PERDUDA PEL SILENCI

Capítol 1 Nit taronja

13 d'Abril

Són les 12 de la nit i encara no ha aparegut, cada cop tinc els turmells més freds i el nas més vermell. Cada cop es fa més de nit i demà hi ha institut i m'he d'aixecar aviat. He pensat que potser està a punt d'arribar però els minuts passaven i allà només es sentien els grills i l'aigua del riu baixar muntanya avall. M'he assegut sobre una pedra que hi ha davant del riu perquè cada cop el cap em pesa més, he tret un jersei de la meva motxilla de fer excursions i me l'he posat sobre la samarreta de tirants que porto, Sí, samarreta de tirants en ple hivern, però això us ho explicaré més endavant.

Lentament els ulls s'anaven tancant, però... de cop i volta he escoltat una veueta...

- Clara, Clara que fas aquí en aquestes hores? La mare, el pare i tot el poble testa buscant.

M'he espantat molt, he fet un gir i he vist a la meva germana amb una llanterna. La meva germana m'ha agafat ràpidament pel braç i m'ha aixecat de la pedra. Li va el cor a mil i les gotes de suor li cauen pel front. M'ha agafat per sota les aixelles i m'ha pujat a la seva moto, ha arrencat el motor i hem baixat costa avall per arribar al poble.

Quan ja es veien les llums de les casetes del meu poble i només quedava una baixadeta per arribar a casa... no us creureu que he vist... he girat el cap per mirar cap el costat a on no hi ha carretera i la he vist a ella, si, a ella.

Era ella amb els seus cabells pèl-roigs i la seva cara rodona pigada. Portava uns pantalons llargs que no se li veien ni els peus i amb el seu jersei blanc de llana que li va fer la seva avia.

Ella estava asseguda en un banc fet de pedres que vam fer amb el Biel i l'Ona l'estiu de l'any passat.

Estava d'esquenes observant l'aigua que queia del riu.

No m'he atrevit a dir-li res i he decidit continuar pujada a la moto.

Quan hem acabat de baixar i hem arribat al poble, hem trobat a tota la gent del poble fora de les cases i quan he arribat amb la meva germana a la porta de casa meva, hi havien els meus pares plens de llàgrimes i dos cotxes de policia davant de la porta de casa. En aquell moment s'he m'ha remogut tot l'estómac.

Jo he preguntat, « Que ha passat? » ningú m'ha respost, la meva mare s'ha quedat amb silenci i després d'uns quants segons ha corregut a abraçar-me. Els seus braços m'apretaven força-ment i m'envoltaven tota.

Jo seguia sense entendre res, i quan ja portàvem molta estona abraçades he tornat a deixar anar la pregunta

« que ha passat mama? » Ella ha fet un sospir molt profund i m'ha explicat que es pensaven que havia desaparegut. No he dit res.

He marxat cap a la meva habitació i m'he estirat al llit, m'he ficat música per oblidar la situació que acabava de passar. M'he ficat a plorar fortament, i si li ha passat alguna cosa? I si s'ha enfadat amb mi? I si he actuat d'alguna forma estranya?

No parava de fer-me preguntes fins que m'he quedat dormida.

14 d'Abril

Avui l'alarma m'ha començat a sonar, és divendres.

M'he vestit amb un top verd fluix que m'arriba pel melic que vaig comprar fa dies i un xandall gris, perquè hem toca educació física. Quan ho he tingut tot preparat, he agafat un paquet de galetes per menjar pel camí.

He sortit de casa i he anat a la parada de bus. M'he col·locat uns auriculars a les orelles i m'he posat música per despertar-me una mica més per entrar a l'institut. Quan he arribat a la porta de l'institut estaven allà el Biel i l'Ona esperant-me per entar a l'institut tots junts. Un cop han sigut les 8, han obert la porta de l'institut i hem entrat.