La Teoria dels Nuvols _ STEPHANE AUDEGUY

PRIMERA PART L'ESTUDI DELS CELS

What a glorious morning is thisfor clouds!

CONSTABLE

CAP A LES CINC DE LA TARDA, tots els nens estan tristos: comencen a entendre què és el temps. El dia declina una mica. Caldrà tornar a casa, malgrat tot, tenir seny i mentir. Un diumenge del juny de 2005, cap a les cinc de la tarda, un modista japonès anomenat Akira Kumo parla amb la bibliotecària que acaba de contractar. Està assegut al tercer pis de la seva mansió, al carrer Lamarck, en una biblioteca encarada al cel: trenta metres quadrats de finestrals de doble vidre filtren tots els sorolls de la ciutat. Els núvols s'escampen per sobre la línia grisa de les teulades, sempre els mateixos i sempre canviants, oblidadissos dels paisatges que dominen.

La nova bibliotecària mira els prestatges. Es diu Virginie Latour. L'Akira Kumo li parla del Londres de principis del segle xix. Al començament la Virginie Latour no entén gaire res. I en acabat la cosa va de núvols. Va de núvols i la Virginie Latour ho comença a entendre. Entén que a principis del segle xix uns quants homes anònims i muts, disseminats per tot Europa van alçar els ulls cap al cel. Van mirar els núvols amb atenció, amb respecte, fins i tot; i, amb una mena de pietat tranquil·la, els van estimar. L'anglès Luke Howard era un d'aquells homes.

En Luke Howard és un jove súbdit de l'imperi Britànic. I és a Londres, al cor d'aquest imperi, on viu i on exerceix d'apotecari. Forma part de la Societat d'Amics; és el que s'anomena un quàquer. Es difícil no apreciar-lo. Amb la constància tranquil·la dels innocents, sembla que hagi consagrat la seva vida a un nombre molt reduït de coses: als núvols, als homes, al seu únic déu. Com a mínim un cop per setmana, en Luke Howard participa en una d'aquelles reunions que, entre els quàquers, fan la funció de missa. Quin servei els faria, un sacerdot, a la Societat d'Amics? Els quàquers llegeixen contínuament la Bíblia, i la Bíblia no els parla ni de clergat ni de papes. El 25 de novembre de 1802 en Luke Howard i els seus coreligionaris es reuneixen en una petita sala just a sobre del laboratori farmacèutic on treballa. Els membres de l'assemblea s'asseuen en rotllana i guarden silenci; tots tenen dret a expressar-se, sempre que tinguin alguna cosa a dir: és per això que, molt sovint, la majoria calla. Així es desenvolupen les reunions quàquer. Evidentment, pot ser que els fidels conversin, però no discuteixen mai. Quan, malgrat tot, per desgràcia, s'inicia una discussió, o fins i tot una disputa, el moderador de la reunió reclama silenci. I el silenci es fa. En Luke Howard, per la seva banda, sap callar, és el que millor sap fer; és el seu únic talent, però el posseeix en el grau més alt. Calla admirablement, per tal d'acollir dins del seu cor els núvols i els homes i, per sobre de tot, el creador de totes les coses.

La reunió del 25 de novembre de 1802 ha estat silent i, segons el parer general, molt profitosa; els silencis poden tenir qualitats molt diferents i els quàquers són excel·lents a l'hora d'avaluar: el del 25 de novembre provoca la unanimitat. En Luke Howard se situa al llindar del laboratori per saludar els participants; els últims de sortir són els seus amics més propers. Xerren, de tot i de res; un li pregunta si ha trobat el tema de la conferència que ha de fer el mes següent, en el marc es-

tret i fraternal de la petita societat erudita que han format

Respon que encara dubta entre diversos temes. Com que no

sap dir mentides, tots s'adonen que menteix i se'n bulen una mica, però ningú no hi insisteix. La companyia se separa. En Luke Howard torna al pis de sobre i, dret davant d'un pupitre cansat i venerable, es posa a treballar.

En realitat, en Luke Howard sap de què tractarà la conferència des del mateix moment que el van designar per a la següent. Pensa parlar de núvols. I en parlarà com ningú no ho lia fet abans d'ell. Abans d'ell, els núvols no existeixen com a tals. No són més que signes. Signes de la còlera o la felicitat dels déus. Signes dels capricis del Temps. Simples auguris, bons o dolents. Però signes i prou, sense existència pròpia. Ara bé, així no se'ls pot entendre, els núvols. Per entendre'ls, pretén en Luke Howard, cal, en un determinat moment, considerar-los en ells mateixos, per ells mateixos. Cal estimar-los, en definitiva, i en realitat ell és el primer a fer-ho des de l'Antiguitat. Es el primer a contemplar-los activament i li sembla constatar que els núvols estan formats d'una matèria única que no deixa de transformar-se, que tot núvol és, en resum, la metamorfosi d'un altre. De manera que decideix inventariar-ne les regles de formació i batejar les formes tipus que descobreixi. I al contrari que el seu únic predecessor, un francès, en Howard dóna noms llatins a les categories per tal que tots els savis d'Europa les puguin adoptar.

I ara ja és fàcil, per a nosaltres, per a tothom. Després d'un invent tot sembla fàcil. Qualsevol pot entendre el motor que va inventar Rudolf Diesel o el principi d'elaboració de les imatges fixes dels senyors Niepce i Daguerre. Però la concepció en si és terriblement àrdua. La posada a punt no s'acaba mai. En el cas dels núvols, el punt decisiu és la llengua. Si hi ha un moment delicat en la invenció científica és el del bateig; cal tenir un talent especial, que pot semblar insignificant, però que es revela essencial. Perquè els noms de baptisme de les coses no funcionen com els de les persones. En el moment de néixer els homes reben un nom i un cognom, i en acabat hi fan justícia, o bé els contradiuen, o els esborren, o els modifiquen. Hi ha gent que arrossega el seu patronímic pel fang i n'hi ha que el porten als cims de la societat; a vegades, les dues coses simultàniament. Les coses, en canvi, existeixen al marge del seu nom: poden existir durant segles, mudes i innominades. I, no obstant això, hi ha un nom que és allí, que les espera enmig del silenci, un nom que cal inventar, trobar, com un savi, com un poeta. I això, trobar el nom que porta a la comprensió de la cosa, trobar el nom dels núvols, és el que aconsegueix en Luke Howard, primer entre els homes. I ara veiem els núvols amb ell, gràcies a ell: els cúmulus i els estratus, els cirrus i els nim-bus, des d'ara tot hi és, tot és molt senzill.

El desembre de 1802, al centre de Londres, a Lombard Street, prop del Tàmesi, s'hi reuneix com cada mes un club, una mena de petita associació erudita on un modest grup d´amateurs exercita els seus coneixements científics. Per encoratjar-se en la tasca, prenen un nom grec: la Societat Askesiana predica l´askesis, és a dir, l'exercici, que pren modalitats d'una senzillesa evangèlica. Un cop l'any, cada membre ha de pronunciar una conferència per a l'edificació dels seus companys; altrament, haurà de fer efectiva una multa que serveix per pagar les begudes i la llenya de les reunions askesianes. Sense ser un gueto, Lombard Street aixopluga llavors una espècie de petita comunitat de quàquers, banquers, farmacèutics i químics que segueixen amb plaer les sessions de la Societat Askesiana. El 6 de desembre de 1802, cap a les vuit del vespre, en Luke Howard s'endinsa en el número 2 de Plough Court; vesteix sense afectació una indumentària severa: barret simple i rodó, corbata negra, vestit de sastre; la roba interior és blanca. En el número 2 de Plough Court hi ha un edifici molt antic i molt estret, no gaire harmònic d'entrada, amb tres pisos de pedra viva i finestres triples tancades per cortines de tela malva. La casa es va reconstruir de cap a peus després del Gran Incendi i no ha sofert cap modificació posterior. A la planta baixa ell propietaris hi han obert una farmàcia que no es buida mai; en Luke Howard sol treballar al laboratori del soterrani, km de preparador. Però a aquesta hora ja fa estona que la botiga él tancada. Baixa sense dubtar un tram de graons que el porten al laboratori, situat a la dreta de l'escala principal. El públic de la Societat Askesiana ja ha arribat. Es nombrós, tenint en compte l'exigüitat del local; dones i vells asseguts en cinc rengleres de cinc cadires cadascuna i, al fons i als costats, homes dempeus i amb el barret a la mà. En Luke Howard reconeix algunes cares, les dels fundadors del club, però aquest espectacle familiar, lluny de fer-lo sentir còmode, li accentua la timidesa. Asseguts a la dreta, com de costum, hi ha els seus amics més propers: els germans William; l'Alien, el metge, i en Haseldi-ne, el naturalista; a la seva dreta hi ha en Richard Phillips, el passant de notari. Tots tres porten un vestit de drap negre i roba interior blanca, i tenen el barret sobre els genolls.

Un públic benèvol de comerciants, jueus o cristians, desitjosos d'instruir-se i d'espigolar, si es dóna el cas, informacions útils per al comerç; de mares que, acompanyades pels seus fills, somriuen al conferenciant, massa emocionat per saludar-les. I, aquell dia particular en la història dels núvols, alguns rostres que en Howard no coneix engreixen les files del públic que s'encabeix en el laboratori de Lombard Street: el tímid conferenciant no té sort, la sala és ben plena. Una equívoca curiositat ha atret tots aquests badocs, perquè l'anterior sessió de la Societat Askesiana va aixecar molta polseguera. S'hi va presentar el nou gas de moda. El protòxid d'azot és un gas hilarant i relativament al·lucinogen, i tots aquells severs quàquers el van provar amb compunció, per tal de comparar la qualitat dels seus riures nerviosos i els colors de les fantasmagories respectives. El laboratori, amb el forn ennegrit, els matrassos de destil·lació alineats a les lleixes, el banc net i el terra escombrat, sembla nou, estrany a en Luke Howard. Comença a parlar de núvols amb una veu enrogallada però alegre. Parla. Uns quants nens s'adormen suaument, per no destorbar-lo. Els afeccionats al protòxid d'azot es dirigeixen de seguida, amb sorolloses precaucions, cap a la sortida. Els altres escolten. Alguns l'entenen.

En Luke Howard s'ha adonat que les modificacions es poden reduir a tres grans tipus fonamentals. Alguns núvols sembla que se situïn per sobre de tots els altres i s'estiren com crineres o urpades de gat, en llargues fibres paral·leles o divergents, gairebé diàfanes; en Howard els anomena filaments; seran, en llatí, els cirrus. N'hi ha d'altres que semblen més densos i que s'alcen sobre una base horitzontal mentre tota la seva massa juga amb els raigs de sol, tan monumentals que en Luke Howard els anomena munts, és a dir, altre cop en llatí, els cúmulus. Però també pot ser, i a Anglaterra passa sovint, que les nuvolades formin un mantell immens i continu, que a vegades toca a terra i s'anomena boira i amaga tot el blau del cel. Aquest jaç informe es mereix el nom de núvol estès, d'on ve l'apel·latiu d'es-tratus. Per completar la sèrie, en Howard també distingeix els nimbus o núvols de pluja, que converteix en un tipus mixt que també bateja com a cumulocirrostratus.

La conferència és un èxit sonat. Surt publicada de seguida, amb un títol perfectament ascètic: Sobre la modificació dels núvols. Es un fascicle magre, amb il·lustracions de núvols fetes a mà, maldestres però molt aclaridores. Encara hi ha un signe més clar de l'èxit del jove Howard: la comunitat científica anglesa comença a utilitzar la seva terminologia. Any rere any, la classificació d'en Howard, esmenada algun cop però mai abandonada, s'escampa pel món; la seguim utilitzant encara ara sense saber a qui la devem. Sol passar amb força invents, i dels més meritoris, declara l'Akira Kumo a la Virginie Latour per acabar la conversa: sovint el seu autor s'oculta darrere del bé que ha fet; tret que, empès per un soci astut o una dona ambiciosa, ell mateix no s'organitzi, ben sorollosament, la seva pròpia publicitat. Però quan en Luke Howard esdevingui finalment cèlebre en l'entorn meteorològic, que, com tots els altres entorns, és un entorn ben reduït, farà anys que haurà passa i, o més aviat tornat, a altres activitats. Activitats que sempre li importaran infinitament més que no pas els núvols. El servei al seu déu, que imposa la caritat; la difusió de la Bíblia en totes Ics llengües conegudes; la percaça activa de la salut de la seva ànima. En Luke Howard només publicarà un altre llibre en el terreny profà de la meteorologia, balanç i síntesi de trenta anys d'observació del cel de la seva ciutat preferida: El clima de Londres. I amb això n'hi haurà prou, pel que fa als núvols.

Durant tota la resta de la seva existència, en Luke Howard fa cada setmana, gairebé sempre els diumenges i tot sol, una llarga passejada. Surt al matí, ben d'hora, de Lombard Street cap al nord de Londres. Porta un farcell a l'espatlla. Du el seu bastó de caminar a la mà esquerra, a causa d'una antiga ferida que de vegades el turmenta; a pas viu, en una hora arriba al poble de Hampstead, que rodeja per l'oest. Aleshores, arriba a la seva destinació: davant seu, la landa de Hampstead escampa els turons verds i les altes pastures. En Luke Howard s'hi endinsa sempre per l'entrada sud-est. A continuació tria l'itinerari segons el temps que fa i segons l'estació. Si plou, va pel sotabosc, vorejant els estanys de Highgate; arrecerat pels roures, contempla, immòbil, com els núvols corren cap al sud. Quan el dia és clar, tant a l'estiu com a l'hivern, en Luke puja el pendent del turó del Parlament: en efecte, des d'allà el passejant pot veure la massa blavosa del Parlament, intuir la línia corba del Tàmesi, però també tota la Ciutat; i, això no obstant, no hi puja pas per admirar el paisatge: un cop s'ha assegurat que ningú no l'observa, treu un hule del farcell i s'estira ràpidament entre les herbes altes que recobreixen el cim per totes dues bandes del camí; amb els ulls com taronges, contempla com la nuvolada llisca pel bell cel anglès i recorda amb alegria la seva classificació, tremolant només de pensar en la possibilitat que l'hi esmenin, o que caigui en l'oblit. En acabat torna a baixar el turó del Parlament, enrogit d'orgull. Torna cap als seus assossegat, cap a Londres i la seva fressa, mentre dóna gràcies a Déu per haver creat els núvols i per haver atorgat a un dels seus servidors l'honor insigne de batejar-los.

Com que el petit home que li parlava s'ha aixecat, la Virginie Latour l'ha imitat. Com que l'ha acompanyada fins a la planta baixa, se n'ha acomiadat. L'entorn la reté mitja hora més, encara, i només allí entén que l'han contractada de debò i, de passada, comprèn en què consisteix el contracte. Explica a l'entorn que de moment l'Akira Kumo s'ha limitat a parlar-li de núvols. L'entorn la convida fermament a deixar que el mestre decideixi personalment com s'ha de procedir per classificar la seva biblioteca, i la Virginie Latour comprèn el missatge. Calla. Li allarguen un sobre, que es posa a la butxaca sense dir una paraula. Diu a reveure amablement. Són les vuit del vespre. Encara és del tot clar, al carrer Lamarck. Camina una mica pel barri, que no coneix gaire. Després se'n torna a casa.

EVIDENTMENT, QUAN LA VIRGINIE Latour comença a treballar per l'Akira Kumo, no ha pensat mai, en tota la vida, en núvols. D'una manera més general, com quasi tothom, gairebé mai no ha pensat; o potser una mica, a l'últim curs de l'institut, els divendres al matí, i exclusivament amb l'objectiu de redactar comentaris de filosofia. Però, al contrari que la majoria dels seus companys, a la Virginie Latour li va agradar pensar; li va agradar aquest exercici pacient, laboriós, desèrtic i poblat. Un cop acabats els estudis tot va anar molt de pressa, hi va haver els transports col·lectius, les compres i les tasques domèstiques, el treball assalariat. I es va acabar, perquè pensar és una feina, perquè calen condicions especials per pensar: una mica de silenci, una mica de temps, una mica de regularitat i una mica de talent, també. Cal entrenar-se i segurament es podria, com a mínim en teoria, pensar a qualsevol lloc, pensar mentre fas la compra, per exemple, pensar mentre empenys el carro cap a les caixes. Però hi ha la música, hi ha els llums massa blancs, però hi ha també les variacions de temperatura entre la secció de roba i la de les cambres frigorífiques, que fan venir mal de cap. I, malgrat tot, la Virginie s'havia promès que estaria a l'aguait: havia tingut tanta por, quan va començar a treballar de debò, de no tornar a pensar en absolut, que havia decidit reservar-se mitja hora a la setmana, asseguda al sofà d'una habitació ben escalfada, per pensar i prou. I, com és natural, cada vegada havia passat el que havia de passar: s'havia adormit.

Pel que fa a la feina, la Virginie Latour pertany a la immensa i desafortunada majoria de les persones que mai no han sentit la crida de cap vocació. L'única cosa comparable a una passió que ha sentit és el seu gust per la llengua anglesa. Però res més. Si s'ha empantanegat en aquesta feina de bibliotecària és per defecte.

Quan surt de la mansió del carrer Lamarck, després de la primera entrevista amb el seu nou patró, la Virginie alça maquinalment els ulls i mira els núvols. Aleshores l'envaeix un sentiment conegut, que li plau i la irrita a la vegada: quan li parlen d'alguna cosa, quan veu un documental sobre un escriptor a la televisió, quan llegeix un article sobre un pintor, tot li sembla interessant. Llavors es promet que anirà al Lou-vre o a Orsay, que visitarà esglésies o castells. I després, un cop hi és, quan es troba sola amb el que tant li agradava a través dels altres, es queda plantada, en una mena d'abatiment insípid, sense saber, sense sentir res. La Virginie es mira els núvols sobre els quals ha sentit parlar l'Akira Kumo les darreres dues hores. Intenta sense gaire èxit recordar-ne els noms, reconèixer-ne les formes. No troba gaire interès en aquestes masses flocoses, aberrants, però s'hi esforça. Es diu que potser s'hi acabarà interessant. Nota a la butxaca el sobre que li han donat; el sobre conté diners; els diners són per a ella. L'amaga al fons de la bossa; no gosa tornar enrere; plantejarà la qüestió el dilluns següent, perquè l'han convocada per al dilluns següent, però aquesta vegada a les dues del migdia, per la qual cosa se suposa que no ha d'anar a la biblioteca on treballa habitualment. Aquest lleuger canvi no li desagrada.

EL 1821, EXPLICA L'AKIRA KUMO A la seva bibliotecària la setmana següent, l'home més cèlebre d'Europa admira ferventment en Luke Howard i es disposa a fer-l'hi saber. L'home més cèlebre d'Europa exerceix de ministre d'un gran duc, a Alemanya. Cada matí, aquest gran home apunta amb molta cura en el seu diari l'estat del temps, la velocitat i la direcció del vent, la configuració dels núvols, la temperatura que regna al gran ducat de Weimar; fa molt de temps que l'home utilitza la terminologia d'en Luke Howard. Aquest gran home és ara un vell de setanta-tres anys, però l'edat no li ha fet minvar gens la creativitat: segueix sent el poeta més gran i un dels savis més eminents d'Europa. Es diu Johann Wilhelm Goethe.

Fa uns quants anys que, en una mena de semisecret, en una mena d'embriaguesa provocada per la idea que encara tornarà a sorprendre el món, Goethe elabora una ciència nova que anomena morfologia. Comença a creure que totes les formes naturals obeeixen a lleis recurrents. Creu que el creador del món així ho ha volgut, i la jove ciència de les formes celebrarà l'obra divina. Johann Wilhelm Goethe sap que ben aviat l'aigua del seu cos viatjarà, una part al terra i una part als aires, i això el consola de la mort. Li agrada pensar que les seves despulles alimentaran les plantes o bé algun insecte petit i poc conegut. De vegades fins i tot pensa, sense dir-ho a ningú, que el cervell humà té forma de núvol i que, en conseqüència, els núvols vénen a ser la seu del pensament al cel; o bé que el cervell és el núvol que l'home porta a dintre i que el manté lligat al cel. De vegades Goethe fins i tot somia que el pensament mateix no es desenvolupa a la manera d'un edifici de pedres, com diuen alguns, sinó més aviat com les arborescències nuvoloses que tant admira als cels sempre renovats, a sobre de Weimar. Amb tot, de vegades queda parat, esparverat per les seves folles intuïcions; es guarda prou de confiar-les a la ploma i al paper, i més encara a l'impressor. Aquesta mena de pensaments són les seves meuques: Goethe sap perfectament que un home d'honor les pot freqüentar, si és per necessitat, però que només ho pot fer tremolant i sense parlar-ne a ningú.

Un vespre, el penúltim dia de l'any 1821, Goethe ha escrit en el seu diari que un conflicte entre les regions superior i inferior de l'atmosfera ha provocat, de bon matí, una lleugera borrasca de neu; que en acabat, i fins al migdia, el vent del nord-oest ha arrossegat uns estratus que a la tarda han descarregat en forma de calamarsa, i que, finalment, el vespre és bonic però fred, que tots els núvols s'han reabsorbit, tret d'alguns cirrus. A continuació escriu una carta en què demana a un dels seus corresponsals de Londres, un tal Christian Hüttner, diplomàtic alemany destacat a la capital britànica, que li doni tota la informació possible sobre en Luke Howard; cosa que, escriu Goethe, no serà gens difícil, tenint en compte l'eminència del rang que el professor Howard deu ocupar a les acadèmies científiques del seu país. Per al servicial Hüttner, una petició de Goethe és una ordre: es precipita a casa dels seus amics més savis i després a la seu de diverses societats científiques. Però cl pobre Hüttner aviat es desespera, perquè sembla que 110 lii ha ningú a Londres que conegui en Luke Howard. Es un quàquer trobat a l'atzar el que finalment afirma conèixer un home amb aquest nom: un home molt pietós i que, que ell sà-

piga, no ha tingut mai cap inclinació pel destí bell i fútil dels núvols. De manera que, disset anys després d'haver autoritzat la publicació de Sobre la modificació dels núvols, en Luke Howard rep una carta florida, cortesa però apressant, d'en Christian Hüttner, cònsol, de la qual aparentment es desprèn que l'il·lustríssim Johann Wilhelm Goethe el vol conèixer millor, que fa molt de temps que l'admira i que vol publicar un article lloant-lo. En Luke Howard llegeix la carta una vegada i una altra, n'exaimina el timbre amb cura. En acabat, adopta l'única actitud raonable: estripa la carta del suposat cònsol Hüttner mentre som riu per l'extravagància de la broma. I després no hi pensa més.

Sis mesos més tard, un cop en Luke Howard hagi rebut els poemes que Goethe ha escrit a major glòria seva, un cop els seus amics li hagin confirmat que Sobre la modificació dels núvols ha estat objecte d'una traducció alemanya, el pobre apotecari, confós per haver trigat tant, contrit pel seu error, accedirà finalment, amb diligència, a la petició del gran Johann Wilhelm Goethe, que vol saber qui és l'inventor de la classificació de núvols que utilitza cada dia i que tant li agrada, fins al punt de publicar-la a la seva pròpia revista: en Luke Howard redacta una nota autobiogràfica força curta on, com calia esperar, parla una mica d'ell, més sovint de núvols i de Déu pertot arreu.

Van arribar a trobar-se, en Luke Howard i Goethe?, pregunta la Virginie Latour oblidant que l'entorn del carrer Lamarck li ha recomanat que no faci cap pregunta al mestre. Però l'Akira Kumo respon de seguida, sense disgust aparent. Parla i diu que, de fet, possiblement Goethe i en Howard es van arribar a trobar i que, sigui com sigui, s'haurien pogut trobar. I és ell, l'Akira Kumo, qui ha establert aquesta possibilitat a còpia de confrontar diversos documents de la seva col·lecció particular, bàsicament cartes autògrafes de Goethe i el diari manuscrit que en Howard va escriure durant la seva estada a Europa el 1816. La trobada només es va poder produir en aquesta ocasió, l'única vegada que en Luke Howard va posar els peus al continent. Va tenir lloc? El cert és que cap dels dos homes no en va parlar mai. Però això no atura l'Akira Kumo.

L'Akira Kumo parla. Parla i diu a la seva bibliotecària que el mes d'agost de 1816 en Luke Howard, acompanyat per dos amics quàquers, remunta el curs del Rin. Arriba a les portes de la ciutat suïssa de Schaffhausen, a la regió del mateix nom, cap a les onze de la nit. Però les portes de la ciutat fa hores que estan tancades. Cal cridar la guàrdia, cal discutir-hi molta estona per acabar obtenint l'autorització per entrar i arribar, sota la seva escorta, fins a l'alberg on tenien previst fer etapa. L'endemà, a primera hora del matí, el grup de pietosos viatgers llegeix les Santes Escriptures; després s'asseuen en una estona llarga de culte silenciós, rodejats de l'admiració de les criades suïsses, que mai no havien hagut de servir uns turistes tan edificants. Amb tot, si en Luke Howard ha portat els seus companys fins a Schaffhausen és perquè té alguna intenció oculta. I és que és precisament en aquest indret on el Rin, engreixat per les aigües tranquil·les i gelades del llac de Constança, es precipita en un salt d'un centenar de metres d'alçada per una falla prehistòrica del terra rocós. Se'l considera un lloc sublim. Sortint per les portes del sud de la ciutat, en Luke Howard pren, de bon matí, el camí dels salts d'aigua. Un pont travessa el Rin, uns cent trenta metres més amunt del salt d'aigua pròpiament dit. En Luke hi arriba al cap d'una hora i es recolza al parapet de pedra negra: sembla que, davant seu, el riu desaparegui enmig d'un plovisqueig irisat. Sota aquest vapor, fa l'efecte que el corrent sigui aspirat brutalment, just en el punt on el relleu experimenta el brutal desnivell. Allà hi subsisteixen tres illots, com si haguessin escapat d'un naufragi, recoberts d'una vegetació ufana d'un verd intens, gairebé blau. El soroll és tan fort que en

Luke Howard no pot evitar voler-s'hi acostar encara més. Tra-

vessa el pont i arriba a la ribera oriental del riu, des d´on es veu

tota la vall. Amb el rostre bufetejat pel ruixim, dolçament em-

briagat pel rugit continu del corrent, agafa un camí de cabres que el porta una mica més avall del salt d'aigua, a un escarpament amb una barrera de fusta, inflada per la humitat, Es troba ara a un sol pas dels corrents que s'abismen vuitanta metres més avall; l'aigua és negra i en aquest punt sembla gairebé 80 lida, mineral. Una vegada més, en Howard s'astora profunda ment no tan sols davant la bellesa colpidora del món físic, sinó també davant la potència gratuïta, l'exuberància joiosa de la Natura. Com de costum, dóna gràcies al Senyor i se submergeix en una oració fervent, sol davant el salt d'aigua, feliç.

Un grup de gent s'apropa ara per la seva esquerra i, és el súmmum, aconsegueixen de mostrar-se sorollosos en un lloc com aquest. En Luke Howard reprimeix un pensament poc caritatiu envers aquests alegres ciutadans. Observa sense enten-dre-les les dones massa ben vestides, els homes arquejats com galls que fatxendegen al seu voltant i fan veure que s'aboquen al gorg per arrencar-los crits penetrants. Nombrosos criats els resguarden sota grans paraigües de tela enquitranada. El grup es cansa de seguida dels salts d'aigua i avancen riu amunt. No és fins aquest moment que en Luke Howard albira un home gran que es recolza a la barrera de fusta, a vint passos d'ell cap a la dreta, inclinat sobre l'abisme. En aquest temps anterior a la fotografia, tots els viatgers en saben una mica, de dibuixar; en Luke fa un croquis d'aquest vell corbat sobre el buit en el quadern de viatge que amaga amb el faldó de l'esclavina. Potser l'home sol nota la seva mirada, se sostreu a la contemplació, es redreça, esbossa una lleu salutació i somriu a en Luke Howard. En acabat se senten unes crides confuses i en Luke Howard s'acaba adonant que el vell ha vingut amb el sorollós grup, cap al qual ara s'adreça amb passos petits i tranquils.

En Luke Howard no sap que acaba de veure Goethe, ni Cïoethe sap que acaba de veure en Howard. Però en el fons això no té cap importància. No tenen res a dir-se, els solitaris; n'hi ha prou que cadascun d'ells hagi combregat silenciosament en la contemplació de les bromes irisades de Schaffhausen. I per avui ho deixarem aquí, diu el modista mentre s'aixeca d'un sol moviment. La Virginie Latour i l'Akira Kumo s'acomiaden. A la planta baixa l'espera una ajudant per fer-li a mans un sobre blau, que ella agafa. Aquesta vegada s'atura a les escales de l'hotel, l'obre i gira cua. L'ajudant que li acaba de donar la paga ja està reunida. Un altre ajudant escolta educadament la Virginie Latour. La Virginie remarca que segueix sent la biblioteca la que li paga, que només l'han enviada, i de prova, a treballar per al senyor Kumo. L'ajudant respon que això no canvia res. Ella precisa que ha de continuar rebent el tractament de funcionària titular, categoria B. Li responen que el sobre és una indemnització. Continua protestant i després s'atura, perquè l'ajudant l'acaba mirant amb un posat que la Virginie Latour coneix molt bé, i que acostuma a transmetre als seus interlocutors; un gest que li comunica que hauria de reflexionar, i no obstinar-se absurdament. La Virginie cedeix.

Al metro compta els diners mentre els amaga a la bossa; aquesta indemnització representa un mes del seu sou habitual. Com tots els semipobres, els ingressos de la Virginie s'acostumen a presentar de la manera econòmicament més desfavorable, la més humanament vexatòria que existeix: el sou. Després d'un breu instant d'atabalament davant la idea de disposar d'aquesta nova mena de diners —diners que li semblen usurpats, perquè, després de tot, no té la impressió d'haver començat la feina nebulosa de què li han parlat—, la Virginie se'n fa càrrec. L'endemà a les nou del matí, els diposita en un compte d'eslalvi.

DE TORNADA CAP A CASA, LA VIRGINIE truca al gran patró, tal com ell li ha demanat, al director de la biblioteca en persona, al seu mòbil, per explicar-li com ha anat tot plegat. El director fa temps durant mig minut, perquè no recorda en absolut qui és la Virginie Latour. Després, en sentir el nom del modista, el director se situa immediatament. Està encantat. Ell parla i la Virginie no diu res, tret de sí i no, perquè no recorda si ha d'anomenar el director pel càrrec o pel nom. Tot i així, acaba per deixar caure la qüestió que la preocupa: d'ara endavant, quin serà el seu estatus? Enviada especial. Es una mena d'enviada especial.

Ara sí, la jornada laboral de la Virginie s'ha acabat. Penja el telèfon, es dutxa i s'estira sobre el sofà llit, que ha quedat obert des del matí. I, com de costum, es penedeix de no fumar, per fer passar el temps. Allí pren lentament consciència del que significa la nova feina, del que comporta: la Virginie acaba de treballar unes quatre hores, és a dir, que ha passat la major part de l'estona escoltant com l'Akira Kumo li parlava de núvols mentre examinava per aquí i per allà el llom d'algun llibre; acaba de treballar quatre hores i la setmana ja s'ha acabat, perquè al modista no li va bé que torni fins divendres; potser caldrà que, en el decurs de la setmana, passi un cop per la biblioteca per fer alguna verificació o per agafar el material necessari per ___ i elecció d'alguna obra malmesa, i amb això n'hi haurà prou.

Encara és una mica aviat perquè la Virginie sigui conscient de la magnitud del canvi. Espontàniament s'acontenta d'estar __menta i deixa per a un altre dia la reflexió relativa a com organitzarà tot aquest temps. Però, al cap d'una hora de somiar al llit, encara no sap com disposar-ne. S'aferra a la idea que aquest dilluns al vespre és una mena de divendres al vespre que precedeix un cap de setmana de tres dies. Ara bé, els divendres al vespre la Virginie du a terme un ritual privat del qual mai no ha parlat a ningú; un ritual que reserva només per als divendres al vespre, encara que sigui la cosa que més li agrada del món, perquè li sembla que fa un gest perillós, perquè aquest ritual enfonsa les arrels en la nit de la seva infància. La Virginie s'aixeca i va a la cuina, agafa una bossa de plàstic de supermercat i l'obre amb unes tisores de costura. En acabat, l'estén sobre el sofà llit i, després de treure's les calces i els sostenidors, s'hi estira, col·locant els malucs just al centre de la bossa esventrada; el primer contacte amb el plàstic és del tot desagradable, però mai no se li ha acudit res millor. A continuació treu del calaix de la tauleta de nit un mocador de seda plegat una mica més gran que la seva mà. A partir d'aquí, per més que hagi fet aquests gestos centenars de vegades, sempre opera la mateixa màgia, i gairebé se sentiria irritada per la idea de ser esclava d'un procediment tan estrany i tan simple, per la constatació que l'equació del seu plaer té incògnites tan barroques i vexatòries. Amb la mà dreta separa els pèls del seu baix ventre, amb l'esquerra s'aplica el mocador de seda sobre el sexe i comença a fregar lentament. L'efecte és immediat, i segur, i sempre el mateix. La Virginie tremola. Sent una picor als dits, una calor dolça li irradia la gola i baixa cap a les cuixes. A vegades el gaudi ve molt de pressa, però és enervant, i aleshores es refà, tan rebentada com avergonyida d'estar-ho. A vegades el gaudi puja lentament, és tan deliciós com esgotador i, quan el plaer acaba arquejant-li el cos, torna a caure, sufocada, i es queda immòbil, en uns llimbs molt dolços, fora del temps

Quan la Virginie recupera una consciència clara de la situació, a causa del so d'un telèfon o d'un gos que borda, una sensació d'humitat enganxosa, cada vegada més freda, es fa insistent a l'altura dels malucs. Es el moment que odia; la bossa de plàstic li vessa a les cuixes i les natges. Un veritable bassal de líquid la banya. No és orina. Ho sap perquè un dia ho va tastar, sense excitació ni repugnància. Fins on ella sap, aquest líquid és massa abundant per ser el resultat normal d'una excitació normal. La Virginie ignora que les normes, fins i tot si es presenten com el bé comú, o potser sobretot en aquest cas, estan concebudes precisament per excloure la majoria. O sigui que es pensa que és l'única que frueix d'aquesta manera, i aquesta solitud la inquieta vagament; li sembla una sort que cap home no hagi desfermat aquesta reacció en ella. Mentre s'alça lentament, la Virginie es desenganxa la bossa de la pell i, amb una tècnica contrastada, surt del llit, mantenint amb un dit una depressió al centre de la bossa, on clapoteja el líquid incolor. La Virginie plega la bossa per les cantonades, la transporta a la cuina, l'esbandeix a l'aigüera i la llença. Fa una bugada i hi inclou el quadrat de seda, humit i rebregat. Un cop d'ull al rellotge del vídeo. S'afanya, només li queden un grapat de minuts, aireja una mica. Va al menjador i seu amb una revista sobre el sofà llit que acaba de plegar.

El soroll de l'ascensor, les claus, primer la del forrellat i després la del pany. El cop de la porta. I heus ací un home força jove. L'home entra, diu bon dia a la dona que llegeix el Marie Claire sobre el sofà i que es diu Virginie Latour, i se'n va a dutxar, perquè sense la dutxa està de mal humor quan torna de pencar. En acabat, mentre el jove s'eixuga els cabells amb la tovallola del cos, com de costum, i això que no ho fa expressa ment, la Virginie ho ha comprovat canviant les tovalloles de lloc, deu ser una mena de sisè sentit, el jove li pregunta com va. La Virginie respon que bé sense pensar-hi. I ell? Ell no, que no sap que és dilluns? Vol te? Prefereix una cervesa. Se'n prendrà una de seguida. Quan ella torna de la cuina, s'adona que ha oblidat que ella sí que volia te. Torna a anar cap a la cuina.

L'home, ara net, ha sortit del bany vestit amb uns calçotets blancs amb ratlles verticals d'entre dos i nou mil·límetres; els colors de les ratlles són els següents: tres tons de blau, dos tons de gris; a la més grossa de les ratlles blaves els fabricants hi han imprès sis efígies d'un personatge de dibuixos animats, una mena de ratolí asexuat que s'aguanta dret, amb quatre dits a cada mà i les orelles negres i estilitzades, sobre uns peus simplificats, i que somriu amplament. Ara l'home està escarxofat al sofà; fa sonar maquinalment la goma dels calçotets; deixa reposar els peus sobre una taula baixa que, el mes passat, quan era nova, era molt maca. Mira les notícies locals per saber quin temps farà l'endemà; la Virginie li diu des de la cuina que deixarà provisionalment la feina per viure una nova experiència i tot seguit s'interromp i es mossega els llavis, perquè a l'home en calçotets que hi ha al sofà no li agrada que li parlin durant les notícies locals, especialment durant la previsió meteorològica. La Virginie ho hauria de saber, després de tant de temps. Espera no haver parlat massa fort, que l'home s'hagi pogut assabentar de la previsió meteorològica en les condicions ideals, perquè l'experiència demostra que, en cas contrari, és perfectament capaç de no dirigir-li la paraula durant una hora; més, fins i tot.

Però, d'una manera molt sorprenent per a la Virginie Latour, tan bon punt ella ha callat, l'home espectador, jove i net, ha apagat el televisor. Sent com s'aixeca, ve cap a la cuina i, mentre ella posa aigua a la tetera, sent com a la seva esquena l'home diu: estic content que en parlis. Diu que ell també necessita noves experiències, li recorda que al començament s'havien promès que s'ho dirien, quan les coses no anesain bé, i justament, diu l'home, les coses no van bé. Ella es tomba. L´home, dempeus al seu davant, no la mira a la cara, però segueix parlant: ha demanat al seu amic Fred, el que se'n va tres mesos a Alemanya a fer un curs de formació, les claus del seu pis; l´home anirà a viure a casa d'en Fred fins que es resituï, es podran continuar veient, naturalment, passar vetllades agradables, potser reprendre la relació, com a mínim de tant en tant. En con d i cions normals, la Virginie hauria de dir o fer alguna cosa. Hauria de dir a l'home en calçotets que no l'ha sentida bé, que no ha dit «hauríem de deixar-ho». O bé l'hauria de pegar, per començar, per exemple, perquè fa un any que ella el manté, el temps que li ha calgut per reflexionar sobre què volia fer a la vida, i justament se'n va quan acaba de trobar una feina que l'interessa. En comptes de tot això, se'n torna al menjador. Diu que està contenta que ell es prengui tan bé la separació. L'home torna al menjador a acabar-se la cervesa i, decididament, aquesta nit està inspirat. Diu que és millor així, que han sabut evitar la part sòrdida de les separacions. Però, com que la Virginie hi està d'acord, de sobte ell ja no hi està tan d'acord i encetaria una discussió, diria per exemple que ella no té cor, de prendre's les coses així, però són gairebé les nou. A les nou fan una pel·lícula de l'Steve MacQueen que no es perdria per res del món. L'home i la Virginie despleguen el sofà llit i l'home mira la pel·lícula. En acabat, la perspectiva de la separació provoca en l'home, que s'ha tret els calçotets per dormir, una reacció clàssica: trempa, està molt excitat. Estès d'esquena i mirant cap a una altra banda, fa un moviment amb el braç perquè la Virginie, que és al seu costat, s'apropi, i ella sap perfectament el que això significa. Sempre li ha agradat el gust de l'esperma, per què se n'hauria d'estar? Per distreure's decideix que el farà córrer tan ràpid com pugui. Dos minuts més tard, l'home dorm.

Dimarts a la nit, quan la Virginie torna del cinema, l'home ha marxat. Al cap d'un mes, mentre endreça un calaix, s'adona que no en té cap fotografia; intenta rememorar-ne els trets, la veu; no pot. Es una mica trist, evidentment, però de fet no és greu. Els dies següents passeja; redescobreix el plaer d'anar en metro, ara que ho pot fer fora de les hores punta. Espera el divendres amb curiositat. Consulta internet diverses vegades respecte de l'individu Kumo, Akira. Hi ha de tot, a internet. La Virginie es posa al dia.

MESURANT-HO SEGONS L'ESCALA d'intemet, l'Akira Kumo gaudeix d'una celebritat de mida mitjana. Hi ha un miler de pàgines consagrades a ell i la major part copien, malament, les dades de la pàgina oficial, així com les que esbomben els inevitables fanàtics. L'Akira Kumo apareix citat en els llocs més estranys, d'altra banda, i la Virginie Latour de seguida descobreix per què: durant anys, l'Akira ha reunit les col·leccions més heterò-clites: s'ha interessat pels rostidors savoians, pels saris tradicionals de seda salvatge, pels òpals australians, pels tapissos dels Gobelins i pels gerros Ming. La seva col·lecció més comentada va ser la reconstitució, en tota una planta de la seva mansió, d'un interior del segle xvm francès: des de les culleretes fins al mobiliari, passant per les litografies galants.

A partir de 1995, això no obstant, el modista es va començar a desprendre de les col·leccions, d'una en una, creant cada vegada una efervescència en els microcosmos especialitzats corresponents. El darrer acte d'aquest lent despullament va ser la venda, a Sotheby's, Londres, de les litografies de Boucher i de Watteau. internet és la terra dels rumors impossibles de verificar i de les converses ocioses; com que la dispersió, en només dos anys, de les col·leccions de l'Akira Kumo va coincidir fortuïtament amb la semiretirada del modista, els rumors habituals van prendre cos: es deia que estava arruïnat, boig, malalt,

i tot plegat a la vegada. Sembla que durant aquest tumult els internautes van negligir durant molt de temps l'única anomalia veritable: el setembre de 1997, l'Akira Kumo va començar una nova col·lecció, una de sola, i va provocar una alça de cotitzacions, que aparentment no va preocupar-lo, a còpia de comprar massivament totes les obres meteorològiques existents al mercat mundial, fins que va posseir la millor col·lecció privada en aquest terreny.

Sobre l'home en si, poca cosa. L'Akira Kumo va néixer al Japó, a la ciutat d'Hiroshima, el 1946. Quan li demanen de quina ciutat és originari, a vegades respon que de Tòquio, per no refredar el seu interlocutor i per estalviar-se el patètic espectacle de les cares de dolor que els occidentals se senten obligats a fer quan s'esmenta davant seu el nom d'Hiroshima. I, a més a més, no sembla que l'Akira Kumo odiï dir mentides, sempre que la mentida contingui una veritat superior a la dels fets objectivament constatables. Al capdavall, tractant-se del seu lloc de naixement, no té en absolut la impressió d'estar mentint. Considera de debò que va néixer a Tòquio, però el 1960, a l'època en què va aprendre el seu primer ofici, el de grafista.

Els periodistes especialitzats en moda repeteixen que va deixar el Japó i el grafisme molt aviat, el 1966, per ficar-se a la dura escola de l'alta costura; en realitat, va ser més aviat a la inversa: si l'Akira Kumo va triar l'alta costura va ser perquè buscava una manera de marxar del Japó i anar cap a Europa. L'elecció del país d'Europa va venir dictaminada per una altra mena de consideracions: no va anar a França només per motius professionals. Quan s'instal·la a París, fa temps que en Kumo viu una altra passió a banda de la del disseny: a Tòquio, mentre es guanya la vida dissenyant bols i coberts per a fabricants de vaixelles de gres, porta els primers diners que guanya a una prostituta occidental, una dona desbordant de greix i de bon humor, nativa d'una barriada de París, Franca, supervivent d'un bordell militar, que s'ha establert ara pel seu compte. Fa temps que l'Akira s'hi ha fixat, l'ha vista treballar a la perifèria del barri dels plaers de Tòquio enmig de les seves col·legues japoneses, que es mostren falsament indiferents envers l'estrangera que tant detesten. Si l'Akira tria la francesa no es pas perquè no li agradin les professionals del país; li agrada apassionadament, des de sempre, la prostitució japonesa, que, per tradició, no associa a la sexualitat cap idea malsana, cap sentit del pecat. Senzillament, en Kumo ha preferit les dones occidentals des que té ús de memòria. I, quan se n'hi va al llit, veu confirmades les seves preferències. Per al seu gust, les japoneses no són ni prou sorolloses ni prou peludes; i a més a més, les japoneses cultiven, per complaure els clients, el gust per les coses petites, bufones i melindroses; res d'això no l'atrau gaire.

