L'entrevista

L'ENTREVISTA

            La jove i flagrant periodista va aparèixer dins de la càpsula de teletransport amb una curta però intensa espurna de llum. La vigilant de seguretat de l'oficina va afanyar-se a obrir la seva porta de plàstic transparent manualment i va contemplar amb enveja i admiració involuntàries el seu pas elegant al sortir de la cabina amb les sabates altes i bossa de marca; el seu formal, negre i brillant vestit de feina; la seva fina cara de pell suau morena i amb llavis prims pintats de vermell intens; els seus cabells foscos i llisos que penjaven adaptats a la seva figura fins a mitja esquena, i per sobre de tot, la seva decidida mirada que fulminava totes els obstacles del seu davant. La benvinguda, en canvi, va ignorar completament a la corpulenta guàrdia amb l'uniforme i gorra blaus, cabells rossos curts i aspecte vulgar.

L'arribada era la Clare Pastor, l'arquetip d'èxit professional, l'ídol de la societat, l'exemple a qui tothom aspirava seguir. La seva feina eren les aclamades entrevistes publicades a la contraportada del diari més influent del continent, i el seu talent destrossar-hi en elles tots aquells que eren considerats estelles de la societat. Era el seu esport personal: havia destruït vides de llepafils progressistes; enfonsat carreres de científics, polítics i pensadors amb idees indesitjables, i arruïnat el prestigi de personalitats prèviament admirades. Tot a cop d'entrevista, fent aflorar les pitjors contradiccions de les seves víctimes o, en cas de ser necessari, muntant paranys per construir-les des de la pura dialèctica.

Els seus lectors feia temps que apuntaven a la seva nova víctima: l'Axel Jeran. La Clare havia llegit el seu "currículum" feia temps i l'havia desestimat per considerar-lo massa fàcil. Era el típic fonamentalista de ment tancada que no atenia a raons, un tarat incapaç de reconèixer les seves pròpies humiliacions. L'entrevista no s'augurava interessant, però de vegades la gent gaudia més arrancant bronquíols que no s'aguanten per si mateixos que talant grans arbres plens de llenya només pel fet de sentir-se superiors als inadaptats. I era per això que la Clare havia triomfat tant.

—No li deixis passar ni una Clare! —va dir la guàrdia de seguretat amb un somriure indissimulable i posant-se davant seu només per cridar la seva atenció—. A veure si marxa d'una vegada aquest coi de pesat i ens deixa en pau a tots els de l'oficina. Sóc molt fan teva, l'altre dia vaig...

—Gràcies —va interrompre la Clare condescendent amb un somriure formal per seguidament desviar la mirada cap a la seva bossa i treure'n una tauleta on hi havia anotades les preguntes—. On farem l'entrevista?

La vigilant va guiar servicialment a la Clare a través de la solitària sala buida de cap ànima humana però plena d'escriptoris amb ordinadors apagats que donava la sensació d'un món aturat on fins i tot els gratacels de vidre i acer visibles a través de les finestres sota el cel de tarda semblaven romandre en estoic i solemne silenci. Van passar pel davant de tres cabines grises de teletransport més que servien per pujar a les plantes superiors i d'unes escales amb la mateixa funció però que probablement ningú no havia utilitzat en molt de temps, i seguidament van entrar a un fosc passadís i van caminar pel davant de diverses portes de despatxos fins arribar a la corresponent.

—Viu aquí. És sempre oberta, però hauries de picar abans d'entrar —va dir la vigilant assenyalant la porta de fusta envernissada—. Vaig marxant jo, fes-lo fora eh? Ets la millor Clare!

—Moltes gràcies —va respondre la Clare sentint-se orgullosa de la segona meitat de les seves paraules—. Faré el que pugui.

La guàrdia va allunyar-se per on havien vingut fins desaparèixer i la Clare va repassar les poques preguntes que tenia a la tauleta. Aleshores va posar-se recta davant de la porta i va fer-hi un parell de cops ben sonors.