El senyor Richard Garaday acabava de comprar un record al seu fill petit, en Quer, que encara que no ho semblés, acabava de celebrar els nou anys.
Es tractava d'un petit robot que quan l'activaves, et feia un dibuix del museu.
Richard es va apropar, i li va mostrar.
En veure'l, no va mostrar gaire atenció, cosa que va posar tens al pare, que creia que havia comprat el regal perfecte.
Però aleshores va ser quant es va encendre, i tot seguit, el menut, que fins ara no havia mostrat cap senyal, va obrir els ulls com unes taronges.
Com que no li entrava al cap que algú agués programat allò, es pensava que estava viu, i per tant, que podria ser un nou amic.
El fill gran, en Roc, el mirava amb menyspreu, com sempre, ja que les "lleis establertes per la societat jove" deien que no podia interessar-se en coses de nens petits, perquè si ho feia, era un cursi i moltes tonteries més.
I a part, no volia quedar malament davant d'un institut que havia vingut al museu aquell mateix dia.
La germana mitjana, animava a en Quer dient-li que no li fés cas a en Roc, i que el seu robot era fantàstic.
Un cop va haver donat ànims al petit, va murmurar un insult al gran que no vaig poder sentir. Almenys des de la meva posició.
***
Em dic Dídac, i m'agrada observar.
Els Garaday no tenen res a veure amb mi, però m'entusiasme guardar al meu cap els moviments que ha fet cada persona, elaborant de tal manera hipòtesis sobre el següent pas que farà cada persona, i normalment l'encerto.
Vaig veure com un nen petit entrava a una exposició sol, ja que havia perdut a la seva mare.
Em disposava a ajudar-lo quant tot va començar a tremolar. El nen que fins ara no semblava gaire preocupat, va arrencar a plorar, i vaig voler anar a consolar-lo, i a donar-li ànims com havia fet la Laia uns minuts abans amb en Quer.
Però aleshores, el sostre va deteriorar-se, i grans blocs de pedra s'estaven precipitant sobre el nen que encara no se n'havia adonat.
Vaig córrer ràpidament cap a ell, i li vaig donar una empenta per salvar-lo, però les pedres que l'haurien pogut matar, continuaven caient, i ara queien on era jo.
Primer va caure un tros d'un arc davant meu, cosa que em va barrar el pas, i tot seguit vaig notar un fort cop al cap que em va deixar estabornit al terre.
Els meus ulls, van començar a tancar-se, i una suor intensa recorria el meu cos.
L'última cosa que vaig veure va ser al nen petit, espantat, plorant...
Nota d'autor #1
Bé, primer de tot, us vull agraïr a tots, que llegiu la meva història, i per això us el dedico a tots vosaltres.
Que en gaudiu d'ell!
En segon lloc, vull dir que a partir d'ara escriuré en Català, ja que és la meva llengua, i els textos em surten millor.
Perquè en castellà... (Faig catalanades com una catedral)
Per tant, espero que us hagi agradat, i d'aquí poc, publicaré el següent capítol.