Es per això que el jove Akira Kumo va ser un dels pocs japonesos que va viure l'ocupació americana sense cap incomoditat, a partir del moment que es va adonar que aquest exèrcit, com tots els altres, havia arrossegat per tot l'oceà Pacífic un llarg seguici de dones atretes pels dòlars del nou imperi. Sempre que pot, l'Akira Kumo paga amb entusiasme i generositat els serveis de totes aquestes dames: les negres, que per a ell són una novetat inesgotable; les manxús, també; les europees de les colònies holandeses, franceses o britàniques. Li agrada cardar amb les dones petites perquè és fàcil tenir-les sòlidament agafades, li agrada cardar amb dones altes i grasses i perdre-s'hi, li agraden les xerraires i les que callen. Més endavant, un cop s'hagi fet ric, quan finalment pugui pagar prou per obtenir un tracte de favor, passarà hores exquisides amb el cap entre dues cames obertes i el clatell adolorit. De moment, el jove Akira Kumo està bastant mal pagat i es fa ràpidament famós en els cercles de la confecció de Tòquio perquè no rebutja mai cap feina i perquè les fa ràpid i bé. Quan, al final de la setmana, un patró el felicita pel seu zel i li allarga un sobre, somriu i s'inclina ben avall. I els diners que ha guanyat s'evaporen molt ràpidament, al barri dels plaers, a partir de divendres a la nit. Els diumenges, de matinada, l'Akira Kumo s'esmuny sense fer soroll dins de l'habitació que ocupa a la residència de treballadors pobres i s'enfonsa al matalàs. Intenta dormir tot el dia, beu te bullint per enganyar la gana perquè no li'n queda ni cinc. Els dilluns, molt d'hora, baixa a la sala comuna de la residència. No s'espera mai més d'una hora. Sempre ve un missatger amb una proposta de feina. Després de dos anys d'aquest règim de vida, l'Akira Kumo domina totes les tècniques de l'ofici.

En arribar a París, el setembre de 1966, l'Akira Kumo estudia un mapa de la ciutat per buscar-hi les estacions de tren. En troba dues, l'una al costat de l'altra, a la riba dreta del riu que travessa París. Lloga una habitació en un petit hotel del carrer Montorgueil. En acabat, se'n va a peu cap a les estacions del Nord i de l'Est i el seu mètode dóna fruits de seguida: en el primer carrer que agafa hi ha prostitutes esperant; avança carrer amunt cap a una mena d'arc de triomf petit i brut, que confon amb el dels Champs-Elysées; una mica abans de desembocar al gran bulevard, tomba a la dreta i s'introdueix en un carrer molt fosc. El carrer Blondel està rodejat de minifaldilles i de bruses escotades; el jove japonès té l'ull posat en una morena situada a la cantonada que dóna a un bulevard sinistre, sorollós i atapeït. L'Akira Kumo practica l'idioma. Als anys seixanta, un japonès que visqui a París és una atracció. Les noies en parlen, intercanvien impressions. Aviat les coneix totes, les del passatge Ponceau i les del carrer Saint-Denis, les del carrer Blondel i les del carrer Quincampoix. Sap quines treballen només de matí i quines oficien només de nit.

Sotmesa al règim de vida un xic particular de l'Akira Kumo, la beca d'estudis concedida pel sindicat japonès del tèxtil només dura disset dies. Annals de setembre s'ha de posai a treballar: al barri de Saint-Denis hi ha com a mínim cantes prostitutes com sastres, i en Kumo paga les unes amb els diners dels altres. Per a ell, París és la zona delimitada pel bulevard Sebastopol a l'est, per la porta Saint-Denis al nord i pel carrer Turbigo al sud. Treballa per a fabricants de roba lamentables, però tant se li'n dóna.

Un dia de desembre de 1966, l'Akira baixa d'una habitació del passatge Sainte-Foy i s'adreça cap al carrer Saint-Denis. El passatge Sainte-Foy és un carreró leprós, tan sòrdid i pudent que fa que el japonès tingui la deliciosa impressió que ja no és un turista, que coneix París, que va a llocs on un parisenc bregat no s'aventuraria; en efecte, cap parisenc no s'hi aventura. Es un passatge immund, de paviment irregular, on es podreixen detritus sense nom i on proliferen gats pelats i tinyosos. La meitat del passatge està recobert per una planxa ondulada; fa olor de patates refregides, de misèria de tuguri i de sèmola rància. Un soroll sord atreu l'atenció de l'Akira cap a un racó obscur. Hi ha un home amb un vestit de sastre. Amb una mà agafa el cap d'una dona que jeu a terra i, inclinant-s'hi a sobre en una postura força incòmoda, li pega metòdicament; li pega a llocs molt dolorosos, però mai a la cara ni a l'estómac. Es un professional, i no malmet la seva força de treball. La prostituta, per la seva banda, no es mou; sembla resignada, gemega sota els cops com si esperés que l'home acabi la seva feina de macarró.

L'Akira Kumo colpeja l'home amb l'avantatge de la sorpresa, però no li cal barallar-se. L'altre marxa fent el ploricó i proferint vagues amenaces. La noia sí que comença a proferir insults espantosos. Com que ha après tot sol l'idioma i encara no el parla bé, en un primer moment l'Akira no s'adona que els insults van adreçats a ell: potser el macarró es pensarà que estan conxorxats i, sigui com sigui, la castigaran per culpa d'a-

quest imbècil justicier d'ulls ametllats. Fins aquell dia l'Akira Kumo era conegut i respectat a tot el barri, i els senyors el saludaven com un notable. La noia li explica clarament la situació: no es podrà tornar a presentar al barri sense córrer el risc que una banda de proxenetes coratjosos fornits amb barres de ferro i ganivets de fulla retràctil li clavi una pallissa. Per a l'Akira Kumo això suposa el final del període Saint-Denis. Piga-lle no li agrada, ja és massa turístic per al seu gust, i encara menys el barri de la Madeleine i les seves noies pretensioses que somien poder-se casar algun dia amb un client.

L'incident també priva PAkira de la seva manera de guanyar-se les garrofes al Sentier. Aleshores entra com a tercer ajudant en una casa de l'avinguda Montaigne. Es torna a posar a dissenyar, però només per a si mateix: vestits, pantalons, túniques. I durant setmanes es manté cast: en el món de la moda parisenca dels anys seixanta hi podria trobar amb facilitat companyes d'una nit, o d'unes quantes. Però no suporta la comèdia sentimental, les pavanes de la seducció que cal interpretar per introduir-se, ni que sigui breument, sota la faldilla de les dones. L'Akira Kumo es posa a treballar.

Durant l'estiu de 1967, una desfilada el porta a Amsterdam en qualitat d'ajudant d'un cèlebre modista francès. L'Akira s'escapoleix de les recepcions tan ràpid com pot i guilla cap al Barri Vermell. Amsterdam, potser l'únic lloc del món lliure de proxenetes: l'Aldra Kumo acaba de trobar la seva ciutat. A l'oest de l'estació de trens, al voltant d'un parell de canals i del dèdal de carrerons contigus hi treballen ben bé un miler de noies. A partir d'aleshores, l'Akira anirà a Amsterdam un cop l'any, durant una setmana, tot sol, discretament. En un dia acostuma a visitar una mitja dotzena de prostitutes, tret que llogui una de les seves preferides per a mitja jornada. Any rere any veu com l'afecte i el respecte que sent per aquestes noies s'incrementen. Les acaba coneixent personalment, està al corrent de l'escolaritat dels seus fills i de les tribulacions de la seva vida amorosa. Amsterdam és l'únic lloc al món on l'Akira Kumo manté converses normals. A vegades, al vespre, quan és l'últim client, espera que la noia endreci l'estudi i se'n van a sopar plegats en un petit restaurant indonesi que no tanca mai. Un cop la setmana s'ha escolat, torna a París, treballa constantment i, fins al 1970, sempre per a d'altres.

S'HA DE SER UNA MICA ESTÚPID, diu l'Akira Kumo a la Virginie Latour, i se n'ha de ser amb una mena d'obstinació irracional, per interessar-se pels núvols. Per a la major part de la gent assenyada, els núvols existeixen. I prou. Què més se'n pot dir? Formen part del decorat. No hi ha cap motiu per parar-hi una atenció especial. Per a la major part de la gent els núvols no tenen res de sorprenent, no se'n pot esperar res; tret d'aigua en diferents formes. Els homes només contemplen els núvols per sotjar la pluja, ja sigui perquè l'esperen amb una impaciència febril o perquè la temen com una catàstrofe. Els progressos de la civilització occidental l'han allunyada encara més de l'observació del cel: en aquesta part del món, els homes consulten els aparells de ràdio o de televisió per saber quina roba s'han de posar. En ocasions excepcionals, se senten tocats per la bellesa absoluta dels núvols. Per exemple, quan el cel és blau i, estesos a l'herba d'un parc, han acabat de fer un pícnic; s'han deixat caure enrere, veuen passar els núvols i els admiren fugaçment, mentre digereixen. No pensen en res. I no necessàriament s'equivoquen. Una certa forma d'estupidesa habita en tot pensament i, per tant, en el desig d'entendre els núvols.

Aen Luke Howard li han agradat els núvols des de la tnéa tendra infància. Ens podem preguntar per què. Res no el predisposava a lliurar-se a la més mínima excentricitat, a la més petita desviació. Se sap que no ha assistit mai a la vida a un espectacle profà; tampoc no llegeix prosa ni versos. Pertany a la Societat d'Amics que un dia llunyà un jutge sarcàstic va denominar quàquers perquè a vegades tremolen respectuosament només de pensar en el poder del seu déu. Potser en Luke Howard tremola més particularment davant dels núvols, potser aquest esglai deliciós el sorprèn, potser ho racionalitza dient-se que les blancors que estima fins a la follia són l'encarnació incessant de la perfecció divina. Amb fervor, alça els seus ulls purs cap als núvols.

Un dia, a Londres, un sopar l'ha col·locat a prop d'un d'aquests periodistes que es guanyen la vida fent la crònica dels espectacles teatrals de la Ciutat. Aquest jove mundà, acostumat a confondre conversa i confrontació, s'entesta absurdament, des del mateix moment que descobreix que en Luke Howard és un d'aquells misteriosos quàquers, a arrossegar-lo al teatre; en Luke Howard refusa amb educació. L'altre hi insisteix, i per convèncer-lo es pren la molèstia d'explicar-li llargament l'obra que inaugurarà la temporada londinenca. Es tracta d'un espectacle sorprenent, que explica la tràgica història de Hamlet, príncep de Dinamarca. En Luke Howard escolta pacientment el seu interlocutor, que malda per interessar-lo en el destí de Rosencrantz i Guildenstein, els cortesans ingenus; en el de la pobra Ofèlia i el seu esgarriament, i en les tribulacions del jove príncep melangiós. En Luke troba que aquesta història de ferro i de sang és profundament inconvenient, i poc clara, a més a més; però, per delicadesa, no expressa aquestes serioses reserves al seu company de taula. Es limita a dir al seu interlocutor que, a parer seu, el príncep desafortunat ha de suscitar pietat, però en cap cas admiració. Que, de fet, prendre

les armes no és propi de bons cristians, com tampoc no ho és la intenció de dur a terme personalment la venjança divina en lloc de deixar que la Providència s'ocupi dels mitjans i la finalitat de la vindicta. I en Luke Howard encara veu menys la necessitat d'assistir a una representació de l'obra, des del moment que el seu interlocutor l'ha informat que l'orgull del jove príncep Hamlet va rebre un càstig i que gràcies a Déu Fortinbras va restablir l'ordre al regne de Dinamarca. El crític, estupefacte, renuncia a corrompre el seu company de taula. En Luke Howard no anirà al teatre.

Les hores que l'exigent farmàcia no li roba, en Luke Howard no s'està ociós. Els quàquers són pacifistes, però pacifistes actius, pacients, valerosos. El 1816 —segueix sent aquest viatge camí de Weimar el que fa somiar l'Akira Kumo— l'envien en missió al continent, devastat per les guerres napoleòniques. Té l'encàrrec de difondre la Bíblia, com és el deure de qualsevol membre de la Societat d'Amics que estigui de viatge, i de fer arribar subsidis a les víctimes dels combats, siguin de la nacionalitat que siguin. En total, s'ha permès dues petites fantasies: l'excursió al salt d'aigua de Schaffhausen i la visita a París, la ciutat amb què li han escalfat el cap des que va anunciar que se n'anava al continent. El dissabte 24 d'agost de 1816, en Howard arriba a París; s'allotja a l'hotel de Radstadt, al carrer Neuve-des-Agustins. Contracta un guia per tres francs. Tots els viatgers de l'època saben que els guies parisencs també fan de confidents de la policia; en Luke Howard no ho sap i respon tranquil·lament a totes les preguntes del seu. Diumenge visita el Jardin des Plantes, que torna a dir-se Jardin du Roi. El guia s'impacienta amb aquest estrany visitant que no vol beure ni freqüentar els mals ambients i a qui no hi ha manera de denunciar; cap a les deu del matí en Luke Howard el fa tornar cap a casa amb una sòlida propina. El diumenge 25 és la Festa del Rei; tret de dues hores al matí, les de la missa, els parisencs fan vida normal: s'asseuen als gabinets de lectura, als cafès, als restaurants; passegen i fumen, miren els espectacles del carrer En Luke Howard, al seu torn, observa amb tristesa els despreocupats parisencs, la seva tranquil·la impietat; arriba amb melangia a la conclusió que mai no seran quàquers i dóna gràcies a Déu per no haver nascut parisenc. Escurça l'estada i torna a Londres, d'on ja no sortirà.

LA VIRGINIE LATOUR S'HI HAURÀ habituat de seguida. Travessarà el porxo de lloses grises on sempre fa una mica de fresca; a la dreta, unes grans portes obertes donen pas al brunzit dels despatxos, a reunions d'estudi. Al fons del porxo, en una mena de vestíbul, una escala es cargola mandrosament cap a pisos desconeguts; però per pujar a l'última planta la jove utilitza un minúscul ascensor gris que dóna directament a la biblioteca. La biblioteca ocupa les antigues golfes de la mansió del carrer Lamarck. No hi ha gaires mobles: al costat de la butaca del propietari hi ha una senzilla tauleta; davant dels finestrals del vessant nord de la teulada hi han instal·lat una gran taula, per consultar les obres voluminoses, i un faristol modern d'acer polit. Per acabar, hi ha una cadira d'oficina, que no combina amb la resta i que es revela sorprenentment còmoda, destinada a la senyoreta Latour.

La biblioteca és una sala especial, construïda segons les indicacions del seu propietari: una mena de sedàs la separa de la resta de la mansió i protegeix el silenci i la higrometria del lloc. Cada cop que hi entri, la Virginie Latour s'adreçarà als finestrals, que tenen un vidre tan net, tan diàfan, que sembla inexistent. S'hi acostarà fins a tocar-lo: curiosament, l'arquitecte ha decidit orientar els finestrals cap al nord i girar l'esquena al cementiri de Montmartre, a tot París; en aquesta part del carrer

Lamarck els edificis, que daten de principis del segle passat, només tenen dues o tres plantes i la mansió els domina des de la distància; així doncs, més enllà del cementiri de Saint-Ouen l'horitzó queda expedit; els afores, negres i abjectes, semblen minúsculs dins del paisatge; a mà dreta, sembla com si una nau immaculada acabés d'aterrar sota el sol: l'Stade de France. De tant en tant un avió dibuixa per l'horitzó un traç blanc i delicat, lleugerament oblic, cap a una direcció desconeguda.

El primer dia, la Virginie es va adonar de cop i volta que hi havia un home a la seva dreta. Es va girar cap a ell i li va somriure. Un home petit, molt sec, gairebé demacrat, que es movia amb una elegància tranquil·la i amb lentitud d'iguana. Sense gairebé cap altre protocol, l'home va posar-se a parlar. Va dir que, per ordenar la biblioteca, calia entendre exactament a què estava consagrada. Els enamoraments sobtats són més freqüents i més segurs en amistat que no pas en amor. A la Virginie li va agradar immediatament la seva veu dolça i boscosa, lleugerament flotant; l'Akira Kumo no va parar de parlar, de Londres i de núvols, i d'un tal Luke Howard.

La setmana següent, l'Akira Kumo l'esperava a dalt. La Virginie Latour es demana si no haurien de començar la classificació. Però no sembla que l'ancià tingui cap pressa. Ha estat pensant en la pregunta de la Virginie Latour. Hi vol tornar i completar la seva resposta. Torna a la qüestió: es van arribar a trobar, Goethe i en Howard? En el sentit generalment admès, no. Però van combregar en l'amor als núvols, i amb això n'hi ha prou. A banda d'aquest fet, estan sols, naturalment, com tothom, i potser menys que tothom, perquè els seus deserts estan poblats pel treball dels seus dies.

L'Akira Kumo continua parlant; diu que, per entendre com va inventar els núvols en Howard, convé remuntar-se a la primavera de 1794. En aquesta època fa uns quants anys que treballa de preparador en una farmàcia de Londres. Bàsicament, elabora xarops i apòsits enmig d'una olor humida i ensucrada, dominada per la càmfora, que ha acabat agradant-li. A la lleixa més alta de la rebotiga, lluny de l'abast dels profans, hi ha un pot d'arsènic. I precisament quan l'està agafant, els peus de l'escala, mal assegurats, rellisquen sobre les serradures i en Luke cau des de gairebé dalt de tot. El pot arriba a terra abans que en Howard, que, per desgràcia, cau sobre els bocins, que li entallen la cuixa dreta fins a l'alçada de l'artèria; li fa tant de mal que es desmaia. S'estarà dos dies inconscient. D'entrada creuen que no el podran salvar, perquè les nafres, inflamades per l'arsènic, presenten unes purulències enormes. Tot i això, contra tot pronòstic, els abscessos s'acaben rebentant sols enmig d'una pudor abominable i, un cop drenada i rentada amb cura, la cuixa cicatritza. Durant aquests dos dies en Luke Howard queda submergit en deliris plaents: és mort i els àngels del Paradís, que es compadeixen del seu patiment, l'han portat directament al Cel. No podrà treballar durant sis setmanes: l'envien al camp, a la seva província natal de Yorkshire.

En Luke Howard no ha tornat a veure el seu poble des de fa deu anys, des que va trobar la manera de situar-se a Londres, a la farmàcia del número 2 de Plough Court. En Howard pare rep el fill amb fredor: la rancúnia data del dia que es va adonar que en Luke no es faria càrrec de la granja familiar. Als setanta anys, el pare continua enllestint cada dia deu hores de feina, al camp i als estables. En Luke Howard segueix estant molt feble i el temps es fa cada dia més clement: l'instal·len en un racó del jardí de la casa paterna, en un gran seient de vímet. Està massa dèbil per llegir; una veïna jove i caritativa s'ofereix a llegir-li les Santes Escriptures. Quan en Luke se'n va anar a la capital, la Mariabella tenia cinc anys. Es filla d'un tal John Eliot, home de pocs béns i poca reputació, caçador furtiu a hores lliures, que la puja tot sol i que, malgrat que el seu naixement li va matar la dona, l'adora. En Luke Howard escolta la Mariabella; la paraula divina li continua semblant igual de bella; li sembla que els núvols que passen, sempre canviants i malgrat tot immutables, entonen càntics lluminosos i muts. I a vegades li sembla que són els núvols els que miren passar els homes Dóna gràcies a la Providència per haver-li donat ocasió, ferint-lo, de sentir el llibre dels llibres d'aquesta manera; quan està massa cansat, tanca els ulls. Quan s'adorm, la Mariabella Eliot s'inclina sobre d'ell; en Luke Howard té vint-i-dos anys; quan obre els ulls, veu el rostre d'ella flotant al blau del cel. Encara hauran de passar dotze anys fins que en John Eliot, cansat de la seva obstinació, deixi que en Luke Howard es casi amb la Mariabella.

En Luke Howard es restableix lentament, però encara no pot escriure. Per exercitar les facultats i justificar el temps que passen junts, ensenya a la Mariabella tot el que sap de botànica i de francès, de química i de geologia. Quan ell torni a Londres, tots dos es passaran dotze anys castos i fervents escrivint-se, veient-se només una setmana l'any. Quan la melangia de la separació es fa excessiva, la Mariabella i en Luke es lliuren a un ritual secret: miren els núvols i recorden que un mateix cel els embolcalla.

L'Akira Kumo està content de la seva empleada. No li ha preguntat res del Japó. Ni de l'alta costura. Ni de l'alta costura al Japó. Ni del seu passat al Japó. Quan li fan alguna pregunta sobre la seva infància al Japó, l'Akira Kumo sol observar un educat silenci. Amb el temps s'ha construït una pantomima tan simple com eficaç per no respondre a aquesta mena de preguntes: clava fermament els ulls en els del seu interlocutor, entreobre la boca fent veure que respon i la tanca bruscament sense haver dit ni una paraula. L'Akira Kumo ja no pensa mai en el Japó; en canvi, una pregunta insignificant, que l'obsessiona d'una manera ridícula, ressona massa sovint al seu interior: per què, un bon dia, es va apassionar pels núvols? No ho sap. D'altra banda, el seu ofici de modista li ha ensenyat que sovint valia més la pena no analitzar les coses i deixar que treballessin en l'ombra. Però a vegades té la sensació que la resposta a aquesta pregunta l'espera, arraulida com una bèstia desconeguda, a la jungla opaca de la seva memòria; llavors l'Akira Kumo tremola davant de la idea que faci un bot i vingui a anihilar-lo d'un sol cop.

COM TOTES LES COSES MASSA simples i massa belles, els núvols són perillosos per a l'home, diu un altre dia l'Akira Kumo a la seva bibliotecària, enfilada sobre un escambell. Els homes moren o es maten per coses molt simples, com ara els diners o l'odi. Un trencaclosques massa enginyós no empeny ningú al suïcidi: n'hi ha que hi renuncien de pressa i n'hi ha que el resolen. Els núvols sí que són uns trencaclosques perillosament simples: si s'agafa la fotografia d'un núvol flocós i s'amplia una part de la presa, es veu clarament que la vora irregular d'un núvol sembla un altre núvol en si mateixa. I així fins a l'infinit: qualsevol detall d'un núvol s'assembla a la seva estructura general. Així doncs, es pot considerar que tot núvol és infinit, perquè cada anfractuositat de la seva superfície, vista a una escala més gran, conté altres anfractuositats que, al seu torn... Hi ha homes a qui els agrada inclinar-se sobre aquesta mena d'abismes; els més fràgils hi cauen fent voltes, en la nit eterna del vertigen. La Virginie n'hi demana un exemple. Mentre porta a la gran taula els llibres que ella li allarga, l'Akira Kumo li explica que els pintors estan particularment amenaçats pels núvols. Evidentment, no els artistes tradicionalment considerats com a pintors de núvols, com ara l'italià Tiepolo, l'anglès Cons-table o fins i tot els holandesos. Tots ells en van entendre el perill: no pinten els cels tal com són; en resum, fan trampa i se'n surten prou bé. Altres pintors no se'n van malfiar: els núvols els semblaven interessants, fascinants, fins i tot: miracles constants, aeris, infatigables. No s'adonaven que acabarien doblegant-se sota el pes esgarrifós de les nuvolades. La Virginie Latour s'impacienta. Finalment, l'Akira Kumo li dóna un exemple, el més conegut de tots, però que és del tot desconegut, com tots els exemples dels especialistes: el pintor anglès Carmichael. Ignorem quin nom tenia. De tota la seva col·lecció, les peces que prefereix l'Akira Kumo són els quaderns d'en Carmichael. No li van costar gairebé res, atès que aquest artista desgraciadament poc conegut va destruir pràcticament tota la seva obra.

Durant l'estiu de 1812 un pintor anglès anomenat Carmichael va pintar núvols, i només núvols. Durant aquest mateix període va mantenir, en petits quaderns d'esbossos, un diari de l'experiència; és l'únic document escrit per la seva mà que ha arribat fins al segle xxi. L'Akira Kumo va comanditar una recerca sobre el personatge, però no va arribar a gairebé cap resultat. Diversos memorialistes i cronistes de principis del segle xix citen en Carmichael com un jove pintor prometedor, però sembla que no va estar a l'alçada de les expectatives, ja que a partir de 1804 no se'l torna a esmentar enlloc com a pintor anglès en actiu. En canvi, a partir d'aquesta data apareix com a professor de dibuix; posarà anuncis als grans diaris londinencs fins a la seva mort: es proposa ensenyar als nens i les noies com s'utilitzen el carbonet i l'aquarel·la. Només els quaderns de 1812 donen fe del que va ser en Carmichael com a pintor. Cap museu no posseeix ni un dels seus estudis de cel, com ell els anomena; els dos únics Carmichael que han sobreviscut són temptatives de joventut, i es poden veure al Victoria and Albert Museum de Londres. L'Akira Kumo els va anar a veure: dos paisatges insignificants, a la manera de Gainsbourgh. Tot i això, en Carmichael va anotar que havia pintat més d'un centenar de sky studies; els primers daten del juny de 181 i, l'últim del 2 d'agost de 1812. Un petit nombre de croquis, d'esbossos situats als marges del seu quadern, donen lloc a moltes lamentacions: produeixen un efecte inesborrable; és evident que mai ningú no ha pintat els núvols d'una manera tan magistral.

Sembla com si després del 2 d'agost de 1812, en Carmichael s'hagués refet de la seva follia, del vertigen dels núvols que tan febrilment descriu en els quaderns. Pel que sembla, mai no va parlar amb ningú d'aquests anys nebulosos, d'aquest període en definitiva tan curt. D'altra banda, al començament no són els núvols el que li interessa, sinó el vent. Evidentment, el vent no es pot pintar, si no s'és xinès, però se'n poden pintar els efectes: en Carmichael observa obstinadament les oscil·lacions del blat que madura a les planes; observa els arabescos que les borrasques dibuixen a les aigües dels llacs; observa la inflor de les veles i la inclinació dels aparells sobre els oceans; observa els remolins de pols al terra i les sàvies corbes de les dunes. Però, a finals de la primavera de 1811, en Carmichael acaba sentint la crida muda dels núvols. Inicia la percaça de l'observatori ideal, i el troba a dos passos de Londres. Es l'indret somiat, el mateix per on, en aquella època, amb tant de gust passeja en Luke Howard: la landa de Hampstead. Es una landa i no un parc, no és ben bé el camp i menys encara la natura, que dos mil anys de civilització pràcticament han fet desaparèixer d'Anglaterra. La landa de Hampstead, amb els seus estanys i turons, les fileres d'arbres centenaris al costat dels camins i els horitzons que de sobte s'aclareixen, en un revolt d'un camí rost, sobre la ciutat de Londres. La landa de Hampstead comença a ser el que serà durant els dos segles següents: el paradís dels passejants que no senten l'encís del rigor pla i sec del Hyde Park. L'Akira Kumo s'asseu per reprendre l'alè. S'arrupeix a la butaca. La Virginie sap què vol dir, això: s'asseu als graons

de l'escambell; continuaran classificant els llibres més tard.

Així doncs, en Carmichael s'instal·la a Hampstead, en una casa que primer lloga i després compra, a quatre passes del punt més alt de la landa, el turó del Parlament, que culmina a una mica més de cent metres. Déu n'hi do, això de pintar núvols. En Carmichael considera que els seus primers intents són lamentables. Primer cal trobar el suport adequat: fulls prou gruixuts per encaixar la quantitat de capes que va acumulant amb l'esperança de reproduir el modelat de les masses. Talla ell mateix els fulls, en formats variables, perquè de seguida entén que no es pot encabir una nebulositat qualsevol en un format qualsevol; per aquest viarany descobreix, pel seu compte, el que els meteoròlegs tot just comencen a entendre: que alguns núvols tenen desenvolupament vertical i que d'altres s'arrosseguen indefinidament, paral·lels a l'horitzó. En realitat, en la seva infància i joventut, en Carmichael va ser, a la seva manera, un expert en núvols, en un context estrany a tota forma d'art; però, com que ha trencat amb la família, no li agrada remuntar-se a aquell temps.

En Carmichael recorre cada dia la landa de Hampstead amb el cavallet a l'espatlla. Sovint escull la falda d'un turó des d'on s'albira l'horitzó de Londres; pocs personatges; alguns banyistes, si s'instal·la prop d'algun dels estanys; alguns animals de granja, dues vaques, un cavall junyit a un carro de dues rodes, si pinta més cap al nord, allà on Hampstead abandona qualsevol pretensió a l'estatut de parc i acaba fonent-se amb la venerable campanya anglesa. I al damunt de tot, evidentment, una vasta estesa de cel que a vegades sembla que devori la tela sencera. Ben d'hora al matí, o just abans que el sol es pongui, surt de la seva caseta blanca de dos pisos. S'emporta la capsa; fa servir la tapa com a cavallet; la paleta es redueix al mínim: pols blava de Prussià, blanc i negre de carbó, carmí i vermelló per escalfar els colors. I, d'entrada, no pinta. No n'hi ha prou a mirar aquest objecte, el cel, com qualsevol altre. El cel no és un objecte, és un medi, i un medi salvatge. Si l'ataquen de seguida, s'amaga; si se li volen avançar, el resultat és brillant i om pot ser-ho, per exemple, una tempesta de Turner; però si sY , pera massa, el resultat és fred, infidel: un cel d'acadèmia. S'ha d'estar dempeus a l'indret escollit, davant del motiu, i esperar.

En Carmichael s'espera durant hores. Evidentment, no comet la ximpleria d'esperar la inspiració; tampoc no espera una disposició dels núvols especialment bella, perquè totes les disposicions dels núvols són, per a qui sap contemplar-les, igualment interessants. Espera simplement que la pintura s'alci dins seu com una turbulència, que es formi imperceptiblement, com els núvols, justament; espera que s'agregui a través de tot el seu cos per tal que la bellesa del cel acabi impregnant el paper. En Carmichael espera com si ell mateix fos un núvol. I, només aleshores, pinta.

I, Déu n'hi do, això de pintar núvols, ni que sigui només a efectes pràctics. Cal fer via, perquè el sol i el vent de les altures de Hampstead tot ho assequen. En Carmichael ha portat dos cavallets. Comença clavant un full al primer cavallet i pintant-hi un fons. Es una tasca insignificant, que alguns reserven als aprenents, però en Carmichael no té deixebles i les coses insignificants li agraden: amb el pinzell més gruixut estén una fina capa de blanc de plom barrejat amb blau de Prussià, que serà el suport del seu cel. Aleshores, mentre espera que el fons s'assequi, s'impregna del paisatge, del cel sempre canviant, però sense forçar gaire l'atenció. Ha triat meticulosament l'emplaçament, situat a l'eix dels vents dominants; deixa que els núvols se li acostin. Mentre el primer s'asseca, prepara un segon fons d'acord amb el mateix principi, però segons un angle lleugerament diferent. Quan finalment els fons estan a punt, ataca els núvols: amb paciència i velocitat aplica, capa rere capa, grisos semiopacs, blaus i roses; a poc a poc, el relleu dels cels neix sota la seva mà. L'estudi està pràcticament acabat. Aquest és el moment perillós, que l'exalta i el rosega a la vegada: se sap mai quan un cel està acabat? Es en aquest punt on la majoria de pintors esguerren els seus cels. O bé s'aturen abans d'hora i el que es veu és la pintura, les parts llises i les pinzellades; o bé cedeixen a la temptació d'afegir una mica aquí, de gratar una mica allà, de retocar i, reculant un pas, constaten el desastre: el conjunt s'ha decantat cap a l'empastifada, irreversiblement.

I és perquè ha entès que el problema rau en la velocitat i l'acabament que en Carmichael s'entrena sense descans. Es troba en una posició que ens és estranya. Nosaltres, que el percebem en funció de la història posterior de la pintura, no tenim cap dubte que els problemes que en Carmichael es troba —la qüestió de l'acabament, de la sèrie, de la reproducció de les condicions atmosfèriques— són els dels pintors impressionistes, o fins i tot els dels seus hereus de principis del segle xx. Però, per a en Carmichael, es gesta una tragèdia: el seu terrible isolament l'ha portat de cop i volta a problemes que no són del seu temps. En Carmichael jutja amb severitat els dos primers dibuixos d'aquesta mena que fa i els estripa. Sense desanimar-se, prepara dos fulls més i es passa el dia així, fins a les cinc de la tarda. El treball directe sobre el motiu s'ha acabat. Retoca les obres una a una i en ressalta els diferents elements amb una mica de blanc. Un cop al taller, quan tots els dibuixos s'han assecat, en Carmichael hi afegeix amb minuciositat un pigment blau i costós, fet a base de lapislàtzuli, l'únic que pot aprofundir el color d'un cel.

Al cap d'unes quantes setmanes, en Carmichael entén que no n'hi ha prou a contemplar les nuvolades, que cal entendre-les, ni que sigui una mica. En intentar documentar-se, li cau a les mans l'obra meteorològica d'un honest vulgaritzador sense geni, un tal Forster, que honestament reconeix a cada pàgina que ho deu tot als treballs d'un home anomenat Luke IHoward Aquesta obra suposa l'aclariment definitiu que en Carmichael necessitava, i és la confirmació de les seves intuïcions més esbojarrades. En Howard li dóna el que li faltava: noms per a totes aquelles formes que, amb aire burleta, el desafien un dia rere l'altre des de sobre de Hampstead. S'aprèn de memòria els termes inventats pel quàquer. D'ara endavant en Carmíchael ja no pinta núvols, pinta cirrus i nimbus i, més rarament (perquè li sembla un repte menor), estratus. Fa servir aquests nous termes fins i tot al títol dels estudis. Però continua considerant que cada núvol, cada configuració del cel, és absolutament única. Fins a mitjan estiu de 1811 es troba en un estat d'eufòria; els quaderns prenen un to que, si en Carmichael no manifestés un ateisme tranquil, constant, semblaria místic. A la seva manera, en Carmichael dóna gràcies al cel, al cel buit de qualsevol déu que tan belles matèries i tant de goig li proporciona. S'adona aleshores que per a ell no és tant una qüestió d'una determinada manera de pintar els núvols amb exactitud, com de ser-los profundament fidel, de saludar-los amb pietat des de la solitud dels turons de Hampstead.

si ES PINTA NO És PER FER QUADRES, ni tan sols per ser pintor: això és propi d'afeccionats. Es pinta per raons més profundes i que no tenen res a veure amb la carrera; per a un pintor, allò essencial és la relació entre el seu art i tot el que no és pintura, el desig de copsar els colors i els sabors del món. Als quinze anys en Carmichael passa la major part del dia a la plataforma del molí més imponent que ha construït el seu pare, a la sortida d'un poblet de Yorkshire que s'anomena East Bergholt. S'està dret, mira el cel, escruta l'horitzó, infatigablement. Es el seu ofici. Encara no és pintor. Sempre ha dibuixat admirablement. Però li paguen perquè guaiti el cel. En un dia net i clar, un viatger que s'acosti a East Bergholt pot veure, unes quantes hores abans d'arribar, com els cinc molins del pare d'en Carmichael giren lentament els braços enmig dels cels inestables de Yorkshire. El més gran de tots es troba al centre, flanquejat a cada banda per un parell de molins més petits i més baixos. En Carmichael és el millor guaita del temps: el seu pare l'ha situat al mig, a la plataforma més alta. Als pobles de la regió sempre l'han conegut amb un sobrenom ridícul: el Bell Farinaire. En Carmichael treballa en els molins paterns. Es bell i feréstec; les dones li van al darrere, però ell és orgullós i no cedeix. Quan, a l'ofici on el seu pare l'arrossega per respecte a les conveniències, sent com el pastor evoca l'expulsió del primer home i la primera dona del paradís terrestre, enrogeix de còlera: per què s'han d'escoltar, aquesta mena de ha ja bajades? Totes les dones del comtat, vestides de diumenge, se'l miren embadalides; els homes l'odien espontàniament, i en Carmichael no entén per què, atès que ell no toca les seves dones. El seu pare és ric i poderós, perquè en aquesta època tenir molins vol dir ser ric i poderós.

Cada any a la mateixa època, cap a finals de setembre, el pare enrola els fills com a guaites de temps: posa el millor al punt més alt de la seva línia de molins. En Carmichael, en la seva condició de primogènit, ha de continuar el comerç del pare. Guaitar el temps li agrada tant com l'horroritzen els llibres de comptes i les reverències exagerades dels comerciants. També sap que només li agrada la pintura. Es repeteix que obeirà el pare, que continuarà el negoci, que pintarà durant la temporada de menys activitat. Creu que tot està resolt. Ara és dempeus a la plataforma, s'esforça per no pensar en res, per acollir dintre seu els signes delicats que s'eleven allà a l'horitzó. Tota la riquesa de la regió depèn de l'encert d'aquestes observacions: Yorkshire viu del blat, del blat que es ven a Londres en forma de farina; entre el blat i la farina s'alcen els molins del pare d'en Carmichael. El joc exaltant i brutal del comerç del gra funciona així: la primera regió que encarrila la seva farina cap a Londres és la que es beneficia del preu més elevat. D'altra banda, els molins tenen el seu millor amic i el seu pitjor enemic en el vent. Evidentment, l'ideal és un vent moderat i constant, però a Yorkshire aquest fenomen és poc freqüent. Així doncs, el farinaire ha d'estar a l'aguait. Perquè un vent massa potent, una ràfega massa brusca pot destrossar la vela i fins i tot els braços del molí, i això comporta una catàstrofe econòmica: per als que fabriquen els sacs, per als que transporten la farina a Londres, per als que en venen a l'engròs i per als que en despatxen al detall. Per aquesta raó el farinaire es passa el dia pregant perquè el vent s'aixequi o perquè decaigui; i la funció del guaita és senzilla i temible a la vegada: al primer signe d'un vent suficient per fer girar les moles, ha d'iniciar l'operació, i l'ha d'aturar tan bon punt el vent, amenaçant de minvar, comprometi la mòlta. Si no fa vent, les ales del molí no giren; si en fa massa, es trenquen. Així doncs, el guaita ha d'anticipar l'arribada d'un vent excessiu i, tan bon punt amenaça, fer que posin els braços alineats amb el vent o, fins i tot, si la tempesta s'acosta, arriar les teles que els recobreixen per evitar que es trenquin, i salvar així els braços i el velam.

En Carmichael excel·leix en aquest art del temps des dels deu anys; els seus germans Golding i James, d'un segon matrimoni —la mare d'en Carmichael va morir al part—, mai no hi han destacat i fugen d'estudi; quan el pare els envia al molí fan veure que obeeixen, però se'n van a collir móres o a pescar anguiles i gobis. El germanastre queda sol al seu lloc de treball. Li agrada que l'energia del cel passi a les pedres feixugues de les moles, li agrada ser el modest i orgullós guardià d'aquesta potència. Sovint, quan veu avançar les nuvolades, en Carmichael pensa a pintar-les. Però encara no gosa. Té els seus núvols preferits, tot i així: els que els mariners i els farinaires anomenen missatgers. Són uns núvols petits que llisquen per sota dels grossos, anunciadors d'oratges, pregoners de les intempèries. Des que es va adonar que era ben plantat que en Carmichael es va allunyar de la idea de pintar el rostre humà; està cansat de sentir a parlar del seu rostre i que li demanin retrats. Aleshores va tombar-se cap al cel, però l'astoradora bellesa dels núvols en moviment el va ultrapassar; va haver de renunciar a dibuixar-los immediatament. Es va conformar amb el terra. Els diumenges surt al camp i als boscos amb el seu amic John Dunthorne, d'ofici lampista. Dibuixen costat per costat, sense parlar.

En aquesta època, a East Bergholt només hi ha un home susceptible d'iniciar en Carmichael en la pintura. Sir George

Beaumont viu a Londres la major part de l'any, però es munta el quarter d'estiu al castell dels seus avantpassats. Durant l´estiu de 1804 veu per atzar, a casa de l'apotecari d'East Bergholt, un croquis fet amb mina de plom on es representa una clariana mig submergida en la broma; hi ha mil errors tècnics que afeixuguen el dibuix, però el talent hi esclata. Sir George Beau mont en vol conèixer l'autor. En Carmichael té disset anys.

Som a finals de setembre: els molins s'han desarborat, les teles s'han enrotllat dins dels estoigs enquitranats; s'ha acabat la temporada. A casa dels Carmichael, Sir Beaumont hi troba tota la família vora la llar de foc, excepte el noi que vol veure. En Golding Carmichael s'ofereix servicialment a portar-lo fins al seu germà. Al mig d'una clariana escombrada per un vent sec hi ha un home molt bell, inclinat sobre un quadern. Sir George Beaumont es queda parat davant seu. Enyora l'època dels grecs, se sap de memòria pàgines senceres del Banquet, de Plató; més endavant en recitarà algunes a en Carmichael; també li mostrarà una reproducció de La Sagrada Família, de Miquel Àngel. Sovint diu que la bondat divina enlloc no s'expressa millor que en la perfecció d'un cos adolescent, masculí i orgullós. Sir George Beaumont també és un fervent cristià. Alguna vegada ha somiat de fer-se pastor, però sent un lligam massa fort amb la castedat i el celibat. S'esgarrifaria si li atribuïssin pensaments impurs com els que tant li costa de perdonar al seu estimat Sòcrates; tot i això, a Londres es murmura a esquenes seves i aquests rumors no fan sinó créixer en el moment que torna del camp amb un Adonis. Però Sir George Beaumont és la innocència pura. Li sembla absolutament natural que un noi tan capacitat també sigui ben plantat. Els presenta en Golding, en aquella clariana. Durant el camí de tornada deixen que l'aristòcrata fullegi el quadern del noi i el que hi veu el transporta d'entusiasme. Està determinat a convèncer el pare que el fill té talent. El pare ho sap pertinentment, però fa veure que no i assoleix el seu objectiu: en Beaumont li proposa de comprar-li tots els dibuixos del noi a preu d'or. N'hi haurà prou per refer les ales de tres molins. El pare demana temps per pensar-s'ho. En Beaumont se'n torna a les seves terres veïnes i concedeix dos dies de reflexió a la família.

El pare i el fill passen els dos dies discutint-se. El pare fingeix que es negarà en rodó a donar el seu consentiment; secretament, espera fer pujar la subhasta, i mai no ha estimat aquest fill esquerp i cabut. Es una d'aquelles llargues i increïbles discussions: el fill amenaça el pare d'arruïnar-lo, la següent estació, a còpia de previsions fantasioses. En aquest punt el pare tracta el fill de bastard. D'entrada, en Carmichael creu que només es tracta d'un insult, però el pare no s'atura aquí i amolla de cop el que fa quinze anys que porta a dintre: en Carmichael no és fill seu. El farinaire es va casar amb la mare, de qui estava bojament enamorat i que no l'estimava, quan ella ja estava prenyada d'un altre de qui mai no va voler dir el nom, però la pobra mare va morir de sobrepart, i el va deixar desesperat. El turment constant de veure la bellesa de la mare reencarnada en aquell noi distant va vèncer la paciència del vidu, que va acabar detestant-lo i casant-se per tenir descendència. El matí del segon dia el vell farinaire deixa que en Carmichael se'n vagi a casa d'aquell noble carregat de cintes i ridículament empolsat, no sense fer-li firmar davant de notari un document pel qual es comprometia a no treballar mai per a la competència. A partir d'aquell dia en Carmichael decideix portar el cognom de soltera de la mare. S'instal·la a Londres, a casa d'en Beaumont. I allí, durant llargues setmanes, es nega a tocar els llapis i els pinzells, aclaparat per la vergonya d'haver gosat dibuixar sense conèixer els seus predecessors. Perquè, de fet, en Beaumont l'ha portat sol·lícitament de visita per tota la capital: en Carmichael descobreix les obres mestres de Calude, de Cozens, de Girtin, de tots els mestres del temps i del passat, mentre els seus propietaris les comenten apassionadament a aquell home tan poc loquaç, al qual sovint cal arrencar de la contemplació d'una tela per arrossegar-lo al gran saló on estan a punt de servir el sopar. Un vespre, immers en el foc d'una discussió amb cl seu protegit, Sir George Beaumont s'ha servit una copeta de xerès de més. Ha portat en Carmichael a la seva habitació per ensenyar-li una estampa que acaba de comprar i de cop i volta deixa lliscar la mà per l'entrecuix del jove mentre profereix unes obscenitats tan terribles i uns compliments tan melindrosos que en Carmichael, refugiat a la seva habitació, creurà per un moment que els ha somiat. No en tornaran a parlar mai més. Aclaparat per la vergonya, el benefactor d'en Carmichael deixa d'allotjar-lo; li proporciona una renda modesta i li dóna una suma conseqüent per tal que pugui adquirir una llar de la qual ell, en Beaumont, no coneixerà l'adreça. En Carmichael té vint anys. No es tornaran a veure. Sir George Beaumont morirà set anys després de la separació, al seu castell de Yorkshire, afeblit per les constants penitències i mortificacions que s'imposa.

