Era una nit normal a l’Internat per a Nenes No Estimades de Vallbona (INNEV); com que era dilluns, el sopar consistia en una amanida grega i un bon tros de truita de patates amb xampinyons, però el millor és que de postres havien portat mangos, una fruita que, la veritat, no tastaven gaire sovint. La Jade, que no era precisament una noia massa delicada menjant, tot i els esforços de Sor Maria per ensenyar-li bones maneres, es va embrutar tota la camisa amb el dolç i enganxós suc de la fruita i va haver de tornar a l’habitació abans d’hora per canviar-se.
El Cap Pollós (CP per les amigues), que és com anomenaven l’habitació que compartia amb la Ru, era a la tercera planta i el cert és que li feia una mica de mandra perdre el temps d’estar amb les seves companyes a la Sala Comuna per anar a canviar-se de roba, però, amb això de la pulcritud, les monges de l’internat no volien excuses. En fi, mentre pujava les escales, va recordar amb un somriure el dia que es van conèixer amb la Ru i com, des de llavors, van ser com els caps dels infants i els polls, inseparables!
Només obrir la porta del CP, va notar un calfred i de seguida va veure que les cortines entre els dos llits que, segons les monges, servien per donar intimitat estaven corregudes. Això era impossible, ja que la norma número set del CP ho impedia -“Mai de la vida tancarem les cortines que separen els nostres llits i les nostres vides, ni tan sols si estem enfadades... Paraula de Cap i Poll”-. Mica en mica i amb l’ai al cor es va anar apropant, però va parar en sec en notar una ombra que es movia a l’altra banda de la lletgíssima tela de flors marrons. No es podia moure, tenia tots els pèls del cos eriçats i fins i tot diria que s’havia oblidat de respirar quan, de sobte, la Ru va entrar per darrere seu tot rient i xisclant – “Que fas que no baixes?! Fa una hora que has pujat a canviar-te i encara ni has començat, Sor Candela està molt enfadada, però li fa massa mandra pujar a buscar-te, jejejejej!”-.
La Jade pàl·lida com el marbre del lavabo es va girar cap a la seva amiga i fent un gest amb la mà li va indicar que fes silenci, que hi havia algú darrere les cortines. Pensant que tot plegat era una d’aquelles bromes que de vegades feien a altres companyes, la Ru es va avançar i d’un impuls va córrer la cortina i... Res!, ningú!, tot estava quiet i polit, cap rastre d’ombres estranyes, ni de fred a l’ambient ni de res de res.
Al cap d’unes setmanes, la Jade ja no pensava en l’incident i cap cosa paranormal havia tornat a trasbalsar les seves vides monòtones llevat, potser, del fet que Sor Camió (li deien així pels seus roncs) havia abandonat l’INNEV després de més de quaranta anys vigilant els passadissos durant la nit. La vida de les Nenes No Estimades de Vallbona continuava amb l’avorrida normalitat de sempre fins a la nit que el Cap de Poll es convertí la més gran i sonada festa de pijames que aquelles parets haguessin vist mai. Feia un mes que ho preparaven, hi havia llaminadures, begudes, maquillatge i molts jocs de taula. Va ser una nit memorable i intensament feliç; mica en mica les noies va anar marxant cap a les seves habitacions fins que, finalment, només van quedar les amfitriones Cap i Poll, que volien aguantar despertes tota la nit, però, tanta emoció va fer que cap a les tres de la matinada caiguessin en braços de Morfeu.
No podria dir quina hora era quan la Jade va despertar per una llum que li encegava els ulls, instintivament va mirar cap al llit de la Ru i, esgarrifada, va veure la maleïda i lletja cortina, de nou, tancada. Va respirar profundament, prenent consciència de l’aire fred que havia tornat a glaçar l’habitació i va decidir enfrontar-s'hi. S’aixecà molt a poc a poc del llit, procurant no fer gens de soroll i, com va fer la seva amiga feia unes setmanes, va obrir la cortina tot esperant trobar-ho tot al seu lloc, però, per desgràcia, aquesta vegada no va ser així.
El llit a l’altre costat de les horroroses flors marrons estava buit i sota els llençols rebregats es podia veure una escletxa mig oberta que arribava fins a terra. Patint per la seva amiga i empesa per la valentia que li atorgava la Norma número dos del CP (”Ens protegirem la una a l’altre de tot i de tots sempre, fins i tot quan estem emprenyades”), va fer més ample el forat de l’escletxa i, sense pensar gaire (per no tenir temps de penedir-se) va saltar!
Era Una mena de túnel barrejat amb una claveguera, no ho sé! Era tot molt estrany. El terra era moll i feia olor de molsa de pessebre podrida, igual que les parets, però ja no hi havia marxa enrere, l’única cosa que podia fer era seguir endavant, morta de por, Si!, amb ganes de plorar, també!, però hi ha vegades a la vida (es deia donant-se ànims) que recular no és una opció i, tothom sap que, les Nenes No Estimades quan cauen. Són expertes a aixecar-se amb el puny enlaire i, a sobre, fer-se més altes gràcies a l’impuls que han hagut de fer per llevar-se.
Va caminar tanta estona que les fosses nasals se li van atrofiar i ja no sentia la fortor de l’ambient; li feien mal els peus i trobava a faltar una jaqueta quan, de sobte, es va obrir davant ella una sala gran, lluminosa i blanca com aquelles dels hospitals de les pel·lícules de por. No es veia res, no hi havia ningú, però en canvi se sentien uns crits de dolor, esgarrifosos, aguts i penetrants; mirava al seu voltant, intentant veure qui emetia aquells sons, però cap persona o ésser viu es veia. Tancant dents, i punys, es va apropar una mica més cap als crits i sense saber com ni d’on havia sortit, va ensopegar i caure en un bassal d’aigua, fent que els crits paressin de cop. Una figura va anar apareixent del no res i la Ru es va fer visible, com si sempre hagués estat al ben mig d’aquella sala; un sospir de lleugeresa va sortir dels llavis de la Jade en veure la silueta familiar amb la qual havia compartit anys de confidències, riures i plors, de neguits i somnis, però aquell sospir de tranquil·litat va quedar de seguida tallat en veure els ulls, abans verds, de la seva gran amiga, (el Cap on viu el seu poll, del Poll que resideix al seu cap); era una mirada negra, penetrant i endinsada en una foscor tan fosca que es podia sentir a cada centímetre de la pell. La Ru o, aquell ens que se li assemblava, va empènyer la Jade a través d’una gran porta groga que, si era allà abans, no havia vist. A l’altra banda, un preciós paisatge va rebre a la nena, al mirar enrere, la seva amiga no hi era. Havia desaparegut. Davant seu, llum, colors i bellesa la captivaven, però entre les escletxes de cada arbre, de, de cada ocell, algun que altre cadàver lluitava per sortir.
La Jade estava plantada, indecisa com mai; tenia l'opció de seguir en aquell desconegut món d’antics cadàvers, nous colors o tornar al conegut INNEV, on tot i haver estat feliç, a cap i a la fi la seva “millor amiga” ja no hi era i mai deixaria de formar part d'aquelles Nenes No Estimades.
