Roses blanques

R

Les coses bones de la vida passen una vegada, si tens sort pot ser dues, pero s'acaben si no les cuides.
Plató deia que les coses eren imperfectes, que els nostres sentits eren traicioners i que no ens en podiem refiar d'ells, l'única font de la veritat absoluta és la raó, el pensament, les idees, elles si que són infinites i perfectes. L'amor què és llavors? Una idea o una cosa? L'amor són cors i bombons, petons al coll i sopars amb espelmes, caminades per la platja i abraçades eternes? Doncs si, si que ho és. Però qui voldria creure que el seu amor és finit, imperfecte i canviant? Les idees ens ajuden a viure, realment, són mentides que conformen les nostres veritats. L'amor és el concepte més egoista que poguem haver creat, ens ajuda viure. És l'amor una raó de vida o una consequencia d'ella? És un objectiu voluntari o un acte fugaç i inesperat? Gràcies.
Així s'acabava la meva presentació.
Havia estat dies preparant-me-la, me la sabia d'inici a fi, fins i tot la mare se la sabia l'havia estat repetint els darrers mesos davant del mirall, tres cops al mati i uns altres tres a la nit, però quan vaig acabar de parlar no tenia gens clara la meva actuació, tots els espectadors eren quiets a les cadires, cap d'ells es movia, ni tan sols per aplaudir o simplement per deixar anar cap comentari. El jurat tampoc s'atrevia a inciar cap mena d'acció que pogues obrir un dialeg amb mi per tal de poder comentar la situació, així que simplement vaig decidir tancar la llibreta, on havia escrit el meu discurs, i marxar. Em tremolava tot el cos, feia estona que el cor em bategava més depresa del que ho acostumava a fer, per sort i com des de feia 3 anys, portava el meu anell de la sort al dit anul·lar, era una rosa, una rosa blanca que s'aguantava gràcies al fil de plata que conformava l'anell. La meva mare a part de ser doctorada en biologia havia aconseguit trobar temps per dedicar-se a crear peçes d'art o anells, tots els que jo posseia eren creació seva.
Em quedaven tres passes per poder arribar al final de l'escenari sobre el qual havia estat recitant el meu discurs, quan de sobte, un noi del public va començar a aplaudir. Durant uns segons únicament va ser ell qui encoratjava a la resta dels assistents a iniciar una onada d'aplaudiments, jo vaig pensar que pararia, la vergonya d'aquell moment no podia ser major. Però aquell noi, no va detindre's, escasos segons més tard tota la platea era dempeus apludint i xiulant. Sense adonar-me'n, la llibreta em va caure, la boca se'm va obrir com la porta automàtica d'un garatge, el color de les galtes va canviar del blanc nuclear a un vermell tomàquet, m'estava tocant l'anell alló volia dir que estava molt nerviosa. De tant tocatejar l'anell, va caure'm del dit, tot i que el volia recuperar vaig pensar que no era el moment més oportu, tenia cinc focus i trescentes mirades apuntant-me, així doncs vaig pensar que pot ser era millor buscar-lo amb més cura més tard, el que sabia segur era que sota cap concepte el podia perdre.
Després de l'immensa ovació, els jutjes van començar a donar les seves opinions sobre el meu discurs. N'hi havies tres de jutjes, el de l'esquerre, era un home que semblava tenir uns 40 anys, era calb però tenia barba, cosa que vaig trobar un tan irònica, els seu ulls eren gegantescos tan com dues caniques de les grosses, a més eren d'un color blau profund que feia que em volgues submergir-m'hi eternament; al mig, hi seia una noia, relativament jove, tindria uns 30 anys i hauria acabat tot just la carrera, era rosa amb els cabells mes llisos que un paper, al contrari que l'home, ella, tenia uns ulls ametllats i d'un color apagat, tenia una mandibula molt marcada i uns lavis pintats d'un color suau; finalment a la dreta hi havia assegut un noi, per la seva cara i aparença m'atreviria a dir que era de la meva mateixa edat, l'havia estat observant des que havia entrat al teatre, no se li havia deixat de somriure, era com si fos permanent, m'inspirava confiança i a la vegada el trobava molt sexy. Tots tres vestien amb unes jaquetes negres, al costat dret, a la zona dels pectorals, hi tenien enganxats uns cartellets amb els seus noms. Desitjava poder llegir el nom del noi més jove, pero la distancia no m'ho va permetre.
Jo pensava en com seria ell, sense ser jutge, i que hagues fet si me l'hagués trobat en un bar un dia de festa. Va ser llavors, quan tot just ell va començar a parlar.