Privat del seu protector, en Carmichael no té cap altre contacte amb el món dels afeccionats a l'art. Tant se val: per a ell, l'època de l'estudi s'ha acabat, se sent preparat per pintar. Unes quantes setmanes després de la ruptura, a principis de 1811, es casa i s'instal·la al poble de Hampstead, en una caseta blanca perduda al final d'un carrer apartat, al número 2 de Lower Terrace: la Mary, la seva dona, pateix del pit i l'aire de Londres no li és bo. La primavera s'acaba. L'estiu dels núvols comença.

Després de l'exaltació de mitjan estiu, en Carmichael fa un pas més enllà. Entra a la pintura pura: pintarà skyscapes, paisatges de cel sense cap element de decoració terrestre, ni tan sols la

branca més alta d'un arbre, en una cantonada, per recordar el terra. El cel l'espera cada dia, sempre el mateix i sempre nou. La landa de Hampstead és allà al costat; només cal sortir de la caseta blanca de dos pisos, travessar el jardinet i empènyer una petita porta de ferro treballat. En acabat, s'ha de tirar cap a l'esquerra i després altre cop a l'esquerra, cap al corriol que puja; a continuació hi ha la landa: a la primera carena, als seus peus, en Carmichael hi descobreix un parc immens; avança cap als estanys de Highgate, que dormen al peu del turó del Parlament. Prefereix fer l'ascens al turó i després baixar que no pas rodejar-lo, perquè des del cim, a tres-cents metres sobre el nivell del mar, es veu el port de Londres, la catedral de Saint Paul i tota la ciutat, amb Ics seves penes i els seus plaers, tota la setmana i els diumenges dels homes que no pinten. El màxim són cinc skyscapes al dia; és evident que, materialment, res no li impedeix de pintar-ne deu, o fins i tot vint. Però aquests cinc el deixen literalment exhaust i torna a casa fent tentines de fatiga i tremolant de ràbia. La seva dona, la Mary, se'l mira amb temor: sembla que cada dia el corsequi una mica més; sembla que, com certs alcohòlics, es consumeixi per dins.

Evidentment, la idea dels paisatges de cel no se li ha acudit de sobte. Primer s'ha adonat que els objectes que posa a les teles hi fan nosa. Ha començat per desfer-se de la major part de les figures humanes. Sempre les havia posat en segon o tercer pla, allà on els rostres que l'irriten no passarien de ser, en el millor dels casos, un toc de rosa cremós realçat per alguns traços negres. A la landa de Hampstead no hi falten les dides passejant-se i els pagesos que tornen del mercat de la ciutat. A poc a poc, en Carmichael els fa desaparèixer, com si fossin fantasmes, entre les herbes altes, al peu dels arbres, a l'ombra o al sol; després hi renuncia totalment. L'última és una dona que d'entrada ni tan sols es veu, perquè l'ha situada al marge esquerre del paisatge, a contrallum d'un sol intens; queda pràcticament dissolta en la llum; aguanta un paraigua de seda tornassolada en el folre del qual reverbera el verd dolç d'un prat sense flors. Si l'espectador s'allunya tres passos, s'adona que tota la figura queda difuminada en el decorat: el vestir verd d'aigua es fon amb la gespa i tots els tons del cosset blau pàl·lid s'adiuen amb el cel i els núvols. En acabar aquesta obra en Carmichael sap que ha acabat amb la figura humana, que ja no en pintarà mai més; viu aquesta desaparició com una victòria, i realment ho és, una victòria immensa i insignificant: una victòria de pintor.

Des d'ara l'únic rastre humà que queda en la pintura d'en Carmichael són els edificis. Sovint s'instal·la una mica més avall d'una residència anomenada La Salière, a causa de la forma de les seves torratxes; a la cantonada dreta hi dibuixa únicament el cim de la teulada, el començament d'una paret de totxos de color carmí. A sobre hi senyoregen unes enormes columnes de núvols infinitament mòbils; de tant en tant els raigs de sol travessen irregularment les masses. Finalment, a principis d'agost de l'any 1822, en Carmichael fa el darrer pas: en un dibuix petit i gairebé quadrat només hi deixa, a la cantonada inferior dreta, una branca corbada i agitada pel vent. I després, el no-res: paisatges de núvols purs. Es aleshores que un vertigen l'agafa per sorpresa. En Carmichael té l'hàbit de penjar els seus treballs a la cuina, sobre l'estufa. Un matí, mentre es prepara per marxar, una pintura penjada a la paret li atrapa la mirada; no l'ha vista mai, malgrat tot, li resulta familiar. S'hi acosta, agafa el full: per distracció, l'ha col·locada de cap per avall. Gira el full un quart de volta i encara en sorgeix un altre quadre. La diversió que aquest exercici li proporciona és de curta durada; la significació de l'incident se li apareix a poc a poc, camí de la landa, i quan arriba al cim del turó del Parlament, exhaust per setmanes de lluita, encegat per la solitud, li sembla que ho ha entès: la seva pintura s'ha de deslliurar dels models. Gira cua sense dubtar i torna una última vegada cap a la caseta blanca del número 2 de Lower Terrace. I, com que sembla que l'Akira Kumo està cansat de tant parlar, la Virginie al·lega educadament una cita i se n'acomiada.

LES SETMANES VOLEN, COM ELS NÚVOLS d'estiu a París precedint les tempestes. La Virginie Latour inventaria meticulosament, prestatge rere prestatge, la col·lecció de l'Akira Kumo. De fet, no és una col·lecció de bibliòfil; gairebé no hi ha edicions rares, tret que l'obra no estigués disponible en una versió més assequible; en contrapartida, no hi falta cap obra important consagrada als núvols, i més en general a la meteorologia, escrita en els darrers tres segles i en les llengües que coneix, o desxifra, el seu propietari: el japonès, l'alemany i l'anglès, el francès. A partir de la segona setmana de col·laboració, ell i la Virginie han invertit el mètode de treball: la Virginie hi va al matí, bastant d'hora, i se'n va després del dinar, que generalment els serveixen a la mateixa biblioteca; a la tarda, l'Akira Kumo, quan l'entorn el necessita, es dedica als seus negocis.

No sembla que l'Akira Kumo tingui cap pressa. Explica històries. Ja fa dies que la Virginie se n'ha adonat: no es pot dir que siguin falses, no es pot dir que se les inventi del tot; però és evident que les arregla, que hi afegeix elements. Sovint la improvisació li juga males passades: va descriure detingudament les obres d'en Carmichael l'endemà de dir que no ens n'havia arribat cap. La Virginie Latour hi ha pensat i ha arribat a la conclusió que això no té cap importància. I, per tant, escolta totes les històries de l'Akira Kumo amb un plaer sense màcula: la història de l'àrab savi i pietós a qui el seu déu va en-viar un núvol perquè sortís sa i estalvi del desert; la història dels templers que, perduts a les estepes, camí de Tashkent, van veure com els seus cavalls es congelaven en creuar un llac aparentment inofensiu, i moltes d'altres. La Virginie Latour també s'ha preguntat, un bon dia, si no està enamorada. Però és una d'aquelles persones per a qui els de l'Extrem Orient són totalment asexuats. I, a més a més, l'Akira Kumo no se la mira mai amb la més mínima concupiscència. A la Virginie li agrada aquesta paraula. Concupiscència. Sigui com sigui, aquesta absència de concupiscència l'ofèn una mica; però només per principis.

Durant molt de temps, diu un altre dia l'Akira Kumo a la seva empleada Virginie Latour, els científics ni tan sols havien reflexionat sobre el fet que el cel és blau; evidentment, el color s'estenia com avui, aparentment compacte, amb una varietat gairebé infinita de tons. Milers de poetes l'havien cantat, però cap científic no s'havia pres la molèstia de buscar-li una explicació. A més a més, els poetes no valien gran cosa més que els savis, perquè en realitat no s'interessaven pel blau del cel; el convertien en un gran símbol panxut, en el color de l'infinit, fins i tot en el color del seu déu, en el fons no suportaven que el blau simplement hi fos, sublim. Els segles passaven, tanmateix, i la comunitat dels savis cada cop es confonia menys amb la dels sacerdots. I com més es buidaven els cels d'àngels, com més despoblats quedaven de déus i de prodigis, més s'omplien d'homes embarcats en cistelles o en aeroplans. Aleshores als homes se'ls acut que el cel només és blau en aparença. Entenen, expliquen d'on neix la impressió de blau del cel. Perquè el sol ignora el color en si, la llum que emet no en té cap, o els té tots. El sol es limita a bombardejar l'atmosfera terrestre amb totes les seves longituds d'ona, amb totes les seves forces de sol, que van des de no ben bé el vermell fins a més enllà del violeta. El sol també envia, sense cap ordre, vermell i taronja, groc, verd i blau, indi, i fins i tot violeta. Però aquests color, mai no ens arriben, xoquen amb minúscules molècules d'aire des del moment que atenyen les capes superiors de l'atmosfera. En acabat, les molècules d'aire de les capes superiors de l'atmosfera difracten aquestes petites quantitats de llum, però aquesta difracció no és homogènia: difonen millor les longituds d'ona petites que no pas les grans; així, l'aire del cel no deixa passar gaire el vermell, el taronja o el groc; en canvi, difon bé el blau i, sobretot, el violeta. Es per això que la major part dels colors emesos pel sol no arriben mai a la retina humana. I així demostren els científics que el cel és violeta. Malgrat tot, el blau del cel, del qual s'acabava de demostrar la inexistència, tenia la insolència de no fer cap cas de les explicacions dels savis: els ulls humans, fins i tot els dels científics, incapaços de distingir el violeta, continuaven veient blau el cel; amb tanta seguretat com sentien que la terra que trepitjaven era més o menys plana; amb tanta claredat com veien cada dia que el sol es ponia, sortia.

Paral·lelament, a tot Europa cada cop hi ha més gent, simples ciutadans, afeccionats instruïts, grangers acabalats, que mantenen el que en l'època es coneix com a diari del temps: és a dir, que prenen nota, un dia rere l'altre, de la direcció dels vents, de l'estat del cel al matí i al vespre, i de les quantitats d'aigua caigudes, si s'escau. Com més recursos tenen els homes per protegir-se del temps, més en parlen, potser per passar el temps. Els meteoròlegs, per la seva banda, estan convençuts que estan a punt d'arrancar tots els secrets del vent i de la pluja. Perquè ara hi ha meteoròlegs, societats de meteorologia, congressos, butlletins.

I els homes de ciència progressen; és l'únic que saben fer, però és molt, i ho fan tan bé. A poc a poc, a Europa els meteoròlegs comencen a entendre com es formen els núvols; s'abandonen bona part de les hipòtesis del venerable Luke Howard. Les seves recerques troben finançament amb facilitat, perquè coincideixen amb una infinitat d'interessos econòmics. Vaixells de coc d'acer, sovint britànics i cada vegada més nombrosos, recorren des d'ara tots els mars del globus; a Ginebra i a Nova York s'hi construeixen grans despatxos moderns on petits funcionaris agafen regles i tracen fronteres de tinta rectilí-nies sobre bonics planisferis. Així creixen imperis construïts per durar mil anys i que s'ensorraran al cap d'una mica més de cent; els pobles d'Europa van cada cop més lluny a lluitar i a morir, a ciutats de noms estranys l'existència de les quals els era desconeguda sis mesos enrere, a Sebastopol o a Fachoda. El destí del món es juga a tots els mars, tant en la guerra comercial com en la guerra sense més. Es l'edat d'or d'Anglaterra, ven espècies i essències rares, acumula diamants i òpals, construeix immenses cambres de comerç de pedra blanca a la seva capital.

Ara que una illa poblada per mariners regna a l'univers, el temps que fa es converteix a tot arreu en un assumpte molt seriós. El 5 de setembre de 1860 el Times publica el seu primer butlletí meteorològic. Cinc anys més tard, el 30 d'abril de 1865, l'almirall Fitzroy, director del departament meteorològic de la Cambra Nacional de Comerç, se suïcida perquè els seus serveis han fet una predicció particularment desencertada i la premsa s'ha acarnissat amb ell. Com que les voltes al món són cada vegada més freqüents i més ràpides, s'arriba a la conclusió que els fenòmens climàtics també viatgen. I, simultàniament, hom aprèn en carn pròpia les conseqüències de no conèixer el cel i els seus moviments. Als despatxos del Ministeri d'Agricultura, els enginyers donen el seu veredicte: si el valor anual de la producció agrícola mundial, incloent-hi l'horticultura i la silvicultura, és aproximadament de cent milions de lliures esterlines, i si es pot estimar en un cinc per cent la mi-

Hora de la productivitat que comportarien unes prediccions meteorològiques precises i la seva aplicació per part dels treballadors implicats, pagesos o altres, aleshores una previsió meteorològica fiable té un valor de vint milions de lliures esterlines. Ja no n'hi ha prou a reconèixer els núvols; ara caldrà preveure'n l'aparició, els moviments, el comportament. El 1879 els habitants de Dundee i de tota la regió veuen finalment recompensats els seus esforços: a partir d'ara un pont de metall travessa la badia de Tay, que abans calia rodejar durant tres hores per arribar a Edimburg. El pont l'han concebut els millors enginyers britànics. Diverses vegades al dia pesants combois ferroviaris travessen a gran velocitat el pont de la badia de Tay sense fer-lo tremolar, fins al punt que alguns periodistes mostren la seva inquietud davant els problemes de visió que, sense cap dubte, produiran aquelles extraordinàries velocitats, amb puntes de cinquanta quilòmetres per hora. A la primavera de 1879, després de sis mesos de serveis lleials, el nou i magnífic pont de la badia de Tay es precipita a les aigües del riu, i amb ell cauen el tren i tots els seus ocupants, a causa d'una sèrie de capriciosos cops de vent que cap enginyer de l'imperi no va tenir la precaució de mesurar. Commoció als diaris. L'opinió pública retruny. Uns quants càrrecs electes dimiteixen i, com sempre en aquests casos, fins i tot n'hi ha un que posa fi als seus dies. Diversos meteoròlegs afeccionats elaboren informes en què demostren que l'arquitecte no ha tingut en compte la força dels vents de la regió. El pont es reconstruirà, al mateix lloc, i no caurà. La tecnologia britànica és, a desgrat de les seves bandades, la millor del món: a principis d'aquell mateix any va fer possible que l'exèrcit de Sa Majestat matés vuit mil zulús en poques setmanes, en alguna banda de l'Àfrica austral, i és que és tan senzill: els zulús ataquen al descobert, a peu, amb l'atzagaia a la mà, protegits per escuts de fusta recoberts de pell de zebra; es llencen contra soldats professionals, equipats amb els millors fusells del món. Finalment, el 29 de març de 1879, a la batalla de Rorke's Drift un regiment resisteix un setge de diversos dies i, a més a més, mata un miler de negres; els supervivents del setge queden coberts de medalles.

A Europa, els poderosos del món miren de saber quan arribaran les tempestes. Es clar que a Europa sempre hi ha hagut tempestes i pagesos per preocupar-se'n. Però aquestes tempestes no havien tingut mai tantes fàbriques per arrasar, tants sostres per emportar-se, tants homes i tant de bestiar per negar. El 14 de novembre de 1854, durant la guerra de Crimea, un total de trenta-vuit vaixells de guerra i de comerç amb el pavelló francès onejant al vent naufraguen al mar Negre, a l'alçada de Balaklava. També hi ha, accessòriament, quatre-cents morts. Napoleó III convoca el ministre de la Guerra per saber com ha perdut quatre-cents homes i una flota sencera, incloent-hi el Henri IV, el més poderós dels seus vaixells de tres pals. El ministre de la Guerra convoca el director de l'Observatori de París per salvar les aparences. El director de l'Observatori es diu Urbain Le Verrier. No li costa gens de demostrar al seu interlocutor que la tempesta en qüestió es trobava, la vigília, sobre el Mediterrani, i que dos dies abans feia tremolar els habitants del nord-est d'Europa: amb una simple comunicació telegràfica n'hi hauria hagut prou per evitar la catàstrofe. En Le Verrier aconsegueix immediatament una audiència amb l'emperador, que vol saber com es poden dur a terme aquesta mena de prodigis. L'únic que ha fet l'Urbain Le Verrier és escriure a tots els astrònoms i meteoròlegs afeccionats que ha pogut inventariar a tot Europa; cosa no gaire difícil en una època en què els savis es passen el dia escrivint-se per comunicar-se informacions i descobertes. El que els demana és molt senzill: prega als seus benvolguts col·legues que li facin arribar les seves observacions sobre el temps que feia a les seves regions respectives entre el 12 i el 16 de novembre. Rep duescentes cinquanta respostes, que trasllada a un mapa d'Europa Aconsegueix traçar la trajectòria de la tempesta. Naturalment, el sistema té un enemic declarat: la cronologia. De què serveix predir el temps del dia abans? En conseqüència, l'Urbain Le Verrier aconsegueix els diners necessaris per a la creació d'una sèrie d'estacions meteorològiques repartides per tot el territori francès. Així s'acaba el temps dels homes i comença el de les xarxes. Aviat altres països —Holanda, Anglaterra, Suècia, Rússia— s'inspiraran en l'exemple francès.

EL MES D'AGOST DE IQQÓ, molt abans de conèixer la Virginie Latour, l'Akira Kumo va fer cinquanta anys. Uns quants mesos més tard, fa un descobriment estrany: en realitat no té cinquanta anys. Ignora quina edat pot tenir. En un primer moment l'únic que sap és que la seva data de naixement no és la correcta. Ho descobreix de resultes d'una casualitat poca-sol-ta: el desembre de 1996 un conseller jurídic de la seva empresa s'entesta, per raons fiscals, que el seu patró ha d'obtenir la nacionalitat suïssa. L'Akira Kumo s'avé a aquesta maniobra: per a ell, Suïssa no significa res, però s'imagina una propietat a les altures des d'on cada matí podrà passejar per sobre dels núvols. O sigui que l'entorn comença a estudiar la qüestió. Evidentment, la Confederació Helvètica exigeix, entre altres documents oficials, una partida de naixement. L'entorn es posa en contacte amb l'administració de la seva ciutat natal i la resposta arriba amb una rapidesa sorprenent: la municipalitat d'Hiroshima lamenta no poder accedir a la demanda d'Akira Kumo, a causa de la destrucció total que els arxius de la ciutat van patir amb l'explosió de la bomba atòmica el mes d'agost de 1945. Com pot afectar la destrucció dels arxius de 1945 un home nascut un any més tard? L'incident, per inofensiu que sembli, trasbalsa el modista. Informa l'entorn que ell mateix s'encarregarà de l'assumpte. Passen les setmanes i lentament,com un cel que es tapa, una angoixa difosa l'envaeix. L´Akira Kumo acaba per escriure a l'ajuntament demanant més informació, però ho fa amb l'aclaparament de qui avança cap a una desgràcia que pressent però que no pot conjurar. Porta ell mateix la carta a l'oficina central del carrer del Louvre, que està permanentment oberta. Són gairebé les sis i fa estona que és de nit, ha fet parar el taxi davant la gran façana grisa i hi ha entrat perquè pesin i franquegin la missiva. Just després de sortir, la veritat, irrefutable, li apareix en un esclat: no va néixer el 1946, sinó a finals de 1933.1, un cop estirat aquest fil minúscul, no li ve tot el cabdell de sobte, naturalment, però aviat no en quedarà res.

En aquell precís instant, la data que el fa envellir dotze anys ha sorgit dintre seu com una intuïció. L'oblit és un fenomen espantós: és evident que no pot saber quan va esborrar de la memòria un fet tan enormement simple com la seva pròpia data de naixement. Per primer cop en quaranta anys, torna a pensar en els seus pares. Pensa en el seu pare. Potser aquell diplomàtic imperial de segon rang, especialista en qüestions militars, tenia motius per falsificar la data de naixement del seu fill; potser el va aterrir el fet de veure que el seu país enviava homes cada cop més joves al front, en una guerra que semblava que hagués de durar per sempre més. En acabat, l'Akira Kumo s'adona de com n'és de ridícula aquesta hipòtesi. Al llindar de la vellesa, es veu obligat a reunir els seus records, i és un exercici que no li agrada gaire. Trenta anys de treball aferrissat, trenta anys de carrera apassionada el separen de la infància. No recorda res anterior a l'arribada a Tòquio com a aprenent de grafista, als anys seixanta. De la seva primera infància només se li apareixen algunes imatges congelades com fotografies: recorda l'elegància discreta de la seva mare; recorda un fantasma difús, sempre enmig de dos viatges diplomàtics: el seu pare. Li ve a la memòria que el seu pare va sucunibir, com tants d'altres, a l'Alemanya nazi, probablement al consolat japonès d'Hamburg, en un bombardeig aliat, l'any 1945. De la seva mare, res més que aquesta primera impressió obstinada però tènue: recorda la seva elegància discreta. Res més. N'hi ha per plorar. L'Akira Kumo no espera la segona resposta de l'estat civil d'Hiroshima; fa saber a l'entorn que no es farà suís. L'entorn del mestre, i aquesta és una de les seves nombroses qualitats, no discuteix.

L'Akira Kumo està trasbalsat. Continua encadenant les col·leccions d'una manera mecànica, el temps corre com el vent, se segueixen les vendes de la col·lecció primavera-estiu, es prepara la tardor-hivern, com cada any. Però interiorment està glaçat davant d'aquella zona grisa de dotze anys, davant de la mateixa possibilitat d'aquella zona, d'aquell espai llis, llòbrec i gris com una esplanada a l'hivern. Contracta un detectiu privat. A finals de la primavera de 1997 l'agència li lliura un informe clar i precís, que no li aporta res de nou. L'administració nipona de la immediata postguerra, sota la fèrula sospitosa de les tropes d'ocupació americanes, va demostrar una meticulositat perfecta: no hi va haver ni un sol naixement sense el seu dossier numerat. I, efectivament, l'home anomenat Akira Kumo no va néixer el 1946. La data exacta del naixement es perd a Hiroshima, en la catàstrofe del final de la guerra. A principis de l'estiu de 1997 el modista es fa examinar, especialment les dents, i els millors especialistes de París li acaben donant una estimació: té més de setanta anys. La ciència encara fa més plausible la seva absurda certesa d'haver nascut el 1933; però això no explica res. Amb tot, el fil que ha estirat continua descabdellant-se, sense fer soroll, en el laberint de la seva memòria.

El 31 de juliol de 1997 ha hagut d'anar a la desfilada de la col·lecció tardor-hivern. La festa i els assaigs han estat fatigosos, perquè en aquells anys totes les models se senten obligades

a tenir crisis nervioses, perquè han llegit a les revistes que les seves col·legues més cèlebres en tenen. Però entre les clientes hi ha empentes; la casa Kumo té el quadern de comandes heu ple. Els especialistes opinen que és la seva col·lecció més reeixida. L'Akira Kumo assoleix aquell límit últim en què finalment té la sensació que la seva feina és pràcticament imperceptible: l'elegància.

Arriba el mes d'agost i, amb ell, la por de l'ociositat, de l'avorriment, que cada any colpeja l'Akira quan el seu entorn l'obliga a agafar vacances. Llavors passa dues setmanes a Amsterdam. Aquesta vegada hi gasta més de deu mil euros al dia: passa d'una dona a l'altra sense veure-les, i en surt exhaust, esllomat; vol arribar a aquell punt de fatiga en què ja no pensarà en res, més enllà del mateix oblit. Però, per primera vegada, el ballet de la prostitució se li apareix com el que també és: un comerç sòrdid. Durant el camí de retorn, se sent mortalment trist. Al tren que el porta a París, mentre busca el somni, altres detalls del seu passat li vénen a la memòria.

De sobte, l'Akira Kumo recorda que va ser ell, i només ell, intencionadament, qui va procedir a falsificar el seu passat. Després de l'explosió de la bomba a Hiroshima, les tropes d'ocupació dels Estats Units d'Amèrica van exigir, des que van arribar a la rodalia, que tots els supervivents que s'haguessin quedat sense papers anessin a recollir un carnet d'identitat provisional; com que la distribució d'aliments està subordinada a la possessió d'aquest document, els habitants que poden s'abraonen cap als edificis de l'administració provisional, instal·lats en grans hangars desmuntables de xapa ondulada a deu quilòmetres del punt d'impacte. L'Akira Kumo és un d'aquests supervivents. Es una curiositat mèdica que no presenta cap dels símptomes habituals. Tot i que el van trobar desmaiat a la zona 2 de l'explosió, la de la mort a curt termini (la zona i és la dels morts immediats, la 3 la de les patologies mortals en menys d'un any), l'Akira no mor de diarrees, ni li cauen els cabells, ni se li inflen els dits i no pateix l'atac de diversos tipus de càncer en poques setmanes. En un primer moment es presta a tota mena de proves: a canvi, l'alimenten. Els metges americans li proposen un trasllat a Califòrnia per estudiar-lo millor. L'Akira Kumo fa veure que accepta, però s'escapa i desapareix. Amb el carnet provisional a la butxaca i una bossa militar plena de les racions que ha estalviat pacientment en previsió de dies menys pròspers, se'n va a peu a Tòquio. Durant deu anys viurà al carrer, de rapinyes i petites compres per a les prostitutes del barri dels plaers.

Quan, l'any 1959, s'assabenta que les autoritats regularitzaran totes les identitats provisionals i flotants que la guerra i la postguerra han generat d'una manera indefectible, l'Akira Kumo porta a l'esquena un grapat d'anys d'espavilar-se, d'astúcies, de petites estafes i de tripijocs. No ha aparentat mai l'edat que té. Pot passar per un noi de quinze anys; en realitat, en té vint-i-vuit. Fa anys que li fan bromes respecte d'això. De seguida s'adona que aquesta aparent joventut és la seva única possibilitat de sortir del carrer, d'arrencar de nou. Es prepara curosament la jugada. I, a continuació, es presenta a les oficines que el govern ha llogat especialment a la perifèria de Tòquio per allotjar els funcionaris encarregats de tractar aquest assumpte poc comú. Hi arriba intencionadament cap a les quatre de la tarda; el fan esperar durant hores en un passadís anònim on hi ha una llarga filera de cadires plegables. A les cadires, l'escòria del Japó, tot el que l'imperi ha llençat a les escombraries de la seva història: pagesos desplaçats que s'han evadit de camps de presoners russos i n'han tornat a peu; antics combatents de la guerra del Pacífic, mutilats, que rellegeixen per mil·lèsima vegada els certificats de les seves condecoracions militars, i innombrables vídues de tot l'arxipèlag. Passen les hores, es buiden les cadires; és el penúltim de ser rebut. Tal com s'esperava, la funcionària que el rep està baldada per la jornada de feina. Es una noia diligent, però està abatuda per la desfilada de misèries que sembla que no es vulgui estronca i mai Saluda amablement l'Akira Kumo i mecànicament li fa un gest perquè s'assegui. La jove li demana si porta testimonis certificats de la seva identitat. Respon que no pot, que era a Hiroshi ma el 6 d'agost. La dona alça el cap; aleshores, l'Akira li fa avinents alguns informes mèdics, curosament seleccionats: cap d'ells esmenta una data de naixement precisa. La mentida està a punt de començar: un mentider hàbil no proposa mai una veritat monolítica, on sempre es notarà massa la confecció; més aviat confegeix un conjunt de petits detalls que, aïlladament, no demostren res però que, per la seva pròpia disseminació, provoquen una impressió de versemblança.

Finalment, l'empleada li acaba demanant l'edat. Es el moment fatídic, en el qual convergeixen tots els esforços de les darreres setmanes, el moment per al qual s'ha preparat com l'heroi d'una conspiració. Va vestit com un home molt més jove; s'ha fet tallar els cabells ben curts, com un nen; té la cara llisa perquè fa un mes que s'hi fa massatges amb un oli dos cops al dia; i, sobretot, s'ha passat hores senceres practicant davant del mirall per retrobar els gestos, la mirada, la dicció del jove que ja no és; ha verificat els seus progressos presentant-se a l'entrada d'un cinema per a adults. Ha sabut que estava preparat. Respon a la funcionària que té setze anys; ella no aixeca el cap: ho ha aconseguit.

A continuació tot s'ha esdevingut amb més facilitat de la prevista: ha parlat a l'empleada de l'oficina dels seus pares morts a la guerra, a Europa; de la supervivència als carrers. Ara la dona li parla d'una manera gairebé maternal. Li explica on pot retirar el seu futur carnet d'identitat. Per uns mesos torna a la seva vida anterior. Reflexiona sobre quin ha de ser el seu pròxim pas. Quan arriba a l'edat fictícia de divuit anys entra com a aprenent en una escola de grafisme. És aleshores quan, finalment, comença per a ell una nova vida, d'acord amb els seus desigs que l'antiga s'esborra com el dibuix d'un nen a la platja, engolit per les ones.

El tren d'Amsterdam a París entra a l'estació del Nord. El xofer de l'Akira Kumo l'espera al lloc habitual, davant de l'estació i, com que no el veu baixar, s'endinsa per l'andana, que a hores d'ara és pràcticament buida, puja al compartiment reservat i hi troba el mestre plorant. El xofer hi està acostumat i coneix les instruccions de l'entorn. Es el mes d'agost: el porta a la clínica. L'Akira Kumo continua plorant durant el trajecte. No plora perquè és orfe, ni plora perquè ha sobreviscut a Hiroshima, ni tan sols perquè ha hagut de falsificar la seva vida: plora perquè ha oblidat totes aquestes coses, plora perquè ha estat prou animal, endut per la necessitat, per girar l'esquena a tot això, plora perquè ha sobreviscut en lloc de morir com tots els altres. Ara entén sobre quin femer ha crescut.

Quan surt de la clínica el mes de setembre, l'Akira Kumo consulta un psicoanalista. Generalment l'Akira no diu res; l'altre tampoc. El modista entén perfectament per què calla; si són allà no és per xerrar. L'habitació on el rep l'analista és clara i tranquil·la. A vegades l'Akira diu que no pot dir res; més sovint no diu res, durant vint o trenta minuts, tres cops per setmana. Però són aquests silencis el que li salva la vida. Tres cops per setmana, el psicoanalista el fa entrar al seu despatx, torna a la butaca, i l'Akira s'estira sobre una mena de sofà pla, posa el cap sobre un coixí gairebé dur. A les parets no hi ha res que pugui distreure el pacient: unes quantes litografies mediocres, paper pintat de color groguenc. La llum entra per una finestra alta que no deixa veure el pati interior; l'Akira Kumo sovint mira els núvols. Hauria de continuar així, tornar-hi obstinadament, tenir paciència. Pensa que ha de sortir de la depressió, com li fos una cosa que es pogués decidir. A l'habitació no hi ha res, excepte la presència de l'analista a la seva esquena i la dels nu vols a la finestra. Un dia, l'Akira explica a l'analista que té la in tenció de reunir llibres d'un tema que li és totalment desconegut però que l'atrau; ho veu, diu l'altre, vol seguir fent una col·lecció, al capdavall. L'Akira Kumo s'enfurisma. Ho diu al psicoterapeuta. Li diu que li surt molt car tenint en compte la nul·litat dels seus jocs de paraules. Surt per no tornar-hi mai més. El dia de la sessió següent, assisteix a la cita, puntual, i altra vegada no diu res. Unes quantes sessions més de silenci i després ja no hi torna mai més.

Oficialment l'Akira Kumo té ara seixanta-tres anys; la temporada 1997 és la seva última com a modista en actiu; es converteix en una firma; fa anys que la casa Kumo té la successió preparada. La botiga d'alta costura queda en mans de dos joves creadors formats pel patró. Fa temps que la major part dels ingressos de l'empresa provenen dels perfums i dels accessoris, bosses, cinturons i agulles de pit. L'Akira Kumo consagra la seva semiretirada a l'estudi dels núvols; comença a freqüentar els llibreters de vell de la vora del Sena i les sales de venda de Londres i de París. La contemplació dels núvols des del pis de dalt de la seva mansió l'omple de goig durant hores; als seus prestatges s'hi comencen a alinear, familiars i barrocs, tractats de meteorologia, aties del cel, fascicles de vulgarització i tractats en deu volums. L'Akira Kumo encara no és mort.

EL 26 D'AGOST DE 1883, diu l'Akira Kumo a la Virginie Latour, va explotar la bomba natural més potent que el món hagi conegut en els últims milers d'anys. El cataclisme es produeix a Indonèsia, a Krakatoa, que és una illa i un volcà, del tipus que avui es coneix com a peleà. En resum, el tipus peleà significa que al cim del volcà s'hi ha format una mena de tap enorme que impedeix que la lava surti i que amb els anys s'endureix i aguanta fortes pressions. A finals del mes d'agost de 1883 fa anys que la pressió augmenta sota el tap. Es sabut que sovint els volcans de tipus peleà acaben explotant. A vegades només salta el tap i una pluja de bombes volcàniques s'abat sobre els voltants, en un radi que pot abastar diversos quilòmetres. Però aquest no és el pitjor desenllaç possible. A vegades, en canvi, el tap aguanta i és el con sencer el que s'escampa pels voltants i esclafa, crema i asfixia milers d'éssers, sobre el terra, dins les aigües, a l'aire. El Krakatoa és una versió encara més mortífera d'aquest darrer tipus, l'únic exemple d'aquesta categoria de què es tenen notícies a dia d'avui. Perquè, durant anys, el tap gegantesc que el corona no va cedir. El con del volcà també va aguantar. Cap a finals del mes d'agost de 1883 la pressió és tan intensa que la lava troba un altre camí de sortida: s'alliberarà a les profunditats. En realitat, l'illa, que ateny els dos mil metres sobre el nivell del mar, no és més que la part emergent d'una muntanya en formació d'una alçada total de cinc mil metres. El drama es representa a les profunditats de l'oceà: a la base de la muntanya, separada de les aigües gèlides de les profunditats per unes enormes parets de pedra, s'hi estremeix un con monstruós de lava fosa. El 26 d'agost de 1883, la lava obre bruscament una escletxa a la seva cambra d'ebullició; immediatament, un flanc sencer de la muntanya s'esquinça. I, de cop, milions de tones d'aigua freda i salada entren en contacte amb milions de tones de minerals liquats i ardents.

Tota l'illa volcà explota de resultes del xoc. Les roques esmicolades eleven tota la seva massa a l'atmosfera i hi formen el núvol més gran mai vist en la història de la humanitat. Una illa ha desaparegut en poques desenes de segons. El Krakatoa acaba de començar la seva segona vida, post mortem, projectant una massa complexa de gas, pols i roques a l'atmosfera; i serà una vida força llarga. L'exèrcit de catàstrofes aixecat pel difunt volcà es llança en totes direccions, anunciat per un retruny terrible que es propaga a centenars de quilòmetres de distància, a l'assalt de tota la Terra.

El Krakatoa ha començat a matar homes des del mateix instant de la seva explosió. I això malgrat que fa setmanes que els indígenes han abandonat l'illa negada de fumeroles i el reduït reguitzell d'illes veïnes. Però el volcà els atraparà i els matarà. Es l'únic que farà durant molt de temps, matar i matar, sense mala intenció i sense cap altra causa que el mateix desencadenament de les energies que ha covat durant massa temps. D'entrada, evidentment, el Krakatoa mata tots els homes que es troben en aquells paratges: n'hi ha que moren a causa del soroll generat, una ona furiosa que avança com una barrera, a tres-cents metres per segon, i fa sagnar els timpans; d'altres simplement moren de por; d'altres moren esclafats per la caiguda dels diversos objectes que el volcà ha agafat del mar i de la terra, esclafats per vaixells, per arbres; d'altres, més escassos, moren cremats i asfixiats per capes de gas tòxic. L'explosió ha generat, simultàniament, un enorme esvoranc en el lloc on hi havia l'illa, perquè la lava, un cop consumit fins i tot l'oxigen de l'aire, ha creat una zona d'aspiració d'un radi de centenars de metres; al començament sembla com si el mar quedés suspès allà al voltant, com si estigués sorprès; aquí hi havia una illa i de sobte no hi ha res. Hi ha hagut un temps per a la terra i el foc; ara arriba el del mar: les aigües es precipiten en el buit deixat per l'illa des de tots els costats alhora i, durant un instant, un con d'aigua substitueix l'antic con de terra i de foc, i hi torna a haver un moment d'equilibri, terrible i fugaç; i el con d'aigua comença a caure altra vegada. A desenes de quilòmetres del lloc de l'impacte, els aborígens més vells ho han entès; no intenten pas fugir. Preguen als déus subterranis, però sembla que ni tan sols els déus subterranis han sobreviscut. Unes ones enormes, més imperioses que les de les tempestes, s'aixequen al voltant del que havia estat el Krakatoa. Arrasen desenes d'illots dels voltants, ho neguen absolutament tot i arrasen tots els vaixells a centenars de quilòmetres a la rodona. Ai cap de dues hores només queden uns quants supervivents enmig dels peixos, que pugen a la superfície mentre les carcasses dels vaixells baixen cap a la nit del fons. L'ona més potent de totes surt cap a l'oest, és una muralla d'aigua que es podria veure des de dalt del cel; és tan tenaç que encara se la podrà reconèixer quan, setmanes després, extenuada, llisqui entre Anglaterra i França cap a la seva fi al mar del Nord.

El temps de la terra i del foc ha passat, el temps de l'aigua ha passat. Però el volcà segueix matant a través de l'aire. La massa humida i càlida de pedra polvoritzada per l'explosió no desapareix tan fàcilment, i el núvol que es forma sobreviu durant anys. La seva mida el protegeix i evita que els vents dispersin el núvol que va ser un volcà: ell mateix és una tempesta de sorra, d'aigua i de vent. Primer s'estira i s'arqueja com un tigre, abastant una alçada de vint quilòmetres, i en un primer moment ha semblat immòbil; al cap d'unes hores s'allarga, com un depredador mandrós, per uns quants quilòmetres d'atmosfera, i esclafa milions de tones d'aire fred sota la seva massa i, ajagut sobre d'elles, se'n va lentament a fer voltes per tot l'hemisferi nord, se'n va a modificar el clima, indiferent a tot. Pertot arreu on passa, el Krakatoa, desconegut, transformat en un gegant d'aigua, terra i foc, fa baixar uns quants graus la temperatura mitjana: en fer-ho, provoca inundacions, accelera diversos anys consecutius l'arribada de l'hivern en algunes contrades i pertorba totes les estacions. L'estiu de 1884, a París hi pedrega el mes d'agost. N'hi ha que ho veuen com un signe del Cel; altres somien en enginyers del temps que farien arribar la pluja als deserts per convertir-los en jardins. El difunt volcà compromet les collites i les veremes, el creixement d'alguns bolets, la reproducció dels animals, la salut dels nens i dels ancians. Arrossega molts homes a la ruïna, a la fam, a la mort. Els pescadors pobres d'anxoves de les costes occidentals de l'Amèrica del Sud no troben les seves preses cuejant en bancs en alguns cables de la costa: el corrent fred que segueixen passa ara molt més lluny, fora de l'abast de les seves barquetes de cabotatge blaves i blanques, que es queden al port. Al nord de Portugal, els viticultors veuen com el gel imposa veremes magres i tardanes; i arreu d'Amèrica els miserables que vivien d'espigolar els camps després de la collita graten un terra dur i, maleint la seva sort, viuen a força d'arrels.

Així passen uns quants anys. Ha arribat l'hora que el volcà s'esborri del cel. Aleshores, com si recordés el seu gloriós passat just en el moment de morir, el difunt Krakatoa es dispersa a una velocitat creixent per les diverses capes de l'atmosfera i provoca difraccions inèdites de la llum del sol: s'inventa aurores flamejants, magnífiques postes de sol que semblen un oceà de metall líquid, puntejat de verd maragda i de subtils matisos d'ocre, postes de sol com mai no se n'havien vistes; i, de nit, el cel s'engalana amb blaus ultramarins. A Londres, a París, a Washington, els amants de les intempèries anoten aquests matisos amb meticulositat; les ments científiques s'escalfen amb enginyoses hipòtesis; les ments poètiques fan versos. Els occidentals s'han adonat clarament que la terrible explosió d'aquell volcà a l'altra banda de l'univers ha pertorbat les seves estacions, però no saben gaire com; aquesta ignorància no durarà: estan a punt de penetrar un bon nombre de misteris, els de la circulació atmosfèrica, els dels fronts càlids i freds, i molts altres. De l'illa volcà no en queda res d'identificable: les aigües del Pacífic s'han tancat sobre el que va ser el Krakatoa; el cel n'ha remenat i dispersat les cendres als quatre confins del món; al cor de la Terra, la matèria losa gruny i cerca altres passadissos cap a la superfície del globus. El Krakatoa ha provocat desenes de milers de víctimes. Però ja és massa tard. L'espècie humana és massa potent, massa nombrosa: ja no s'extingirà, no s'extingirà, o bé s'autodestruirà i és el començament del final per a la natura.

A PARTIR D'AQUEST MOMENT, l'Akira Kumo intenta guanyar temps cada vegada més sovint, ajornar el final de l'inventari. La Virginie Latour ho sap perfectament, i l'Akira Kumo sap que ella ho sap perfectament. Quan un dels dos no vol treballar els agafa una mena de timidesa i la conversa torna, com si fos una manera tàcita de commemorar la seva primera trobada, a l'heroi preferit del modista i la seva bibliotecària. A en Luke Howard, explica l'Akira Kumo a la seva empleada, no li agradava la guerra, en una època en què a molts homes sí que els agradava; en una època en què ser home implicava, profundament, que t'havia d'agradar la guerra. A més a més, en Luke Howard és un quàquer. La repulsió que sent per la guerra s'expressa en actes, amb coratge. La desgràcia dels temps el fa contemporani de Napoleó Bonaparte, el més gran estrateg i el més gran criminal del segle xix, i de les guerres més terribles i prestigioses d'Europa. L'any 1815, per exemple, el talent militar d'aquest general, heroi de la Revolució Francesa i traïdor a la República, ha deixat, per enèsima vegada en els darrers trenta anys, milers d'orfes, esguerrats i vídues. L'any 1815 una coalició gegantesca ha acabat provisionalment amb les activitats del general cors. Un bassal de sang i de llot es comença a assecar lentament a la plana de Waterloo. Ha parat de ploure. La pudor dels cavalls morts i dels soldats amb gangrena puja lentament cap al cel radiant. Els miasmes no indisposen l'emperador dels francesos, que fuig cap a París; el carnisser està massa enfeinat donant voltes a la seva grandesa perduda.

