoteca. Imagineu-vos tota l'acumulació dels records en un mateix escenari de nou. Doncs el problema és que així estava jo. Però amb un apunt més, davant del noi amb ulls blaus, fibrat i samarreta blanca que em mirava com si fos el dolç prohibit però sabent que aquell desig d'assaborir-nos era mutuo.
Cada vegada que el mirava, sentia un calfred per dins que em cridava I suplicava que m'apropés a ell com un immant però a la vegada aquella por de saber-ne totes les conseqüències que aquell apropament podia representar per mi. Sense poder resistir més m'hi vaig apropar tot dissimulant conscient de que totes les mirades repercutien a la meva esquena i consciència però en aquell moment em volia deixar anar. Deixar fluïr tot el que era amb qui realment em venia de gust. Però no podia cometre una altra vegada el mateix error. No podia tornar a ser egoista com fins ara, no podia fer-ho en aquell moment.
Les seves mans recorrien tot el meu cos, des de la cara fins sota la meva esquena, notant un petit pessigolleig agradable que em feia oblidar tot allò que no fos ell, i nosaltres. Agafant-me les caderes amb un moviment sensual i tendre, jo, recorrent amb la meva mà tot el seu abdòmen i pectoral i suaument petonejant el seu coll mentre el meu cap negava el que estava passant. De sobte, ens trobavem cara a cara, a menys d'un centímetre de distància on un petit cop hagués pogut fer estallar una batalla de desitjos enverinats. Però no va ser així. Em sentia obligada a seguir ballant i evitar aquell petó. Perquè per molt inofensiu que hagués pogut semblar, hagués esdevingut un seguit d'efectes encadenats imparables i amb una conseqüència clara. Mirades. Jo palpejant el meu futur objectiu, fins el moment de marxar. Allà, va semblar com si un bloc de gel ens hagués separat per sempre. Una fredor va començar a desprendre ell cap a mí, com si no se'n recordés d'aquell infern on estavem els dos feia tan sols un minut. I allà vaig comprendre que alguna cosa havia fet malament, i evidentment va fer mal. Jo no volia jugar amb ell. Només volia dormir-hi i fer estallar Troia aquella nit.
