La primera nit de tardor

Capítol 2

En el moment que vaig trepitjar la línia vermella marcada amb pintura desgastada, vaig deixar enrere una etapa de la meva vida. No sabia si era la primera persona en fer-ho, però estava convençuda que, quan la gent sabés què estava passant, farien tots el mateix que jo.

Els primers passos que vaig fer en territori desconegut sempre els recordaré. Ho mirava tot, fixant-me en cada detall; els edificis estaven tots ensorrats, les cases negres com el carbó i no podies avançar un metre sense trobar-te roques grises de ciment. En aquell moment em vaig donar compte que no anava gens preparada per sobreviure en aquell lloc. Portava bambes, sí, però no portava cap arma per defensar-me, cap manta per quan caigués la nit i segurament aigua insuficient per la calor que feia.

Vaig decidir calmar-me i simplement observar-ho tot atentament. Si m'anticipava al perill res em podria fer mal. Tot i així una pregunta em turmentava i m'ennuvolava la vista; on dormiria? Les runes no inspiraven cap confiança, i si els delictes ja es cometien de nit fins i tot a la ciutat, no em volia imaginar què em passaria si dormia al ras. Havia de trobar algun lloc que semblés segur per passar la nit. Bé, de fet, l'hauria de trobar cada dia.

Finalment, aquesta idea em va marxar del cap, i vaig agrair haver-me escapat de matinada, tenia tot el dia per avançar fins a una altra ciutat com la meva, anomenada París. A l'escola n'havia llegit alguna cosa en alguns llibres, la trobava fascinant, però no era aquesta la raó per la qual hi anava. En aquell instant, em va venir al cap el paràgraf d'un antic retall de diari, una notícia que em va fer sospitar sobre moltes coses que abans no entenia i una de les raons per les que vaig marxar.

El sol picava molt fort a aquelles hores. Les dotze, potser? Em vaig penedir de no haver agafat cap gorra o alguna cosa per tapar-me la closca, perquè començava a agafar-me mal de cap. Estàvem a tardor, però ni es notava, semblava que estiguéssim en ple estiu. Ho vaig agrair perquè per mi la calor sempre serà millor que el fred, afegint que no portava gairebé res per abrigar-me.

Durant el camí vaig posar-me a pensar en les raons que tenia per deixar la ciutat, sense voler. Igualment, sempre havia estat molt curiosa i m'hauria agradat escapar-me encara que no tingués motius, només per explorar zones noves. A més, el sistema de govern que hi havia i les lleis...eren molt estranys. Em donava la sensació que vivíem desconeixent alguna cosa, una cosa important. I no anava gaire mal encaminada. 

Al cap de dues hores em vaig parar a descansar i a beure aigua al que semblava un antic edifici emblemàtic, em semblava massa bonic per ser una simple casa. Hi vaig entrar amb l'esperança de trobar una mica de ombra per refredar-me el cap, que el tenia bullint i em feia un mal que em matava. Tampoc havia agafat crema solar, hauria d'haver planejat la meva fuga una mica millor, pensant amb tot de manera que no em trobés en la situació en la que estava.

Mirant les parets i el que quedava de la decoració de l'edifici, vaig pensar que no tot el que ens havien explicat a l'escola, a casa o el govern era veritat. Sí que ens van dir que hi va haver la guerra ( jo en diria rebel·lió) del 2100 però tot allò de que van capturar els civils rebels que destruïen ciutats i mataven a gent no m'ho acabava d'empassar. No sabia per què, però no em quadrava. Vull dir, per què destruir la ciutat on vius i la teva gent? I el que és més, amb quins recursos? Els danys que havien causat no es feien amb martells i rasclets de jardí, es necessitaven bombes, i com a conseqüència avions per tirar-les. No creia possible que uns simples civils tinguessin aquests tipus d'armes, semblaven més armes militars d'algun exèrcit.

Cada vegada que sortia el tema a casa em deien que em limités a creure en el que deia el govern, que ells sabien la veritat perquè en tenien proves. A mi em semblava molt bé que tinguessin proves, però si era així, com és que mai les havíem vistes? Amb aquesta història els meus pares em van començar a mirar diferent. No ho sé, com si els hi hagués sortit...defectuosa. Ja no em miraven igual que quan era petita ni em parlaven amb la mateixa amabilitat. Érem com estranys vivint sota un mateix sostre. 

Per una part, em maleïa a mi mateixa per haver trencat la relació amb els meus pares, ja no tenia amb qui recolzar-me perquè tenir amics no és una cosa gaire segura. Si mai hagués expressat la meva opinió sobre el passat, possiblement mai hagués marxat. I això em portava a l'altra part. Per què em deixaven d'estimar per parlar sobre això? Per què no podia tenir dubtes sobre el que ens feien empassar?

El que em va començar a semblar sospitós va ser que el pare cada dia a la nit es reunís amb un home amb esmòquing. Semblava que tenia un càrrec molt important, però no sabia per què es trobava amb el meu pare. Més d'una vegada vaig provar d'escoltar del que parlaven al seu despatx, però la mare em tenia l'ull a sobre i no em deixava ni respirar.

Els meus dubtes es van aclarir quan al cap d'uns mesos, sense previ avís, em van dir que me'n anava a la casa comunitària. Només llegint coses d'aquell lloc se'm posaven els pèls de gallina. Un lloc semblant al que antigament es deia una presó, on els que havien actuat malament convivien permanentment fins que algú digués el contrari. Falta de menjar i de roba i baralles constants, això és l'únic que era.

Em van dir que me'n aniria el cap de setmana, que m'acomiadés dels meus amics (que no tenia) i que em comencés a fer les maletes. No em vaig ni molestar en demanar explicacions. Tampoc em va fer falta, perquè just dos dies abans de marxar vaig trobar el llibre que m'ho va explicar tot.

I just després de llegir les primeres pàgines vaig agafar les meves coses i em vaig escapar.