Aquesta derrota francesa també suposa la venjança de la meteorologia contra la bajanada imperial de Bonaparte. Perquè, de fet, l'any 1802 Napoleó I es va divertir escarnint públicament un savi cavaller que havia vingut a la cort a presentar al més il·lustre dels seus conciutadans la primera classificació dels núvols. Tot plegat va desagradar al sobirà, incapaç d'entendre que un esperit eminent es pogués complaure duent a terme treballs tan fútils. El Mestre fins i tot va riure per sota el nas, es va burlar del cavaller i de les seves denominacions barroques: núvols en forma de vel, núvols aglomerats, núvols en forma de borralló, agrupats o en forma d'escombrall; els lacais de la cort van riure amb l'Emperador, sense comprendre l'interès de tots aquells nous noms associats a la vana persecució de les nuvolades; un cop el savi va haver marxat, les burles van pujar de to. El cavaller acaba d'entendre que el món que s'anuncia no convé gens a la gent seriosa: no torna mai més a la cort.

El mes de juny de 1812 Napoleó segueix menyspreant la nova ciència anomenada meteorologia; el jove oficial de la Revolució no hauria comès un error com aquell. L'Emperador llança sis-cents mil homes sobre Moscou. En la seva condició de cors extraviat a la temperada França, Napoleó pot, amb supèrbia, intentar ignorar el temps; el seu adversari, el general Kutuzov, és un rus de vella estirp que coneix la importància de les estacions. El setembre de 1812, a la batalla de Borodin, Kutuzov recula i abandona i incendia Moscou. Sap que un aliat poderós, infatigable, que ataca tant de nit com de dia, i de nit encara amb més ferocitat que de dia, el vindrà a socórrer: el fred. L'hivern rus s'acosta. El petit cors inculte i cabut s'obstina a menysprear la lliçó i les amenaces dels núvols endarrerits dels cels russos. S'entreté a les ruïnes de Moscou fins al 12 d'octubre i, de cop, l'hivern, despietat, ha arribat. Primer mata els cavalls afamats, els trenca les cames a les roderes gelades, els fa rodolar dins de fosses amagades per la neu, on agonitzen, interminablement, entre llargues esgarrifances; els soldats se'ls mengen i, de nit, s'aixopluguen dins de les seves carcasses, d'on sovint la matinada següent no s'aixequen. L'hivern els ennegreix el nas i els dits, i cauen sense fer soroll, a la neu, sota un cel buit. Els homes avancen, però l'hivern avança més ràpid. Els soldats més afortunats cauen de cop, morts a les carreteres, enmig d'un soroll de branquillons. Dels vuit-cents mil homes que ha arrossegat fins a aquell lloc, l'homenet envellit només en torna una cinquena part intacta. I quan, el 18 de juny de 1815, es posa a ploure a la plana de Waterloo, Napoleó encara no ho ha entès; no hi ha après res, a Moscou; encara en culpa la fatalitat. I s'ha acabat, s'enfonsa i per darrera vegada precipita milers d'homes al fang i la mort. El retruny de les batalles es dissipa i l'olor dels cadàvers puja al nas per tot Europa. Per a tots els quàquers, és el moment d'actuar, han esperat aquest moment pregant i recollint fons. En el moment que es restableixen les relacions civils entre Anglaterra i el continent, en Luke Howard és un dels que es precipiten cap al continent per socórrer els seus germans martiritzats per la guerra.

El mes de juliol de 1815, en Luke Howard cavalca per les allargades planes de Bèlgica. Un dia albira a l'horitzó un núvol inhabitual, baix, negre i pesant, l'únic d'aquesta mena en el cel ras de l'inici del crepuscle. Afortunadament, el seu itinerari l'acosta a aquest fenomen estrany i podrà satisfer la seva curiositat. Quan és a uns mil metres del núvol, ho acaba entenent: els gasos exhalats per la descomposició de centenars de cadàvers s'eleven lentament sobre el poble de Waterloo i els seus voltants. Milions de mosques giravolten, embriagades, en l'aire del capvespre; els ocells que en cacen s'hi rabegen. En Luke Howard recorda que el Llibre Sant precisa que un dels noms del Maligne és el Senyor de les Mosques. I és absolutament cert: aquí, a l'esplanada de Waterloo, el diable s'hi troba com a casa. Esquivant els guies que ja es comencen a oferir per fer la visita del camp de batalla, en Luke Howard fa avançar el seu cavall esfereït a través d'un terreny marcat pels projectils, sembrat de cossos que els saquejadors han despullat i que fa sis dies que fermenten al sol. Tard a la nit, cavalca cap a les ciutats del nord, on se sap que alguns supervivents desafortunats s'han arrossegat, en un estat tan lamentable que ningú no gosarà descarregar sobre ells la venjança pel passat de l'imperi. Aquella nit, abans d'anar a dormir a les ruïnes d'una granja i essent l'únic que vetlla tan tard aquells morts que ja tothom ha oblidat, en Luke Howard prega. Prega i encomana les ànimes de les víctimes al Senyor de totes les coses.

Al final del mes d'agost, en Luke Howard és a Holanda. A l'Haia hi distribueix ajudes per als indigents arruïnats pel final de la guerra. A Harlem visita un centre de rehabilitació per a joves pecadores. Mentre organitzava els detalls del viatge, allà, en el plàcid confort de Londres, en Luke Howard no s'ha pogut estar d'incloure una petita desviació en el seu periple: els Alps, una regió lloada per les seves curiositats meteorològiques; entre altres coses, vol comprovar si és cert que a la muntanya hi ha núvols que es queden immòbils, enfilats a les carenes. I, ara que ha distribuït tots els seus fons, ara que ha ofert totes les Bíblies que carregava la seva mula als seus germans i germanes més desemparats, en Luke Howard considera que es pot lliurar al seu pecat venial: pujarà a veure els núvols de prop. A finals de setembre arriba al peu dels Alps i es disposa a endinsar-se a Suïssa. En el difícil ascens cap al pas de Saint-Amond, seguint els consells del pagès del Jura que li fa de guia, posa el peu a terra per no esverar el seu cavall holandès. Du

rant una hora progressa enmig d'una boira espessa, per un camí desigual, seguint els talons del pagès, que grimpa amb prudència. Les cuixes, sotmeses a pressions desacostumades, li cremen. En prendre el darrer revolt, el petit seguici sorgeix de la boira i desemboca finalment en un replà de terreny assolellat. Mentre el guia desensella el seu cavall i el porta a beure, en Luke Howard, tan bon punt els ulls se li acostumen a la llum, es gira cap a la vall. Només aleshores s'adona, meravellat, d'on és. Per primer cop a la vida, i com pocs homes de la seva època a Europa, en Luke Howard s'ha elevat per sobre dels núvols que tant ha escrutat, i al començament gairebé no els reconeix, perquè el cel de núvols s'ha transformat en un mar: als seus peus, hi oscil·la, com una onada, l'escuma de les nuvolades; la muntanya, més de mil metres més amunt, li sembla ara una mena d'illa paradisíaca que flota per sobre de qualsevol agitació humana. El vent s'ha aturat; l'aire és un cristall pur. A en Luke Howard li vénen llàgrimes als ulls; s'agenolla a la vora del cel i dóna les gràcies al seu creador. En acabat, torna a pensar en Waterloo, pensa en totes les criatures humanes que s'agiten, alienes a les gràcies del món, a milers de metres sota els seus peus. L'oceà nebulós eixorda el fracàs dels seus infortunis, els seus crits de joia i de dolor, fins al punt que podria pensar que s'hi vol quedar per sempre, per sobre dels núvols i per sobre dels homes. En Luke Howard s'aixeca i torna a pujar al cavall. Precedit pel guia, fa un cop de cap i torna a baixar entre els homes.

SEGONA PART CAP A ALTRES LATITUDS

A cloud is a visible aggregate ofminute partides of wàter or ice, or both, in thefree air. This aggregate may inclu-de larger partides of wàter or ice and non aqueous liquid or sòlid partides, such as those present in fumes, smoke or dust.

INTERNATIONAL CLOUD ATLAS

QUAN ELLA ARRIBA L'ENDEMÀ, ELL ALLARGA les COSeS. És feliç de

tornar-la a veure; ella li somriu amb confiança, contenta que no l'hagin acomiadada. Plegats acaben l'inventari de les obres de la col·lecció, s'ensenyen gravats, multipliquen els comentaris sobre l'estat d'una edició o el signatari d'un prefaci. Finalment, la Virginie deixa anar una pregunta sobre el pintor Carmichael: quin final, interroga la Virginie Latour a l'Akira Kumo, va tenir aquest pintor?

Per evocar el final d'en Carmichael cal parlar del seu matrimoni amb la Mary Bickford. En el seu diari hi ha al·lusions que fan pensar que, fins a aquesta unió l'any 1809, s'havia mantingut, com Newton, pur de les obres de la carn, per tal de preservar la integritat del seu geni. Coneix la Mary Bickford tres anys abans de poder-s'hi casar. No és bonica, però té alguna cosa que el trasbalsa. De tota manera, la bellesa femenina no té cap interès per a en Carmichael. Però tan bon punt la Mary Bickford entra en un lloc públic cal fer un esforç per no mirar-la, fa pensar en coses dolces i boniques, també fa posar una mica trist. L'any 1806 en Carmichael és a Cornualles amb Sir George, al poble de Rosemerryn. Un diumenge, accepta anar a l'ofici per complaure el seu protector, desolat pel seu joiós ateisme. En Carmichael mira els fidels per passar l'estona. Veu una noia de perfil, sense intentar distingir-ne els trets.

En sortir del temple, li parla sense saber què diu. El seu nom és Mary Bickford. Es més aviat pobra i, igual que els seus pares i el seu germà, és pietosa i la tuberculosi la rosega. Aquell home li agrada de seguida. Ell els segueix de lluny fins al petit mas on viuen, al límit del poble. Al cap de tres dies, mentre Sir George negocia a casa d'un pastor la compra d'una ceràmica que creu que pot ser romana, en Carmichael es fa fonedís, corre a casa dels Bickford i fa la seva petició. Al començament, els Bickford fan bona cara al protegit de Sir George. De seguida li pregunten per la seva fe i en Carmichael, que des que es va escapar de l'autoritat paterna s'ha promès que no dirà més mentides, els ho diu sense embuts: no creu ni en Déu ni en el diable. El pare talla en sec la conversa. La Mary té permís per acompanyar-lo a casa. Caminen sense una paraula, junts, i tot els sembla simple, evident. Ell li diu que ha de tornar a Londres i que l'esperarà. Ella li diu que, algun dia, vindrà. Tres anys més tard la Mary és a Londres i en Carmichael s'hi casa sense remugar, a l'església de la parròquia. Ni tan sols se'n sorprenen. La tuberculosi s'ha endut la seva família. La Mary no sap res de pintura. Cap dels dos té experiència en les coses de l'amor, ella només sap que la unió carnal queda beneïda pel sagrament del matrimoni i, quan gaudeix, s'aferra al seu marit com una nàufraga. Si no, es queda tranquil·la, feliç com un paisatge. Els diumenges va a l'església i prega per la salvació d'en Carmichael, sense dubtar en cap moment que podrà salvar el descregut. A vegades el pastor deixa caure al·lusions a l'ovella perduda; ella ni tan sols les entén. No li cal res, no li cal ningú. En Carmichael ha trobat la seva dona. Mai no diu res de la seva pintura; quan ell acaba una tela, ella l'acull com si fos una nova visita, amb amabilitat i confiança.

Les hores van passant i l'Akira Kumo se n'adona. Ha de postergar fins l'endemà la continuació de la història. Pel que fa a la col·lecció, probablement acabaran aquesta mateixa setmana. L'únic que els falta per inventariar són unes quantes caixes de cartró ocre o verd de mides diverses: la col·lecció de manuscrits, cartes i documents emparentats; són les peces preferides de l'Aldra. Les ha reservades per al final, i aquest conjunt sembla encara més heteròclit que la resta. S'hi pot trobar un exemplar únic de la luxosa Meteorologia de l'univers, editada en el segle xix per un mecenes de la meteorologia francesa, Teisserenc de Bort; l'exemplar està enriquit per algunes notes manuscri-tes, en francès, de William Svensson Williamsson, el més gran meteoròleg suec. També s'hi poden trobar —i l'Akira Kumo frueix com un nen amb la idea de sorprendre la seva còmplice— els escassos manuscrits d'en Luke Howard que es conserven. Són els que més li han costat d'obtenir; la Societat d'Amics, que els va heretar, es negava d'una manera educada però seca a desfer-se'n. Però un conseller de l'Akira Kumo, americà i familiaritzat amb la manera de pensar dels quàquers, va tenir la idea indicada: intercanviar el lligall de papers per un suculent donatiu a una fundació per la pau a Irlanda impulsada per quàquers. En Kumo també posseeix una còpia autògrafa, adquirida a Nova York, d'una breu carta de Goethe a en Luke Howard, així com el manuscrit original de la conferència de 1803 amb les correccions de l'autor al marge, arrabassada prop d'Alacant a un bibliòfil espanyol mig boig, apassionat per l'esoterisme, que pretenia demostrar que Howard era francmaçó. A continuació hi ha una desena de peces menys interessants adquirides per principis, per dir-ho d'alguna manera. L'endemà al matí la Virginie hi torna a ser. L'Akira Kumo descobreix els seus tresors; ella els admira convenientment i tots dos es posen a treballar amb alegria, sense aixecar el cap, lliurats al plaer d'estar junts. Cap a la meitat de la sessió matinal, l'Akira Kumo pren la paraula. La Virginie li somriu, encara que li giri l'esquena. S'asseu al seu racó preferit, contra el finestral. Escolta el relat dels darrers anys d'en Carmichael.

A principis de setembre de 1812, un mes després d'haver dut a terme l'últim estudi de cel, té la impressió que ha trobat la clau: per expressar-ne la bellesa exacta caldria ser capaç de fer milers de dibuixos en una hora i mostrar-los a l'espectador els uns darrere els altres tan ràpidament com fos possible. Però, com? En Carmichael es troba en aquest punt; no s'adona que ensopega amb preguntes absurdes, com un idiota que donés metòdics cops de cap contra la paret per mirar d'obrir-hi un paisatge. A finals de setembre va deixar de pintar, el temps de la pintura s'ha acabat. Està segur que és a punt de penetrar el secret dels núvols. En aquests moments es troba a un pas de la follia; la Mary és l'únic que el lliga a la terra dels homes; es queda tot el dia a la landa de Hampstead observant els moviments de contracció i expansió de les masses que avui anomenem núvols adiabàtics. S'ha adonat que els núvols més grossos no paren de créixer, aparentment a causa de la calor del dia, i que amb la posta de sol es retracten. Apunta aleshores que una màquina tota sola podria elaborar unes sèries, mecànicament titulades en funció de l'hora, sobre l'estat de l'atmosfera i que, mitjançant un procediment especial, aquest autòmat aconseguiria reproduir, en una superfície plana, els moviments de la marea dels núvols amb una exactitud científica.

Com se'n podia sortir, en Carmichael? El pobre sir George, en dirigir l'educació del seu protegit, va considerar que la filosofia li podia assecar el geni. I probablement n'hi hauria prou amb una persona, un amic, a manca d'un amic un col·lega benèvol ja faria el fet, per dissuadir-lo d'obstinar-se a baixar aquella escala de caragol fosca i freda. Però està tot sol. Al cap d'un mes d'estripar croquis de la màquina temps, d'atabalar-se davant la creixent complexitat dels cels d'octubre a Hampstead, una nova il·luminació el colpeix: sap, amb una certesa absoluta, que el temps cronològic i el temps climàtic són una sola i única cosa. Les contraccions dels núvols adiabàtics són l'expressió d'aquesta periodicitat, d'aquesta ciclicitat del temps, igual que les estacions. Tot torna. Tot torna i, malgrat tot, res no canvia. Una eufòria immensa l'envaeix: el que la gent anomena temps no passa, només són diferents estats de l'espai; el que anomenem mort no existeix, és el pas d'un estat a un altre. Està tan exaltat que li explica la descoberta a la Mary. Ni ella ni ell no han de tenir por de la mort, perquè les partícules que els componen no desapareixen; ben al contrari, la suposada mort obre noves possibilitats de vida; és absolutament inevitable que, un dia, les partícules que els integren a ell i la Mary es tornin a ajuntar; és cert, malgrat tot, que ho faran en formes molt diferents i probablement en aquest futur particular es tornaran a veure, encara que sigui sense reconèixer-se. En fi, que no estaran mai separats, en aquest univers fonamentalment únic. Més endavant, d'una manera inexorable, vindrà un altre pintor, probablement força semblant a ell, en Carmichael, però que serà capaç de penetrar els secrets del cel. La Mary no diu res, i somriu.

A finals de l'any 1812, en Carmichael torna de la landa de Hampstead més d'hora del que és habitual, s'empassa les restes del veronal que acaba de fer beure a la Mary dient-li que és una poció. Fa deu dies que amuntega productes inflamables dins de casa. Encén una metxa lenta i s'estira al costat de la seva esposa. Probablement ja és mort quan una borrasca empeny la finestra del número 2 de Lower Terrace i apaga la metxa: la casa no s'incendiarà. Es l'olor dels cadàvers el que acaba molestant els veïns. No hi ha hereu conegut. La dona del pastor s'encarrega que venguin tots els béns de la parella per donar almoines als pobres de la vila; Sir George es fa comprar el bagul de mariner on en Carmichael ha llençat tots els seus documents i els diaris de bord; però el confessor del vell esteta no té pietat: com a penitència, haurà de separar-se del bagul. Sir George obeeix i el dóna a un savi amic seu que l'hi agraeix efusivament i que oblida l'embalum al seu graner durant els trenta anys que li queden de vida. El bagul viatja, juntament amb el seu contingut, de successió en successió, i torna a la llum pública l'any 1997, en una venda a Madrid; com que conté un exemplar original de les Recerques meteorològiques, de Forster, l'Akira Kumo el fa comprar. Es tot el que queda d'en Carmichael.

DURANT L'ESTIU DE 2005, LES HISTÒRIES de l'Akira Kumo es fan cada cop més curtes, cada cop més desmanega des. Les seves històries també són cada cop més tristes, però això no és culpa seva: confusament, per ajudar la seva oient a entendre-les millor, s'ha conformat, més o menys, amb un ordre cronològic; cada vegada s'acosta més al segle xx. Era pitjor que els altres, aquest segle? Ens ho sembla perquè ens és més proper? La Virginie Latour té la sensació que tot s'enfosqueix. Però l'Akira Kumo no se n'adona; ben al contrari, mostra una mena de goig nerviós, tens, en recitar les anècdotes més desconcertants. Tot això és absurd. Cada nit té malsons que el deixen panteixant, exhaust i suant. Són sempre els mateixos: o bé és dins d'una aigua negra, arriba a la superfície però no pot respirar, la superfície també és una aigua negra, a la superfície de la qual arriba per constatar que l'aigua negra segueix allí per ofegar-lo i així successivament durant el que li semblen hores i que potser només és, segons l'enfollit rellotge del nostre cervell, una dècima de segon; o bé somia que sent sorolls a casa seva, sap que uns homes vénen a matar-lo però no es pot despertar, entren i, per més que s'aixequi d'un bot i corri lluny de l'habitació, els homes l'atrapen i li tallen el coll tranquil·lament. Sovint es desperta en un menjador o un passadís, atuït, humiliat i cansadíssim.

El matemàtic Lewis Fry Richardson, comença l'Akira Kumo mentre espolsa un classificador i el passa a la Virginie, té trenta-tres anys quan el designen superintendent de l'observatori d'Eskdalemuir, al nord d'Escòcia; és quàquer des de sempre. Mai no ha pensat seriosament en els núvols. I això malgrat que, sense saber-ho, està llunyanament emparentat per via materna amb en Luke Howard. En Richardson ha acceptat el càrrec pensant que el clima potser serà propici per a la dona que estima. Es diu Stella. Som a l'any 1911. Aquell any la Stella té el setè avortament. El 1911 no es coneixen els grups sanguinis. Els de la Stella i en Lewis no són compatibles: cada nit, en Lewis Fry Richardson prega al seu déu; la Stella hi va deixar de creure al cinquè avortament, però se n'amaga davant l'home que estima, per no fer-lo patir. L'observatori d'Eskdalemuir està situat en una landa desolada. És l'indret que disposa de la major pluviometria de tot el Regne Unit, mes a mes i en el total acumulat. A vegades en Lewis Fry Richardson pensa que Déu els ha oblidat en aquell lloc; després es torna a dominar. En tant que matemàtic, les equacions diferencials l'apassionen. Passa el temps, els anys semblen dies. L'estiu de 1914 és el de més bon temps que es recorda a Europa, fins al punt que a vegades a Eskdalemuir no hi plou durant uns quants dies seguits. Molt lluny, al sud-est de l'observatori, a Europa hi esclata una guerra, com de costum. En Lewis és un quàquer fervent i un súbdit lleial de l'imperi Britànic. Es prepara perquè l'enviïn al front i per negar-se a portar una arma, però ningú no li demana el seu parer. Com la resta de serveis públics considerats estratègics, l'observatori passa a estar sota control militar. Un coronel cortès i discret ve a instal·lar-se en el despatx adjacent al del superintendent. La seva condició de científic d'alt nivell fa que la Corona consideri que en Lewis Fry Richardson és massa valuós: no anirà a morir al fang de les trinxeres. Dóna gràcies a Déu per haver-lo situat al final del món fent un servei pacífic al seu país. La seva ingenuïtat és simpàtica però des concertant. Perquè busca una manera de ser útil a la pau mentre a Europa milions d'homes comencen a podrir-se, vius i morts barrejats, a les trinxeres, des del Marne fins al Somme. Per sotmetre les seves equacions diferencials ha agafat l'hàbit de fer llargues excursions per la landa desolada d'Eskdalemuir, enmig d'un cel turmentat. A en Lewis li sembla que ha trobat el seu camí: dedicarà les seves equacions preferides a una tasca titànica: intentarà utilitzar-les per descriure el comportament de l'atmosfera terrestre. Gairebé ho aconseguirà.

Com sol passar, la invenció es presenta d'una manera obliqua: a cap matemàtic raonable no se li acudiria confrontar la relativa simplicitat de les equacions diferencials amb l'espantosa complicació dels fenòmens climàtics, i en Richardson no n'és cap excepció, però la solució que farà entrar la meteorologia en la fase pròpiament científica és, un cop la coneixem, d'una banalitat que esborrona. A en Richardson se li acudeix una cosa tan senzilla com fraccionar els càlculs complexos que comportaria la previsió numèrica del temps en una sèrie de càlculs simples. Es el primer que veu el problema d'aquesta manera, i és justament en això en què consisteix la invenció científica; en qualsevol invenció, es tracta de veure i, en acabat, de fer que els altres vegin. En Lewis Fry Richardson és el primer de veure la Terra com una esfera quadriculada: divideix la superfície terrestre en cubs de dos-cents quilòmetres de costat, cosa que representa un total de tres mil dos-cents cubs; només dos mil, pensa, requereixen càlculs, ja que el temps a la zona dels tròpics és eminentment previsible. Ara cal que a cada cub s'hi destinin un nombre suficient de calculadors perquè el meteoròleg pugui disposar d'un avançament significatiu, per exemple de vint-i-quatre hores, respecte del temps. En Lewis Fry Richardson estima en trenta-dos el nombre de calculadors; o sigui que n'hi haurà prou a reunir seixanta-quatre per-

sones amb formació en càlcul ràpid i el projecte Organon podrà veure la llum. Construirem, explica en Lewis a la Stella, que segueix sense estar embarassada, mentre tots dos passegen sota la pluja, construirem un edifici que tindrà les parets internes en forma d'esfera; en aquesta paret, el mapa del món: el pol Nord al sostre, l'Antàrtida al terra; al centre, en una torre encarada als respectius cubs de càlcul representats a la paret de l'edifici, grups de calculadors. I al cap de poques hores, el sots-director podrà anar al despatx del director, una semiesfera completament vidrada situada al sostre de l'Organon, a deixar-hi el primer butlletí de previsió numèrica del temps. De l'Organon en sortiran mil telegrames, primer als quatre confins d'Anglaterra, després a tot Europa, al món sencer. Telegrames que salvaran vides a còpia d'anunciar inundacions, tempestes, gelades sobtades, bonances massa brusques.

Quan en Richardson publica l'article visionari que descriu l'Organon Eskdalemuir, l'acull un silenci cortès però eixordador. Es evident que el seu projecte passa per ser una estupidesa; triga sis setmanes a adonar-se'n, pels silencis incòmodes d'alguns companys de l'observatori, per la sequedat dels col·legues londinencs que li donen les gràcies pel tiratge a part. I això que acaba de formular el principi del càlcul de mapes del temps que empraran diverses generacions d'ordinadors. L'únic problema és que falta ben bé una vintena d'anys perquè es construeixi el primer ordinador operatiu. Inventar una cosa abans que sigui tècnicament possible suposa en el regne de les ciències un fracàs dels que més couen, i en Lewis Fry Richardson ho sap molt bé. Renuncia a la recerca, confós i decebut. Per sort, el seu déu ha acabat escoltant el seu prec: finalment, la Stella Richardson està embarassada. La seva bellesa clàssica sempre li ha reportat una cohort de pretendents. La Stella va decidir cedir amb el coronel perquè és un cavaller i perquè és l'únic home d'Eskdalemuir que s'assembla vagament al seu marit. Ha hagut d'aguantar els assalts diverses vegades, però tant és: en Lewis està radiant. Es un nen. Encoratjat per aquest naixement inesperat, i preocupat per restaurar la seva imatge de científic sòlidament arrelat a les realitats més utilitàries, en Lewis Fry Richardson perfecciona un aparell capaç de mesurar simultàniament la velocitat i la higrometria del vent, que de segur que facilitarà tant la navegació com la naixent aviació. Les autoritats civils i militars el feliciten vivament. No és fins sis mesos després d'acabada la guerra que, per un atzar increïble, en Richardson per fi ho comprèn. En una manifestació pacifista, a Londres, coneix el capità O'Hara, recentment admès a la Societat d'Amics i antic cap dimissionari de la primera esquadrilla anglesa de reconeixement aeri del Regne Unit. En Richardson no sap qui és l'O'Hara, però l'O'Hara sap perfectament qui és en Richardson. I acaba dient-li per què: durant els dos últims anys de la guerra, l'anemohigròmetre Richardson va fer possibles els bons dies de l'aviació britànica. L'aparell els va permetre resoldre la delicadíssima qüestió de l'ús eficaç dels gasos tòxics. L'exèrcit va utilitzar el seu invent per a la propagació d'aquests gasos perquè depèn molt de la direcció dels vents i de l'índex d'humitat de l'aire; si s'allibera en el lloc ideal, el gas tòxic s'estén d'una manera homogènia per una zona d'entre zero i sis metres d'alçada que no deixa cap opció al soldat enemic. Certament, l'anemohigròmetre Richardson, en mans dels exploradors de terra, va ser un element decisiu per a la victòria. Serà l'última invenció científica d'en Lewis Fry Richardson.

El 1946 el primer ordinador veu la llum del dia; encara caldran sis anys perquè una d'aquestes noves màquines es destini, per primer cop a la història, al càlcul d'una previsió meteorològica. L'operació té lloc als Estats Units d'Amèrica, a l'estat de Maryland. Sense cap mena d'amargor, en Lewis Fry Richardson envia una carta de felicitació al seu benvolgut col·lega John von Neumann. Però no en rep resposta. Als anys vint, en Richardson, que ha dimitit de totes les seves funcions d'investigador, es deixa convidar malgrat tot al King's College de Londres per a la conferència d'un dels pares de la física moderna, Erwin Schròdinger. L'Schròdinger desenvolupa d'una manera brillant una aproximació generalista, que als ulls d'en Richardson resulta estranyament abstracta. L'Schròdingen bateja la seva aproximació amb el nom d'holista, etziba idees barroques; així, diu que cal entendre un núvol com una caixa negra, absolutament impenetrable, però susceptible de ser considerada com allò que s'esdevé entre un estat A donat en el temps T i un estat B en el temps T + i. En Richardson hi acaba reconeixent algunes de les seves antigues preocupacions, però constata amb tristesa que no entén en absolut les explicacions pròpiament matemàtiques del seu cadet; se sent vell. Té seixanta anys. Al còctel que segueix la presentació, l'Schròdinger s'assabenta que en Richardson ha assistit a la conferència i vol fer una encaixada amb l'home que ha obert el camí que ell està prolongant. Busquen en Lewis Fry Richardson sense èxit. Es passarà la resta de la vida intentant modelitzar matemàticament la tendència dels diversos grups humans a declarar-se la guerra. Mor envoltat per l'afecte de la seva dona i dels seus tres fills. Els seus treballs no tenen el més mínim ressò.

EL FINAL S'ACOSTA I L'AKIRA KUMO se n'adona: d'aquí a poc ja no li quedarà res per explicar. Però l'atzar ve a salvar-lo en el moment oportú. L'Akira Kumo rep una trucada de Londres: li fan saber que l'Abigail Abercrombie s'està morint.

Aparentment, tota col·lecció gravita entorn d'una peça que hi manca, una mena d'eix entorn del qual pot girar, indefinidament, la follia col·leccionadora del seu propietari. Ja sigui perquè la peça en qüestió es considera irremeiablement perduda des de fa lustres o perquè el propietari es reserva ferotgement el dret de gaudir-ne. En el cas de la col·lecció de l'Akira Kumo, aquest document que hi manca té un nom cèlebre en els mitjans especialitzats: el protocol Abercrombie. Resulta que és propietat de la filla del seu autor, l'Abigail. Es ella la que està a punt de morir a Londres. Evidentment, només existeix un únic exemplar del protocol Abercrombie; millor: ningú, o gairebé ningú no ha estat autoritzat a consultar-lo des que es va redactar. I aquesta és una altra de les originalitats d'aquesta peça: és famosa sense que ningú l'hagi llegida, i ni tan sols vista. Com la resta d'afeccionats, el modista coneix l'única descripció que mai s'ha publicat del protocol Abercrombie. Es del 1941 i només es refereix als aspectes físics del document. Així doncs, se sap que el protocol Abercrombie és un sòlid volum de quaranta per cinquanta centímetres; que la coberta, feta de cartró gruixut de color verd ampolla, no conté cap inscripció; que el relligat consisteix en una barra de sis anelles d'acer inoxidable. El protocol consta de set-centes trenta-dues pàgines, numerades en xifres aràbigues i tinta violeta, cinc-centes disset de les quals estan recobertes per un nombre elevat però no concret d'il·lustracions i de textos manuscrits de mides diverses; la resta del volum és verge. El protocol es troba en un perfecte estat de conservació, exceptuades dues minúscules taques d'humitat al llom del llibre. I això és tot.

Però, l'agost de 2005, el protocol Abercrombie segueix sent el més impressionant dels monstres marins meteobiblio-gràfics, l'obra més cèlebre i menys llegida del seu gènere. Només ha tingut un sol lector: el difunt Richard Abercrombie (si és que realment es pot llegir el treball d'un mateix); i potser una lectora, la seva filla adoptiva Abigail, que sempre s'ha negat a parlar del seu contingut. D'en Richard Abercrombie Jr., el fill de l'hereva, no se'n sap gran cosa. En Richard Abercrombie va morir el 1917. El Times va destacar l'esdeveniment en una notícia necrològica de mitja pàgina, cosa que demostra que, en el seu temps, durant un temps, en Richard Abercrombie va ser algú; diverses societats erudites de tota la Common-wealth, d'Europa, dels Estats Units d'Amèrica van enviar corones mortuòries i missatges de condol, llargs i difusos. I ara, al cor de Londres, a principis del mes d'agost de 2005, al sisè pis de l'hospital Whittington, en l'únic llit de l'habitació 64, hi ha una anciana a punt de morir que és filla d'aquest home: l'Abigail Abercrombie. Ningú no ha aconseguit mai entaular ni tan sols els preliminars d'una negociació amb aquesta senyora. L'Akira Kumo no pensa ni per un segon que, amb l'excusa trivial i ridícula que es troba in articulo mortis, aquesta pesta notòriament excèntrica i esquerpa acceptarà de vendre el protocol. De tota manera, l'Akira Kumo troba una manera de guanyar temps.

Es tracta, li explica pacientment a la Virginie Latour, de convèncer l'anciana perquè vengui una seva possessió concgu da amb el nom de protocol Abercrombie. Durant anys, l'Abigail Abercrombie fins i tot s'ha negat a rebre els representants dels compradors potencials, privats o institucionals, del document. Aquest rebuig encara resulta més estrany si es té en compte que la cobdícia de l'Abigail Abercrombie és famosa entre els especialistes: és ella mateixa que, des de l'any de la mort del seu pare adoptiu, es posa en contacte amb els especialistes per començar a vendre tot el que es pugui vendre: el Diari meteorològic, la correspondència amb tots els grans noms de la meteorologia, la seva col·lecció d'aquarel·les de cels, entre les quals hi ha diverses obres importants de Boudin i Constable, tot això fa molt que es va dispersar pels quatre confins del món dels negocis, malgrat les honorables ofertes de recompra que emanen de les autoritats culturals angleses. L'Abigail mai no ha volgut discutir la venda del protocol Abercrombie. L'entorn de l'Akira Kumo en sap alguna cosa. El modista mai no s'ha presentat explícitament davant l'Abigail Abercrombie amb el seu nom: entre altres idees de temps pretèrits, l'Abigail Abercrombie considera els grocs i els negres com a éssers inferiors als gossos i als cavalls, que com a mínim es poden ensinistrar. La missió de la Virginie Latour, si l'accepta, consistirà a presentar-se com una innocent admiradora d'en Richard Abercrombie i veure com pinta tot plegat.

L'agència d'investigació que l'Akira Kumo contracta per vigilar l'Abigail Abercrombie ha fet honor a la seva excel·lent reputació: el petit dossier blau que donen a la Virginie a l'estació és molt complet. Al tren cap a Londres, la Virginie es pregunta què diantre se li pot dir a una moribunda desconeguda per tal d'aconseguir comprar-li un manuscrit del seu pare. A l'informe de l'agència hi ha una fotografia, la més recent que han pogut fer a l'Abigail Abercrombie; en la presa, feta amb teleobjectiu, sembla que miri el fotògraf. Aparenta uns setanta anys, com a mínim. Respon exactament a la idea que els éssers sense imaginació tenen d'una bruixa. La Virginie Latour no s'hi encaparra gaire; ja li han dit clarament que les seves probabilitats d'èxit són mínimes; li agrada tant parlar anglès que hauria anat a Londres amb qualsevol excusa.

Highgate és un turó residencial molt bonic on viuen cirurgians desbordats, vedets en alça a la indústria musical, marxants d'antiguitats indonèsies velles de sis mesos i, en general, tota mena de rics que juguen a ser senzills i viure amb la gent del carrer. Però, potser per motius econòmics, l´Abigail Abercrombie ha decidit que la ingressessin a l'hospital públic de Whittington. La Virginie arriba a l'hospital molt contenta d'ella mateixa, perquè ha entès perfectament les afirmacions del taxista, originari del nord del País de Gal·les; reedita la proesa a la recepció del servei de gerontologia amb un infermer nascut a l'East End de la immigració paquistanesa. Arriba a l'habitació 64, al sisè pis, en un temps rècord. Truca, entra: és una habitació neta i clara, però horrorosa, naturalment, i, a més a més, buida. Torna a sortir. Just a l'esquerra, contra la paret, hi ha aparcat un baiard d'ambulància, recobert d'un llençol plastificat que atenua fàcilment els contorns d'un cos tan minúscul com el d'un nen. La Virginie aixeca el llençol, en un impuls de curiositat. Reconeix la vella, però ara ja no sembla dolenta en absolut; aparentment, ningú no li ha tancat els ulls, que fiten, ressecs i velats, les plaques del fals sostre. El cos comença a fer una lleugera pudor. La Virginie fa un bot perquè algú, darrere seu, acaba de dir-li hola amb suavitat, per no espantar-la.

A HORES D'ARA, L'AKIRA KUMO està exhaust; no és que estigui cansat i prou. Si estigués cansat en tindria prou amb una cura de son, o prenent vitamines, o estant-se una hora al dia en una cambra d'oxigen. Però està exhaust; i, com una capa d'aigua quan ha passat el moment en què encara es pot renovar amb el temps, l'Akira Kumo s'asseca, lentament i d'una manera incontestable. Mai no ha tingut gran cosa a dir a ningú i els periodistes, que temps enrere s'havien lamentat del seu laconis-me, han acabat trobant-lo meravellós, tan japonès. Pel que fa a la Virginie, ha guanyat uns quants dies. Però, i després? L'Akira Kumo està massa exhaust per elevar-se fins a pensar en el que ve després. Es clar que tot podria ser senzill: li podria dir a la Virginie Latour que només la vol tenir al seu costat, una estona cada dia, i la Virginie Latour ho acceptaria immediatament. Tot podria ser molt més senzill, però escassegen els éssers capaços d'elevar-se a l'altura d'aquesta mena de simplicitat. En lloc de trucar a la seva emissària a Londres només pel gust de parlar-hi, s'instal·la a l'escriptori. Fa trenta anys que no escriu una carta; als seixanta-set anys l'Akira Kumo es disposa per primera vegada a la vida a escriure a una amiga. Fins aleshores només ha tingut —però, per a ell, tant la paraula com la cosa són extremament riques des de tots els punts de vista— col·laboradors; o bé amants. No sap gaire per on començar.

Una anciana acaba de morir a l'habitació 64 de l'hospital de Whittington, al cor del barri de Highgate, a Londres; el seu cadàver ha estat immediatament col·locat al passadís perquè no ocupi espai; en aquest moment estan netejant la seva habitació. L'home gras que ha sobresaltat la Virginie li somriu, inclinat cap a ella. Es un d'aquells individus que no sembla que hagin pogut ser mai prims o petits i que, per això, sempre sembla que tinguin la mateixa edat. Pot anar per la cinquantena o bé tenir deu anys més o menys. Repeteix amb cortesia la seva primera pregunta: que coneixia la seva mare? Ella no pot respondre ni que no ni que sí. Decideix explicar què hi fa, en aquest lloc. L'home gras diu que el protocol no és a la venda. Resulta impossible saber si enuncia una evidència o si expressa una lamentació. Segueix somrient. La Virginie ja no hi té res a fer, en aquest lloc. L'infermer paquistanès que fa un moment li ha mostrat el camí s'adreça ara al fill Abercrombie amb cara de circumstàncies. Comença a evocar els darrers instants de la 64 i omet caritativament els insults amb què l'harpia el va aclaparar fins a l'últim sospir. La Virginie ho aprofita i fa cap a l'escala, al fons del passadís. Al vestíbul de l'hospital torna a sentir la veu de l'home gras. Ha agafat l'ascensor i vol precisar que no està enfadat, que, senzillament, la seva mare va vendre tants objectes pertany en ts a en Richard Abercrombie que es pot permetre perfectament de no vendre aquest. Li diu que l'enterrament tindrà lloc al cap de dos dies, a dos quarts de nou. I com que la Virginie se sent vagament culpable d'haver irromput en la mort d'aquella vella, li diu que hi anirà; s'apunta l'adreça i s'acomiada.

La Virginie s'està des del migdia fins a les cinc de la tarda mirant la televisió a l'habitació de l'hotel, perquè mai no havia tingut l'oportunitat de veure els canals per cable. Després exposa la situació Abercrombie a la mansió del carrer Lamarck. L'Akira Kumo està reunit en una altra banda i no se'l pot molestar. El millor és que ella es quedi un cert temps allà, a veure què passa. La Virginie Latour hi està absolutament d'acord. S'està dos dies a la ciutat del món que més li agrada. Vaga pels carrerons xinesos del Soho. Visita un museu nou, que no havia vist mai. Al vespre s'acaricia a la banyera, per por d'amarar el matalàs, i després s'adorm davant de la televisió. El matí de l'enterrament, un divendres, surt molt d'hora per no arribar tard.

L'enterrament de l'Abigail Abercrombie té lloc a les altures de Highgate, just darrere de l'hospital de Whittington; el cementiri està dividit en dues parts per un carrer estret que a aquesta hora és absolutament desert i que està flanquejat per parets de residències privades, cofades amb filferro espinós i cameres panoràmiques. El taxi la deixa i se'n va. La part occidental del cementiri sembla abandonada; tot i això, el conserge de la part moderna li indica l'altra banda del carrer. Travessa i passa sota un porxo repugnant que és aproximadament la idea que un arquitecte xaruc i apassionat per Walter Scott deu tenir de l'entrada d'un castell fortificat. La Virginie s'anuncia a un conserge que sembla el germà bessó de l'altre i que s'ofereix a mostrar-li el camí. Pugen pel passeig principal. Es un cementiri molt vell. Ha servit de decorat a tantes pel·lícules de por, a tants clips decididament gòtics, a tants anuncis de xampú d'inspiració prerafaelita que, tant si el visitant ve de Melbourne com si ve d'Hèlsinki, té la impressió irracional de conèixer l'indret. El cementiri occidental de Highgate va conèixer el seu moment de glòria a finals del segle xix, en una època en què la mort formava part de la vida social i mundana. El cementiri occidental de Highgate és absolutament chic i encarna un fantasma profundament anglès: la possibilitat de fer-se enterrar en plena natura, al cor de la ciutat. Efectivament, l'indret té alguna cosa de parc abandonat i de bosc frondós, i la desagradable impressió d'artifici es va esborrant a poc a poc a me-

sura que hom s'hi endinsa i percep la potent olor d'humus que puja del sotabosc recobert de tombes, que és l'alè de la terra. A tot arreu, als camins plens herba, a les clarianes dels bardissars, s'hi veuen clapes amb tombes romàntiques on angelets llardosos conviuen amb cérvols i marededéus rosegades per la molsa. La bellesa absoluta del lloc acaba absorbint la Virginie Latour. Pensa que deu estar bé que t'inhumin en un lloc com aquest, podrir-t'hi lentament sota la fullaraca i la vegetació salvatge. El camí és estret i ella camina darrere el conserge, que esbufega; ja no es diuen res, perquè el pendent és pronunciat i el terra ple de solcs. El dia promet ser molt calorós, però de moment la temperatura és perfecta i l'aire està tan quiet com al vespre.

El conserge s'atura en una mena de replà d'on surten tres corriols, s'enretira i mostra el de la dreta a la visitant. Ella s'hi endinsa i arriba a una mena de clariana entapissada d'herba rasa. Allí, d'esquena a un taüt situat a l'ombra sobre uns cavallets, hi ha l'home gras de la vigília amb les mans a les butxaques, mirant a la llunyania, cap al sud, en ple sol matinal. Porta un vestit de circumstàncies que el fa semblar una mica més gran; pot tenir uns seixanta anys. Sense alè i amb la por d'haver arribat abans d'hora, la Virginie es prepara algunes frases, però en Richard Abercrombie la sent arribar, li somriu, li fa un gest que s'aturi i, després d'empènyer-la suaument cap al seu davant, fa un gest ample amb el braç: la Virginie descobreix aleshores, per sobre del fullam del cementiri, en l'aire sec del matí, tota la ciutat de Londres estesa als seus peus. Es queden així molta estona, sense dir-se res. La Virginie ni tan sols intenta reconèixer els monuments o descriure's el que veu; deixa que el paisatge li entri ben endins, tota aquella potència estesa l'omple de joia. Són dos quarts de nou. Hi ha quatre treballadors del cementiri, alineats amb tacte al llindar de la clariana i parlant en veu baixa. Decideixen esperar mitja hora per si de cas. En Richard Abercrombie no sap si algú més es presentarà a la inhumació; no ha rebut cap confirmació, tot i les esquí li que ha publicat en els grans diaris nacionals. Mentrestant, proposa estirar les cames. Comença a parlar, somrient, i explica que només les famílies que disposen d'una concessió perpètua anterior al 1895 encara es poden fer incinerar i enterrar aquí. Aquest és, evidentment, el cas de la branca respectable del clan Abercrombie, que es vantava d'estar a la moda; tot i això, aquells aristòcrates segurament mai no van pensar seriosament a fer-se inhumar enlloc fora de les seves terres escoceses i la concessió va quedar vacant: seria perfecta per a l'Abigail si no fos perquè la molt tossuda havia expressat el seu rebuig formal a reposar aquí.

