BENIMACLET

CAPÍTOL 1: ESTELS I INSTANTS

Les mirades són fugaces en la nit, com estels que cauen del cel d'esquerra a dreta. Les veus, i desapareixen, són instants inconnexos amb la realitat de l'ambient que les acull. Si no ets atenta, no les veus, no les gaudeixes, no il·luminen la llarga i fosca nit.

Aquella mirada de dijous a la nit, al petit racó que ens havíem reservat per nosaltres, aquell espai màgic per la història compartida, amb un caliu especial per les persones que ens trobàvem i on, tot podia passar. Aquella mirada, d'anar i marxar, d'obrir els ulls i contactar mirades, un moment, un instant, i la vergonya les fa desaparèixer. La mirada és converteix en somriure, en amabilitat i estima, en timidesa presumida, en desig i anhel, en voluntat i força de llençar-se i en por de caure, de viure un ridícul imaginari, de no aconseguir l'objectiu autoproclamat.

Va ser la primera nit, la primera mirada, els primers ulls marrons que vaig veure de ple, un instant gravat en la memòria per una eternitat. Havia vist una de les potes de la meva vida, a tu, il·luminada, com d'una figura angelical, dintre d'una concepció episcopal. Jo et preferia endimoniada, envoltada de foc ardent i calor, a la pell, als llavis, al cony. Des d'aquell moment t'imaginava, una nit i altra, no et podia treure del cap. La teva imatge s'havia convertit en viral, cap tipus d'antibiòtic en forma d'amistats, entreteniments o família em curaven. Desitjava tornar a veure't, com tots els dijous, asseguts a aquell bar de l'estació, un front a l'altre, formant una diagonal, un arc per llençar fletxes.

El desig em consumia, sort que vas tornar a aparèixer. Si et parlo a tu, a la mirada, vas tornar a passar pel cel de nit, altre dijous, una mirada, aquest cop acompanyada d'un somriure còmplice. Gràcies a déu que vas ser tu la valenta, que em vas fer una demostració de coratge inimaginable dintre del meu cos. Quan et vas alçar de la teva taula, on seies amb les teves amigues i vas entrar a dintre del bar, vaig respirar, un sospir, relaxació màxima, cada cop que coincidíem estava tensa, es tallava l'aire amb un ganivet d'aquells que havies utilitzat per obrir una del es creïlles braves perquè no cremaren tant. Però, quan vas sortir, petita i meravellosa, màgica i envoltada d'un fum amb olor a festa, amb dues cerveses, i et vas apropar a mi, amb naturalitat, com si res, com si fos el més normal (potser si ho era), em vaig posar a tremolar, la meva cama colpejava el terra amb força i feia tremolar la taula de metall on havies deixat les dues cerveses.

Em preguntares el meu nom, encara no se com vas entendre les paraules que van sortir de la meva boca. Volia morir, acabar tot, tenia tanta por que pensava que el cor m'esclataria i que, això que portava desitjant tant de temps, no duraria més que els tres segons en que havies pronunciat aquelles paraules amb la teva veu dolça.