Tu

Capítol únic

Sempre he vis pel·lícules que parlen de superar-se a un mateix. Pel·licules i llibres on la persona més desgraciada es queda amb la persona més atractiva, rica o popular. 

Tothom que parla de superació diu que busquis a algú. Totes les coses que parlen de superació mostren que el o la protagonista no està sol. Sempre hi ha un noi o una noia. La parella, l'amiga, la germana, la mare o el pare, etc.

No obstant no mostren que de vegades no hi ha ningú.

No ensenyen que qui està sol està sol perque no te a ningú.

Si pogués trobar a algú amb qui arrepenjar-me ja ho hagués fet.

Els meus companys van ser la causa del meu patiment. Els meus amics van trobar l'excusa perfecte per deixar-me de banda. El noi que m'agradava va ser una de les causes principals del meu mal. Soc el germà gran, per això no volia preocupar a la meva germana, qui ja tenia els seus propir problemes. No volia preocupar als meus pares i per això pràcticava un somriure abans de tornar a casa.

Tot i tot el que em passava no volia deixar d'anar a l'institut perque, a pesar de tot, em divertia. Hi passava bons moments que després s'amargaven.

Vaig faltar molt, però la majoria de vegades va ser per mandra d'aixecar-me del llit que no pas per no voler veure als meus companys. 

Em plantava davant seu amb el rostre en alt i fingia que no em feia mal. Poques van ser les vegades que em vaig permetre plora, però inclús mentre plorava no vaig deixar d'intentar explicar que el que deien era mentida. Que jo no havia fet allò que asseguraven que havia fet.

Preferia mil cops plorar en silenci a la nit. Tapada fins el cap amb les mantes que no conseguíen abrigar-me i suplicant una abraçada d'algú que mai vindria. Per que ningú sabia quant tencat estava.

Impotent.

Recordo tan bé aquelles escenes que inclús mentre les escric ara em cauen les llagrimes.

Inclús quan la lluentò als meus ulls va desaparèixer fins a enfonsar-me tant que tot el que veia era com si es tractés de les imatges d'una pel·lícula. Ningú es va dignar a venir i preguntar: "Estàs bé?" i que, tot i respondre un: "Sí, estic bé" m'abracés o em digués: "Tot estará bé".

No vaig tenir a ningú.

Vaig haver de sortir sòl del pou, aferrant-me a mans que no volien agafar-me i a mans a les que no deixava agafar-me. 

Sense voler preocupar a qui es preocupa per a mí i volent l'ajuda de qui no es preocupa. No per cap altre raó que les persones que veritablement tenia la costat les estimava jo tant que no volia ficar-les en les meves estùpides accions.

[...]

Va ser un dia en el que em trobava sol a la cuina. No recordo si era perque la meva familia es trobava a l'habitació o peque havia anat a comprar. Tampoc recordo si era de matí, de tarda o un cap de setmana. Si recordo que era de dia.

Vaig agafar un ganivet i mentre, costum meva, cantava una canço inventada, m'el vaig apuntar al ventre. Era de mànec negre, de plàstic, amb una punxa afilada i serres petites al fil. 

No em vaig atrevir a atravesar-me. Em feia por que em fes mal, no morir.

[...] 

El dia que vaig fer el canvi no el recordo. Simplement d'un dia per l'altre els meus instints pesimistes van ser els que m'obligaven a seguir i no a abandonar.

Potser va ser quan un professor em va acariciar la galta a clase i un dels meus companys, dels pocs que encara saludo, va començar a cridar.

Després només se que els dies van passar i en un grup de mùsica, sí, pensa o diguès el que vulguis, vaig trobar-hi esperança.

Però aquesta és la part que mai ensenyen a les pel·lícules. En elles sempre hi ha una persona que es val la vida per al pesimista protagonista. En la majoria de casos no és aixì.

Jo em vaig aferrar a set artistes. D'altres s'hauran aferrat a algún objecte o algún recor. No importa. 

Segons la resta de gent serà una tonteria. Una obseció malaltissa. Una cosa ridicula. Però de vegades no hi ha res més.

L'important és no rendir-te mai i si t'has de rendir, assegure't molt bé de que ningú plori la teva mort. 

En el meu cas la meva familia. Ploraria. 

Tot i que no t'ajudin.

A mi no em van ajudar.

Segur hi ha algú que plorarà el dia que t'envagis.

Per això troba la motivació i recorda que no has de fer cas a les pel·lícules. La sort no arriba i no et quedarás amb la millor persona del teu centre. No et tornarás mai com la resta. Mai. És igual el temps que pasi seguirás sent la mateixa persona i aquells que et van ferir seguiràn sent els mateixos capullos. 

Tan sols obre els ulls i acceptet. Perque ningú ho farà per a tu. 

I si tens la sort de tenir a alguna persona que t'hagafi de les mans, no la facis fora. Encara que després pogueu discutir.