L'Abigail Abercrombie va voler que la incineressin, i els quatre portadors del petit taüt, amb un seguici de dues persones, pugen cap a una mena de mausoleu egipci neoclàssic de ciment armat on s'aixopluguen el crematori i centenars d'urnes; l'edifici aspira a l'estatut de piràmide estroncada però, mig enfonsat a terra, més aviat recorda els blocaus alemanys de la costa atlàntica. Baixen cap a una mena de cripta: en Richard Abercrombie i la Virginie Latour s'asseuen davant la porta oberta del forn crematori mentre els empleats s'afanyen. La Virginie Latour es diu que és l'hora de donar el condol. El seu condol té el mèrit de fer riure el seu veí, sense que aquesta raresa aixequi ni un sol murmuri entre els treballadors, que n'han vistes de tots colors. La Virginie s'ofèn molt, perquè es pensa que s'ha expressat malament en anglès. Els treballadors tanquen la porta del forn, a través de la qual es veu vagament el petit taüt de fusta blanca. Conviden en Richard Abercrombie a encendre aquesta mena de foguera. Després es torna a asseure. Li pregunta si sap alguna cosa sobre cremacions. Ella diu que no. N'hi ha per a dues hores; li sap greu haver-la ofès. Però és que si la Virginie Latour hagués conegut la seva mare no li hauria donat el condol. L'Abigail Abercrombie no és d'aquelles persones que es troben a faltar. I, a més a més, si hi hagués tingut tractes no hauria vingut a l'enterrament. El millor que pot fer en Richard Abercrombie per fer-li passar l'estona i agrair-li que hagi vingut és parlar-li una mica de la seva mare, si és que ella hi té algun interès. Ella hi té algun interès.

Al seu país, els Abercrombie són molt més que una família: són un nom. El clan Abercrombie ha participat en la història d'Escòcia i en la glòria de l'imperi Britànic aportant-hi regularment generals heroics, savis desinteressats, arquebisbes sublims i dones d'excepció. Fins al 1889 semblava que en Richard Abercrombie anava ben encaminat per destacar en la categoria dels savis admirables. En acabat, tot se li va ensorrar al voltant; però són els seus darrers anys el que va avergonyir la família. No s'ha casat mai, no ha tingut fills; mor el 1917, a l'edat de setanta-cinc anys; però el 1912 va adoptar, per a gran perjudici també dels criats que havien entrat tard al seu servei i que s'ensumaven l'herència-per-causa-de-lleialtat, una nena de sis anys, una òrfena de qui ni tan sols es coneixien els pares, que va pujar amb el nom d'Abigail i a qui fins i tot va donar el seu cognom. En un primer moment la família es va donar suport en l'esperança de la bastardia, però encara era pitjor: no hi ha una sola gota de sang Abercrombie a les venes de l'Abigail Abercrombie.

L'adopció d'aquesta plebea va aixecar una gran polseguera a la petita crònica mundana de Londres; se'n parla als passadissos de la Cambra dels Lords, on el germà petit d'en Richard Abercrombie té un escó. Però el renegat, que ni tan sols es digna a barallar-se amb la família, aguanta; al capdavall, s'ha anticipat perfectament a l'atac de la seva sang consultant els millors advocats del col·legi de Londres. No podran desheretar l'Abigail Abercrombie. Quan en Richard Abercrombie mor, un criat subornat pel germà del difunt crema discretament dos testaments abans que arribi el forense. L'alegria del clan dura poc, malgrat tot. Un notari establert a Dublín es manifesta tan bon punt s'assabenta de la mort del seu client al Tintes; està en possessió d'un testament, igual que diversos col·legues, a Dun dee, a Liverpool o a Lincoln. Totes aquestes còpies autògrafes repeteixen el mateix. La voluntat d'en Richard Abercrombie es simple, clara, legalment inatacable: als onze anys, l'Abigail Abercrombie hereta, sota la curatela d'una vella criada incorruptible. El clan Abercrombie anuncia que iniciarà un procés perquè no sigui dit, per salvar l'honor i guanyar temps, però es guarda prou de fer-ho per no alimentar l'escàndol. El clan Abercrombie espera a veure què passa. Deixa passar els anys.

Quan l'Abigail s'acosta a la majoria d'edat, els seus costums dissoluts ratifiquen els aristòcrates en l'absurda idea de la infa-tuació de la seva sang. L'Abigail Abercrombie no és només una plebea; també té una intel·ligència per sota de la mediocritat i a més a més es revela d'una vulgaritat gairebé remarcable, vista l'excel·lent educació que van intentar donar-li per combatre el foc d'una sang trivial. I la família s'adona que ara ja no es tracta només d'esborrar la taca d'aquesta adopció contra natura, sinó de vetllar a qualsevol preu perquè aquesta taca no s'estengui. Gràcies a Déu, la criatura porta molt lluny la seva baixesa, com tots els plebeus: té interès en els diners.

De seguida, el 1934, la jove Abigail Abercrombie es posa en contacte amb la família a qui mai no ha vist i els amenaça d'arrossegar el seu nom per uns fangs que els Abercrombie ni tan sols poden concebre; el clan es converteix a la negociació amb tanta energia com la que l'Abigail destina a aliar-se amb el mosso de quadra que ha instal·lat a la mansió que va heretar del seu pare adoptiu al barri de moda de Kensington. Comencen aleshores els pagaments continus: el clan paga l'Abigail perquè faci un viatge al continent, amb la condició expressa que s'hi endugui el mosso de quadra, lluny de Londres i dels gaseti-llers; el clan paga el vailet de quadra quan aquest planta la seva amant i amenaça d'esplaiar-se als diaris respecte de la turpitud dels rics; el clan paga el successor del mosso, un antic mariner sense feina fixa, borratxo superlatiu, de qui l'Abigail s'ha encapritxat, perquè reprimeixi els seus excessos. Els aristòcrates, encegats per la seva moral d'una altra època, triguen gairebé vint anys a prendre consciència de la seva ingenuïtat: l'Abigail no renunciarà mai al seu nom.

El clan es troba en aquest punt quan un imprevist els desespera: als trenta-nou anys, l'Abigail Abercrombie està embarassada. Ella havia acabat creient que era estèril, tanmateix, i sempre se n'havia alegrat, encantada de poder patir els assalts dels seus amants sense la més mínima inquietud. Els metges li recomanen amb mitges paraules que avorti: la futura mare té quaranta anys, una salut vacil·lant i un passat tumultuós. Li prometen un nen imbècil i viciós; neix el 1946, de pare desconegut. I, contra tot pronòstic, l'Abigail Abercrombie posa seny. Es torna vagament religiosa, fa girar les taules i llegeix a les cartes el brillant destí del seu fill; es retira a la mansió de Kensington. La mare, altiva, puja en Richard Abercrombie segons els principis més estrictes, sense amagar-li el seu passat caòtic, juntament amb un exèrcit de preceptors retribuïts amb generositat.

Un dels responsables de la cremació s'acosta per anunciar que l'operació ha acabat. En Richard Abercrombie deixa l'adreça on han de lliurar les cendres, que evidentment no es poden recuperar a l'acte, perquè els cadàvers aguanten molt: les restes s'han de deixar refredar, però sovint també cal tornar-les a posar al forn un cop esmicolades, perquè n'hi ha que resisteixen; amb tot, aconsegueixen reduir-les a una pols que s'adiu a la idea que tothom té de les cendres d'un difunt. La Virginie i en Richard tornen, sols i lleugers, cap a la clariana; s'estan una bona estona contemplant la ciutat sense dir ni una paraula;

després tornen cap a Londres pel passeig central del cementiri, on ara fa un sol que estavella.

En Richard Abercrombie xerra i somriu a l'ombra del porxo pseudomedieval. Es d'aquella mena d'homes que parlen sense esperar realment respostes. Des que es van conèixer que se li ha ficat al cap anar-se'n al llit amb aquesta franceseta que no és ben bé maca però que l'excita bastant. Serà la primera amant de la seva recent llibertat. Als cinquanta-nou anys, en Richard Abercrombie s'acaba de desfer finalment de la dona amb qui es va casar als trenta i a qui va enganyar des del començament. Durant trenta anys ella s'haurà quedat així, lamentant-se, queixant-se del seu egoisme vertiginós, però sense marxar mai, sumida en un patiment terrible però que li sembla millor que la solitud, ni que sigui transitòria, perquè en aquest cas hauria d'acceptar-se, viure la seva vida, estimar i treballar. Però aquesta vegada ha marxat, i per sempre. En Richard Abercrombie somriu. La Virginie Latour el troba encantador. Es pregunta si està enamorada. Li sap greu haver-s'ho preguntat tan aviat, perquè ara serà massa tard per deixar que les coses flueixin. Tot i així, es diu que sí que n'està; és fals però agradable. En Richard Abercrombie la convida a sopar a casa seva aquella mateixa nit, sense ni tan sols fer veure que creu de debò que simplement vol convidar-la a sopar. I ella accepta sabent que ell sap que ella ho sap. Baixen pel carrer estret, encara a l'ombra, que divideix en dos el cementiri de Highgate; ella crida un taxi. Ell torna a peu cap a casa a fer la neteja, les compres, la migdiada.

Un cop a l'hotel, la Virginie Latour consulta el mapa de Londres i constata que en Richard Abercrombie viu a quatre passos de la landa de Hampstead. Ho veu com un senyal, perquè li encanta veure senyals quan li agrada pensar que està enamorada, ni que sigui una mica. Es passa tota la tarda preparant-se, somiant, fent el manta. Fa vint-i-cinc minuts que ha sortit de l'hotel quan un missatger deixa a la recepció un gran sobre blau i vermell on hi ha un manuscrit d'uns deu fulls molt grossos, doblegats per la meitat, numerats en xifres aràbigues a la cantonada superior dreta i recoberts d'una lletra gran i una mica infantil. Cap a les sis de la tarda, la Virginie Latour baixa d'un taxi al 22 de Willow Street, dutxada, depilada, excitada, perfumada i vestida amb molta cura. Una placa indica als visitants que en Richard Abercrombie és psicoanalista. La casa, vista de fora, no és gaire harmònica: tres pisos de maó, teulada plana i les finestres triples en volada que constitueixen l'uniforme londinenc. L'interior sí que és impressionant. El saló ja ha aparegut en diversos reportatges de revistes de decoració, així com la biblioteca i el gabinet del doctor Abercrombie. El doctor Abercrombie rep encantat la premsa; generalment li envien una periodista amb una permanent complicada, que parla alt i fort i que acaba al tercer pis, agenollada sobre un tapís afgà de gran bellesa, a l'atracció principal de la visita, el dormitori, amb el seu conjunt de mobles de nit Victorians en perfecte estat de conservació i la vista al parc.

Habitualment, en Richard Abercrombie rep els seus clients entre les vuit del matí i les vuit del vespre sis dies a la setmana. S'ha agafat dos dies per a l'enterrament, els primers en cinc anys si no es compten els diumenges, quan busca gangues i regira incansablement els encants. A banda de la feina, en Richard Abercrombie no fa mai res tret de l'amor. La desacostumada ociositat en què es troba des de fa unes hores l'ha submergit en una mena d'embriaguesa. Quan la Virginie Latour truca, ni tan sols es recorda d'ensenyar-li la seva bella mansió. Han començat de seguida a fer-se petons, al vestíbul mateix. Ara són al saló, ella està estirada en un sofà, en la penombra. Ell està de genolls davant d'ella. L'acaricia amb els dits, amb la boca, però són els dits el que la deixa bocabadada: la toca exactament com acostuma a fer-ho ella. Encara no s'ha refet de la sorpresa quan el gaudi la pren inopinadament. Nota la humitat a les natges i enrogeix en la mitja penombra. No sembla que la inundació incomodi en Richard Abercrombie; s'eixuga tranquil·lament els dits amb un coixí; de tota manera, tenia intenció de canviar de sofà. Fan una pausa, piquen alguna cosa i beuen. Ella es disculpa pel sofà. Ell reprimeix l'impuls de dir-li que n'han vistes de tots colors, aquest sofà i ell. L'instal·la a l'ordinador, davant d'internet, i se'n va a cuinar una mica: en efecte, la seva manera de gaudir és bastant poc freqüent, però tot i així té un nom; fins i tot se'n poden trobar cintes de vídeo. No gosa dir-ho, però la Virginie Latour està una mica decebuda; en el fons està molt orgullosa dels seus gaudis oceànics, i sembla que aquest home tan amable ni tan sols els admiri; va a la cuina i l'acorrala contra la pica, decidida a venjar-se'n; el seu esperma és més dolç que no pas salat.

L'endemà s'assembla a la seva vedlada; es queden al llit i s'acaricien, juguen i frueixen i s'adormen sense fer soroll. A fora el temps ha canviat; una sèrie de xàfecs escombren Wi-llow Street d'est a oest. En Richard ha anat a buscar l'urna; cap a les cinc de la tarda surten a passejar, tot i la fresca, per relaxar els seus cossos adolorits; arriben al final del carrer, fins a la landa de Hampstead, es limiten a pujar el turonet que marca l'extrem sud del parc, des d'on es veu un llac estret i llarg, d'aigües negres. Torna a ploure suaument. En Richard es treu de la butxaca un recipient metàl·lic petit i circular que sembla un pot de cafè italià, i busca un lloc tranquil; en un sot allunyat del camí obre la caixa i l'aboca delicadament a l'herba: les restes de l'Abigail Abercrombie s'esllavissen sota els cops repetits de les gotes d'aigua; ben aviat no seran més que un monticle negrenc que minva i desapareix sota la grisalla del terra. Dos dies abans de morir, l'Abigail va comunicar categòricament al seu fill que no volia que les seves restes habitessin en un cau ple d'urnes; que se les arrangés. En Richard Abercrombie se les arranja i, amb gran sorpresa, se sent envaït per una gran tristesa; li pugen les llàgrimes als ulls, després pensa en la seva infància i l'emoció reflueix immediatament. En Richard i la Virginie tornen a baixar, arrupits sota el mateix paraigua. Ell llença la caixa buida a una paperera.

Tornen al 22 de Willow Street. En Richard entra, travessa el saló i extreu una caixa metàl·lica d'un calaix de la biblioteca. En treu un llibre gran que sembla un àlbum de fotografies molt antic. En Richard el fulleja una mica, troba la pàgina que buscava i deixa el llibre obert sobre els genolls de la Virginie. A la dreta de la pàgina de cartró hi ha una fotografia en blanc i negre enganxada amb petits triangles adhesius de paper transparent. Formalment, s'assembla a totes les preses en el segle xix; el fons és borrós; només sobresurt la imatge d'una dona, enquadrada per sota els genolls. La dona mira l'objectiu; està completament nua i encara més pel fet que no porta cap joia i que té els cabells i els pèls rasurats. La fotografia és d'una precisió i claredat excepcionals; s'hi veuen uns petits talls recents als llocs on la navalla ha dubtat, a prop de les zones delicades on la pell es torna mucosa. Pels ulls i per l'altura dels pits, sembla que s'hi pugui reconèixer una japonesa; amb la mà dreta obre els plecs del seu sexe, com si en volgués exposar els detalls amb la major claredat possible. La sorprenent presència de la model i la seva tranquil·la evidència trasbalsen la Virginie. I d'una manera molt curiosa, gairebé misteriosa, la fotografia no li sembla ni vulgar ni obscena. Fa aquesta observació a en Richard, que seu a la seva dreta, i en Richard hi està d'acord. Però és molt excitant, d'altra banda, diu la Virginie Latour, incontestablement excitant. I en Richard Abercrombie hi està d'acord. La Virginie deixa el protocol Abercrombie sobre una taula baixa i obre la bragueta al seu veí, mentre amb una mà li descorda el cinturó. Tots dos tanquen els ulls de plaer.

MENTRESTANT, UNA CARTA DE L'AKIRA Kumo espera la Virginie a l'hotel. Si he de parlar de la meva infància, escriu l'Akira Kumo a l'adreça de la Virginie Latour, puc començar per quan tenia sis o set anys. El final de la Segona Guerra Mundial s'acosta pertot arreu. El final de la segona guerra mundial té lloc, entre altres indrets, a la miríade d'illes del Pacífic, en el que justament es coneix com a batalla del Pacífic; els finals de les guerres són encara pitjors, sembla que no s'hagi d'acabar mai i penses que cada dia que passa hauria pogut ser el primer de la pau. La batalla del Pacífic és una d'aquelles terribles batalles que sempre acabaran massa tard, fins i tot per als vencedors. Les pèrdues humanes són considerables. I és que els americans s'han d'assegurar el control de cada illa, i a cada illa es reprodueix el mateix malson. Han de desembarcar abans de l'alba, en una platja vorejada per la selva en què l'aviació i l'artilleria naval s'han intentat obrir pas durant tota la nit i que, malgrat tot, continua allí, impenetrable, opaca, obstinada en una resistència inhumana; cal travessar corrents la platja en direcció a la selva, on uns adversaris invisibles en perpetu moviment disparen amb cura, una bala cada vegada, a les siluetes que tan bé es perfilen a la sorra. Encara que les platges siguin curtes, és igual que a Normandia, excepte perquè aquí tot plegat es repeteix cada dia; hi ha tot un arxipèlag de petits desembarcaments de

Normandia, quotidians i terriblement mortífers, en un escampall de terres que, per si mateixes, no tenen cap interès, que tot sovint, en condicions normals, no són ni habitades ni habitables, però que s'han convertit en possessions precioses, vitals, per imperatiu de l'estratègia. Quan la tropa aconsegueix arrecerar-se sota dels primers arbres, ja no hi queda ningú: els japonesos s'han retirat cap a l'interior de l'illa. Aleshores es reprèn, a cegues, el bombardeig; els morters tronen a la platja, mentre els obusos que vénen del mar xiulen i exploten molt més endavant; els Estats Units avancen, de fet és la seva característica fonamental, avancen, sempre acaben aconseguint-ho, a tot arreu els americans cauen com petits insectes de color negre, a Alemanya i aquí, però els Estats Units d'Amèrica continuen avançant.

Es una guerra inèdita en la història mundial, americans contra japonesos, ni tan sols a Pearl Harbour no s'havien vist de tan a prop. Pensant-ho bé, hi ha alguna cosa d'irracional, contra natura, en aquesta guerra entre països que no són veïns. Però aquest final de guerra no s'assembla als altres. Per exemple, en aparença els japonesos s'han replegat com ho hauria fet qualsevol exèrcit en qualsevol conflicte, en cas d'inferioritat quantitativa i qualitativa. Però els japonesos no es repleguen, o ja no es repleguen, amb la idea d'ajuntar-se, de reagrupar forces per llançar un contraatac; tampoc no es repleguen per salvar la pell. Fa molt de temps que han perdut de vista la idea en si d'una finalitat de la lluita. Els japonesos saben que perdran des del començament, que han perdut. O sigui que es repleguen per perdre tant de temps com puguin, una mica més lluny, per atreure a la mort uns quants soldats més d'aquests tan ben alimentats i que han vingut de tan lluny, volen que hi hagi tantes víctimes que fins i tot els vencedors, després de la batalla, se sentin vençuts, destruïts, ells també.

Els japonesos del Pacífic no intenten salvar la vida; creuen que el seu país desapareixerà: qui pot voler sobreviure a una cosa com aquesta? I, si ja no es pot impedir la victòria enemiga, encara hi ha una cosa per fer: privar l'adversari dels seus vençuts. Perquè una de les particularitats de la civilització americana és que necessita els vençuts. Necessita tots aquests japonesos desesperats, necessita alemanys i italians, pollosos i martiritzats, necessita francesos i belgues avergonyits, els necessita tal com un fill amant i dement somia que els seus pares repapiegin, per tal de donar-los menjar, d'ajudar-los a reconstruir, de deixar-los diners, de vendre i de comprar. Des d'aquest punt de vista, en aquells mateixos dies tot rutlla perfectament bé, a la vella Europa; els negocis tornen a engegar. I, ben aviat, a les grans illes que formen el Japó tot plegat rutllarà molt bé per a les autoritats d'ocupació. Però aquí, de moment, a la guerra del Pacífic, l'horror no s'acaba, la mort s'obstina. Alguns ferits japonesos s'han calat una granada a sota el cos i n'han tret la clavilla perquè exploti quan els soldats americans els vinguin a escorcollar. L'Estat major americà dóna instruccions que no es toqui cap més cos enemic. Sobre el terreny, els soldats s'hi acostumen de pressa i rematen els ferits des de tan lluny com poden. Per raons anàlogues s'acostumen a abatre tots els que es rendeixen. En les escasses illes en què encara hi ha població civil, les dones japoneses es llencen daltabaix dels penya-segats, amb els fills a coll, i s'esclafen sense un crit, amb un soroll de parrac mullat, sord, intolerable, que cap testimoni no podrà oblidar.

Això no obstant, l'exèrcit dels Estats Units d'Amèrica, sempre i a tot arreu, en cada polsim d'arxipèlag, acaba encerclant els darrers resistents: a vegades contra el flanc d'una muntanya arbrada, a vegades en una vall que no surt als mapes. Però ensopeguen encara amb un darrer obstacle: els japonesos, previsors, han habilitat refugis. Són molt difícils de prendre perquè els voltants estan minats, perquè els túnels que hi arriben estan plens de colzes i cada xicana es paga cara. En el millor dels casos, la unitat de combat disposa d'un especialista equipat amb un llançaflames. No es pot deixar que l'especialista s'acosti a aquesta posició fins que sigui segura, i això pot costar dies. La possibilitat d'arriscar la vida d'aquest especialista ni tan sols es planteja: és cert que el maneig del llançaflames no és gaire complicat i que un principiant atent el pot aprendre a utilitzar en una hora. Però els homes capaços d'aproximar-se a cinc metres d'aquells que volen matar, capaços de veure'ls les cares i l'esglai i, tot i així, prémer la maneta que allibera la calor infernal són escassos. Aquesta mena d'homes són valuosos i, a la guerra del Pacífic, totes les unitats en reclamen un.

A finals del mes de juliol de 1945, l'Estat major americà fa els seus càlculs: mil dos-cents soldats americans moren cada dia als illots del Pacífic. Es molt més del que havien previst. Molt superior al que l'opinió pública americana pot suportar, i encara més tenint en compte que el front europeu sí que està relativament pacificat. L'índex de ferits és encara més preocupant, des del punt de vista militar: és el més alt que mai hagi tingut l'exèrcit americà en una operació d'aquesta mena; ara bé, són els ferits, i no els morts, els que terroritzen els estats majors. Perquè els ferits fan molta més nosa. Un mort mobilitza dos vius, durant una hora o dues, per enterrar-lo o transportar-lo a la rereguarda. Un ferit immobilitza, directament o indirectament, cinc o sis soldats durant un temps indeterminat i amb un resultat incert. A finals del mes de juliol de 1945, totes les autoritats americanes implicades han adoptat una mateixa opinió: la guerra del Pacífic s'ha d'acabar immediatament.

A milers de quilòmetres del Japó, en una base militar de Nou Mèxic, l'exèrcit americà sí que està preparat: està enllestint el projecte Manhattan. El projecte Manhattan no ve d'ahir: fa nys que reuneix els millors científics de l'època, no tan sols dels Estats Units, sinó també de tot Europa: hi ha molls físics jueus compromesos amb un projecte que, segons els han dit, farà que a l'altra banda de l'Atlàntic el dictador que els ha fet fora de la seva pàtria, que ha empresonat els seus amics, que ha matat la seva família quedi en situació d'indefensió. Els científics jueus i els altres treballen amb ardor. Encara treballen més ràpid quan l'exèrcit els comença a parlar dels míssils Vi i V2 que Hitler deu estar a punt de llençar i que podrien ser l'arma definitiva. Acaben sent ells, que estan de part dels bons, els que inventen l'arma definitiva; el 1944 entra en funcionament; mai un invent tan sorprenent, tan poderós no s'havia desenvolupat tan ràpid. L'Estat major americà dóna les gràcies a tot l'equip i es posa a estudiar les possibilitats de llançament sobre la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. No s'han plantejat en cap moment d'una manera seriosa fer-la servir a Alemanya. Els científics, jueus i no jueus, estan extremament decebuts. Encara no ho han entès.

El juliol de 1945 fa molt de temps que el nou tipus de bomba està enllestit. Fins i tot els blancs fa molt de temps que estan triats. La decisió ha obeït a totes les formes requerides per la democràcia moderna. En un primer moment un comitè consultiu barreja de polítics i militars ha seleccionat diverses ciutats, les de Kyoto, Nagasaki i Niigata, les de Kokura i Hiroshima. Un expert civil ha protestat a propòsit de Kyoto, a causa dels monuments històrics: Kyoto queda descartada. Les altres quatre ciutats s'inscriuen en una llista que es fa arribar a l'exèrcit de l'aire; l'elecció final es durà a terme tan tard com sigui possible per raons logístiques. A l'últim moment, els equips tècnics encarregats de l'avaluació dels efectes de la primera bomba atòmica sobre un entorn urbà real presenten un requeriment especial a l'Estat major de l'exèrcit de l'aire: per tal de poder mesurar millor els danys, expressen el desig que els blancs siguin ciutats intactes, on cap bombardeig clàssic no hagi fet estralls. De manera que durant alguns mesos, fins a principis de l'agost de 1945, la població de les ciutats de Kokura i de Niigata, de Nagasaki i d'Hiroshima es considera afortunada, perquè cap bombarder americà no els ve a sobrevolar. Els equips tècnics encarregats de l'avaluació manifesten per a la mateixa ocasió un altre desig: prefereixen que les ciutats estiguin situades en conques, de manera que l'ona expansiva sigui més visible, més fàcil de modelitzar, d'estudiar. L'Estat major de l'exèrcit de l'aire no hi té cap objecció.

T'has preguntat mai, escriu l'Akira Kumo a la Virginie Latour, per què es van llançar dues bombes atòmiques sobre el Japó l'any 1945? Per què Hiroshima i després Nagasaki? Per què una bomba el 6 d'agost i una segona el 9? Per què no tan sols una? Ningú no fa aquesta pregunta, tret dels nens, quan se'ls explica per primera vegada què van ser els bombardeigs, i són els nens els que tenen raó. Però no reben resposta, generalment per ignorància; perquè cal aprofundir-hi molt de temps per trobar la resposta a aquesta pregunta: els Estats Units d'Amèrica havien inventat dos tipus de bomba atòmica i, per tant, necessitaven dos llocs per provar-les.

El 6 d'agost de 1945, cap a les set del matí, un avió de reconeixement americà sobrevola les ciutats de Kokura, Niigata i Hiroshima. Des de les dues primeres ciutats no se'l sent ni se'l veu, perquè el mantell de núvols és molt baix, o sigui que el petit avió no espanta ningú; quan sobrevola Hiroshima a un quart de vuit del matí el cel és ras, no hi ha vent, tots els habitants que ja s'han llevat el poden veure, però tampoc no es preocupen: no és cap bombarder. A més a més, és la tercera vegada en tres dies que aquest avió lleuger ve i se'n va, i en cap cas no l'ha seguit una cohort de bombarders pesants tal com temien alguns militars. Els civils prou matiners per veure'l passar pel cel d'Hiroshima pensen en els germans que no tenen tanta sort com ells, allà a l'est, al front del Pacífic. Pensen en tota aquells que la guerra els ha arrabassat. Han après a no creure en els comunicats triomfants de la ràdio oficial. L'avió se'n va de seguida, amb un brunzit d'abella; la vida continua, el sol ha dissipat la boira matinal, la ciutat sencera es desperta. Fa tres dies que aquest aparell de reconeixement meteorològic d'un bonic color entre gris i blau busca una ciutat sense núvols. N'acaba de trobar una. Transmet instantàniament les instruccions pertinents al centre de comandament i en acabat se'n torna a la base tan ràpid com pot.

Al cap d'una hora un segon avió sobrevola Hiroshima. Aquest sí que és un bombarder. Vola a molta alçada; se'l sent però no se'l veu. Els civils alcen els ulls, però el cel és buit. Els militars se'n sorprenen: aquesta mena d'avions no solen anar mai sols. Durant uns minuts, els més inquiets s'aguanten la respiració, preveuen un bombardeig o el ronc de tota una esquadra. Però no ve res; probablement es tracta d'un pilot extraviat, amb la ràdio espatllada, que devia ser el que buscava el primer avió. La seguretat civil decideix no fer sonar l'alarma. I de cop i volta el soroll ja no se sent, com si de sobte l'avió hagués desaparegut. I és que el bombarder acaba de girar violentament sobre una ala i ara el vent de les altures s'emporta el soroll de les hèlices cap al mar. La seva missió s'ha acabat: acaba de deixar anar una única bomba de quatre tones de pes. No està dissenyada per arribar a terra: diversos paracaigudes gairebé rígids es despleguen per alentir-la, perquè, segons el càlcul, l'efectivitat òptima s'assoleix si la bomba explota sis-cents metres per sobre del blanc. Just després que el bombarder model B52 deixés la càrrega, segurament hi va haver un moment estrany per a aquells, si és que n'hi havia, que es van fixar en el punt brillant que baixava lentament cap a la ciutat, un d'aquells instants que sembla que s'allarguin fins a perdurar, un moment únic en què aquells pocs homes i aquelles poques dones, si van existir, es van trobar en una situació que l'home no coneixia des de feia segles; un moment com el que els indis americans devien viure en contemplar els canons dels fusells que uns centaures apuntaven cap a ells, un moment com els que viuen els animals perseguits que no han après a conèixer l'home. Es un instant únic enmig d'un segle de ferro i de foc, en el silenci d'un cel sense núvols que sembla que hagi absorbit el temps i l'espai, excepte per aquell punt brillant del cel, que baixa. I, a continuació, aquest instant desapareix en l'oblit absolut, perquè la bomba explota, exactament a l'alçada prevista per l'Estat major.

Quan arriba a aquest punt de la carta, l'Akira Kumo constata amb estupefacció que gairebé s'ha fet de nit; la mà dreta li fa molt de mal. Per acabar, escriu que hi haurà una altra carta, i, quan signa amb les inicials, està convençut que l'endemà continuarà i que finalment parlarà sense embuts de la seva vida allà baix. L'endemà al matí espera vagament que la Virginie li truqui. Es passa tot el matí del diumenge assegut altre cop al petit gabinet de lectura contigu a la biblioteca, on va escriure la primera carta. Però no li ve res al cap. Al vespre hi torna; s'aixeca al cap de pocs minuts, obre la porta que dóna al balconet del carrer Lamarck, i salta.

Per què tot ha de ser cada vegada més trist? La Virginie Latour passa per l'hotel diumenge a la tarda, cap a les cinc; li donen un sobre de color vermell i blau, però no l'obre. Contracta una empresa internacional de lliuraments a domicili. En acabat, embala el protocol Abercrombie amb totes les precaucions possibles i l'envia al carrer Lamarck. Baixa a la recepció i, com que no ha regatejat el preu, al cap de vint minuts arriba el missatger. Es pregunta què diantre deu fer l'Akira Kumo en aquell moment.

Saltar al buit no és tan fàcil. L'Akira Kumo bo acaba de comprovar, perquè a l'últim moment el peu se li ha enganxat amb un sortint de pedra i tot ell ha basculat cara endavant. Ha colpejat el balcó del pis de sota amb l'espatlla, fet que ha alenin netament la caiguda. Deu metres més avall, el seu cos ha rebotat al sostre d'una furgoneta de lliuraments, la llauna del qual, d'una qualitat mediocre, ha amortit sensiblement l'impacte. Després el seu cos ha rodat pel parabrisa i l'Akira Kumo ha anat a raure a la calçada. La columna vertebral se li ha esquerdat per dos llocs. Ha pensat que el seu cervell, en esclafar-se sobre el paviment, potser faria un bonic dibuix de núvol; però aquesta esperança tampoc no s'acompleix. Un cop a terra ha perdut el coneixement, però a l'ambulància que se l'emporta encara no és mort. No mor al vespre, en el moment que la Virginie pensava en ell, ni l'endemà, ni en els dies següents. No mor. No encara.

La Virginie Latour torna a pujar a l'habitació i obre el sobre vermell i blau; és una carta de l'Akira Kumo. Somriu de plaer. L'està llegint quan l'entorn pensa finalment a avisar-la. Agafa un taxi cap a l'estació de Waterloo. Es diumenge, els trens estan plens fins l'endemà a la tarda. Al seu saló, en Richard Abercrombie, segon en nom i en cognom, està molt cofoi de si mateix. No sabia què fer amb el protocol, sempre ha pensat que el donaria, sense saber quina mena d'institució era l'apropiada per a un document com aquell. Mentre l'oferia a la Virginie, li ha explicat tot el que sabia del naixement del protocol del seu avi.

L'ANY 1889, EXPLICA EN RICHARD Abercrombie a la seva amant Virginie, per l'aniversari de la Revolució Francesa, s'atorga a París l'organització d'una exposició universal. Cent anys enrere, el petit país que es coneix com a França va fer tremolar l'Europa coronada. Durant molts anys, el centre del món històric va ser allí. Després, senzillament, el centre històric es va desplaçar i el petit país va enfonsar-se en l'oblit, bell com una medalla, inútil com una joia envellida. L'any 1889 el Segle de les Llums encara brilla, però és un astre mort. En el centenari de la Revolució, França i la seva capital intentaran per darrera vegada fer les coses amb grandesa. Però, per primer cop a la història, la ciutat de París es converteix en el que ja no deixarà de ser: el parc d'atraccions dels badocs ventruts del món industrialitzat. En vindran milers, ben aviat amb el seu propi aparell de presa de vistes fotogràfiques, ben aviat fins i tot amb la seva pròpia camera de vídeo, i miraran tant la ciutat, en faran tantes fotografies que en desgastaran barris sencers, barris que ja no es podran veure de tant que aquests cecs els hauran desgastat, fins al punt que al final la gent se sorprendrà que en aquesta ciutat hi quedi alguna cosa per veure i que segueixi sent visible, i bella, malgrat tot.

Tot i així, el 1889 els parisencs encara creuen en l'existència de París i els francesos encara creuen en una França única i indivisible. Els organitzadors de l'Exposició Universal del Centenari de la Revolució Francesa s'agiten tot el dia. S'afanyen. Redacten mocions, parlen dels Lumière i dels miracles de la vacunació. Envien invitacions i creen subcomissions. Evoquen els progressos de la civilització i els seus diversos fronts. Els organitzadors voten radical; s'alegren davant la idea que les tenebres suscitades pels beats reculen incessantment; i aviat ni tan sols hi haurà capellans i, per consegüent, ja no hi haurà guerres ni discòrdies. Els més afortunats d'aquests somiadors moriran abans de l'estiu de 1914. Mentrestant, els botiguers es freguen les mans: la transformació de la capital en una fira mundial entusiasma els amos dels cafès i els restaurants. Els venedors d'elegància, que no fan política, preparen els estocs. Aviat Alice Cadolle, a dos passos de la casa Chanel, al carrer Cambon, inventarà els sostenidors. Aviat el portalligacames, obscurament inspirat, diuen els bromistes, en el pis inferior de la torre de Gustave Eiffel, substituirà la cotilla. Aviat les dones podran, si així ho desitgen, vestir-se per sortir en menys d'una hora i sense que ni tan sols les ajudi la minyona. Sota la torre d'acer cargolat que s'ha erigit provisionalment al Champ-de-Mars i en contra de les peticions d'alguns escriptors desvagats i d'uns quants fracassats, hi han col·locat la Font del Progrés, obra mestra de l'art industrial que escup eternament la mateixa escuma gràcies a un motor enginyosament dissimulat a la pica. Els vianants admiren la proesa tècnica i callen un instant, mentre els guies els expliquen l'al·legoria i els avisen que l'aigua no és potable.

El 1889 França es pensa que és un imperi i fa tant de soroll com un basar. En Jules Ferry ha imposat l'ensenyança obligatòria; també ha esclafat pagesos, als arrossars, molt lluny de París, però són tan diferents dels nostres pagesos que ningú, o gairebé ningú, no s'ofèn. A París ja hi ha molts turistes americans, és el primer cop que vénen en massa, sense nostàlgia d'esteta, sense cap cultura, és el primer cop que travessen en massa, sense gairebé veure'ls, els jardins del Louvre, que estan ben nets i brillen sota el sol com joguines envernissades, divertides, desuetes, insensates. Per sort, quan arriba l'exposició en si els turistes no se senten del tot desorientats: el pinyol de les atraccions parisenques és, el mes de maig, l'espectacle eqüestre que Buffalo Bill dedica a l'Oest salvatge. Aquesta exposició es vol universal de debò, sense excloure nacions ni races: un pavelló demostra que els algerians ja saben cultivar la vinya i produir el vi que no beuen. Una mica més lluny, prop de la torre, han posat uns negrots en un tancat. La multitud s'apinya contra la reixa a hores fixes: els negrots estan ensinistrats de manera que, quan passa un quart de cada hora, surten de l'ensopiment per triturar mill i cridar, mentre els més dotats fan una dansa de guerra; i unes dones amb ombrel·la reculen quan ensenyen les dents. Fins i tot s'ha reproduït un carrer del Caire al setè arrondissement de París i, per tota la ciutat, els bordells més concorreguts, anticipant-se finament a la demanda, s'han proveït de femelles hotentots i canaques; l'annamita també fa furor i enguany es vendrà molt millor que la jueva. Els representants de la casa Van Houten, negociants i torrefactors de xocolata que han vingut d'Holanda especialment per a l'ocasió, proposen una visita gratuïta a un poble indonesi completament reconstruït amb materials originals. Finalment, als amfiteatres de totes les facultats, a totes les sales de conferències dels ministeris, a vegades fins i tot sota simples capitells o en sales fosques, s'hi fan congressos. Congressos de la Unió Racionalista i congressos de siderúrgia europea. Congressos de mitilicultura i congressos de numismàtica. Congressos de química orgànica i congressos de la Societat Teosòfica. O sigui que és ben natural que, a proposta del director de l'observatori meteorològic del parc de Montsouris i amb l'acord de tots els presidents de les societats erudites implicades, el mes de setembre de l'any 1889 tingui lloc a París el Congrés Meteorològic Mundial.

Per sobre de totes aquestes reunions erudites els núvols passen, com de costum, indiferents al comerç dels homes. D'una manera totalment inversa, els expositors i els visitants de l'exposició no els dediquen ni una mirada i si alcen el cap és per decidir si prendran l'aperitiu en una terrassa o bé sota cobert, a l'interior del cafè egipci o al pavelló del Brasil. Hem entrat en l'era moderna: només ens interessem pels núvols quan ens perjudiquen. Al matí del dilluns 20 de setembre de 1889, cap a les nou, un bosc negre s'estén de sobte per tot París, d'oest a est: ha començat a ploure i els paraigües floreixen, i tothom rondina, o gairebé. El 20 de setembre és el primer dia del Congrés Meteorològic Mundial. La Societat Meteorològica de França ha fet bé les coses: el congrés es desenvolupa en un gran amfiteatre a l'hospital de la Salpètrière, dominat per una vidriera nova de trinca. Aquesta solució denota una deferència per part de l'administració de l'hospital. Quan falten cinc minuts per a dos quarts de deu del matí, la pluja comença a tamborinar suaument a la vidriera, just quan el ministre d'Agricultura acaba de proclamar l'obertura de les sessions. La pluja és aquí molt benvinguda, gairebé com si fos un participant. Els congressistes que han anunciat precipitacions abaixen modestament els ulls acceptant els compliments dels seus col·legues; n'hi ha que pensen, amb la deliciosa esgarrifança dels heretges, que la pluja no els agrada, però es guarden prou de demostrar-ho.

Durant tot el matí els xàfecs fan copets esmorteïts a la finestra. La meteorologia és una ciència tan jove que el congrés es dedica a mesurar l'extensió de la seva ignorància, a dibuixar perspectives de recerques grandioses. Els oradors se succeeixen: parlen de les seves hipòtesis respecte de la formació dels ciclons, parlen de les seves hipòtesis sobre la dissipació de la broma marina, parlen d'afinar la mesura de la humitat de l'aire, parlen fort i bé i tots reben grans aplaudiments i tanmateix, tanmateix, no hi ha ningú que pugui explicar la pluja que, sobre els seus caps, realitza el baix continu, amb ironia i constància. Cap dels que seuen a l'amfiteatre no pot dir per què cau, la pluja. I el pitjor és que ni tan sols sospiten la complexitat del fenomen, massa simple i massa estès per cridar l'atenció. De fet, es podria pensar que, perquè plogui, n'hi ha prou amb molt poques coses: aigua flotant en l'aire en una quantitat suficient perquè les partícules d'aire s'agreguin i entrin en un procés de condensació; i així s'origina el que s'anomena núvol; llavors, per poc que la humitat assoleixi el punt de saturació, les gotes se separen d'aquesta massa: la pluja. Això seria més o menys el que els congressistes més avançats dirien si se'ls interrogués respecte d'aquesta qüestió.

Les coses no són tan fàcils. Els núvols no es formen d'una manera tan innocent, depenen de tota una sèrie de factors encreuats. Depenen de l'estat de l'atmosfera, per exemple. De l'aire ambient, que pot contenir més o menys aigua en funció de la temperatura a què es trobi: a zero graus, l'aire gairebé no pot contenir ni cinc grams d'aire per metre cúbic; a una temperatura de vint graus, pot entrar en estat de sobresaturació i arribar als disset grams d'aigua per metre cúbic. Tot i així, no n'hi ha prou amb una quantitat important d'aigua, encara no n'hi ha prou per formar un núvol, per fer possible la pluja. Encara fa falta que s'hi barregi una mica de pols, sigui de l'origen i la naturalesa que sigui: sal marina, pols d'erupció volcànica, gas d'escapament d'avions o de cotxes, sorra del desert propulsada a aquesta alçada per una tempesta brutal. A més a més, cal que aquesta pols s'aliï pacientment amb les petites partícules ionitzades que es passegen per l'atmosfera terrestre i que d'aquesta aliança en neixi un nucli de condensació. Només aleshores és possible la pluja. Però encara no plou, perquè les gotes d'aigua

que componen els núvols no tenen gran cosa a veure amb lei que cauen amb el nom de pluja.

L'aigua dels núvols es presenta en forma de gotetes minúscules, d'entre una mil·lèsima i una centèsima de mil·límetre de radi; un centímetre cúbic de núvol conté fàcilment un miler, potser un miler i mig d'aquestes gotetes esfèriques. Dintre del núvol no es barregen gaire les unes amb les altres: les petites xarxes d'aire que formen entre si no permeten, a causa dc la lentitud amb què es desplacen, que es produeixin aquestes coalescències; les gotes queden separades, impotents. Naturalment, uns objectes tan petits cauen amb lentitud: els que surten de l'aire protector del núvol desapareixen d'una manera gairebé instantània; contràriament, a altres llocs, per tota la superfície del núvol, s'hi formen gotes; així, a un observador humà li sembla que el núvol es mou; en el fons, l'únic que fa és intercanviar aigua amb el seu entorn. Malgrat tot, a vegades les gotes s'associen gràcies als nuclis de condensació i formen agregats cada vegada més grans, cada vegada més pesats, d'un diàmetre que varia entre un i tres mil·límetres. I aquestes gotes són les que cauen, i mentre cauen, es reagrupen fins a formar grans gotes que arriben als sis mil·límetres de mida. I només aleshores, si les gotes arriben a terra, es pot dir que plou.

