Lo Somni - elsaaarcega

Lo Somni

Una freda nit de novembre, exhausta de tot el dia en dansa em vaig ajeure a la fi. Sense ni tan sols rumiar-ho, sense ser conscient dels meus actes vaig procedir a closar lentament els meus ulls. Com si de pesades persianes es tractessin.

De cop, estava al cor de Girona, i començo a tenir la sensació que algú camina sobre les meves passes, procedeixo a girar-me i observo com un home de mitjana estatura vestit completament de negre que s'esmunyia entre els edificis. Tot d'una començo a notar dificultats de mobilitat i arribà un moment en què no podia donar ni una mísera passa. Estava completament aïllada, com si de l'interior d'una caixa es tractés, sense poder moure'm. El personatge de vestimenta negra s'anava aproximant cada vegada més i més a mi. El meu cos seguia sense respondre. Continuava sense poder mobilitzar-me.

Fins que va arribar l'instant on, el baró, se situava tot just rere meu, se'l podia arribar a confondre per la meva pròpia ombra. No es va moure d'allà. Tot quiet. Mentre que jo lluitava constantment per moure'm, encara que fos tan sols un bocí, només desitjava fugir d'allà cames ajudeu-me, ho anhelava amb totes les meves forces.

Tanquí els ulls per desitjar que no fos veritat i continuar la meva humil existència com si res d'això hagués succeït, quan, de sobte, vaig sentir un munt de passes a la llunyania. Aquestes, es van anar fent més fortes i concises a poc a poc i, van anar apareixent més figures de vestimenta negra. Tot ple d'homes que es dirigiren cap a mi lentament, com hipnotitzats per quelcom. En avançar cada vegada més i més, s'anaven fusionant, un sobre l'altre, i un altre, i un altre. I mitjançant les seves túniques negres, cada cop s'anava enfosquint més i més el meu entorn fins a arribar a un espai claustrofòbic. Allà, em vaig preparar per exhalar el meu darrer sospir.