Be doncs, si per tu l'amor és un concepte, creus que els cors són els millors representants? O són una altre mentida dins de les nostres veritats?- va dir ell. La veritat és que no m'esperava que els jutges m'anessin a fer cap mena de preguntes, no ho havia planejat, no sabia que havia de respondre, pero sabia que si no responia quedaria com una inutil, així que vaig recollir la llibreta del terra. Mentres m'aixecava el vaig mirar, ell també em mirava, em mirava amb una cara desafiant per la pregunta que m'havia llençat, sabia que no tenia cap resposta, vaig reseguir el dibuix de la rosa que havia pintada a la llibreta i va ser llavors quan vaig saber que contestar. Em vaig apropar al estrat, vaig deixar la llibreta allà, tancada i em vaig posar a caminar.
Els cors són perfectes rodons, únicament tenen una sola punxa, son vermells i tothom els fa igual, tothom sap dibuixar-n'en un, és fàcil. Tot just és per aquestes raons per les quals que no crec que siguin el símbol representant de l'amor. L'amor, canvia, es, creix, es podreix, es treca i cau, arribar fins a ell no és fàcil, i un cop el tens l'has de saber cuidar. Les roses, el seu tronc és ple d'espines, cada una d'elles representa una dificultat per arribar a l'amor absolut, l'amor mereix esforç i sacrifici i quan per fi aconseguim arribar fins a la copa de la rosa, hem de saber tenir cura d'ella sinó, es podrirà i caurà. L'amor és preciós i perillós.- en acabar el meu discurs, em vaig apartar els cabells de la cara i me'ls vaig posar darrere l'orella, i llavors amb una mirada suau pero perillosa el vaig mirar. Ell va callar, llavors va ser el torn de la noia, no va fer res més que felicitar-me, fins i tot va voler pujar a l'escenari a fer-m'he una abraçada, feia olor a perfum car i tenia la pell molt llisa i ben cuidada, a més tenia un cul espectacular, podia veure com tots els homes de la sala se la miraves, em començava a plantejar el perquè de la seva mostra d'afecte. Per últim, el barbut, no va dir-me res, simplement em va dir que volia una copia firmada i emmarcada del redactat. Van tardar un parell de minuts en parlar i treure una conclusió, la meva puntuació va ser de 9'99 sobre un total de 10. La seva justificació va ser: la perfecció  es no existeix. Que pretenia dir-me amb alló, clar que existeix, be jo creia que si.
Van actuar dues noies més darrere meu, les dues eren del mateix institut que jo, de la meva mateixa classe, us podeu creure que no havia parlat mai amb cap d'elles dues? Després de dues hores i mitja, van anunciar els guanyadors del campionat nacional de la quarta edició de Narració Argumentada per mitjà de la Filosofia, també conegut amb el nom de NAF.
El premi era bastant generós, pero jo en aquell moment no podia pensar en l'audi A1 i el títol, o si?
El tercer premi se'l va endur un noi negre que havia parlat sobre com afectaven les estrelles al nostre cos amb les idees de la teoria copernica, el segon lloc va se per una noia que havia tractat l'existencia d'una societat perfecta mitjançant les idees platòniques. Hi havia tensió es podia notar fàcilment, tothom volia el cotxe, tothom.
Abril Lavall Roca. Era jo, havia guanyat. Del no res, l'Audi va apareixer pel darrere de l'escenari fins a ocupar-n'he el bell mig. El jutge més jove va acostar-se lentament a l'escenari, amb ell hi portava un trofeu amb la forma de la firgura de la victoria alada de samotràcia a la mà esquerra i a la mà dreta i duia les claus de l'anisat cotxe.
Em va fer dos petos i em va entregar les claus i el trofeu, la fotografa del campionat ens va fer un parell de fotos abans els altres jutges i els altres dos guanyadors es poguessin incorporar a l'escena.
Després de la fotografia el director i l'organitzador de l'event van donar les gràcies a tots els que van fer possible aquell campionat i minuts més tard del seu discurs de minut i escaig, la gent ja va començar a desfilar. En pocs minuts em vaig quedar sola davant del cotxe dels meus somnis, per un minuts vaig oblidar-m'en completament de per que era allà dreta, l'anell. Vaig escoltar unes passes que s'apropaven, pero no vaig fer gaire cas, tenia pressa en trobar el meu preciat anell. Cada vegada les escoltava més aprop, fins que vaig veure la punta d'una sola sabata, vaig aixecar la vista i allí era, el meu anell, l'havia trobat. El noi que havia començar l'onada d'aplaudiments es trobava agenollat davant meu amb l'anell alçat. Em vaig posar molt nerviosa i vermella.
Que busques això?- va dir ell, tenia una veu seductora i jo no podia para de mirar-li els ulls.
Bua t'estimo! Em vull dir...si, si gràcies.-que fas ruc vaig pensar, t'estimo? En que estaves pensant? Ell va limitar-se a somirure.