»3 3

EL DILLUNS 20 DE SETEMBRE DE 1889, cap a les onze del matí, no plou, de manera que, quan el més gran meteoròleg suec del seu temps avança cap a la tribuna, regna un silenci total. La seva intervenció és el moment més esperat de la primera sessió matinal. En William S. Williamsson es prepara per fer la conferència en l'anglès correcte però rugós que tant irrita els seus col·legues francesos. Amb els anys, el més gran meteoròleg suec del seu temps s'ha forjat un físic escaient a la seva professió. D'entrada, té una bella testa de savi visionari, una barba rodona, uns cabells llargs i ondulats que semblen teixits amb filets argentats. A sota, un tors poderós plantat sobre unes cames curtes però amples, d'alpinista veterà; els braços, llargs i musculosos. Observant com en William S. Williamsson puja els graons que porten a la tribuna i empunya el pupitre com si estigués a punt d'arrancar-lo de la tarima, costa de no pensar en un gran mico. La seva intervenció és una de les més esperades del congrés; també és l'única que importa al seu autor, que des de dos quarts de deu del matí que dorm amb els ulls oberts a la segona fila. En el públic hi ha experts que han vingut al congrés sense cap comunicació per presentar i sense la seva dona i que fan senyals a les veïnes amb qui projecten cardar una nit d'aquestes perquè es fixin en un individu que seu a la punta de la taula reservada al secretariat de la sessió i que ofereix un contrast colpidor amb en Williamsson. L´individu en qüestió no ofereix res d'especial a la vista; és una d'aquelles persones que saludem al carrer en confondre-les amb algun mig conegut, perquè no semblen gran cosa i s'assemblen a la majoria. Indiferent als experts que l'assenyalen amb el dit, in diferent a les veïnes dels experts que, amb educació i caritat, esbatanen els ulls, branden el cap i donen una indiscreta llambregada, en Richard Abercrombie, impassible, s'espera, Es un home petit i mostatxut, els cabells li reculen en el front ample i venós, un de tants. Mira a l'infinit i sembla que escolti amb la més profunda de les atencions l'orador cabellut que ara gesticula amb habilitat i omple els organitzadors de lloances. En Richard Abercrombie fixa en el no-res la seva mirada negra, enfonsada sota unes celles poblades. Les patines amples amb reflexos pèl-roigs li donen un aire anglès. Tot i ser escocès, s'adiu perfectament a cada detall de l'estereotip de l'anglès, tant des del punt de vista físic com des del moral. L'únic motiu pel qual seu a la taula de la sessió és la intervenció del seu eminent col·lega i bon amic Williamsson, a qui odia apassionadament, sistemàticament, amb ràbia i constància, com només un savi en pot odiar un altre. En William S. Williamsson el correspon plenament. Tenen unes sorprenents divergències de criteri i els dos homes mai no s'han pogut posar d'acord sobre l'objecte principal de les seves recerques: els núvols. Es clar que, com que en aquest camp no tenen parió i persegueixen les mateixes quimeres, separats per uns quants mars i pels seus temperaments oposats però reunits per una mateixa ambició, en Richard Abercrombie i en William S. Williamsson fa deu anys que treballen junts i passen per ser els millors amics del món.

Tot i així, des del dia anterior els congressistes fan circular un rumor obstinat que uns quants, sovint els més mal intencionats, o sigui els més ben informats, comuniquen als menys informats sota la promesa que no ho diran a ningú. Corre el rumor que l'actual Congrés de París, que hauria pogut ser el del triomf comú de l'Abercrombie i en Williamsson, posarà oficialment fi a la seva llegendària amistat. Vuit anys de fecunda rivalitat els han convertit en autors de contribucions decisives en els camps més delicats, com ara el de la classificació dels núvols, la previsió de les tempestes en alta mar o bé la comprensió d'un fenomen tan complex com el de la boira. Plegats, l'escocès i el suec, l'un amb paciència i mètode i l'altre amb una imperiosa vehemència, van concebre, redactar i publicar dos anys abans del Congrés de París una nova versió de la classificació dels núvols d'en Luke Howard. Aquesta nova taxonomia va tenir la fortuna d'agradar als afeccionats més oposats, als més circumspectes dels reaccionaris i als més fervents dels modernistes. I, encara més important, la classificació va posar d'acord el gruix de la comunitat meteorològica internacional, que la va considerar unànimement com un progrés decisiu i un aprofundiment, més que no pas una refutació, de l'obra fundadora d'en Howard. Els lectors de la classificació Williamsson-Abercrombie van quedar seduïts des del primer moment per un d'aquells cops d'efecte lluminosos i inspirats que són la marca del geni, tant en les ciències com en altres camps. En concret, els dos homes van reagrupar audaçment els núvols en dues classes, amb cinc tipus cadascuna: per una banda, les formes nebuloses dividides o en forma de bola, més comunes quan el temps és sec; per l'altra, les formes esteses o en forma de vel que caracteritzen els temps plujosos. Encara més hàbil va ser la iniciativa d'en Richard Abercrombie de donar a alguns núvols, a banda de la seva denominació llatina, noms més agradables, més pintorescos o més expressius: entre els núvols de tipus dividit van sorgir les cabretes (cirrocúmulus) i fins i tot les moltonades (altocúmulus); entre aquest tipus de cúmulus hi va trobar els núvols de tempesta, els núvols apilats, els núvols en onades; els estratus es van convertir en boires altes. En un moment en què la meteorologia s'està democratitzant, aquí tes vulgaritzacions desfermen entusiasmes. Els meteoròlegs amateurs, cada vegada més nombrosos a Europa des de fa vint anys, agraeixen a en Williamsson i l´Abercrombie aquesta clarificació.

El Congrés Mundial de París de 1889 és el primer després deia publicació de la classificació Abercrombie-Williamsson; i des de l'inici del Congrés els dos homes han rebut de viva veu les insistents lloances de tots els seus col·legues, els somriures de les dones, que els fan signar en el llibre d'honor, les peticions d'aclariments dels neòfits. A partir d'ara la classificació Howard corregida per Abercrombie-Williamsson és llei. La fecunda rivalitat dels seus autors provoca comentaris i somriures. Tothom, en aquest entorn, s'informa sobre ells i quan no troben res, exageren i malparlen. En William Svensson Williamsson és fill d'uns ambiciosos pagesos d'Ostergótland. Sempre ha excel·lit en la consecució de beques, subvencions i favors per a ell i per als seus col·laboradors, encara que la seva llegendària avarícia l'ha empès a acumular els càrrecs, si són lucratius, més que no pas a delegar-los: és titular de dues càtedres d'universitat, és també el meteoròleg del rei de Suècia, el conseller especial del secretari d'Estat d'Afers Marítims, el previsor del sindicat de la pesca d'alta mar. Pel que fa a en Richard Abercrombie, és el ric hereu d'una família de prestigi: fa segles que els seus avantpassats masculins van a morir als quatre confins de la Terra de malalties estranyes o en heroiques gestes armades a major glòria d'Escòcia i, de passada, de la Corona d'Anglaterra. L'avi d'en Richard Abercrombie, per exemple, va anar a morir a prop del Caire en una batalla contra els francesos en la més absurda, i per tant més pura, tradició britànica. Respecte dels núvols, l'Abercrombie és un amateur ins-

truït i afortunat. Si es va vincular amb en Williamsson és perquè un bon dia va entaular amb el savi suec una llarga correspondència sobre la molt delicada qüestió de si la boira s'havia de considerar simplement com un núvol de baixa alçada o si bé constituïa un fenomen meteorològic independent, correspondència que es va saldar amb el primer article que els dos van signar conjuntament: «Elements per a una descripció sistemàtica de les boirines, els plugims i les boires que es formen damunt del terra».

D'ALTRA BANDA, PER TOTS ELS CONGRESSOS de meteorologia hi circula una història poc afalagadora sobre els inicis d'en William S. Williamsson. Una història molt il·lustrativa respecte de les seves ambicions, ja que es remunta a vint anys enrere. El 1870 els armadors de tot Europa han entès finalment que la predicció del temps val el seu pes en or: endarrerir o precipitar la sortida d'un vaixell carregat de fusta preciosa per evitar un xàfec sever o per aprofitar els vents dominants pot comportar guanyar una fortuna o bé fer fallida. I, a partir d'ara, també és pot fer una fortuna a la borsa pel fet de saber abans que ningú que gelarà a les vinyes de l'Aquitània o que a Prussià hi plourà massa d'hora. Es demana aleshores als homes del temps que es treguin els hàbits pintorescos dels simples entesos, dels amateurs erudits, i que s'endossin la camisa blanca dels homes de ciència. El jove William S. Williamsson ha vist venir aquesta metamorfosi, la desitja perquè pot comportar, tard o d'hora, immensos beneficis financers i socials per a ell i per a la resta dels Williamsson, per a aquells pagesos presoners de les servituds de la terra i dels imponderables del cel. En William S. Williamsson serà l'instrument que els arrencarà definitivament dels llots dels camps: és la missió que els seus pares li van assignar tàcitament en la seva condició de més jove i més brillant dels seus fills; i el nen, obedient, lluny de rebel·lar-se contra el jou, el complirà amb una vivacitat prodigiosa. Als vint anys ja és l'ajudant personal del més gran meteoròleg de Suècia, Jürgen Svensson, el mateix que als deu anys admirava tant que va convertir el seu patronímic en segon nom.

Als seixanta-cinc anys, en Jürgen Svensson, director de l'Institut Reial de Meteorologia, instal·lat a Uppsala, és cada cop més sol·licitat pels armadors suecs perquè faci prediccions de meteorologia a deu dies vista, a dues setmanes, fins i tot. L'any 1870 va acabar cedint, amb el cor als peus; i és que en Jürgen Svensson és fill del segle de Rousseau; com el contemplatiu genial que és, es malfia de la mecanització excessiva i, respecte de l'observació meteorològica, diu que herboritza en el cel. A aquest amic dels núvols li repugna la predicció del temps, de la mateixa manera que als químics els irrita que sempre els demanin productes miraculosos per fer créixer els cabells o per a les molèsties gàstriques. En Jürgen Svensson conserva pietosament prop del seu cor la nota que en Luke Howard li va enviar, al final de la seva vida, encoratjant-lo a continuar les seves recerques. Prefereix les velles aquarel·les del temps tal com es veu que no pas les línies de fronts climàtics, modernes i abstractes, que es comencen a dibuixar. Malgrat tot, en Jürgen Svensson no foragita els armadors i els asseguradors que vénen a sol·licitar consells sobre rutes marítimes, consignes d'observació del cel al mar. Sap perfectament que aquests mateixos homes són els que, amb donacions, financen les seves recerques fonamentals; però segueix sent un aristòcrata, i mai no entendrà que la gent no es pugui conformar amb el fet de saber d'una manera desinteressada.

Aquest és l'ésser encantador i antiquat que en Williamsson va escollir com a mentor; serveix el Mestre amb obediència filial durant gairebé vint anys. En acabat, considera que ja ho ha après tot, d'ell. En Jürgen Svensson està a punt d'arribar als setanta-tres anys. No sembla que hagi perdut amb els anys ni que es vulgui jubilar. L'hivern de 1879 és particularmenl atípic a Suècia, desconcertant, i no arriba mai a la fi. En geneí al, quan s'acaba l'hivern els butlletins setmanals de l'Institut d'Uppsala se segueixen amb molta atenció arreu de Suècia: els patrons de la pesca, els propietaris dels transports de viatgers esperen amb impaciència la possibilitat de reprendre l'activitat a jornada completa. Tot el país està pendent de l'Svensson. Però l'Svensson dubta a l'hora de donar llum verd: per a ell, l'hivern no s'ha acabat. Aleshores, mentre els comerciants compten dia a dia els diners que no guanyen, i com sol passar en aquests casos, s'acaben confonent en una mateixa hostilitat el mal temps i aquell que l'anuncia: en alguns diaris hi apareixen articles escarnint l'Institut Reial Meteorològic, els seus costos de funcionament, els seus mètodes caducs. L'Svensson els ensenya, afligit, al seu deixeble. El deixeble se'n compadeix.

El dilluns 16 de març de 1879 és un dia de bonança a tot Suècia, gairebé primaveral. L'últim butlletí de l'Institut Reial de Meteorologia, publicat el divendres anterior, anunciava una accentuació del fred i tempestes violentes. Un poderós sindicat pesquer ha anul·lat una campanya de pesca amb traïnya basant-se en aquest butlletí i fins i tot els usuaris de les línies comercials, simples turistes o treballadors, estan al límit de la seva paciència: exigeixen que se'ls deixi travessar el mar cap al continent. La millora es confirma dimarts i la premsa llença pulles a l'Institut. Un periodista del diari més important del país demostra en aquest moment uns coneixements respecte de la previsió meteorològica d'una precisió i una actualitat astoradores: retreu a l'Institut que no hagi tingut en compte els darrers avenços de la ciència i ho reforça amb esquemes i demostracions. L'Svensson s'adona que és víctima de la mala voluntat d'algú de dintre mateix de l'Institut i ho confessa al seu deixeble Williamsson, que li promet que farà una investigació. Per sort, la bonança no es confirma ni dimecres ni dijous: la premsa es calma. Però tothom espera febrilment el butlletí de divendres 23 de març de 1879. En Jürgen Svensson pregunta al seu deixeble si no és el moment d'aplicar els mètodes que el periodista d'Oslo preconitzava; però a en Williamsson no li costa gens de convèncer-lo que un gest com aquest donaria la raó als seus detractors més acarnissats. La nit de dijous, com de costum, prepara el butlletí a partir de les dades que en William S. Williamsson li ha proporcionat. I constata amb un immens alleujament que les observacions els porten a predir que a tot Suècia la setmana següent hi farà un temps sec acompanyat de temperatures clements per a l'estació. L'Svensson comunica sense dilacions el butlletí als armadors, les cambres de comerç i les companyies de viatges marítims.

Evidentment, la comissió d'investigació encarregada d'analitzar la catàstrofe del butlletí del 23 de març de 1879 va consultar en William S. Williamsson i ell va negar que hagués donat xifres inexactes al professor Svensson, aclarint que hauria preferit que això fos cert: perquè aleshores el seu mestre venerat s'hauria estalviat la vergonya d'haver comès un error. En aquest punt entrem en terrenys impossibles de verificar. Els adversaris més indulgents d'en Williamsson l'acusen d'haver reunit malament les dades; els més ferotges estan persuadits que va ser ell, sentint que havia arribat la seva hora, qui va informar el periodista d'Oslo i va falsificar deliberadament les dades que va trametre a l'Svensson; que, a més a més, els seus propis càlculs demostraven que la primavera no arribaria a Suècia abans d'una setmana, però que en Williamsson no era prou boig per exposar-se, encara jove, a l'hostilitat dels poderosos que es volien enriquir i del públic que volia navegar. Basant-se en el butlletí del 23 de març de 1879 desenes de vaixells de pesca surten al mar des de l'aurora del dissabte; es restableixen les relacions comercials i de passatgers entre Suècia i Frísia. Dissabte fa un temps notablement tranquil. Però entre el 25 i el 27 de març de 1879 es comptabilitzen mil tres-cents morts a Suècia i cinc-centes víctimes d'altres nacionalitats. La primera tempesta assola tot el país en poques hores, de nord a sud, diumenge a la tarda; una segona tempesta encara més violenta esclata la nit de dilluns i dura fins al dijous següent, i segueix més o menys la mateixa trajectòria. Es aquesta la que fa naufragar els vaixells pesquers abans que arribin a port. Pel que fa a l'Svensson, triga tres dies a morir. S'ha disparat un tret a la boca que li ha sortit per l'orella, perquè ha triat malament el calibre. Té temps de recomanar el seu fill espiritual William S. Williamsson com a successor. En Williamsson arrenca llàgrimes a l'audiència quan evoca els seus anys d'aprenentatge a la vora del gran Jürgen Svensson. Subratlla la urgència de continuar la seva obra; encara és aviat per fer-ne balanç; però des d'ara mateix, aquí, davant la fossa oberta d'aquest apassionat del temps, podem traçar un programa de modernització de l'Institut, que tots plegats devem a les víctimes d'un error tràgic. En William S. Williamsson traça aquestes perspectives amb empenta i concisió. El juliol de 1879 assumeix la direcció de l'Institut Reial de Meteorologia d'Uppsala per no deixar-la mai més. Aquesta és la història poc afalagadora que circula sobre l'orador que acaba de prendre la paraula en el Congrés de París; tot i així, ningú no s'atreviria a interrogar-lo respecte d'aquest assumpte. Es un home poderós, i es recorda de tot.

AIXÍ DONCS, HAN PASSAT DEU ANYS i, el 20 de setembre de 1889, el primer dia del congrés, en William S. Williamsson disserta davant dels seus semblants; evoca París i la seva vocació de capital universal; parla de la fada Electricitat i de les tempestes; parla de les llums de la nefologia —el terme que proposa per designar la nova ciència dels núvols—, de la nefologia que s'ha de difondre fins als confins del món conegut; parla de la imperiosa necessitat d'universalitzar la classificació Howard, modificada el 1887. 1 així, afegeix en Williamsson per acabar l'oració, arrancarem els secrets dels núvols. L'aplaudeixen. Però el gran William S. Williamsson ha recuperat l'alè, d'un bot es projecta cap al futur i amb ell el públic captivat i tremolós: com serà l'any 2000, des del punt de vista nefològic? Seria presumptuós afirmar-ho. Però, tot i així, es pot fer una previsió raonable. Sense excés d'optimisme es pot afirmar des d'ara mateix que en aquell temps ja no hi haurà deserts. Sabrem desplaçar els núvols i dominarem les pluges. Cap més mar de sorra, enlloc. O potser en conservarem un, al Sàhara, probablement un petit desert de sorra per fer-hi excursions en globus, travesses d'esbarjo a lloms d'un camell; s'hi caçaran gaseles i fennecs, i quan es faci de nit, al marge arrecerat d'un uadi, se sol·licitarà a les autoritats locals, a través d'un mitjà de comunicació radioelèctric, una lleugera capa de núvols per tal d'escalfar l'atmosfera i de permetre que les dones que així ho desitgin puguin dormir al ras, enmig d'una broma refrescant. Però això no serà tot, perquè parlar del control dels núvols vol dir sobretot parlar del control de l'agricultura. S'hauran acabat les fams cròniques dels salvatges de totes les races; el Sahel estarà cobert de camps de tomàquets, a les grans planes del Kalahari s'hi balancejaran oceans de blat. Ni a l'índia ni a l'Extrem Orient no hi haurà mai més milers de pagesos tement la mort per un simple retard del monsó, per un xàfec massa violent o massa parsimoniós. Allà on faci falta, l'arròs es convertirà en un cultiu anual. Plourà a l'antic desert de Nègueb i el mannà que el Déu d'Israel reservava al poble escollit, l'Home Modern el dispensarà als seus germans. Els habitants de Londres ja no hauran d'escalfar-se sis mesos l'any i els cels de la metròpoli recuperaran la puresa original. Potser la graciosa ciutat de París, que els déus han dotat d'un clima tan clement, serà l'única que no caldrà esmenar. Entre l'audiència, bressolades per la veu càlida i potent de l'orador, hi ha dones que mig tanquen els ulls i tenen visions d'una primavera perpètua a Madrid, a Sidney, a Ciutat del Cap mentre es pregunten què passarà amb la moda; els homes obliden que tenen gana, de tant que els afalaga aquesta exaltació del seu poder meteorològic. En Williamsson, també inflamat per la seva pròpia eloqüència, fa deu minuts que llença periòdicament mirades intenses cap a una congressista vídua, grassa i tremolosa, que hi ha a la sisena fila. Finalment, coneixedor de la volatilitat de les multituds, en Williamsson escurça hàbilment la peroració del seu discurs. Al ritme actual, l'any 2000 haurem entès d'on pouen l'energia, els núvols: en domesticarem la força ascendent; les nostres aeronaus, silencioses i gràcils, lliscaran sense esforç d'un continent a l'altre, per sobre dels nadius meravellats. Ja no hi haurà distinció possible entre les regions fèrtils i les estèrils; la Terra serà el jardí on viurem l'edat d'or de què ens parlen mitologies i religions; i l'home serà bo; els nostres néts veuran com les planes desolades del Canaan floreixen i es tornen verdes, i tot allò que cantava la fe dels nostres avantpassats, la ciència dels nostres néts ho farà realitat sobre la Terra.

Era hora d'acabar: algú havia tossit a la sala i aviat el van imitar per aquí i per allà; altres espectadors havien canviat de posició a les cadires per ocultar els seus borborigmes; només la vídua de la sisena fila, tremolant com si fos de gelatina, continua pendent fins al final de les seves paraules, de la barba, del tors poderós. En Williamsson no dormirà sol, aquesta nit, i aquest pensament gairebé el distreu d'allò essencial. El públic, a qui vigila mentre fa veure que endreça els papers, ha esclatat en aplaudiments, dempeus, tant perquè els ha fet vibrar com perquè ha sabut acabar a temps. Cal aprofitar el moment en què encara pot recuperar-ne el control. I vet-lo aquí, aquest instant, els aplaudiments han minvat però encara són sincrònics: en Williamsson pica amb el seu dossier contra el pupitre i aixeca un braç cesari; la multitud, sotmesa, queda en silenci. Els ajudants del professor apareixen immediatament i circulen per les files de l'amfiteatre. L'audiència, reconquerida de cop i volta, torna a seure. Els ajudants donen un exemplar d'una nova obra, que fa olor de paper nou i de cola fresca, a tothom que porti la cinta oficial del congrés. El format de l'obra és gairebé quadrat, d'uns trenta centímetres de costat. El títol que s'estén per la coberta de color gris, en alemany, francès, anglès i suec, provoca murmuris d'apreciació entre la concurrència: o sigui que en William S. Williamsson finalment ha dut a terme el primer Aties internacional dels núvols. L'orador, des de la tribuna, deixa que els seus col·legues hi facin una ullada. No és un llibre gruixut, però, per als especialistes, és d'una riquesa sense parió. Consisteix en deu litografies en color, que naturalment corresponen a cadascun dels tipus de núvols de la classificació Howard esmenada per Abercrombie i Williamsson.

A continuació hi ha un text explicatiu: els artistes han actual sota la direcció dels savis sense dubtar, si el tema ho requeria, a sacrificar l'Art a l'altar de la Ciència; cada litografia és fidel a la Veritat.

Des de la tribuna, en Williamsson abaixa modestament els ulls. A continuació dóna les gràcies a tots els que han col·laborat en l'obra, que són massa nombrosos per esmentar-los un per un. I finalment arriba al fons del debat: aquestes imatges, per bé que imperfectes, faran possible que els seus benvolguts col·legues facin entrar la nefologia en una nova era. La de la ciència. Cap de les formes aquí pintades no es troba a la naturalesa (murmuris d'estupor); i és aquí on rau el seu interès (silenci; alguns murmuris d'aprovació). Perquè, etziba en Williamsson als seus benvolguts col·legues, a un ades de núvols no se li ha d'exigir que sigui bonic des del punt de vista artístic, cosa que distrauria l'atenció que l'espectador ha de posar en la Veritat; de la mateixa manera que el paisatge dibuixat pels artistes, relativament anònim per altra banda, no té cap altra utilitat que proporcionar uns punts de referència per a l'examen del cel. I no es podrà dir que, l'any del centenari de la Revolució Francesa, la Societat Meteorològica Mundial s'hagi alineat a les files de la reacció: si ens doneu els recursos necessaris, demà farem més cromolitografies; els millors científics faran treballar els millors aquarel·listes i, d'aquesta manera, l'Art tornarà al si de la Ciència, d'on no hauria d'haver sortit mai, i sota la nostra direcció farà néixer el primer «Aties mundial dels núvols» digne de tal nom i, quan els vostres descendents de finals del segle xx parlin d'aquest congrés, diran amb orgull, en un món pacífic i fèrtil: van ser audaços, i tenien raó. Potser el discurs encara ha de continuar, però el públic, recuperant un entusiasme estudiantil, fa picar els seients abatibles per saludar, en una única llengua, el nou mestre de la meteorologia mundial. El president declara tancada la sessió. La sessió ritual de les preguntes a l'orador es deixa per a la tarda. La gent surt i es dispersa pels cafès del bulevard de l'Hòpital. Al peu de la catedral de la Salpètrière cercles atapeïts de congressistes s'amunteguen entorn d'en Williamsson per felicitar-lo. El conviden a esmorzar, a dinar, a sopar. En Williamsson declina totes les ofertes: se'n tornarà a l'hotel, a prop de l'Opera, a descansar; s'ha de preparar la sessió de l'endemà al matí. Tanta abnegació provoca murmuris d'admiració. El cercle deixa pas i ell avança a grans passos pel bulevard. Una dona bruna i grassa li proposa el seu cotxe: va justament en direcció a l'Opera. Se'n van. En Williamsson saluda els seus admiradors per la finestra. El fiacre amb prou feines ha arribat a la plaça de la Bastille que ja ha tombat d'esquena la seva hostessa, que mossega la roba del braç del seient perquè el xofer no la senti.

Ningú no troba a faltar la sessió de preguntes, tret d'un participant de qui tothom s'ha oblidat durant la commoció. Evidentment, és en Richard Abercrombie. No ha manifestat cap emoció quan un dels ajudants li ha allargat un exemplar de VAties internacional dels núvols; no s'ha aixecat ni ha cridat a l'audiència que en Williamsson ni tan sols l'havia avisat d'aquesta publicació. No ha revelat que el suec li va demanar per favor que no parlés de VAties en el Congrés de París al·legant les seves divergències creixents. L'Abercrombie no ha dit res. Per un atzar afortunat, és justament el primer orador de la tarda.

A LA TARDA, QUAN EN RICHARD ABERCROMBIE es prepara per

prendre la paraula, les files, encara que el president de la sessió n'hagi endarrerit l'inici fins a les tres, les files del públic són plenes de clarianes. El professor Williamsson ha estat víctima d'unes lleugeres molèsties i prega que s'excusi la seva absència. Estirat de través al llit, panxa enlaire, en William Svensson Williamsson feineja la grassa amb entusiasme, l'agafa pels malucs, mentre els pits li piquen al ventre amb un soroll humit. Els conferenciants més vells han agafat al vol l'oportunitat de VAties. Entre brindis i libacions, el seu optimisme no ha parat de créixer, de manera que ara estan escampats pels diferents establiments de luxúria, perquè els congressos bé han de servir per a alguna cosa. Ja no trempen gaire, però avui això no els deprimeix: estan borratxos. Quan finalment, a dos quarts de quatre, li donen la paraula i puja a la tribuna, en Richard Abercrombie s'adona sense cap sorpresa que ha perdut la partida. Recorda aleshores que va ser a petició d'en Williamsson que van intercanviar els torns de paraula; però, en aquest moment, fins i tot això més aviat el faria somriure. Al final de la sessió matinal ha decidit, en contra del costum de tots els congressos, que parlarà del que realment el preocupa; ha desat en el maletí una comunicació força tècnica sobre la «metodologia de l'observació climàtica en l'entorn marí». Farà el que no ha fer mai: improvisar. Per la vidriera de l'amfiteatre veu com una estela de núvols corre cap a l'est.

L'Abercrombie parla poc i més aviat malament. No parla amb habilitat, ja que només diu les coses necessàries. Ningú no l'escolta, ningú no el sent, però ell parla davant de les fileres de carotes vermelles per la digestió mentre pensa que no se sap mai, que segur que en quedarà alguna traça en alguna banda; és com fer tir amb arc a ull: llança les seves idees tan lluny com pot sense saber on aniran a caure, sense saber si algun dia algú les trobarà prou interessants per recollir-les. Diu que, en resum, de la mateixa manera que a la superfície del planeta l'espè-cie humana ofereix un espectacle d'una diversitat impressionant, l'espècie nebulosa tampoc no s'hauria de mostrar immutable a totes les latituds. L'Abercrombie afegeix que la cromolitografia fa planar una incertesa artística de mal gust sobre el conjunt de VAties. Precisa que l'heliotípia, com es deia antigament, o l'he-liogravat, com es deia antany, o, la fotografia, com s'anomena ara, és l'únic mitjà que ofereix a l'observador sense prejudicis l'objectivitat necessària. En definitiva, en Richard Abercrombie avorreix tothom. Una remor anuncia l'entrada d'en Williamsson a l'amfiteatre, que saluda el seu col·lega amb un gest ample mentre es pregunta si, al seu voltant, noten l'olor de zel que li perfuma la cara. Sembla capficat però no n'està: només intenta, amb la llengua, alliberar un pèl que li ha quedat atrapat entre dues dents. L'Abercrombie ha hagut d'interrompre's i tornar-li la salutació; continua el discurs. Aprofita la presència del seu eminent col·lega per dir quatre paraules respecte del seu somni d'un món de núvols al servei de l'Home. En Richard Abercrombie demana permís per reservar-se l'entusiasme; perquè, encara que sabéssim com neixen, viuen i moren els núvols, seguiríem sense conèixer les conseqüències d'un intent per domesticar-los. Diu que abans de res caldria anar a fotografiar tots els núvols del món, a veure que. Diu que per tirar

endavant aquesta tasca n'hi hauria prou amb un home resolt a enamorat de la ciència, amb un home familiaritza i amb la tècnica dels daguerreotips; n'hi hauria prou que aquesi home fes la volta al món i portés imatges dels cels sota totes les latituds perquè la polèmica s'extingís per si mateixa; i acaba anunciant que aquest home serà ell, en Richard Abercrombie, i que començarà el viatge el mes que ve, i demana al seu benvolgut col·lega William Svensson Williamsson que tingui l'amabilitat d'acompanyar-lo per tal de, quan tornin, poder publicar plegats el veritable Aties universal dels núvols (aplaudiments sostinguts). En Williamsson avança cap a l'Abercrombie amb els braços oberts. Puja a la tribuna amb grans gambades. Fa una forta abraçada al seu adversari. Lamenta haver de declinar la invitació del seu apreciat col·lega però diverses càrregues el retenen. Ell només és un pagès vingut a més. Sir Abercrombie té la sort de poder dedicar la seva fortuna personal al servei de la ciència: que marxi ell, i en Williamsson el seguirà amb el pensament, cada minut; es mantindrà informat dels seus avenços. Que un comunicat oficial nomeni oficialment en Richard Abercrombie responsable d'aquest grandiós projecte, digne del país que els acull. I, amb un entusiasme indescriptible, els congressistes de París voten a mà alçada el nomenament del nou comissari dels núvols. I en acabat es reprèn la migdiada, mentre dos joves savis fan les seves primeres armes a la tribuna. En Williamsson s'ha fet fonedís. En Richard Abercrombie torna a peu al seu hotel, al bulevard Saint-Marcel. Al cap de dos dies és a Londres. Un cop allà s'adona que no ha visitat París ni una sola vegada. Pel que fa a en Williamsson, oblida completament aquesta ridícula història; el més important és que s'ha desempallegat d'aquell escocès exasperant i de la seva probitat severa.

D'AQUÍ A POQUES HORES, quan tingui les idees més clares, l'Akira Kumo constatarà amb una curiositat morbosa que no és mort. S'adonarà aleshores que és a l'hospital, no sentirà gran cosa, no serà mort i prou. Pensarà que hauria pogut, que hauria hagut de preveure aquest fracàs. Es clar que, com tothom, ha llegit en alguna banda que el suïcidi per defenestració no és, ni de bon tros, el mètode més segur; però, com tothom, sempre ha considerat acceptables però estadísticament poc pertinents les històries de candidats al suïcidi que el vent va rebotre contra els edificis d'on havien saltat o de desafortunats a qui, més avall, l'espessor d'una tanca d'olivella o el contingut d'un cubell d'escombraries que no havia de ser allí van salvar miraculosament. Però va saltar sense reflexionar. I ara tem haver de suportar l'entusiasme sorrut de les infermeres, la pietat desdenyosa del cap de la clínica; i, en acabat, les preguntes insinuants del psicòleg de servei, de l'intern de psiquiatria o fins i tot del capellà. Però, per sobre de tot, haurà de tornar a començar a viure, a arrossegar-se dins d'aquest cos desgastat, utilitzat, i probablement no li serà possible de matar-se decorosament fins al cap d'uns dies o fins i tot d'unes setmanes. Però, de moment, l'Akira Kumo continua estès a l'asfalt del carrer Lamarck, acaba de tornar en si i mira el cel, que es burla d'ell i de tot, i pensa un pèl tard en com patirà tot el seu entorn.

I ara l'Akira Kumo albira, molt lluny, deu quilòmetres per sobre de les teulades de París, uns cirrus delicats, uns núvols tan aeris, tan lleugers, que sembla que imitin la més fina de les mussolines o bé que siguin urpades deixades per un animal desconegut, i que a vegades transformen el cel en una mena de platja d'on el mar s'hagués enretirat. Els coneix perfectament. Està força orgullós de saber que, a la latitud en què es troben, els cirrus més aviat anuncien mal temps. Són els seus núvols preferits. Sempre els ha considerat com oracles o signes misteriosos, tot i constatar que és incapaç d'interpretar-los d'una manera clara, unívoca. En veure'ls, l'Akira Kumo pensava sovint en les formes que pren l'esperma quan s'escampa sobre un cony rosat o quan s'estén a l'aigua de la banyera. Aquesta vegada no li sembla que els cirrus signifiquin res de particular; són allà, damunt seu, i prou. No aconsegueix interpretar-los en absolut; als seus ulls això no en fa minvar gens la bellesa inefable i discreta i, potser per primera vegada, li agraden exactament pel que són. Aleshores es desmaia, perquè l'efecte saludable del xoc ha passat i perquè el dolor de la cama esquerra, trencada, s'acaba de manifestar brutalment.

Privats del seu únic observador atent, els núvols continuen existint sobre el carrer Lamarck, però per a res i per a ningú. La gran majoria dels habitants de la ciutat de París no hi paren gens d'atenció: els cirrus floten, gairebé immòbils, més enllà de la zona dels estratus; estan situats al límit extrem de l'atmosfera terrestre i són de gel i no d'aigua. Els vianants van d'una banda a l'altra amb el cap cot, d'un no-res a l'altre, sense cap influència sobre la pròpia existència, sense cap idea del que pot ser una vida rica i lliure, sota el cel impàvid.

Hi ha alguns vianants que estan molt atrafegats fingint que no veuen aquell vell inanimat, el cos feble que s'acaba d'estampar sobre l'asfalt del carrer Lamarck. A continuació, un home s'atura i fa una trucada; de seguida arriben els homes que s'ocupen de tot el que passa a París de què ningú no es vol ocupar: els bombers recullen el vell amb molta cura. Tot just vint-i-quatre hores després d'haver saltat pel balcó, l'Akira Kumo es torna a trobar en el punt de partida, a la seva habitació. Han considerat que era impossible enguixar-lo; a la nit, el lliguen al llit, perquè qualsevol moviment brusc fruit d'un somni li podria provocar danys irreversibles a la medul·la espinal; a més a més, no es nota les cames. Es passa el dia dormint sense son, a causa dels analgèsics. L'entorn s'ofereix a situar-lo a la seva habitació preferida. Després s'adonen que, estirat d'esquena a la biblioteca, no veurà gran cosa del cel. Però l'Akira Kumo declara que això no té cap importància i que ja en té prou, de cel i de núvols. Deixen el ferit a l'habitació i, a petició seva, tanquen els grans porticons de fusta amb un cert alleujament, com si el vellet mig paralític hagués de recuperar de cop l'ús de les cames i llançar-s'hi de cap.

Dilluns, cap a les vuit del vespre, l'Akira Kumo es desperta en més bon estat i li fan arribar el correu personal. De seguida es fixa en el paquet de Londres. L'Akira Kumo pregunta on és la senyoreta Latour. Al cap d'una estona, la Virginie truca a la porta de la mansió del carrer Lamarck.

L'Akira Kumo somriu de veure-la somriure. No parlen del suïcidi, no parlen de la carta. No diuen res. Estan tan contents de tornar-se a veure que s'estan molta estona sense gosar mirar-se a la cara. La Virginie parla una mica d'en Richard Abercrombie, li explica l'enterrament al turó. En acabat, obre el paquet de Londres i el fulleja a l'atzar perquè ell el vegi, sense una paraula. Només les dues primeres pàgines del protocol Abercrombie contenen fotografies de cels, meticulosament inventariades amb una lletra polida, fina. En Kumo en té prou amb un cop d'ull per copsar el sentit de les fotografies: proposen sis imatges per a cadascuna de les dues primeres categories de la nova classificació Howard modificada per Williamsson-

Abercrombie. Aleshores l'Akira Kumo i la Virginie Latour comencen a xerrar.

Cada imatge està presa en un lloc diferent de la Terra, tal com s'indica en les llegendes. En Richard Abercrombie va començar pels cirrocúmulus: a Lisboa, a Malta, al Caire, al port d'Aden, a Madràs, a Sidney ha enquadrat cada vegada un conjunt significatiu. Ara bé, la lliçó fotogràfica és d'una claredat enlluernadora: l'heterogeneïtat de les formes nebuloses salta a la vista. L'Abercrombie va deixar completament demostrat, a finals del segle xix, el que sembla evident a qualsevol viatger d'avui dia: l'existència d'una varietat tan gran de fenòmens que una classificació massa simplista no pot sinó trair-la; però el simple fet de veure simultàniament les sis fotografies a la mateixa pàgina es gira contra qui les va fer, perquè també és del tot evident que arreu del món hi ha núvols que, malgrat tot, mereixen l'apel·latiu únic de cirrocúmulus. La segona pàgina, dedicada als cúmulus, provoca els mateixos comentaris. Va ser perquè se'n va adonar, que en Richard Abercrombie ho va deixar córrer? Les pàgines següents, anticipadament classificades segons el tipus de núvol, han quedat verges de fotografies i de triangles adhesius. La sòlida i brutal classificació que ell va contribuir a establir continua sent perfectament operativa, justament a causa de la seva mateixa inexactitud funcional. Però l'estranyesa del comportament de PAbercrombie encara és un misteri: un home del seu tremp, universalment conegut per una rectitud propera al puritanisme, no abandona una recerca d'aquesta manera sota el pretext que no li dóna la raó. Es perfectament possible imaginar-lo presentant-se al següent congrés mundial, el de Viena de 1893, i, després de pujar a la tribuna amb les fotografies, cridar el seu adversari i reconèixer, com a bon gentleman, la seva derrota total i absoluta. I, en comptes d'això, trenca amb la comunitat científica i guarda el secret del seu protocol fins al final. L'Akira passa ràpidament les pàgines; en una cara dels fulls verges d'aquell catàleg interromput, en Richard Abercrombie hi va mantenir una mena de diari heteròclit, fet de llargs textos redactats amb lletra minúscula, d'esbossos, de màximes estranyes; i, d'una manera encara més estrambòtica, hi ha les peculiars fotografies que ocupen l'altra cara dels fulls, centenars de fotografies de sexes femenins.

Cada pàgina de l'arxivador consta de només quatre fotografies, de format bastant reduït. La mateixa naturalesa del document explica les reticències que l'Abigail, un cop va posar seny, va tenir a l'hora de fer-lo públic; les fotografies no tenen cap pretensió de semblar etnogràfiques, ni tan sols antropològiques. Tots els subjectes que van posar estan completament nus; no porten joies ni cap tatuatge visible. El protocol Abercrombie consta de centenars de fotografies de sexes femenins, agrupats en sèries de quatre, a la pàgina de l'esquerra de l'àlbum. Les fotografies no estan endolcides per l'estil vaporós, suposadament suggestiu de les fotografies dites seductores de l'època, ni pel llibertinatge pueril de la pornografia habitual; simplement, frontalment, tranquil·lament, el professor Abercrombie, membre de la Royal Society, va fotografiar sexes femenins. Es evident que estan il·luminats amb cura per tal que tots els detalls es vegin bé i, si s'escau, els pèls massa espessos apareixen pentinats o bé lleugerament separats per la mà del subjecte. A sota de cada fotografia, l'Abercrombie hi va apuntar un nom, aparentment el de la dona que hi apareix, i després el de la ciutat o país on es va prendre; en una segona línia hi figura una data completa. A la part superior dreta de la pàgina trenta, per exemple, hi ha la imatge d'una tal Fatia, presa a An-tananarivo, a l'illa de Madagascar, el 6 de desembre de 1889: té una gran tofa d'un negre profund, plantada ben amunt, i deixa al descobert uns petits llavis finament treballats, gairebé translúcids, entreoberts sobre una carn molt més clara, tan brillant que sembla nacrada. Les pàgines de la dreta són plenes de dibuixos repetitius entre els quals en Kumo distingeix petxines, caps d'animal, més sexes femenins i núvols, també, dada en trada té la data corresponent. Cap a les onze, la infermers de nit ve a fer el seu torn. El modista ha de descansar. Els pròxims dies l'Akira Kumo s'haurà de quedar a l'hospital; la Virginie acceptaria d'estudiar el protocol en lloc seu i explicar-li el que hi trobi? La Virginie Latour accepta.

QUINZE DIES MÉS TARD, LA VIRGINIE troba el modista lligat a una bàrbara butaca mèdica, al mig de la biblioteca. Se li asseu al costat. Per entendre en Richard Abercrombie i la seva col·lecció de fotografia, comença la Virginie Latour amb veu ferma i orgullosa, cal saber que tot va començar a Dartmouth el mes de novembre de 1889. L'Akira Kumo tanca els ulls. Escolta. Es feliç.

Com molts altres bojos imaginatius, en Richard Abercrombie és un home d'ordre, un delirant organitzat, precís, metòdic. Cal una disciplina personal estricta per sortir a fer la volta al món i elaborar un Aties universal dels núvols. Cal un mètode per afrontar un projecte tan tranquil·lament dement: l'Abercrombie és l'home idoni per a aquest projecte. Naturalment, fixa l'itinerari abans de sortir, amb molta cura, no en funció de la velocitat de desplaçament (ja que en Richard Abercrombie no vol batre cap rècord), sinó segons les estacions que vol immortalitzar (segons ell, convindria no perdre's els crepuscles de l'estiu austral) i els fenòmens colpidors que vol observar, com ara el monsó de l'índia. En Richard Abercrombie ha triat un aparell de presa de vistes fotogràfiques simple i robust, i se n'ha endut tres exemplars idèntics: una camera gairebé quadrada, dos objectius de recanvi. S'emporta pocs productes per revelar, perquè ara ja se'n poden trobar als antípodes; en canvi, agafa un estoc important de paper per assegurar-se un tuai ge homogeni. Ha comprovat el funcionament dels tres aparells prenent unes quantes vistes del port de Dartmouth, on espera el moment de sortir, i revelant-les a la seva cabina: petites cartolines de nou centímetres de llargada per vuit d'altura. Enganxa la primera amb triangles adhesius a la primera pàgina d'un gran àlbum de cobertes gruixudes, recobert d'una tela densa de color verd ampolla. Preveu fer precisament deu vegades sis vistes a cada indret, que es correspondran exactament amb la classificació en deu gèneres que ell mateix va elaborar en estreta col·laboració amb en William S. Williamsson: tres vistes diürnes repetides dues vegades, tres vistes nocturnes igualment duplicades, quan tot plegat sigui possible. En acabat, en Richard Abercrombie tornarà al punt de partida, invariable, portador de veritats intangibles. Anirà al congrés de Viena de 1893; en un moviment espontani d'admiració, els congressistes, un xic avergonyits d'haver dubtat del seu col·lega, l'elegiran president de la Societat Meteorològica Mundial. Només aleshores ho haurà conegut tot. Aleshores se n'anirà, retirat, a la seva granja fortificada, als turons d'Ochill, Escòcia, i hi caçarà llebres amb l'Scott, el seu fidel terrier. De tot el món vindran joves erudits, entusiastes i tímids, a demanar-li consell i, tot i les seves protestes, l'anomenaran Mestre; una delegació de col·legues vindrà a fer un brindis pel seu setantè aniversari. Després morirà a conseqüència d'una llarga malaltia, envoltat de l'afecte dels seus fidels servidors; seguint el costum, li faran una màscara mortuòria, conservaran el seu cervell per a la posteritat en un bany de formol. Inconsolable, el gos Scott no el sobreviurà; un vigilant del cementiri el trobarà sobre la tomba encara fresca: el seu petit cor s'haurà rendit.

