El Puto Referèndum

Quan vaig començar a treballar pel President, ara fa tres anys, aquest estava políticament donat per mort. Un dels majors reptes de ser el millor Spin Doctor del país, és que els polítics no et truquen fins que no estan realment amb la merda fins al coll i en la majoria dels casos quan et truquen sol ser massa tard per fer-hi res. La millor manera de fer front a una crisis o un escàndol és avançar-se a ell, però això és quelcom que la majoria de polítics no entendran mai. El cert és que quan vaig començar a treballar pel President, el partit vivia la pitjor crisis des de la seva fundació; esquitxat cada dia amb nous casos de corrupció.

Quan hi ha problemes la gent sempre votarà pel partit que representi el canvi, sense importar el color del partit. De fet una de les primeres coses que aprens a la meva feina és que el color del partit poques vegades importa. Per aquest motiu, no m'he casat amb ningú; un mes puc estar gestionant l'escàndol d'un diputat democrata-cristià acusat injustament de practicar cruising (només perquè un dia es va perdre al bosc); i al mes següent puc fer una nota de premsa explicant perquè un diputat de l'esquerra radical té set pisos en propietat a l'Eixample. Allà on hi ha merder vaig jo, i en aquell moment no hi havia ningú més emmerdat que el President de la Generalitat.

La situació és prou coneguda, així que no entraré en detalls. El President necessitava un maniobra de distracció molt complicada; un canvi de rumb prou agosarat per desviar l'atenció de la corrupció, però al mateix temps que no semblés un moviment a la desesperada. Va ser així com se'm va ocórrer la idea del Referèndum (o del Puto Referèndum com se'l coneix popularment). Tot i ser una de les millors idees que he tingut mai, he de reconèixer que quan la vaig plantejar, no va tenir la rebuda que esperava.

-Estàs boig. No ho pots haver dit seriosament.

-Ho dic totalment en serio.

-No té cap sentit.

La que parlava era la Cap de Premsa del President, Susanna Armengol, coneguda popularment amb el sobrenom de la Mula, per la seva tossuderia. No és que tingués uns ideals molt ferms, sinó que, com la majoria de persones tossudes, era una massa curta per ampliar el seu punt de vista. Sent sincers, el President tampoc és que fós un geni, però a diferència de la Susanna aquest comptava amb un tret característic molt més important per un polític que la intel·ligència: l'instint de supervivència. Gràcies al qual jo esperava convence'l.

-Té tot el sentit perquè és la única sortida.

El President ens escoltava discutir mentre ell guardava silenci. Això va ser fa tres anys, quan el Puto Referèndum no ocupava encara la major part de tertúlies i era vist com poc més que el somni humit d'una minoria una mica excèntrica.

-Això no és cap sortida, és auto-immolar-se. President, si us plau, no faci cas d'aquest ximple.

-A aquest ximple -vaig dir senyalant-me a si mateix i parlant molt a poc a poc, com si estigués parlant a un nen- l'heu anat a buscar perquè esteu amb l'aigua fins al coll. Cada dia surten als diaris nous casos de corrupció; el temps corre i la legislatura s'esgota; esteu abocats a unes eleccions que, si res canvia, molt possiblement siguin les últimes pel partit. Tot això a no ser que passi un miracle, que és exactament el que jo us estic oferint. A mi m'heu contractat per assessorar, doncs bé, el meu consell és aquest; mentre em pagueu tan me fa si l'utilitzeu o no; però si voleu conservar la vostra Presidència, us recomano que l'agafeu.

-El que ens estàs oferint és un suïcidi. No solament és una ximpleria, sinó que va en contra de la Constitució,-va dir la Susanna amb una veu molt més aguda del normal, que ja era de per si aguda.

-Les Constitucions es fan per canviar-les -vaig contestar tranquil·lament-. A més la que tenim figurava que era provisional; la major part de catalans que estan vius avui dia, no la van votar. No té cap sentit que siguem ara esclaus del que van votar els nostres pares i avis fa tants anys. Cal un nou Referèndum per redefinir la relació entre Catalunya i Espanya.