Em dic Marcel Capdevila per cert- va dir ell, es esperar a que li digués el meu nom i es va inclinar per donar-me dos petons.
Entantada- vaig dir- perdona, no volia dir que t'estimo, o sigui, no es que no t'estimi, no t'estimo per que no et conec, no dic que si et conegués t'estimaria però jo volia... uf. Va riure.

Tranquila, pero si em coneguessis, si que m'estimaries- en acabar la frase, va dedicar-me un somriure i va marxar.

Anava vestit de gala, preciós. Vaig recollir les meves coses i vaig anar a recollir el cotxe. Afortunadament només vaig haver de signar quatre papers, no me'ls vaig ni llegir... i vaig poder endur-me'l. Aquell mateix estiu havia estat fent les pràctiques del cotxe i feia cosa d'una setmana m'havia examinat, evidentment havia aprovat i ja tenia el carent provisional.
Arribar fins a casa va ser facilissim, a 120 km/h s'arriba ràpid als llocs, a més que el meu poble quedava relativament aprop. Pero poder entrar a casa vaig haver d'esperar dos minuts, la porta automàtica era extremadament lenta, aparcar no em va costar gaire, el garatge és força gran. El pare i la mare van baixa a rebrem, van quedar flipats.

Abril, d'on collons has tret aquest cotxe ara? I el més important, amb quins diners l'has pagat?- va dir, semblava enfadat però, realment no ho estava simplement era ell.

El meu pare era un home de negocis, tenia una cadena de botigues de roba i electronica. Era un senyor reservat i cuidadós amb els diners, a més a més era increiblement perfeccionista.

Pau, deixa-la que s'expliqui home! Has vingut tu sola conduint fins aqui?- va dir ella, la mare era més tranquila, però sempre es preocupava per la meva seguretat, en fi, és la meva mare.

Ella és professora a l'universitat Autonoma de Barcelona, ensenya biologia, en concret genetica. És una apasionada de la natura, i es per això pel que vivim a les afores de barcelona.

És increible! No heu vingut, cap dels dos i encara em pregunteu, que d'on putes he tret el cotxe?!- vaig dir enfada, sabia que la conversació no acabaria bé però m'havia molestat que no haguessin vingut al campeonat.

Abril! Aquesta boca, deu meu com esteu el jovent d'avui en dia.- va dir la mare, aquesta, era la seva resposta per tot.

Veus Anna, això és el que aprenen en aquell institut públic!- va dir el pare.

Ja hi tornem a ser amb el tema de l'institut Pau?-li va replicar ella.

Mentres ells va començar una discusió del no res, vaig aprofitar per escabullir-me fins a l'habitació, abans d'arribar-hi per això vaig passar per l'habitació de la meva germana.

Lena? Ets aqui? Puc passar?- vaig preguntar.

Si, passa. No tinc gaire temps, estic estudiant, dilluns tinc examen de mates i ja saps que jo i les mates som com el rosa i el vermell, no enganxem ni amb superglue- va dir ella amb un to cansat.
Només entrar per la porta vaig mostrar-li les claus, va fer un salt de la cadire i tot seguit un crit que em va obligar a tapar-me les orelles, i de seguida va dir:

Ara si que podre sortir del poble!- va dir bontant al seu llit- Taxis Abril Lavall, diguim?

No et passis ni un pèl! Que qui ha de pagar la gasolina sóc jo! - li vaig dir amb un to de persona responsable.

Li vaig fer un peto al front i vaig anar-m'en a la meva habitació. Tot just vaig veure el llit, vaig fer un salt i m'ho vaig llençar en planxa, em vaig girar mirant cap al sostre i em vaig posar a pensar en el noi de l'anell. Era guapo, molt guapo. Era un dels pocs nois que havia trobat guapo.
Em vaig canviar. Tot el dia havia anat amb uns pantalons texans ajustats, una samarreta i unes nike air force, les meves preferies.
El pijama era fred, pero valia la pena sortir d'aquells pantalons.
Vaig encendre el movil, i vaig veure que tenia una notificació d'un numero desconegut.

Tinc la teva llibreta.