Quan en Richard Abercrombie, el 28 de novembre de 1889, surt del port de Dartmouth, al comtat de Devon, uns minuts després del migdia, per fer a l'edat de quaranta-quatre anys la volta al planeta, encara és verge. El seu diari demostra que, per superstició, fa uns quants anys que fins i tot s'absté de practicar la masturbació. Creu que la castedat és necessària per a l'expansió del seu geni. Quan torni a Anglaterra, en Richard Abercrombie ja no serà verge, i força altres coses hauran canviat. Tot i així, el novembre de 1889 aquesta volta al món no és per a ell res més que un altre viatge científic, probablement una mica més llarg i una mica més pintoresc que els altres, però en cap cas diferent. Ja ha estat al Canadà i a Islàndia, i a Espanya: n'ha tornat més savi, res més.

En Richard Abercrombie marxa com un home del seu segle, amb una Bíblia i cent trenta quilos d'equipatge. Porta un bigoti colzat del qual té cura cada dia i unes patilles llargues i ben pentinades, porta botines de xarol difícils de cordar i barrets forts, porta un rellotge de butxaca amb les seves inicials i camises monogramades de coll dur. Es membre de la Societat Reial de Meteorologia, membre corresponent de l'Acadèmia de les Ciències, membre honorari de la Societat Meteorològica de les Terres Australs. I, per sobre de tot, és l'autor de dues obres universalment respectades: els Principis de les previsions meteorològiques van despertar l'admiració de tothom, amb les cent seixanta-tres pàgines i les seixanta-cinc il·lustracions, incloent-hi sis làmines en color fora de text; i el seu tractat, una hàbil síntesi sòbriament titulada El temps (quatre-centes setan-ta-dues pàgines, noranta-sis il·lustracions) que segueix sent una referència, constantment reeditada. Des del punt de vista moral, en Richard Abercrombie posseeix aquell coratge tan britànic que impressiona els imbècils i irrita els francesos: un dia que una discussió l'oposava, en el fumador de la Societat Meteorològica d'Edimburg, a un partisà del determinisme absolut que manté que la voluntat humana no té cap valor, en Richard Abercrombie, d'un gest sec, se secciona l'última falange del dit petit de la mà esquerra amb l'ajuda d'un tallador de cigars; després, mentre s'emmordassa la ferida amb un mocador net, formula brillantment la rèplica al seu esbalaït adversari. Aquesta mena d'homes no tenen propensió a canviar; com les naus de Sa Majestat la reina, travessen el món amb trajectòries impàvides, esmolades com la fulla d'una navalla, precises com rellotges; en acabat, moren i altres els reemplacen.

Si emprèn l'expedició és per tornar-ne amb un llibre. I, d'una manera encara més curiosa, sap com serà aquest llibre des d'abans de sortir. Ja hi compta: sortint del port de Dartmouth, en repeteix el títol per a si mateix: Mars i cels a múltiples latituds i, amb veu encara més baixa, enuncia el subtítol de què tan orgullós se sent: «A la recerca del temps». Serà, ho sap i ho nota, una obra singular, inoïda. D'acord, fa tres segles que innombrables exploradors, savis i amateurs, atapeeixen les biblioteques amb el relat dels seus periples. Fa tres segles que es venen a tant el quilo una cohort d'anècdotes originals, que són sempre les mateixes: àpats insòlits a base d'insectes o de rèptils, confusions gracioses o tràgiques amb indígenes que cal calmar a cop de regalets o de fusell. L'Abercrombie ha llegit prou relats d'aquests tipus per saber que els autors tenen la mania, força innocent al capdavall, de copiar els seus predecessors sense cap mena de vergonya. Sap que l'any 1889 ja s'ha fet tot en aquest terreny, tot s'ha descrit, analitzat, etiquetat. D'ara endavant, el món s'ha acabat, i s'ha acabat del tot. Als prestatges de la biblioteca del British Museum, a Londres, el lector pacient hi pot trobar les diferents races d'homes i d'animals, tota la varietat de formes de la vida vegetal, les muntanyes i les roques, les petxines i els fòssils. En Richard Abercrombie ho sap, perquè és allí on es va posar al dia, on va segregar aquest estrany esquelet extern que anomenem cultura. Però sap que al segle li manca un llibre, el seu. Efectivament, no hi ha cap home que hagi viatjat amb la idea de descriure el cel, els que han alçat el cap ho han fet per encàrrec, per trobar-hi l'Óssa

Major i cl seu camí. O bé per altres raons igualment utilitàries. () potser, i a ulls del professor això encara era pitjor, per mostrar, a partir de la descripció d'una posta de sol, una ànima de poeta sota la marinera de l'explorador, i encisar les dones. Cap home no ha marxat per contemplar el paisatge infinitament canviant dels núvols, sobre tots els mars i totes les muntanyes, sota totes les latituds. Aquest home serà ell. Un home així, encara que viatgés cent anys, no sembla que res ni ningú pogués o hagués de canviar-lo. I, de fet, en Richard Abercrombie, plantat darrere el seu gran bigoti, cenyit dins el seu vestit de lli blanc fet a mida, no canvia gaire, aparentment, fins que arriba a Indonèsia.

Fins a Indonèsia no passa res d'especial; en Richard Abercrombie viatja com tothom, li succeeixen històries de viatgers de gran recorregut, les històries de tothom. A Bordeus li roben una maleta, els binocles; pateix una tempesta al golf de Gascunya, moment en què escriu amb compunció que gairebé no està malalt; fa una escala de vuit hores a Lisboa i hi tasta uns quants vins; n'hi ha alguns d'acceptables; se sorprèn del fred que fa a l'altura del cap Blanc, perquè són a l'Àfrica, hauria de fer calor ja que a l'Àfrica hi fa calor, busca explicacions a aquest curiós fenomen de la natura, en troba, les dóna al lector de Mars i cels a múltiples latituds, però res no és segur. Passa a prop de Gorea sense parar-hi cap atenció especial, si no fos perquè troba que aquesta costa s'assembla a Espanya, que no li agrada gaire. En Richard Abercrombie de seguida té el cap a la vista, hi fa estada, s'interessa molt pels diamants, s'apunta el procediment per tallar-los, compra una pedra en brut d'unes dimensions considerables, com a record, recull les fatxenderies dels caçadors; a Madagascar i a l'illa Maurici constata com n'és de malsà el clima, els pobres morts, massa nombrosos perquè els enterrin sense dilacions, deixen anar una pudor espantosa; compara la vegetació de Maurici amb la de les Fiji. Visita les sucreries, troba que els treballadors són bruts i poc honestos, però els plàtans saborosos. A l'oceà Índic s'exercita en la previsió de les modificacions del temps, amb un cert èxit. El gener de 1890> penetra a la badia d'Adelaida, a Austràlia; sense cap consideració pel patriotisme local, afirma que la badia de Janeiro, al Brasil, la supera en majestuositat, d'una manera incontestable. Torna a pujar cap a Ceilan, presencia la collita del te; arriba lins a Madràs; una expedició per terra el porta cap a la serralada de l'Himàlaia; compra un molí de pregàries; compara les muntanyes amb les dels Alps suïssos. El mes de març visita l'arxipèlag d'Indonèsia, menja nius d'orenetes, deixa escrit que se'n poden distingir de tres qualitats: el niu negre és de qualitat inferior i es ven a només cinc xílings la lliura a Hong Kong; el niu blanc és el més apreciat, no conté ni plomes ni deixalles, només la saliva blanca i coagulada de l'oreneta: costa deu lliures a l'afeccionat; el vermell és un tipus intermedi. Li proposen que tasti les tres varietats cuinades en sopa: accepta només la varietat blanca. A continuació, en Richard Abercrombie, en companyia d'alguns indígenes, va a pescar trepangs. Són uns llimacs marins llargs i negres; n'hi ha prou a submergir-se i agafar-los al fons; primer cal obrir-los en tota la seva longitud per netejar-ne l'interior, després s'assequen al sol; l'Abercrombie en menja, acompanyats per trossos de bou tallat ben fi; troba que tenen un sabor que dubta entre la cresta de gall i la llengua de bou; sigui com sigui, són excel·lents; en torna a menjar diverses vegades, indiferent al cloqueig dels indígenes que el serveixen: el trepang està considerat un suport per a virilitats defallides.

Finalment, l'abril de 1890 en Richard Abercrombie arriba al regne de Sarawak, al nord-est de l'illa de Borneo. Es l'única ocasió en què manté un diari totalment redactat, al seu gran arxivador verd ampolla; com a mínim és l'únic que va conservar. Escriu igual que en els seus llibres, secament, netament. Es en aquest punt que tot es decantarà.

LES DUES PRIMERES SETMANES de l'abril de 1890, en Richard Abercrombie pràcticament va allotjar-se al consolat britànic del regne de Sarawak. El cònsol Jones és un professional admirable: trenta anys de carrera diplomàtica a l'Extrem Orient, sense vessar-la mai davant d'un príncep local, sense fer mai un mal pas en la disposició dels convidats a taula, sense el més mínim error protocol·lari. És un home petit i rodó, elegant i fatu com un bibelot, que, armat amb una bateria de cinquanta citacions literàries ben triades, adaptades a totes les circumstàncies de la vida consular, ha rodat de sinecura en sinecura esquivant amb atenció les destinacions massa complicades. Pel que fa a la resta, el cònsol Jones sempre s'ha preocupat per allò essencial: a la seva taula s'hi sopa de primera; al seu saló s'hi fumen cigars admirablement protegits dels excessos de la humitat ambiental. El cònsol Jones fa dotze anys que cobeja una destinació a Bali; morirà l'any següent, d'una aturada cardíaca, mentre dorm, sense que l'evidència del seu propi no-res l'hagi acariciat mai. La seva dona estarà molt de temps ressentida per aquesta mort intempestiva i, a sobre, vulgar: el seu cor haurà deixat de bategar cap a les deu de la nit, però la seva dona no entrarà a l'habitació fins l'endemà a les vuit del matí, de manera que el cadàver, s'haurà buidat als llençols, amb una pudor que perseguirà la vídua en somnis fins que es torni a casar, dos anys més tard. De moment el cònsol Jones no és mort i té la taula parada. Quan en Richard Abercrombie posa els peus, el 2 d'abril de 1890, al moll del port de Sandakan, el cònsol Jones és allí per acollir-lo, amatent, àvid.

En desembarcar, en Richard Abercrombie va acceptar immediatament la invitació del cònsol. I això que en Richard Abercrombie s'ha convertit en un mestre en l'art subtil d'esquivar invitacions, sota el pretext ara d'un refredat, ara d'una excursió imprevista, després d'una quarantena misteriosa o fins i tot d'un insuperable accés de melangia. Quan desembarca a Sandakan, a Indonèsia, la seva reputació de misantrop atrafegat per una missió meteorològica i misteriosa, secreta fins i tot, en un terreny nou però que en l'entorn dels grans viatgers ja es considera digne d'interès, l'ha precedit; en aquest món colonial ple de fressa de converses vanes, el silenci de PAbercrombie resulta eixordador. Senzillament, en aquest moment sent la necessitat de fer un balanç dels mesos que han transcorregut des que va sortir de Dartmouth. Perquè en Richard Abercrombie se sorprèn a si mateix; lluny de l'univers de les societats erudites, de les converses i les biblioteques, cada vegada li és més difícil interessar-se per la seva missió; segueix endavant com un vaixell amb els motors apagats, però ja no té impuls propi. Llavors es diu que potser és hora de restablir els lligams amb la societat. Ara és en un moll sorollós, fa uns quants minuts que algú li parla i ell emet, de tant en tant, murmuris d'aprovació, gestos que no comprometen a res; un home gras i elegant li parla amb animació i l'acaba convidant a un sopar molt senzill. L'Abercrombie accepta i s'embutxaca la targeta del cònsol, que enrogeix de plaer com una poncella i fuig a anunciar la victòria a la seva dona abans que aquell home auster i esquerp no canviï de parer. L'Abercrombie lloga una mena de carretó xinès que el porta a l'hotel. Allà, estirat en un bany fresc, no pensa en res; fa mesos que roda per terres i nacions, com un còdol; i, a poc a poc, en Richard Abercrombie senzillament s'ha anant polint. Ha vist tants homes i tantes dones i tants nens diferents; els hàbits més sorprenents, els costums més desconcertants, els gustos més estrafolaris; però sobretot ha albirat, darrere la pintoresca diversitat de les cultures, una altra cosa més pregona, alguna cosa que segueix sent humana, però que no és simplement la hipòstasi de l´Homo britannicus, ni tan sols de l'Home Civilitzat, o de l'Home, sense més. Ha tocat, a les palpentes, el nucli minúscul i indestructible de la humanitat.

El sopar on l'Abercrombie es presenta aquella mateixa nit és particularment representatiu de la vida de les colònies: tots els titelles i els fracassats del món occidental s'han citat a la taula del cònsol Jones. Les colònies són les clavegueres de les metròpolis. Contra totes les previsions, en Richard Abercrombie passa una vetllada excel·lent; la púrria de les colònies no li és ni més ni menys simpàtica que els aborígens australians que l'honoraven recitant-li la llista interminable dels seus avantpassats i col·laterals; ni més ni menys que els pagesos mongols que li servien llet passada i una mena d'estofat desconcertant, però veritablement deliciós. Naturalment, la taula també congrega els afeccionats a la cacera que completen la fauna consular en totes les regions tropicals del món. A la taula d'en Jones n'hi ha dos: en James Alfred Crooks, un gegant ros i rosat; corre el rumor que, allà, a Wisconsin, va cobrir de dol una família important en una batussa de borratxos, per la qual cosa no es va poder quedar a les Amèriques; això és el que la veïna de taula explica a en Richard Abercrombie, amb una veu que traspua excitació continguda. El millor amic d'en Crooks és el gal·lès Benjamin Walker, l'home petit i rabassut que té al davant: la seva pell rosada com el pernil i les galtes de pa que li cauen donen fe de la constància de la seva gana. El segon és tan eloqüent com taciturn és el primer. La seva pintoresca associació els obre les portes de les millors taules del Sud-est asiàtic; sempre tenen alguna anècdota per explicar a l'hora de les postres que farà que les senyores xisclin i els senyors somriguin. Pel que fa a la resta, són caçadors temibles, que tothom consultà a l'hora d'organitzar una batuda contra un tigre o una caça d'opereta per a un alt funcionari de l'imperi Britànic en gira d'inspecció.

Es pot donar per fet que en Walker i en Crooks honoraran el contracte tàcit que els dóna dret a un àpat gratuït. Aquesta nit han vingut amb un feix d'anècdotes picants i plenes de color, gairebé inèdites, i en Benjamin Walker desgrana amb facúndia la història de l'elefant que va venjar la seva cria, la del seu amic Alfred resistint els assalts del cocodril gegant i la de l'ocell tan bonic que ell, en Benjamin Thomas Paul Walker, ni tan sols li va poder disparar; en James Alfred Crooks dóna suport al seu amic orador brandant seriosament el cap i fent tota mena de grunyits d'aprovació. Com que PAbercrombie confessa que la caça no l'atrau gaire i com que, a la vegada, admet educadament que no l'ha practicada gaire, en un tancar i obrir d'ulls es munta una partida. Un cop servits el cafè i els licors al saló, sota la mirada humida d'en Jones, que considera que aquest sopar ha estat un èxit tan notable que gairebé se sent entendrit, en Walker i en Crooks continuen el seu número, envoltant PAbercrombie amb promeses i recomanacions sota l'ull humit de les senyores: és probable que puguin matar una mena de pècari local, de pèl curt i rogenc, que a vegades carrega contra el seu assaltant; ocells del paradís, molt difícils de dissecar, perquè al subsòl tot es descompon molt ràpid, i una mena de cérvols i les seves cérvoles, si la sort els somriu. L'A-bercrombie pregunta si en aquesta selva s'hi poden trobar tigres. En Walker i en Crooks riuen molt fort, el cònsol Jones riu molt fort, les senyores demanen explicacions: a l'illa de Borneo no hi ha hagut mai tigres, afirma en Crooks, i no n'hi haurà, tret que vinguin nedant des de la Xina. Després d'aquesta facècia hilarant, la senyora del cònsol assenyala el final de les converses masculines tot adreçant-se cap a les taules de joc.

Al saló de fumadors, en Richard Abercrombie s'apassiona fins al punt d'explicar els avenços més picants de la teoria meteorològica a un cònsol esbalaït per tantes complicacions. Surten a una terrassa a prendre la fresca; més avall, just sobre la línia dels edificis de l'administració duanera, hi flota un núvol llargarut i isolat. En Richard Abercrombie se sorprèn preguntant-se quina classificació convindria aplicar-li; per la seva altitud, correspon a un tipus, per la seva forma, a un altre; cal proposar un grup de núvols nocturn, com suggeria el 1885 l'espanyol Figueroa al congrés de Roma? Certament ha fet bé de reconciliar-se amb els costums habituals dels homes; retrobarà, n'està segur, el gust per la investigació científica que li ha fallat cruelment a mesura que s'allunyava d'Anglaterra. En Richard Abercrombie s'acomiada de tothom i torna a peu, amb passos lents, cap al port i l'hotel. Darrere seu, el cònsol Jones rep la felicitació de la seva dona, que fins i tot ve a saludar-lo a la seva habitació, cosa que feia molt que no succeïa. Els Jones han tingut l'Abercrombie; en l'ambient enrarit en què es mouen, això pot suposar una palanca de promoció cap a un consolat menys deteriorat que aquest port industrial on, un any rere l'altre, es carreguen boles d'una fusta que ni tan sols es pot considerar preciosa, que aquest forat perdut i forasse-nyat en què el desvagament porta el cònsol Jones a passar-se les nits al bordell per no morir-se d'avorriment.

En Richard Abercrombie torna sol, de nit; la passejada encara li ha atiat més la flama nebulosa; alça els ulls cap al cel i constata, no sense melangia, que altres núvols que mai no havia vist s'acumulen sobre seu. Té un somni estrany: l'últim núvol del món, immens i negre, el segueix per un desert de sorra, silenciós com un retret. No hi para gaire atenció. Es pensa de debò que tot torna a ser com abans.

TERCERA PART EL PROTOCOL ABERCROMBIE

És curiós, no em va passar mai que, davant d'aquestes màgies líquides o aèries, em queixés de l'absència de l'home.

BAUDELAIRE

EL 17 D'ABRIL DE 1890, tal com van quedar en el sopar del cònsol Jones, una llanxa motora s'endú tres caçadors blancs i els seus criats indígenes cap a la selva del nord-oest de l'illa de Borneo. La llanxa sembla vetusta però és el millor vaixell de la regió, d'una estabilitat admirable; la seva aparent vellesa es deu als atacs incansables del clima tropical. En Benjamin Walker, al timó, la fa passar rabent al llarg d'una costa gairebé rectilí-nia, sobre un mar lleugerament escumós, però negre, i que sembla gairebé mort; molt ràpidament, gairebé en sortir del port, els habitacles dels homes blancs han començat a escassejar. Després han aparegut unes quantes cabanes indígenes, amb les seves garlandes de nens indistingibles, de vells clavats als bancs; i de seguida hi deixa d'haver cap signe de vida humana. Únicament, a vint minuts de la ciutat portuària, un pontó semienfonsat, un cos d'edifici que s'endevina entre la verdor. En James Crooks ha alentit la llanxa i ve a asseure's al davant, a prop de l'Abercrombie, que dibuixa distretament, i li explica les ruïnes. Són les concessions d'hevea que van quedar abandonades l'any passat; el propietari es va penjar; en menys de quinze dies, a la primera estació de les pluges, la selva va devorar la concessió; l'any que ve serà impossible trobar aquest emplaçament. En Crook assenyala amb el dit, per al seu convidat, el lloc on hi havia el taller de les màquines, els dormitoris dels treballadors, tota una organització humana, racional, moderna; en Richard Abercrombie no hi veu res: per a ell, tot plegat és un seguit de miríades de mangles, muts com estaques, d'un gris indefinit, lúgubre.

Encara una mica més lluny, en Walker assenyala un punt en la línia fosca i monòtona dels troncs i anuncia el riu Sapu Gaya. L'Abercrombie torna a esbatanar els ulls sense èxit, no veu res que trenqui la uniformitat del lloc; per un hàbit de cortesia dissimula la seva decepció de turista; però decididament troba que la selva és terriblement esquerpa, tot i reconèixer que s'assembla a les descripcions dels viatgers; senzillament s'adona que una cosa és llegir, de petit, que els boscos tropicals són impenetrables i una altra desgastar-se la vista sobre una cortina grisosa d'arbres desconeguts, enmig d'una olor fastigosa de iode calent i de llots putrefactes. Només en el darrer moment, quan la llanxa vira cap a la costa, en Richard Abercrombie distingeix una escotadura a la cortina d'arbres, són a tocar de l'estuari del riu Sapu Gaya i en Crooks hi fa entrar la barca sense dubtar. De seguida cal triar un lloc on fondejar, a manca de fons; el curs d'aigua és tan lent que sembla que estigui estancada, el fang remogut pel deixant esclata en bombolles lentes i feixugues.

La lleugera canoa de sis places on ara embarquen els tres blancs és fàcil de manejar: en tres quarts d'hora els dos portadors indígenes, que també fan l'ofici de remer, la faran arribar fins al final d'un braç de riu, esquivant de tant en tant algun gran tronc enfonsat. Remunten el riu en una atmosfera estranya; la canoa, nova de trinca, sembla fora de lloc en aquest paisatge gairebé prehistòric. Se sent el crit discordant dels paons, diferents menes de saltamartins i de llagostes que en Walker es complau a anomenar en llatí i en la llengua dels indígenes, el crit del gran calau, que no té cap ni peus, el zumzeig obsessiu de les mosques, l'estridència sorda dels mosquits, la remor hi» definida de les aigües negres. Per primera vegada a la vida, en Richard Abercrombie es troba davant del rebombori obscè dila naturalesa en la seva forma més grandiosa i vehement: una selva. El que l'atueix no és tant el rebombori com el fet que, en aquest terrabastall, hi hagi una total absència de sonoritat humana. La selva fa fressa segons les seves pròpies lleis, sense preocupar-se dels homes que es pensen que l'exploren. Als boscos on l'home caça regularment, a la vora de les ciutats de tot Europa i particularment d'Anglaterra, els animals fa molt de temps que han après a callar quan l'home s'acosta, a defugir-lo com el depredador suprem que és: una criatura que mata contra natura, sense que l'empenyi la necessitat de supervivència. El silenci apaivagador dels nostres camps només és el signe tangible del terror que l'home hi produeix.

Remuntar el braç del riu Sapu Gaya és cada vegada més difícil; el llot del fons s'acosta a la superfície i el pas de la canoa genera un deixant d'aigua enfangada, feixuga com un malson; també s'ha d'obrir un camí en la vegetació, que estreny els braços per sobre del riu. Acaben esmunyint-se cap a una mena de petita badia de sorra, en un gorg d'una transparència astoradora, apartada dels corrents de llims, contra un arbre formidable que un llamp ha fulminat no fa gaire. En James Crooks decideix que aquest és el lloc indicat per posar peu a terra. Els tres homes s'endinsen a la selva, darrere els indígenes que els obren pas. A mitja hora d'aquí, diu en James Crooks esbufegant com un bou, hi ha un conjunt de clarianes on podran caçar còmodament. Des que han marxat de la badia de sorra que en Richard Abercrombie experimenta una nova decepció. Veure el bosc verge de prop, pensava a la canoa, això és el que li feia falta; ara que hi camina, amb una lentitud desesperant, ensopegant amb branques podrides, les dents li grinyolen de despit. Per començar, no hi ha res a veure. Avancen sobre un terra desigual, en una penombra gairebé absoluta, llefiscosa, sense

(orina, en una flora difícilment identificable, enmig dels crits d'uns animals que s'obstinen a romandre invisibles. Si el sol brilla, només és trenta metres més amunt, per sobre d'aquest maquis aeri, de la malla de branques i lianes on tota la fauna de Borneo, tret d'alguns batracis repugnants, sembla que hagi decidit viure. I això comporta una segona decepció, més punyent encara que la del paisatge: el terra que trepitgen és un veritable desert. No s'hi veu ni a tres metres, en aquesta troca de branques que cal tallar a cada pas; ja van tres vegades que un dels seus sol·lícits guies ha estès ràpidament un dit cap a un dels escassos forats de llum per ensenyar-li alguna espècie notable que ell no ha vist en absolut. Amb l'habitual franquesa del seu poble, el caçador americà encara aguditza la seva decepció enumerant tot el que es perden pel fet de romandre al nivell del mar. El nivell superior de la selva indonèsia és tan esplèndid com apagat és el nivell inferior. Gamben amunt i avall pel de sota. Cent peus per sobre dels seus caps, al cim dels arbres, s'hi estén un mantell tan espès que un home hi podria caminar com si es tractés d'un mar. Allà dalt hi viuen tots els micos i les grans serps, entre orquídies i papallones, mangos i dúrios reblerts de sol. A més a més, seria possible pujar-hi, però obrir-se un camí de trenta metres en vertical comportaria una excursió d'uns quants dies, un equip d'indígenes experimentats, tot un equipament d'escalador per assegurar les preses al cim dels arbres: ho deixen per a una altra vegada.

Al cap de vint minuts d'aquesta penosa marxa, finalment arriben a alguna banda: la petita expedició ha extirpat bruscament l'última bardissa i s'ha endinsat en una gran clariana. Els ulls de l'Abercrombie necessiten uns instants per adaptar-s'hi. La llum del sol és aquí la mestressa absoluta, i la clariana forma una mena d'amfiteatre de verdor, allargat com una el·lipse, al fons del qual corre un rierol transparent. Herbes altes i verdes recobreixen el suau pendent que porta al rierol i li acaricien els avantbraços. En Richard Abercrombie s'apropa a una mata de flors, però el matoll s'espargeix per l'aire: són petites papallones de color blau. Ofegats per l'espessor del sotabosc, sembla que els crits dels animals s'hagin allunyat. Un ocell de cos rabassut i plomes de foc emprèn mandrosament el vol a la seva dreta, innocent, sense por; el doctor Walker, que s'ha girat, fa un gest encoratjant l'Abercrombie. L'Abercrombie no es mou. Amb una elegància i una celeritat temibles, en Crooks ha aixecat el canó de l'escopeta, que fins a aquell moment portava plegat sota el braç dret; tanca l'arma i, en un mateix gest, engalta i dispara, aparentment sense apuntar. L'ocell és davant seu, a quinze metres, està a punt d'arribar al fullatge. Com que no sabien quina mena de caça trobarien, van decidir carregar totes les escopetes amb bales. En Crooks fa diana, aparentment al centre del blanc: l'ocell vermell explota en ple vol, en un ram fugaç de plomes i de pelleringues ensangonades. La detonació ha esquinçat el rebombori de la selva que els rodeja i, durant un instant, regna un silenci irreal. L'Abercrombie encara no s'ha mogut, mira com dansen les últimes plomes i aleshores tota la bellesa del lloc li torna de cop; gairebé sembla que no hagi passat res, però una vergonya immensa el comença a envair. En Crooks parla fort i sense solta mentre torna a carregar el fusell. En Walker, que ha anat a explorar l'altra punta de la clariana, torna sobre els seus passos. En Richard Abercrombie està amarat de suor, té la sensació que fa hores que es baralla. En Crooks es fixa en la seva pal·lidesa: que vol refrescar-se al rierol, el professor, mentre la resta de l'expedició va a reconèixer una altra clariana, una mica més enllà, que els indígenes lloen com a refugi perfecte per a la caça major? El professor Abercrombie accepta la proposta. Al cap d'uns minuts, els indígenes han tallat una mena de falgueres amb venes de color malva amb les quals li confegeixen una llitera primitiva però confortable, proveïda d'una marquesina inclinada. El sol és gairebé vertical. Recomanen al professor Abercrombie que, en cas de necessitat, dispari un tret a l'aire. Un indígena li acosta uns quants talls de fruites refrescants. Després tothom se n'allunya, fent un soroll de brancatges que el bosc verge absorbeix de seguida. Després d'haver-se sustentat, en Richard Abercrombie s'estira un moment; mira el cel, on no hi ha cap núvol. De tant en tant s'incorpora sobre un colze i contempla el prat, les espurnes sobre el rierol, les danses imprevisibles de les mosquetes en la llum. Es un lloc tan bell que s'hi podria morir en pau. En Richard Abercrombie no pensa en res; gairebé és feliç.

EL TEMPS S'HA ESCOLAT MANDROSAMENT a la clariana. En Richard Abercrombie s'ha adormit de seguida, sense témer res, com un nen. Es impossible que un lloc tan bell amagui el més mínim perill. Dorm. Apoc a poc, una sensació estranya el transporta cap a un son lleuger, i després el desperta. Sense obrir els ulls, nota que el sol ha girat lleugerament: en sent la mossegada joiosa al braç dret, que llangueix a l'herba. Deixa els ulls clucs encara una estona, per gormanderia, degustant per endavant el plaer de tornar-los a obrir una altra vegada i trobar-se amb la trasbalsadora ficció d'un món del qual els homes s'haguessin absentat per un instant. Obre els ulls; els dos caçadors i els seus ajudants han tingut la gentilesa d'instal·lar-lo en un dels estrets confins de la clapa de verdor, a tres passos de la pica on s'eixampla l'aigua del rierol que travessa la clariana, sense moviment aparent. L'estranya sensació que l'ha despertat es fa més precisa, més fina: és un formigueig al coll, un altre a les cames, als braços, picors cada vegada més insistents, cada vegada més precises, fins al punt que s'acaba aixecant sense pressa per determinar-ne la causa, més curiós que no pas inquiet.

Es grata maquinalment la nuca mentre recorre la clariana amb la mirada, i la mà topa amb una superfície viscosa que, com el viatger experimentat que és, no té cap problema per

Identificar. És una sangonera. Els viatgers de les regions equatorials els coneixen bé, aquests paràsits. l´Abercrombie sap que en cap cas no ha d'arrencar el paràsit del seu àpat sanguinari: l'únic que aconseguiria és una nafra infecciosa. Treu la tabaquera de viatge, un cilindre aplanat de metall cromat, d'una butxaca de la jaqueta de tela i n'agafa un pessic de tabac. Mulla uns quants brins amb saliva al buit de la mà i immediatament els frega a cegues contra l'animal. La sangonera deixa anar la presa i ell l'esclafa tant com pot sobre la flonjor del terra. Però encara no se n'ha sortit del tot. Sota la tela fina del seu pantaló de lli blanc hi ha petites eminències negres que es recargolen lentament. Té les cames plenes de sangoneres. A l'herba, tendra com un pastel, altres criatures repten cap a ell, cap a aquella enorme font de sang calenta. Per estar segur que no se'n deixa cap, PAbercrombie es despulla completament. Utilitza tot el seu tabac. En acabat va a refugiar-se a sobre d'una roca gran i plana que s'enfonsa, obliquament, a la pica d'aigua clara, la disposició de la qual impedeix que les sangoneres hi arribin; sota els seus peus, el basalt negre és calent. L'Abercrombie es passa els dits amb molta precaució per l'esquena i, a còpia de múltiples contorsions, s'assegura que està verge de paràsits. Se sorprèn a si mateix somrient només de pensar en l'espectacle que podria oferir als seus companys d'expedició. A continuació inspecciona totes les peces de roba i les estén amb cura sobre la roca per assecar-les. Es queda una bona estona ajupit, tremolant amb les més ínfimes variacions del vent sobre la seva pell nua. En un moment determinat, torna a aixecar el cap i s'adona que no està sol vora l'aigua.

A l'altra banda del gorg hi ha un ésser viu que se'l mira. Es un gran simi. Unes quantes bafarades de vent lleuger fan arribar l'olor moscada de l'animal al rostre de PAbercrombie, com un alè salvatge. No té cap por: no pensa en l'escopeta. L'ésser que se'l mira des de l'altra banda del rierol és un mias pappan,

com en diuen els indígenes, un espècimen de la varietat més gran d'orangutans. S'està tan quiet com l'home que té al davant. En Richard Abercrombie procura no somriure, perquè li sembla recordar que per a moltes espècies això equival a ensenyar-los les dents i per tant, a amenaçar-los. Es tracta d'una femella adulta. L'Abercrombie distingeix, embolcallada pels pèls del tors, una cria de cara rebregada que li penja del coll i que dorm amb la boca oberta. La femella mira l'home amb posat seriós, amb aplicació; té les mans al llindar de la bassa, davant d'ella, només a dos metres d'ell. Té els ulls enfonsats a les òrbites, sobre dues callositats negres que formen una mena de pòmuls tallats sense traça; té la cara cosida per cicatrius. D'entrada l'Abercrombie li aguanta la mirada, però ha de parar de seguida, perquè no és ben bé una mirada, és alguna cosa que es dirigeix cap a tu però que et travessa: el simi se'l mira com acostumen a mirar els simis. I, en aquesta mirada de bèstia que mai no s'ha encreuat amb la d'un home, no hi ha absolutament res de salvatge.

Molt més endavant, quan en Richard Abercrombie ja no pugui jutjar els seus contemporanis, quan ja no pugui llegir el diari, ni treballar amb l'objectiu de treballar, ni conversar, quan ja no sigui el que en el seu país natal s'entén per un home de ciència i es pregunti com ha arribat a aquesta situació i busqui en el seu passat alguna cosa que expliqui la metamorfosi, anirà a parar irresistiblement a aquest moment a la clariana, però serà sense saber per què, sense entendre-ho, i sense que realment li sàpiga greu no entendre res.

De moment, en els pocs segons que dura el cara a cara, en Richard Abercrombie reflexiona a la velocitat de la llum. Recorda els aborígens que va fotografiar a la regió de Perth, al sud-est d'Austràlia, perquè un savi col·lega i honorable corresponent de la Royal Society s'havia ofert a ensenyar-li les curiositats de la regió, entre les quals hi havia un parell d'indígenes que havia recollit per caritat i per interès científic. Eren els últims supervivents d'una tribu d'agricultors sedentaris que la urbanització de Perth havia empès feia uns quants lustres cap al desert absolut i que una epidèmia de verola havia apagat com una espelma. En Richard Abercrombie s'havia assegut amb ells, sobre un tronc buit, al pati del darrere de l'honorable corresponent. Mentre la dona escardava un camp poc frondós, l'home havia cantat per al seu hoste. L'Abercrombie els havia retratat; al darrere de la fotografia li havia semblat que podia anotar l'evident semblança entre la parella i els primats encara menys evolucionats; i ara en Richard se'n recorda, d'aquesta parella, es recorda de la seva hospitalitat i enrogeix violentament.

El temps reprèn finalment el seu curs i a en Richard Abercrombie li sembla que de cop i volta la selva torna a fer soroll, en la llunyania. L'orangutan inicia un moviment indeterminat però l'interromp, perquè s'està morint. Sembla que tingui un tic a l'ull dret, després sembla que un vel negre el recobreixi. En realitat, l'ull acaba d'esclatar i, un segon més tard, el soroll de la detonació arriba a les orelles d'en Richard Abercrombie. L'animal cau de genolls, sense manifestar cap reacció, sense un crit. La segona bala penetra a la boca entreoberta de l'animal, li tira el cap endavant i, encara en silenci, l'animal cau a l'herba, sobre el costat esquerre; en acabat, el petit, esverat per la mort de la seva mare, comença a udolar, i centenars d'animals invisibles i indistints responen.

Quan l'Abercrombie es tomba lentament cap a l'origen dels trets s'adona que, per dur a terme la proesa, en James Crooks ha recolzat l'arma a la forcadura baixa d'un tronc, a més de cent metres del blanc; a continuació s'acosta, a ple sol, sense pressa, amb el fusell plegat al braç, amb el pas segur del caçador que ha fet diana; de tant en tant, la ullera de l'escopeta desprèn violents esclats de llum. Ara és al seu costat; és evident que espera compliments, no en rep. Però amb això no n'hi ha prou per desmuntar-lo. Sense entristir-se, allarga el fusell al seu convidat i se'n va a travessar el rierol en direcció a la massa uniforme de pell taronja que un petit mico intenta debades fer sortir de la immobilitat. D'entrada, el nadó ha sacsejat el pit de la mare, després li ha estirat els pèls. Aviat deixarà de cridar i d'agitar-se, postrat. En Richard Abercrombie no té forces per tornar-se a girar cap al cadàver, que es fa més i més feixuc sobre l'herba, cap al cos que perd lentament l'escalfor, que perd l'elasticitat inimitable de tot allò que viu. En James Crooks s'inclina sobre la femella morta i es frega les mans i els braços amb la seva pell, s'impregna amb cura de la seva olor. Després allarga els braços al petit, que s'ha refugiat darrere el cadàver. L'animal salta amb confiança als braços del caçador. El cruixit es distingeix clarament. En Crooks posa el cadàver juntament amb el de la mare. Torna tranquil·lament cap a l'Abercrombie. Li explica que, de tota manera, en aquell entorn el petit només tenia una esperança de vida de tres hores sense la mare. L'Abercrombie sap que té raó. En acabat, en un excés de lucidesa, en Crooks calla: no explica les anècdotes pintoresques en què els mias pappans abaten els caçadors o arranquen el braç d'un indígena, o bé vengen, vint anys més tard, la mort d'una de les seves cries. En Crooks calla, potser desconcertat, i probablement és per això que en Richard Abercrombie no el mata.

EN WALKER TORNA A LA CLARIANA, atret pel so del fusell. Fa tornar l'Abercrombie a les realitats prosaiques allargant-li els calçotets i els pantalons de lli blanc. L'Abercrombie es torna a vestir. Els indígenes xerrotegen com nens petits i, com que pressenten propines generoses, feliciten els blancs amb calidesa. Comença aleshores, per a en Crooks i en Walker, la millor part de la caça: el relat. En Crooks explica l'escena a en Walker, en Walker demana precisions, en Crooks fa els aclariments que pot, n'endevina uns altres i s'inventa la resta. En Walker felicita en Crooks. En acabat, en Crooks i en Walker es tomben cap a l'Abercrombie, que s'ha tornat a vestir de cap a peus. Ell també ha de participar en la dansa, precisar les circumstàncies exactes, explicar-ho tot: com s'ha endormiscat, les sangoneres, el cara a cara. Ho explica tot, mecànicament. Al seu vernís espès i llefiscós d'home civilitzat hi acaba d'aparèixer una clivella allargada. De moment decideix treure-li importància, no fa gestos bruscos per por d'enfonsar-se definitivament. Al cap de vint minuts gairebé considera, com els seus dos companys, que l'episodi té força gràcia. El savi nu, el mico pelut: en Crooks i en Walker estan extàtics.

En James Crooks proposa que es facin unes quantes fotografies per immortalitzar l'esdeveniment. Segur que el diari local les publica. Demana a l'Abercrombie que desembali el material. Mentre feineja entorn de l'animal, en Benjamin Walker traça mentalment les grans línies del seu article per a l´Indonesian Chronicle i fa els últims retocs a unes quantes fórmules afortunades. L'Abercrombie es penedeix ara d'haver portat el material de presa de vistes. El més senzill és acceptar: resistirse als imbècils és esgotador, no està en condicions d'afrontar una prova com aquesta. L'Abercrombie prepara dòcilment l´aparell, la placa, el trípode. Mentrestant, en Crooks, com a bon especialista en escenes de caça, s'afanya, amb el ganivet a la mà; llença ben lluny el més petit dels cadàvers, que no és gaire presentable; el cos desapareix en les herbes, però una nuvolada fosca d'insectes depredadors n'assenyala la posició, i l'Abercrombie s'esforça a no mirar en aquella direcció; d'aquí a dues hores d'aquest petit ésser només en quedaran els ossos, les dents i els cartílags; a la nit vindrà un carronyaire, un agutí potser, que n'estellarà els ossets i en xuclarà el moll. Pel que fa a la mare, en Walker certifica que és un bon exemplar. L'ha mesurada: un metre trenta del cap als talons; braços excepcionalment forts, fins i tot per a una espècie de les més potents en aquest aspecte; dos metres cinquanta d'envergadura i un pes d'aproximadament dues-centes lliures. Com que a Sandakan també hi exerceix la feina d'enterramorts i vol honorar el seu col·lega, el doctor Walker prepara una petita posada en escena: amb un tros de liana tanca les mandíbules de la bèstia; neteja les restes d'ull que han lliscat pel pòmul, omple l'òrbita buida amb uns quants branquillons masegats per tornar-li a donar forma; en acabat, trenca els ossos del braç amb la culata de l'escopeta per tal que els membres, que ja s'han enravenat, recuperin la flexibilitat natural; redreça la bèstia, al darrere hi planta una mena de perxell que ha anat a tallar al llindar del bosc i posa l'aparell de presa de vistes al davant; dues branques en forma de forca disposades amb habilitat i discreció li permeten de mantenir els braços alçats. Trenca les falanges dels peus de l'animal a cops de taló per poder-les tancar com si fossin punys. La fera sembla terrible, finalment, com és propi d'una fera, i està en una postura colpidora, particularment fotogènica. Evidentment, en Richard Abercrombie s'ha de posar dempeus darrere de l'orangutan; a en James Crooks li sembla divertit posar-se de genolls a la dreta de la bèstia i agafar-li el canell com si fos un nen a qui s'ausculta i es porta de passeig. En Walker s'encarrega de la primera foto; en acabat ve a posar, rellevat per en Crooks a la presa de vistes. Ja està fet, finalment. L'Abercrombie confia que els indígenes s'acostaran per reclamar la despulla de l'animal sagrat en nom de la seva cultura, amb la intenció de fer alguna mena de ritu per saludar la mort del gran simi. Però ningú no es mou: són bàsicament vegetarians, totalment aculturats, i aquesta carn musculosa, que té fama d'indigesta, serà impossible de vendre.

Sota les ordres del doctor i després d'haver encès un foc a prop del cadàver, els indígenes, armats amb uns ganivets llargs i corbats, esmolats com navalles, escorxen l'animal amb una rapidesa i una habilitat desconcertants, tot conservant les mans i els peus de la bèstia enganxats al cos. Curiosament, el cos pelat gairebé no sagna. En acabat, apaguen el foc i s'allunyen precipitadament de la despulla. I, aleshores, la batalla per les sobres: tota mena d'insectes, petits rosegadors, volen, salten, repten cap a la carronya rosada que s'ha desplomat a l'herba. En Walker enrotlla la pell sangonosa del mias pappan per tal que conservi prou flexibilitat perquè el dissequin a la ciutat, i la guarda en una salmorra que ell mateix ha fet i que du a la motxilla en totes les seves sortides, un antic hàbit de taxidermista amateur. Un cop esbandida, la raspalla i després la torna a enrotllar dins de la salmorra. Falten dues hores perquè es faci de nit, és hora de marxar de la clariana. Just en el moment de tornar-se a endinsar en l'obscuritat de la selva, en Richard Abercrombie es tomba una última vegada cap a l'oval de verdor; detecta, a la perifèria del seu camp de visió, dues tasques fosques que assenyalen l'emplaçament dels cadàvers.

Refan el camí cap a la canoa. La canoa els torna a la llanxa, que es gronxa, mandrosa i bruta, a les aigües groguenques del riu. Al mar, sota la llum d'un fanalet, l'Abercrombie fa veure que pren notes, a la proa, per tal que no li adrecin la paraula; se li acudeix fer una pregària pel gran simi; en acabat enrogeix per l'absurditat de la idea; en acabat prega, malgrat tot. Tan bon punt acaba, la llanxa vira cap a les aigües tranquil·les del port. En Crooks proposa que tots tres es precipitin a casa del cònsol, perquè és l'hora de l'aperitiu. L'Abercrombie els aconsegueix convèncer que s'esperin: anirà a l'hotel a revelar unes quantes fotos que sostindran l'interès del relat; tindran temps de refrescar-se abans del sopar a què van prometre a en Jones que assistirien. Queden citats al vestíbul de l'hotel a dos quarts de nou. En Walker i en Crooks s'afanyen: tenen el temps just per canviar-se.

