Des de ben petita no he tingut mai confiança en mi mateixa i sempre m'ho he guardat tot per mi, aquestes poden ser dues característiques molt normals en la població, però justament aquestes van ser les detonants del meu camí cap a la pitjor època de la meva vida; van ser les causants de la meva ruta interminable cap al mateix infern de la nostra ment, cap a la cara mai explicada del nostre cervell.
Tot va començar en entrar a la secundària, als dotze anys.
Vaig començar el curs amb moltes ganes, em sentia gran i sentia que per fi podria començar a fer coses com una adolescent i allò era realment el que em motivava dia sí dia també per anar a l'institut amb un somriure d'orella a orella.
Aquest somriure, desgraciadament, va anar desapareixent quan em va venir la regla. És la cosa més normal del món en una noia que s'està formant i gairebé totes les altres noies de la meva classe ja la tenien, però a mi em va crear molta inseguretat: em van créixer els pits bastant i la meva gana també va augmentar. Sempre havia estat una noia que gaudia moltíssim menjant, però per algun motiu o altre cada cop m'agradava menys.
Vaig començar a comparar-me amb les noies de la meva classe, les dels altres cursos de la secundària, de la gent que veia al carrer, de cada pel·lícula que veia, etc. Fins que la vaig trobar a ella, al meu gran exemple a seguir... ANA.
YOU ARE READING
la cara mai explicada de la nostra ment
Non-FictionSi us pareu a pensar en trastorns mentals segurament us vindrà a la ment persones boges i sense cap mena de sentit comú, aquesta però, no és la realitat. En aquest llibre us vinc a explicar la meva realitat, el meu camí en l'anorèxia i la depressió...
