L’endemà, dissabte, la vaig tornar a veure. Recordava el que havia passat el dia anterior, però cap dels dos va mencionar-ho. Em va explicar perquè estava tant contenta. La seva germana havia deixat d’empitjorar, no es trobava millor però tampoc pitjor. I els metges tenien un tractament que podia curar-la però estava en fase experimental i encara trigarien una mica en fer-lo. L’Aina s’ho prenia amb optimisme.
Per la tarda vaig quedar amb el Gerard ja que des de que va venir l’Aina estava sempre amb ella. Però el Gerard no anava sol.
-ei Nil! Et presento a la Carla, és una amiga meva.- la vaig saludar i els tres vam jugar un partidet de bàsquet. La Carla jugava bastant bé, tot i que perdia moltes pilotes. Després del partidet vam estar xerrant. Fins que el Gerard va rebre una trucada.
-Nil, Carla, ho sento però haig de marxar. M’ha sortit un imprevist, ja ens veurem!- i va marxar. Em va deixar a soles amb la Carla i se’m van acabar les idees per continuar la conversa.
-bé jo crec que també aniré marxant.-
-no em deixaràs sola tu també. I no passa res si no saps que dir, el silenci també és bo. Va vinga, juguem una altre vegada a bàsquet?- semblava que em llegís la ment. Vam estar jugant de nou a bàsquet i després no vam parar de parlar i haguéssim continuat però ella havia d’agafar el bus per tornar cap a casa.
-m’encantaria continuar parlant amb tu però ja haig de marxar.-
-m’ho he passat molt bé. Quan ens tornarem a veure?-
-quan tu vulguis.- va buscar un bolígraf dins de la seva bossa i em va apuntar el seu número de telèfon al meu braç, jo li vaig apuntar el meu i ens vam acomiadar.
Quan vaig arribar a casa vaig encendre l’ordinador i em vaig connectar al xat. Vaig veure que el Gerard estava connectat.
Nil: hola!
Gerard: hola. Com a anat amb la Carla?
Nil: molt bé. És molt simpàtica.
Gerard: i maca. Jajaja
Nil: m’ha donat el seu número de telèfon.
Gerard: ja ho sabia això. Mentre anava amb el bus m’ha trucat per explicar-m’ho.
Nil: i que t’ha dit de mi?
Gerard: doncs que li has caigut molt bé, que li agradaria tornar-te a veure i que se sentia molt bé després d’estar a soles amb tu. Ah! i també que tenies bon cos i li hagués agradat que fos estiu per anar amb tu a la platja. Però mira t’ha conegut a finals de novembre. Tornaràs a quedar amb ella?
Nil: naturalment!
Gerard: i l’Aina?
Nil: l’Aina és una amiga, res més.
Vaig quedar-me pensant. Que era l’Aina per a mi. No era ven bé una amiga però tampoc era res més que una amiga. Llavors, que era exactament? Després del petó i d’aclarir-me les idees tenia clar que no volia res més que una amistat amb l’Aina llavors podia sortir amb altres noies no? Però que en pensaria ella, i si ella no em veia només com un amic? Havia de parlar amb ella i saber que pensava. Vaig trucar-la.
-si digui’m?-
-hola sóc el Nil. Em pots passar amb l’Aina?-
-si un segon.- vaig esperar fins que vaig sentir un cop.
-hola Aina. Necessito parlar amb tu ara mateix. Ens podem veure ara?- vaig sentir dos cops, això volia dir no. –estàs ocupada ara mateix?- vaig sentir un cop que volia dir si. – quan acabis ens podem veure?- no vaig sentir cap resposta. –Aina?- segui sense contestar. –és important per a mi que ens veiem avui, o si no pots demà al matí. Però com més aviat millor.- va contestar la seva mare.
-Nil, ara mateix no és un bon moment i demà tampoc. I dilluns a l’institut no la molestis gaire si us plau.-
-hi ha problemes?-
-no. Fins un altre dia- tot seguit va penjar. Estava enfadat per no poder obtenir la resposta que necessitava. Molt enfadat. Vaig rebre una trucada.
-hola. T’enrecordes de mi?-
-hola Carla.-
-no estàs d’humor. M’equivoco?-
-no. No t’equivoques.-
-vols que t’animi?- no vaig respondre. –t’espero d’aquí un quart d’hora al turó que hi ha darrere del polígon industrial.-
-d’acord- vaig penjar.