Paraules d'una ànima morta

El dia ha arribat, el dia de trencar els lligams que la societat, discretament, va col·locar en mi, en tu, en tots!

És el moment del canvi, d'alliberar la nostra ànima de les seves màscares creades per complaure i de posar-nos-en una que es pugui dir, sense sentir-se incòmoda, "jo". Deixem de criticar l'estrany, aquell que només és un igual utilitzant el seu "jo" sense por cada dia de la seva vida.

Nosaltres, els humans, ens espantem del desconegut, del diferent i és una cosa que vull eradicar, almenys, de la meva persona. I es que com deia aquell poema Maria Àngels Anglada:

No sé jugar amb màscares, amics.

Estimo massa les paraules nostres

de molts llavis de cendra, crit i flama.

No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa

d'uns pocs pensaments clars

Ni per bastir-me, en arbres de misteri,

nius de somnis remots. A la cruïlla

dels camins de la nit, la veu ressona:

hem escollit, en l'espera de l'alba

els dards de la veritat, o un dur silenci.

I és que, hi ha tan poc de mi en aquesta màscara que m'esgarrifa!

M'aterreix la possibilitat de perdrem entre tantes benvolents mentides. Avui dic "No" a les cadenes, a les paraules impròpies, i dic "si" a mi mateixa. I així, poc a poc, potser en un any o dos, em miri al mirall i pugui dir amb un somriure : "Benvinguda a casa".

Aquell dia passejaré tranquil·la amb el meu gos, ignorant la gent que injustament em dedicarà mirades de fàstic. Aquell dia, deixaré de sentir-me com una papallona a punt de ser "diseccionada ".

Pot ser, aquell dia, pari enfront d'un parc i li dediqui un somriure als nenes amb els meus llavis negres, potser aparti el meu cabell verd de la meva cara i m'assegui en un banc...Sí, és probable que algun nen s'espanti, que algun ancià em cridi per adoradora del diable i que algun imbècil se'n rigui de mi.

Però sé que no m'afectarà, perquè a la "jo" real li agrada ser així. Perquè el color negre en la seva roba és només la seva armadura moderna.