perque ets tu,
i la veritat,
quina pena coneixe't ara,
a aquesta edat;
que res dura.
amb tu;
em despullo d'impossibles,
potser durem fins a estiu,
fins al vint i cinc d'abril,
o el cuatre de febrer,
no ho sè,
potser tota la vida,
ho dubto;
no serem sempiterns,
aixi que aprofita.
estem jugant,
amb l'amor,
i amb aquest,
no es juga,
l'amor no perdona als que juguen amb ell.
tu ets la segona serendipia,
i potser tot aixó ho escric perque
soc una constant nefelibata,
i em trobo en limerencia,
pero està al cor,
i,
indiscutiblement,
aixó es el que val.
potser soc massa jove per dir-ho,
pero t'estimo,
d'aquesta forma que no és pot escriure,
ni dir,
es sencillament indescriptible.
