El Drac Blau

Intrusos

A la planta baixa, es va sentir un cop apagat.
La Marina, que estava dormint al llit, es va despertar sobresaltada. Però, com no sabia ben bé si ho havia somniat o què, es va regirar de nou, canviant de postura i va intentar seguir dormint, quan... va sentir uns sorolls de nou, a la planta baixa.
Una esgarrifança va recórrer el seu cos de dalt a baix. No havien sigut imaginacions. Havia sentit uns murmuris clarament. Va sentir molta por.
Les seves tres filles, dormien a les seves habitacions, al costat de la seva. Va parar bé l'orella, desitjant, que tot fos producte de la seva imaginació. Però no, efectivament, es sentien passes silencioses. Moviments callats.
Es va aixecar del llit tremolant com una fulla, despentinada, amb el pijama arrugat. Els peus descalços.
Va caminar sense fer soroll, cap a la porta de la seva habitació. Amb l'esquena clavada a la paret, com si d'aquesta manera pogués escoltar millor.
Pel què va poder intuir, hi havia més d'una persona.
Va pensar de treure el cap per tal que els intrusos la veiessin, i a veure si d'aquesta manera en veure la presència de la dona, arrencaven a córrer i marxaven de la casa. No obstant això, el sentit comú, la feu adonar que actuar d'una manera tan inconscient feia perillar la vida de les seves filles i la seva pròpia.
Abans de fer res, tenia que analitzar la situació fredament, tot i que les circumstàncies, no eren les idònies per a poder racionalitzar d'una manera coherent. Ni tenia massa temps, per a pensar i decidir.
Si trucava a la policia, la veu els podria alertar, i fins i tot, despertar a les nenes, que semblaven no adonar-se'n del què estava ocurrent a la seva llar. Si trucava al marit, que es trobava a Alemanya, era el mateix. Només aconseguiria espantar-lo inútilment. I trucar-lo a ell, per a què truqués a la policia, era una pèrdua de temps enorme, cada minut que passava, eren dues hores del què significarien en un altre moment.
Si despertava a les filles, s'espantarien i començarien a xisclar, potser. I estarien perdudes, sense poder fugir. Si sabés que ho havia de fer i reaccionarien serenament, les despertaria per fer-les sortir cap al balcó i tractar de demanar auxili a crits als veïns.
Per una altra banda, esperar a què els intrusos es decidissin a pujar les escales i descobrir-les a dalt, tampoc era una idea que diguéssim, massa tranquil·litzadora.
Havia de prendre una decisió. I com menys la pensés, millor.
Va anar baixant les escales lentament, sense fer soroll, com un gat. El terra estava glaçat, i ella estava tremolant de fred i por, però estava clar, que tenia que actuar amb valentia si volia enfrontar-se a aquella situació de la millor manera possible.
Va arribar abaix, i va apegar la esquena a la paret, entre el menjador on eren els intrusos, i l'habitació de convidats. Va treure el cap molt ràpid, un parell de vegades, per a poder observar a què s'enfrontava. I es va tornar a quedar en la mateixa posició totalment immòbil.
Estava clar, que havien entrat a robar.
N'eren tres. Dos portaven gorres de llana fosques, i per afaitar. L'altre era molt alt i anava a cara descoberta. Amb cabells grisos, però no devia tenir més de 35 anys. Físicament, se'ls veia molt més forts que no pas ho era ella. Però, ella era molt més àgil.
Sense pensar-s'ho dues vegades, es va col·locar en posició d'atac de karate. Tota la vida practicant aquest art marcial, i seria la primera vegada que l'utilitzaria en una defensa personal.
Totes les lliçons que li havien donat al llarg de la vida, filosofies de vida de les arts marcials, de sobte, cobraven un sentit especial, davant aquella situació.
Com un foc dins seu, el drac que dormia al seu interior, es va despertar. Ningú seria capaç de posar un dit a sobre de les seves filles, ni d'ella. El drac va començar a treure foc pels queixals, i pels ulls. L'escalfor del seu cos la va fer perdre el sentit de la realitat i a perdre el control d'ella mateixa. Ja no era la Marina. Ja no era la mama que feia petons i acaronava les seves nenes abans d'anar adormir, ara era un ésser monstruós que no era d'aquest món. Indestructible.
Va clavar un cop de peu a la porta i la va acabar d'obrir amb un fort estrèpit que va sobresaltar als lladres, que es van girar cap a ella, astorats.
Al costat d'ells podia ser més baixa, però la ràbia que sortia dels seus ulls, la va fer gran i forta. Deixant a aquells tres homes desorientats, i sense saber com actuar.
Amb una força seca, decidida, va començar a anar repartint cops als tres a l'hora. Ara a un, ara a l'altre.
Una puntada de peu al coll d'un, que el va llençar dos metres d'esquenes, deixant-lo gairebé sense respiració al terra. El més alt, va reaccionar amb violència, agafant una cadira per trencar-la al cap de la Marina, però aquesta va saltar a un costat esquivant el cop, com un felí, va passar pel costat de l'home, li va agafar per les seves parts íntimes, i li va recargolar dues vegades, estrenyent-les amb totes les seves forces. L'home, vermell, va caure de genolls a terra, gemint de dolor.
L'altre, va anar per darrera i li va agafar els braços, tractant d'immobilitzar-la. Ella va fer una força extraordinària, i sense soltar-se, va clavar els colzes al pit de l'home. Que la va soltar bruscament. Aleshores, li va clavar un cop de puny al pit, que el va llençar al terra. Colpejant-se el lladre, amb el cap contra la paret i quedant inconscient. El del cabell canós, ja s'havia aixecat i va atansar-se corrents amb la cara fora de sí, contra la Marina, que el va respondre amb un cop de puny en tot el nas. I va tornar a caure de genolls, amb el nas brollant de sang.
Amb la mà a la cara, el lladre, va alçar la mirada cap a aquella dona que encara estava en posició de lluita. La respiració d'ella era agitada, però encara tenia forces per a seguir lluitant. Fins i tot, d'acabar amb la vida d'aquells tres homes. Els ulls d'ella transmetien l'odi que sentia. Els de l'home, d'al·lucinació del que acabava de succeir.
"Deixa'ns marxar i no et farem res" va dir l'home.
"Què?" Va preguntar incrèdula la Marina. Com podia ni pensar aquell desgraciat que encara les podria fer cap mal? Cosa que encara la va enfurismar més. Va agafar la cadira que ja havia volat un cop pels aires, i li va llençar pel cap, atrapant-lo i fent-li un bon trep.
"Marxeu abans no us mati". Va dir amb una veu d'ultratomba.
El del cop al coll, va agafar al del terra estabornit i el més alt, tots tres, arrossegant-se, van fugir de la casa, deixant tot un regalim de sang al seu camí.