A dos quarts de nou en Walker i en Crooks són al vestíbul de l'únic hotel del port amb els seus millors hàbits de caça. Pensen amb tendresa en el seu gran amic Abercrombie, en part perquè ja estan borratxos com només els homes de les colònies en poden estar, i en part perquè li deuen una de les històries de caça més sensacionals de les seves llargues carreres. A les nou l'Abercrombie encara no ha baixat i en Crooks puja, amb passos feixucs de gegant alcohòlic, a trucar a la porta del seu convidat, sense èxit. A la recepció de l'hotel s'acaben assabentant que el client de l'habitació 16 ha marxat cap al port unes quantes hores abans. En realitat, quan tot just havien tombat la cantonada, l'Abercrombie ha pujat a la seva habitació, ha tancat les maletes i ha trobat un petit junc xinès que accepta portar-lo de nit fins al port següent, a vint quilòmetres al sud de Sandakan. Quan en Benjamin Walker i en James Alfred Crooks s'cn dinsen a grans passos pel moll del port, un pescador malai els assenyala un punt vermell que s'allunya lentament cap al sud. l'n Walker plora sobretot les fotografies que han quedat a les maletes d'aquell hipòcrita sorneguer. En Crooks perd l'únic testimoni ocular directe d'un tir d'excepció. Però els dos compares s'afanyen a anar tot xirois cap al consolat britànic, un cop entenen que aquesta deserció inopinada deixa el camp lliure a la seva imaginació. El sopar que segueix no és un èxit: és un triomf. L'endemà al matí, que és diumenge, en Crooks va a ajudar el seu amic a dissecar la fera; dempeus, el monstre, amb el puny esquerre clos i picant-se el pit, amenaça un assaltant imaginari ensenyant-li els canins, la mà dreta, alçada, sembla preparada per esclafar l'adversari. Finalment, al cap d'un mes, el doctor Walker rep, sense una paraula d'acompanyament, el tiratge complet de les fotografies de la clariana: VIndonesian Chronicle accepta aleshores de publicar el relat del tàndem, amb un suplement de tres pàgines il·lustrades. Amb això, la vida mundana d'en Crooks i en Walker arriba al seu apogeu. L'Abercrombie, per la seva banda, és lluny.

EN EL DIARI QUE EN RICHARD ABERCROMBIE Va deixar, explica la

Virginie Latour a l'Akira Kumo, hi figuren tots els detalls factuals que li acaba de referir; només que l'Abercrombie no comenta mai res, no evoca mai els seus sentiments malgrat que conserva tots els bocins del viatge, fins i tot els més insignificants. Al lligall de papers també s'hi poden trobar tiquets de cabina, flors seques. I, evidentment, el tiratge de les fotografies de la clariana. La Virginie Latour les allarga a l'Akira. Ell les agafa amb avidesa. Són totes força semblants. Es tracta d'unes còpies fetes sobre una mena de cartró fort, dues vegades més amples que una mà; els productes de fixació s'han escampat una mica i els contorns de les coses tenen l'aire eteri de les aparences que han travessat el temps amb dificultat. Van col·locar el mico al llindar de la selva, perquè les imatges tinguessin el segell de l'autèntica jungla. Al fons s'hi amunteguen arrels immenses que amb prou feines es distingeixen del tronc i que formen una mena d'arcbotants; sembla que l'orangutan miri, amb el seu únic ull, un punt molt llunyà fora del quadre de la fotografia; té l'aire melangiós i sorprès dels innocents assassinats. Darrere seu hi posen dos homes. A l'Akira Kumo no li costa gens saber quin d'ells és en Richard Abercrombie: l'altre treu pit, exhibeix la carona triomfant d'un boy scout ple de salut, alimentat amb llet sencera, farinetes de cereals i xarop d'auró, el somriure alegre i tranquil d'un tros de bèstia. Al seu costat l'Abererombie sembla minúscul, gairebé oriental. Perd cabells i es pentina enrere com la gent que no se'n preocupa gaire. Aguanta el fusell per la punta del canó, com si fos un violí; mira al buit; un gran bigoti li barra la cara, sense fer altra cosa que accentuar la seva aparença de fragilitat. El mico sembla un pirata borni, capturat i reduït a l'esclavatge; en Richard Abercrombie, un dels seus mariners.

La nit cau sobre París; la Virginie Latour s'acomiada del seu amic. Ell continua pensant una estona en les fotos. Però de seguida l'entorn l'encercla sorollosament, com cada nit des de l'accident. El baixen a la seva habitació, les auxiliars sanitàries l'afaiten, el renten i l'omplen de talc com un nadó. El posen al llit acabat de fer, guarnit amb coixins i amb llençols immaculats.

A partir del 17 d'abril de 1890 en Richard Abercrombie no torna a fotografiar mai més cap núvol. El junc xinès que havia llogat l'ha deixat, després de setmanes i setmanes de cabotatge enutjós, a la punta sud de l'illa de Borneo; des d'allà s'embarca en un vaixell de càrrega comercial i al cap de sis dies és a Bali. Aparentment, ni els brins de tabac ni l'aire de mar no han fet millorar l'estat de la seva pell atacada per les sangoneres. Té el cos recobert de nafres que supuren i que fan que portar roba li resulti penós. I és així, gairebé nu, vestit amb un simple sarong, com un dia es presenta a un curandero xinès que li han recomanat. El tractament és llarg, ridículament minuciós. Però resultarà eficaç: el remeier li dóna cinc pots d'un ungüent blanquinós amb què li han de fer massatges, cinc nits consecutives, durant exactament una hora. En Richard Abercrombie s'ha instal·lat en un hotel mediocre, al port mateix, on no correrà el risc de trobar-se notables susceptibles de portar-lo a algun sopar mundà o de convidar-lo a practicar la pesca d'altura. Sembla que totes les races no europees s'hagin citat en aquest hotel de mala mort que el propietari, misteriosament, va batejar com a Hotel du Regent. L'Hotel du Regent és al cor d'un barri ple de recursos: hi ha proveïdors de dones, traficants d'opi, venedors de nens, saquejadors de temples; el lloc que ban recomanat a en Richard Abercrombie perquè es faci un massatge és clarament un bordell, però les picors que el cremen són terribles i deixa de banda la seva pudicitat. La mestressa de la casa el fa entrar en una habitació neta, moblada únicament amb un gerro d'aigua i amb una estora doble de fibres de coco; i, al cap d'un moment, una noia grassa i plàcida, de pell daurada i translúcida, entra i el cavalca amb suavitat, fent penetrar lentament l'ungüent cicatritzant a la pell d'aquell client estrany que li intenta parlar amb les vint paraules de javanès que coneix. El 1891 en Richard Abercrombie té trenta-nou anys. Encara és verge i fa més de trenta anys que no es lliura al plaer solitari. I, probablement, si la grassoneta s'hagués arriscat de bon començament a fer-li algun gest obscè, la castedat d'en Richard Abercrombie l'hauria fet enravenar i l'hauria acomiadada. Però la grassoneta ha vist clients encara més estranys al llarg de la seva prolongada carrera. Ha après a no sorprendre's de res i posseeix una intuïció incomparable en els assumptes de l'amor. L'Abercrombie trempa amb una flegma remarcable i sense que sembli que li atorga cap importància; tanca els ulls, estirat a l'estora; després de pujar de la punta del peu dret fins a l'engonal, la grassoneta li fa un massatge al sexe, abans de tornar a baixar per la cama esquerra; té les mans tan dolces i càlides que l'Abercrombie no s'adona, en un primer moment, que les ha reemplaçades per la boca.

L'endemà a la nit, a la mateixa hora, el client de l'ungüent torna; demana la mateixa noia. El fan esperar una mica; entén el missatge, i paga més. El ritual torna a començar, l'Abercrombic s'hi lliura, amb un desinterès fingit. Aquesta vegada és el sexe de la noia, i no la boca, el que embolcalla el seu. Ella mou lentament els músculs del ventre, ajupida sobre d'ell, i l'onada de plaer l'envaeix immediatament. Ella l'eixuga i acaba el massatge. L'Abercrombie deixa els tres últims pots d'ungüent a la mestressa, per no anar carregat, i se'n torna a dormir a l'Hotel du Regent.

Quan s'acaba l'últim pot, al seu cos ja no hi queda cap traça de la voracitat de les sangoneres. Però el vespre següent i tots els que seguiran durant mesos, en Richard Abercrombie ve a estirar-se a l'estora. No sap res de l'amor que es fa; aquella noia grassa l'hi ensenya. L'Abercrombie es presta a tot i en pren notes.

A còpia de viure al bordell, a còpia de passar-se dies sencers estirat a la seva habitació, dormint i somiant, ha perdut l'hàbit d'alçar els ulls cap al cel per observar-ne els núvols. A Bali, s'acosta el monsó. Torna una última vegada a veure la grassoneta. Com a mostra d'agraïment, la compra al seu propietari i li anuncia que és lliure. Ella torna al seu poble, lluny de Bali, a mentir a la família i a casar-se finalment. L'últim vespre en Richard Abercrombie hi va anar amb l'aparell fotogràfic per tenir un record d'aquella dona de qui no se li havia acudit preguntar el nom. Potser ella interpreta malament les seves intencions; potser ha estat ell que li ha reclamat aquesta posa. El cas és que ella es desfà el tapall i s'allarga a l'estora panxa enlaire, amb les cames obertes, i amb una mà obre els llavis del seu sexe; l'Abercrombie prepara l'aparell i fa una fotografia d'un gènere nou per a ell.

DURANT TOT EL FINAL DE L'ESTIU, la Virginie Latour fa l'inventari i comenta el protocol Abercrombie per a l'Akira Kumo. A partir de la seva estada a Borneo, el protocol s'allunya definitivament de totes les recomanacions dels serveis meteorològics internacionals; sembla com si en Richard Abercrombie hagués volgut recuperar el temps perdut en el terreny inexhaurible i monòton de l'amor carnal. El setembre és a Papuàsia; al començament de l'any 1892 corre per Nova Zelanda; torna a passar per Austràlia; a continuació puja cap a les illes Tonga, rodejant Austràlia per l'est; a Tonga no hi ha cap dona disponible; aleshores es dirigeix al Japó. I a tot arreu hi fotografia amb el mateix rigor ventres, sexes i natges. Per allà on passa, s'instal·la als ports més importants; als molls, als barris de mariners, no li cal gaire temps per descobrir els millors bordells; s'hi instal·la a dispesa. Un cop allí, en Richard Abercrombie apunta tot el que fa, el que li fan i quantes vegades; en aquest aspecte no ha canviat, continua sent meticulós i ponderat.

La Virginie medita què diantre farà, després de l'Akira Kumo. No és ella, és ell que ha plantejat la qüestió; tots dos saben que es tornarà a suïcidar i que aquesta vegada serà de debò, però ha promès que, abans de desaparèixer, li donarà suport en qualsevol cosa que vulgui fer. Però segueix sent més fàcil determinar què no vol fer que no pas el que desitja. O sigui que l'únic que sap és que no podrà tornar a treballar a la biblioteca.

Es en Richard Abercrombie Jr. el primer que imagina una solució provisional però lucrativa. Fa aparèixer, al butlletí de setembre de l'Organització Meteorològica Internacional, una llarga entrevista en què, sense revelar-ne el contingut, revela l'existència de fotografies i dibuixos peculiars. En poques setmanes l'hereu oficial del protocol rep una desena de propostes d'editors de tot el món. Acaba per triar, d'acord amb la Virginie, una jove editorial que publica bells llibres científics, instal·lada a Massachusetts i que fa cinc anys que està finançada per un important laboratori farmacèutic. A finals del mes d'octubre de 2005, en Richard i la Virginie signen un doble contracte. D'una banda, la Virginie Latour treballarà en l'elaboració d'una edició de luxe, del protocol Abercrombie, i, en coedició amb un editor generalista anglès, publicarà una biografia autoritzada d'en Richard Abercrombie, basant-se àmpliament en l'obra inèdita.

A continuació, l'Akira Kumo reuneix forces i fa un gran esforç: despenja el telèfon, truca al director de la biblioteca on treballava la Virginie. Al cap de mitja hora el director truca, tremolant d'impaciència, a la porta de la mansió del carrer Lamarck, on no l'havien rebut mai. El modista el fa passar al despatx més bonic, al primer pis, i va al gra. Els arxius personals de l'Akira Kumo, tan cars d'emmagatzemar, podrien ser objecte d'una donació a una institució que els administraria. Seria un fons d'una considerable riquesa, ja que inclouria tots els quaderns d'esbossos del modista, així com embastes de vestits, la correspondència amb els seus clients i clientes més cèlebres, regals de col·legues i d'artistes. Diverses universitats, de Texas, del Japó, fa temps que s'ofereixen al modista, però ell les ha rebutjades sempre, amb el desig que l'arxiu beneficiï el país que tan calorosament l'ha acollit. Que potser li interessaria, al director de la biblioteca, dirigir una fundació d'alta costura, que comprendria la gestió del Fons Kumo i l'administració de diversos ajuts a la creació per a joves? Al director de la biblioteca li interessaria. Tot perfecte, així doncs. Pot baixat a arranjar els detalls amb l'entorn. El director està meravellat, agraït i encantat, però espera la continuació, perquè sempre hi ha una continuació. El modista el reté un moment al llindar del despatx. Aprofita l'avinentesa per donar les gràcies al director, perquè la Virginie Latour ha estat una ajudant molt notable. El director declara que això no el sorprèn gens. La Virginie Latour ha demostrat tenir, d'una manera molt sorprenent per a l'Akira Kumo, una erudició i una pertinència extraordinàries en el terreny de la literatura meteorològica. Fins al punt que es pren la llibertat de preguntar si se'n treu tot el partit possible, d'aquesta gran competència, al pis menys quatre del servei d'inventaris de la biblioteca. L'Akira Kumo es pregunta igualment si no hi ha cap manera de posar remei a aquesta situació. Vol que l'informin personalment de l'evolució dels dos assumptes: del cas de la senyoreta Latour i del destí dels seus papers personals. El director ho entén a la perfecció. El director l'hi promet. I en acabat es precipita a la planta baixa per parlar de la seva futura fundació.

Quan no és al carrer Lamarck, la Virginie Latour viu a Londres, a casa del fill Abercrombie. Prepara la biografia d'en Richard Abercrombie. Amb una quantitat de diners suficient, sense ser excessiva, i activitats eròtiques habituals i completament satisfactòries, disposa d'una major part de la seva energia espiritual. Així doncs, la Virginie Latour es pot consagrar a la més alta de les activitats humanes: treballar. Experimenta l'alegria de l'obstacle superat; experimenta el plaer de comprendre; experimenta unes fatigues delicioses. Al matí estableix una descripció raonada del protocol Abercrombie; a la tarda embasta pacientment l'estructura de la biografia del mestre dels núvols. Es el títol provisional, ridícul i llaminer, que va suggerir l'editor. El mestre dels núvols. Les coses que s'han de sentir.

Fa temps que la celebritat, ara escabrosa, del protocol Abercrombie ha transcendit els cercles restringits dels experts en núvols. S'anuncia una possible venda de l'original per a l'any següent; coincidiria amb la publicació de l'edició facsímil numerada del protocol i d'una biografia d'en Richard Abercrombie feta per una jove especialista. Després vindran les gires de conferències, primer per tot el Regne Unit, després pels Estats Units, potser a l'hemisferi sud. Segur que també hi haurà alguna universitat assetjada pel temor de no estar a la moda que li oferirà algunes intervencions remunerades; finalment, si tot va bé, segur que en alguna banda d'Europa hi haurà un lloc de bibliotecària que s'adapti a les seves noves competències. El director de la biblioteca ja hi està treballant. De moment, la Virginie Latour s'esforça per entendre les teories científiques d'en Richard Abercrombie, i no és gens fàcil. Realment sembla que l'Abercrombie es va distanciar notablement dels sabers del seu temps i, de manera més general, de les regles comunes del raonament.

A partir del maig de 1891, en Richard Abercrombie ja no en té prou amb les seves fotografies de sexes femenins. Es evident que, al començament, va patir una mena d'afebliment de l'activitat intel·lectual, que el protocol reflecteix de la manera més senzilla: fins a l'abril de 1891, les fotografies, curosament enganxades al centre de la pàgina, tenen com a llegenda una línia manuscrita amb tinta violeta: un cognom, o un nom, un lloc (habitualment una regió, a vegades una ètnia), una data. Aquesta primera part del protocol és la més violenta: la dona posa dreta, o estirada, i mira l'objectiu amb les cames obertes excepte si aquesta postura no és necessària perquè els detalls del sexe siguin visibles. Al cap de poc, ja només enquadra els malucs de les models. L'efecte és estrany: els sexes perden la humanitat; i al seu lloc hi sorgeixen relleus de carn sorprenents, lunars, volcànics. Fins aleshores, la Virginie LatOUl n<. ha vist gaire més que el seu propi sexe, i encara en unes condicions precàries, en un mirall massa petit i a força de contorsions ridícules, quan tenia dotze anys. Descobreix ara, exposats sota la llum impassible de l'aparell fotogràfic, una cinquantena de sexes femenins, d'una diversitat sorprenent. Si es mira bé, no n'hi ha cap que es presenti sota una forma idèntica a la de cap dels seus congèneres; cada circumvolució de carn sembla absolutament única. Es probablement això el que va impressionar un Abercrombie que havia passat de cop d'una virginitat rigorosament casta a les seves festes opulentes i carnals, dolçament inesgotables. I allà on, probablement d'una manera assenyada, la llengua comuna parlava, per reduir-lo a una simplicitat gairebé domèstica, del sexe o d'un sexe, en Richard Abercrombie només hi havia vist sexes, i no se'n va saber avenir mai.

Així doncs, a partir del maig de 1891 el protocol registra una mutació: els espais que envolten les fotografies es comencen a recobrir de notes, de dibuixos, d'esquemes que d'entrada són vacil·lants, esbossats, amb provatures aparentment atzaroses i que després es van fent més segurs, amb una lletra cada vegada més furiosa, cada vegada més irregular; al cap de poc l'Abercrombie comença a fixar les fotografies només a la pàgina dreta de l'àlbum i deixa l'esquerra reservada als comentaris. Hi ha molts d'aquells dibuixos maquinals que tothom s'inventa en els moments en què reflexiona o s'avorreix, i els de l'Abercrombie són sempre del mateix tipus: una única línia que dibuixa volutes molt fines, com les d'un cervell minúscul, delicat i boig que es replega infinitament sobre si mateix d'una manera sinuosa; cada voluta s'encorba per dibuixar altres volutes idèntiques d'un volum més reduït, cadascuna de les quals, al seu torn, involucionarà cap a formes encara més tènues, fins

que el traç de ploma arribi al límit del que és discernible. Quant al text, sembla que obeeixi, contràriament, a una llei d'expansió. Al principi són embrionaris, les mencions escrites consten únicament d'unes quantes paraules escasses, enigma tiques, que la Virginie anota pacientment en un quadern alfabètic, tot indicant-ne la freqüència. Hi abunden termes com ara similitud, origen i paral·lelisme. Aparentment, diu un diumenge la Virginie a en Richard quan cansada d'abocar-se sobre aquells vells papers baixa a picar a la cuina, el xoc de la sexualitat va ser massa fort per al teu avi. Va intentar dominar-se, explicar aquell cataclisme. Però en Richard no diu res, com fa sempre que no està d'acord amb alguna cosa. No li agrada la psicologia. Pensa que no s'ha d'interpretar la gent, mai, que no es pot donar la volta a un home com es fa amb un monument, que s'ha de deixar en pau la gent, fins i tot si són morts. A més a més, s'hi comença a avorrir una mica, amb la Virginie; però d'això tampoc no en diu res.

Del desordre febrós del protocol, la Virginie n'extreu pacientment les línies de força. El que en Richard Abercrombie intenta demostrar és que tot, a l'univers, és més o menys el mateix: el món és la resultant de la combinació de formes sempre idèntiques. Es el que ell anomena, en una llarga nota del maig de 1891, subratllant tres vegades l'expressió amb tinta vermella, el principi dHsomorfia. Diverses pàgines consagrades, el mes de juny, al principi d'isomorfia il·luminen clarament la constel·lació mental que es forma als llimbs del cervell d'en Richard Abercrombie. Són notes completament redactades, sense ratllar ni una paraula, amb una lletra gairebé serena, amb la tranquil·litat que els sants comparteixen amb els bojos. L'Abercrombie es troba aleshores a la península de Hokkaido, al Japó.

A LA COSTA SUD DE HOKKAIDO, en Richard Abercrombie es va instal·lar inicialment en una mena de barraca d'una sola planta contigua a una casa de te, o sigui un bordell, prop del port de Kushiro. A l'estiu, els notables de la ciutat hi van a gandulejar. Al final de l'estiu de 1891 en Richard Abercrombie rep finalment els diners que va demanar al corresponsal del seu banc a Tòquio. Compra sis dones a la casa de te del costat. Es prepara per hivernar en una residència isolada a la punta septentrional del Japó que ha llogat a un comerciant de Kushiro. Es l'antic palau d'hivern d'un senyor local i s'alça a la ribera sud de l'estret de La Pérouse, que en aquest punt no arriba als quaranta quilòmetres d'amplada i que separa Hokkaido de l'illa russa de Sakhalin. En Richard Abercrombie hi arriba abans dels primers freds amb la seva caravana de provisions i de dones. El palau és un cos d'edifici tradicional, baix i pla, format per dos pisos i construït amb pedres negres i seques; un cobert allargat recobreix una mena d'establiment de banys complet i acollidor: una cambra de vapor, tres piscines, una sala de repòs. Un graner al qual s'arriba per un camí cobert i vorejat d'una tanca d'arbustos grisos conté una enorme quantitat de llenya. Passa l'hivern en aquest lloc, amb les seves dones. S'ha afeccionat als seus sexes i a les seves olors de petxines de mar, que al començament li regiraven l'estómac; i es passa dies sencers amb el cap entre les seves cames, fins que la llengua i els llavis li fan massa mal.

Consagra els llargs vespres d'hivern al protocol. El dia 25 de novembre de 1891 el savi va executar el dibuix en perspectiva d'un cervell humà amb llapis negre; després, pacientment, va repetir el dibuix a sota, canviant-ne alguns detalls; i encara més avall, una versió lleugerament modificada. La Virginie s'acaba adonant que, de dibuix en dibuix, les formes es transformen lentament: el desè i últim croquis representa sense cap mena de dubte un núvol del tipus altocúmulus. Tres pàgines més endavant hi ha una segona sèrie de croquis, no datats: aquesta vegada l'Abercrombie ha relacionat, seguint el mateix procés de translació, la forma de l'altocúmulus i els plecs elegants i treballats d'un sexe de dona. A partir d'aquí, el protocol segueix oferint, molt de tant en tant, exercicis de la mateixa mena: l'Abercrombie fa casar pacientment els núvols i les coses, les parts del cos i els objectes de la natura. A vegades una petxina es transforma ràpidament en una orella humana, a vegades la ressurgència tumultuosa d'un riu mena pas a pas cap a l'escorça turmentada d'una olivera.

Quan no dibuixa, en Richard Abercrombie es queda al llit amb les seves dones, però per a ell això és, cada cop més, la mateixa activitat científica. Llepa el sexe de les dones fins que li ve a la boca un regust de sang i d'aigua salada; sovint troba que els culs tenen gust de sorra o de terra. I, obstinadament, pren nota de tots aquests resultats. S'està tanta estona acariciant els malucs d'una de les dones que ja no sap si ell és la mà o bé la corba. Ha instal·lat les sis senyoretes en sis habitacions confortables; i ell viatja, atent i immòbil, de l'una a l'altra. La neu esborra de seguida la silueta sinistra de Sakhalin, i la resta del món. Quan la fatiga l'estreny amb tanta violència que no pot ni dormir, passeja a la vora del mar, sota el fullatge dels pins que inclinen els capriciosos vents de l'estret. O bé, quan el temps se suavitza, recull a la platja les petxines de formes remarcables. I totes les formes són remarcables: les irregularitats del nacre, la torsió sensual d'una onada el porten de seguida, mentalment, a la corba d'un pit, a la carn irisada del baix ventre. En Richard Abercrombie se'n torna cap a les seves habitacions per un caminet de pedres planes, humides pel ruixim.

Un dia, una de les dones treu del seu bagul de viatge, per distreure'l, un rotlle d'estampes, escenes eròtiques i paisatges; i, tot i que es tracta de còpies mediocres, precises però sense finor, de mestres del Japó i de la Xina, en Richard Abercrombie els reconeix instantàniament com a germans. Li sembla evident que aquests artistes pinten el cos de la mateixa manera que a Europa es pinten els paisatges, i que pinten els paisatges com si fossin cossos. No hi ha res de discordant, res que decaigui, no hi falta res. El secret és allí, evident, tranquil: només es tracta d'acoblar-se amb les formes del món.

I així s'acaba l'hivern. De tant en tant, en Richard Abercrombie veu passar prop de la seva platja les siluetes llargues i grises dels vaixells de guerra. A vegades porten els colors del seu país, tan llunyà. L'Abercrombie els contempla amb ulls crítics, cadascun és una infracció de les regles de l'harmonia universal: tots aquells artefactes de guerra tenen unes línies tan dures, els creuers, els destructors; la carcassa metàl·lica pintada de gris, els ponts eriçats de torretes són un insult a les aigües blaves de l'estret, als matisos del cel, a la dolçor pàl·lida del disc solar. Algunes naus passen tan a prop que els mariners li fan senyals.

La Virginie ha trobat una fotografia del savi que data de la seva estada al Japó. D'entrada no l'ha reconegut. En observar-lo només se li acut una estranya expressió: té un rostre rentat. Un cert nombre d'arrugues, del front i de les galtes, totes les marques tangibles d'una primmirada erudició han desaparegut. Els ulls, en contrast amb la morenor, semblen més clars.

I a primavera ha arribat i en Richard Abercrombie passa cada vegada més temps a la platja. Medita mentre els vaixells de guerra i els de comerç, cada vegada més nombrosos, passen lentament. Contempla aquests objectes profundament antiharmònics amb una repugnància creixent. I els Estats Units d'Amèrica, els nous amos del món, els propietaris dels vaixells cada cop més nombrosos que travessen l'estret de La Pérouse, li semblen el país més profundament antiharmònic de la Terra. I s'adona clarament que és això el que triomfarà, aquesta civilització rígida, formidablement eficaç i espiritualment dement, militar i comercial, que s'ha passat dos mil anys sostraient-se a la contemplació de les analogies sensibles de l'Univers per localitzar, més enllà de les aparences, lleis útils per sostreure's a la servitud de la natura i servir el Progrés. A la seva platja del nord de Hokkaido, l'Abercrombie continua sent en el fons un aristòcrata; que el destí dels pobles hagi millorat d'una manera constant precisament gràcies a aquesta ruptura que defineix la civilització occidental li és perfectament indiferent. Aquesta és la seva grandesa desueta, i el seu límit.

I, a vegades, la Virginie Latour s'avorreix amb en Richard Abercrombie. Com tots els bojos de la seva espècie, és un home enutjós, repetitiu. El teòric que du a dins no està mai gaire lluny de resultar grotesc. Però també té alguna cosa tossuda, que s'obstina, que és infinitament emotiva, infinitament patètica. O sigui que la Virginie continua resseguint la vida d'aquest home. No és tan difícil, un cop s'ha entès el seu estil. I, d'altra banda, de la mateixa manera que el teòric avorreix la Virginie, l'experimentador l'encisa. En Richard Abercrombie deixa assecar els cadàvers d'unes quantes bestioles per determinar la quantitat d'aigua que conté un cos; fa que les seves dones beguin i mesura la quantitat d'aigua que expulsen. S'inventa jocs eròtics per fer avançar la ciència; perfuma l'aigua que beuen les seves dones, s'hi estira a sota i se'n beu l'orina,

per tal de verificar si l'anís, el cardamom o la vainilla hi arriben. A vegades les llepa tanta estona que perd la consciència d'estar-se movent. Es feliç. Ha posat les bases de la seva nova ciència. El maig de 1892, un compatriota geòleg està de pas per aquesta regió aïllada. L'Abercrombie el rep amb cortesia. L'home li lliura un paquet lligat amb fil encerat: el corren dels últims sis mesos l'acaba d'atrapar. L'Abercrombie obre les car tes dels seus homes de negocis. Segueix tenint una còmoda fortuna personal, tot i que no és inextingible.

Un cop el geòleg ha marxat, l'Abercrombie dispersa la seva casa de te personal. Ha de viatjar cap a altres latituds per poder afinar les anàlisis. Al cap de dos mesos és a les Filipines. Descobreix amb interès una mena de catamarà originari de les Fidji: dos cossos esmolats, un conjunt de veles imponent però manejable; s'entrena pacientment al golf de Davao i es converteix en un expert en el maneig d'aquesta embarcació. Seguint les seves instruccions el fabricant local construeix un model adaptat a la navegació en alta mar; a la proa de cadascun dels dos cossos hi ha un bagul que ell estanquitza curosament; a les bordes, reserves d'aigua dolça. Anirà cap a terres més temperades pels seus propis mitjans. I és que ara li sembla impossible recórrer als serveis d'un vaixell de línia, baixar a sopar a la cantina, a hores fixes, entre un militar hepàtic i la vídua d'un adroguer, com abans.

Està a punt de fer quaranta-cinc anys. Som a l'agost de 1892. Viu mig despullat, sota el sol i en ple mar. En aquell mateix moment, al Londres on ell havia viscut temps enrere, al Londres on era un súbdit de Sa Majestat britànica, personatges seriosos i encorbatats se saluden seriosament als clubs, a les acadèmies erudites i a les cambres del Parlament, i promulguen lleis, i fan hipòtesis, i mosseguen el cigar o es fumen la pipa mentre comenten partides de criquet i curses de pura sang àrabs; i, malgrat tot, són homes igual que ell.

En acabat, en Richard Abercrombie es passa mesos a la deriva pels arxipèlags del Pacífic, sense una destinació determinada, sense una pressa excessiva, amb la majestat d'un rei sense reialme. El catamarà respon a totes les expectatives que hi havia posat el seu dissenyador: aguanta els vents més forts —és cert que a la regió no n'hi ha de gaire violents durant aquesta estació— i avança valentament, tan bé, amb tot el velam. Per sobre de tot, és el vaixell analògic per excel·lència; a les aigües transparents que el transporten com si fos una delicada joia blanca, a les aigües quasi invisibles, en Richard Abercrombie admira els dos cossos del vaixell, tan esmolats i potents com els taurons que de tant en tant sobrevola; li agrada la vela, que s'infla d'aire calent com un ventre gràvid; li agrada el seu vaixell elemental i pur, que llisca sobre les ones sense embrutaries. En aquest escampall de terra que anomenem Micronèsia, l'Abercrombie navega a vista, sense afanyar-se, d'un anell mineral a l'altre, de Guam a Bikini, de Jaluit a Tarawa, de Puka-puka a Manihiki. No cal ni dir que les formacions de corall absorbeixen tota la seva atenció; se submergeix hores i hores per observar aquest organisme mineral que es nodreix d'aigua i de sol.

Es va posar a navegar pel Pacífic a vista, a l'atzar. Es va adonar que tots els illots de mida una mica considerable quedaven assenyalats per un petit núvol que els coronava tot el dia. Es un nova victòria per a l'Abercrombie: en realitat, totes les terres duen al cel el seu objecte mirall, el seu fantasma de vapor blanc. Així navega en Richard Abercrombie, de núvol en núvol: a vegades aborda un illot on només viuen crancs, sense gens d'aigua dolça; se'n torna a anar de seguida i, per no morir de set, destil·la al sol l'aigua de mar amb un condensador que ell mateix s'ha fabricat. A vegades va a parar a illes on s'hostatgen dues o tres famílies, de pas o per sempre, moltes de les quals mai no han vist cap home blanc. Aleshores l'Abercrombie els ofereix provisions i una mica de corda, que els amfitrions reben amb el respecte que es mereixen les coses útils Els amfitrions cuinen, ell comparteix l'àpat. A vegades una dona ve a buscar-lo de nit. No s'hi nega mai; al matí li demana una fotografia.

Només una vegada l'Abercrombie topa, sense entendre amb quin, amb un tabú terrible: que potser és un dia nefast, que la noia que s'ha endut a la platja és filla d'un d'aquells éssers que la pròpia tribu maleeix? Sigui com sigui, el fet és que una multitud vociferant els interromp; la noia corre sota la lluna a una velocitat astoradora, però la pedra d'una fona la toca al tendó i s'ensorra com un cavall ferit, i s'arrossega. La multitud l'envolta en un moment i, a cops de pedra, l'esmicola. En un primer moment l'Abercrombie es pensa que morirà; però s'adona que, com que ell mateix s'ha convertit en tabú, té assegurada una impunitat total. La multitud desapareix en la nit sense ni un soroll. L'Abercrombie s'obliga a acostar-se a la noia, s'obliga a mirar les farinetes de sang i de pedres, sota la llum blava del cel nocturn. De matinada, uns homes proveïts de grans bastons se li acosten d'esquena, per no tornar-lo a veure, i el foragiten de l'illa mentre les dones canten. Quan baixa cap al catamarà, els crancs vermells i blancs se separen sota els seus passos com un mar dòcil. Mentre els pobles dits salvatges es van morint, mentre Occident tanca les seves poderoses mans sobre la Terra, en Richard Abercrombie hi acabarà de fer la volta, lentament, amb voluptuositat, amb pietat, amb el sentiment de ser el primer i l'últim de la seva espècie. Es considera un déu i se sap mortal. A hores d'ara a tot arreu se sent a casa, en la més alta de les solituds. Se'n torna cap al que va ser el seu país natal: s'encamina lentament cap a Anglaterra.

QUAN NO TÉ LA VIRGINIE LATOUR al costat, quan la Virginie Latour no és amb ell per parlar-li dels atols del Pacífic i d'en Richard Abercrombie, l'Akira Kumo s'avorreix de valent. El 5 d'octubre de 2005, per exemple, la Virginie no hi és i l'Akira Kumo s'avorreix; s'asseu a la seva butaca i es mira la de la Virginie, aguantant-se les ganes d'adreçar-li la paraula. La Virginie s'absenta cada vegada més sovint, ja sigui perquè avança la redacció de la biografia d'en Richard Abercrombie o perquè té una cita a Anglaterra, per perspectives laborals, per una conferència. L'Akira aspira l'aire amb precaució, amb l'esperança que encara hi hagi algunes molècules del seu perfum, però la dona de fer feines ha fet la seva tasca i a l'aire purificat hi flota un tuf d'aspiradora càlid i difús. Just després, l'Akira Kumo resisteix la temptació de trucar a Londres. I aleshores, com que no té res a fer, pensa altre cop en Hiroshima. El dia abans havia rebut un correu d'Hiroshima, que no va obrir. Però Hiroshima s'ha alçat a la seva memòria, al començament com si estigués envoltada per una boira; i després la boira s'ha esvaït. L'Akira Kumo recorda Hiroshima, torna a veure l'Observatori, les avingudes rectes i boniques; però és com si aquest brusc ressorgiment del record li hagués estroncat la memòria. Per més que intenti pensar en una altra cosa, no li ve res al cap. Aleshores l'Akira Kumo s'apuntala i gira el cap, una vegada més, com ha fet tota la vida, cap al cel, cap al cel de Paria i els seus núvols tan simples i tan estranys. Haurà calgut molt de temps, pensa mentre contempla com els petits flocs de cotó blanc avancen cap a l'est, haurà calgut molt de temps perquè s'admeti la idea que els núvols, com tot allò que ocupa temps i espai, tenen un cert pes. Per a en Luke Howard, per exemple, encara era impensable que tots aquells volums diàfans, les ondulacions de mussolina, els vels d'arrossegament fossin masses. En aquella època, en Howard s'imaginava que l'aigua s'aguantava al cel perquè les gotes, que ell anomenava vesícules, embolcallaven una certa quantitat d'aire, com si fossin una mena de petits sacs. Pel finestral que dóna al nord, en Kumo veu un enorme cumulonimbus que se li apropa: la seva base llisca a uns sis-cents metres de terra; per més que sàpiga que el núvol deu tenir uns nou-cents metres d'alçada —no en veu el cim— i que, per tant, deu pesar unes cent mil tones, en Kumo, que fa temps que s'ha habituat a la idea que els núvols pesen, no s'ho creu. El pensament se li'n torna a anar cap al Japó i la seva ciutat natal, i recorda que ha rebut una carta de l'ajuntament, no fa gaire, ni tan sols l'ha oberta, on deu ser? Cent mil tones és una massa pràcticament inconcebible. L'Akira Kumo va sentir un dia, i sempre més se n'ha recordat, que el pes mitjà del ma-natí d'Amèrica és d'una tona. Ara acaba de trobar una aplicació a aquesta informació. Intenta imaginar-se el cumulonimbus, que ara ja ocupa la totalitat de l'horitzó, com una tropa de cent mil manatís pasturant al cel, però el seu pensament cau un cop més, inert, com si la massa escumosa que ha envaït el cel l'empenyés cap a la carta que ha rebut de la ciutat d'Hiroshima. I aquesta vegada li torna tot: ha desat la carta al segon calaix de la còmoda. Es rendeix, truca, li porten la carta que demana, exigeix que no el molestin fins que vingui la infermera a fer-li la cura del vespre. Es un plec gruixut, un document de l'administració d'Asfers Estrangers de Tòquio, més concretanu-nl del mateu funcionari que l'havia informat l'altra vegada. Ha trobat un altre document relatiu a la seva família. Es un paper groguenc, que sembla el full d'un àlbum de família, constel·lat de tampons; prové, segons la carta que l'acompanya, de les runes de l'ambaixada japonesa a Berlín, en el bombardeig de la qual van morir els seus pares. El full està dividit en dues meitats; a dalt hi ha una fotografia de l'Akira; té set anys, somriu amb consciència però elegantment, com ho saben fer els nens de set anys; però amb prou feines hi fa una ullada; la seva mirada queda immediatament adherida a la part inferior del document, a dos ulls grans i absolutament seriosos clavats en un rostre rodó com la lluna. Aleshores, absurdament, l'Akira observa aquests ulls, hi cau sense fi, tot li torna de cop i volta, el nom de la nena dels ulls immensos, i amb el nom tota una infància amb ella, els jocs, l'amor i el goig d'estar sols al món, els pares passejant arreu d'Europa, tot un món que es desplega d'un sol cop, terriblement. Plora tant que ja no veu res, però ja no li queda res per veure. Plora fins que no li queden llàgrimes. Ve la infermera, els ulls vermells l'inquieten una mica; ell la tranquil·litza: és que hi ha molta pol·lució a l'aire, amb aquest temps, no ha plogut, París sembla un hivernacle de tanta calor que hi fa, una calor amb un lleuger regust de sulfur, fastigosa com els efluvis d'un estable.

Després agafa un retolador negre i s'afanya a escriure, per por de tornar a oblidar, la segona part de la carta que havia promès a la seva amiga Virginie. S'hi està tot diumenge. En acabat, la dóna a la infermera perquè l'enviï. La infermera surt de l'habitació; el vell passa el forrellat darrere d'ella; la butaca de rodes on està lligat passa molt just per la porta que deixa pas al gabinet contigu a la biblioteca. Es deslliga sense dificultat; després ve la part feixuga de l'operació: ha d'arrossegar-se pel balcó i s'ha d'hissar per la barana només a força de braços. El segon suïcidi és més difícil que el primer; l'Akira Kumo està furiós d'haver de dinyar-la per evitar convertir-se en una larva recargolada. No se suïcida contra res, ni per demostrar alguna cosa, senzillament ha acabat, ha exhaurit les possibilitats; les que li queden, les d'un vell en descomposició, li interessen més aviat poc. Fa una ullada a sota, vigila de no fer mal a ningú Avisaria, però tem que els vianants tinguin la idea de salvar-lo, com passa a les sèries de televisió, amb una manta vella. No s'és mai prou prudent. I no té forces per a tres suïcidis, En aquest moment, hi ha deixants de núvols d'una gran bellesa, amb efectes roses que fan molt bon efecte. Demà farà bo, molt probablement, com a mínim al matí, però l'Akira Kumo no té temps de contemplar-los, perquè la infermera de nit no trigarà gaire, amb la seva olor de suor lleugerament àcida que li fa grinyolar les dents quan li posa bé les mantes; al vespre, no la vol tornar a veure. Dedica un últim pensament a la Virginie Latour. I en acabat cau; creu que la seva ànima s'elevarà molt ràpidament cap al cel buit. Després ve l'impacte. Mor immediatament i la seva sang forma, en regalimar per la vorera, un dibuix bell i irregular, de significat incert.

El 7 de novembre de 2005, la Virginie Latour troba a Londres, en passar per Willow Street, una carta de l'Akira Kumo. Fa unes quantes setmanes que ha llogat un cau, que naturalment és petit, sorollós i amb un preu fora mida. Ha deixat en Richard Abercrombie Jr. com a conseqüència d'un esdeveniment inaudit: ell es va declarar enamorat. I va presentar a la Virginie l'objecte de la seva flama. L'objecte d'aquesta flama astoradora i monògama, de la flama astoradora pel fet de ser monògama, es diu Nicole. És una pèl-roja força bonica que fa classes de literatura alemanya a la universitat de Londres i tradueix a l'anglès assaigs de filosofia política dels quals la Virginie no entén ni el nom. Com totes les persones que tenen l'ofici de ser intel·ligents, la Nicole Strauss és d'una ingenuïtat desconcertant a l'hora de desxifrar el seu entorn immediat. Per les preguntes que li fa la noia, la Virginie Latour s'adona, afortunadament força de pressa, que se suposa que ella és la millor amiga d'en Richard; la Virginie Latour també ha entès, a còpia de no entendre determinades al·lusions de la Nicole, que en Richard, per acabar-ho d'arrodonir, l'ha presentada com una lesbiana ferotge. La Nicole Strauss literalment adora la Virginie. Però es tractava que la Virginie trobés un altre lloc on estar-se; i la Virginie ho ha fet de bon grat.

El 7 de novembre de 2005, la Virginie s'afanya a llegir la carta del modista. L'Akira Kumo va escriure que, quan la seva història comença, ell té tretze anys. Es l'estiu. No havia fet mai tan de bo. Obre els ulls i la seva germana Kinoko se'l mira tot rient; se li ha avançat, com de costum: ja s'ha posat l'uniforme de l'escola, la faldilla grisa prisada, el jersei blanc. La Kinoko té dotze anys. A l'escola va un any avançada. Al Japó no és costum posar un germà a la mateixa classe que la seva germana; però és temps de guerra; els professors escassegen. Al Japó no és costum que un germà estimi la seva germana petita, però la mare, bojament apassionada pel seu marit, els ha deixat créixer sense preocupar-se'n, i la Kinoko i el seu germà s'estimen de tot cor. Els criats eduquen les criatures; durant la guerra, els pares, destinats a Europa, no veuran gairebé mai els seus fills. Es hora d'anar a l'escola, que és a uns vint minuts a peu: agafen un camí pelat que segueix, uns metres més amunt, el riu Ota. A l'escola d'estiu s'hi aprèn bàsicament a manipular el pinzell com a preparació dels veritables cursos de cal·ligrafia, que faran després de la guerra, però, quan s'acabarà la guerra? Els nens porten una estructura de fusta lleugera a l'esquena amb unes quantes capsetes hermètiques que contenen el dinar, i un cilindre de metall polit on guarden els fulls de paper i els pinzells.

Durant els primers dies d'agost, la guerra és lluny; directora de l'escola, que també és la seva professora, els castiga re-

gularment: l'Akira i la Kinoko no són uns nens japonesos modèlics; els seus companys se'ls miren, a vegades amb suspicàcia, sovint amb enveja. Ells són els que encapçalen els aldarulls, les. batalles arrengades, però també els jocs més anodins com ara| les recerques del tresor o la xarranca: l'Akira en dibuixa de magnífiques. La Kinoko en promulga les regles, complicades i canviants, amb una seguretat exasperant; sovint són tan feliços que ni tan sols s'atreveixen a mirar-se. El seu trajecte preferit és el del matí. El fan sols fins que el petit camí de terra que surt de casa seva s'uneix a la carretera principal, a només un centenar de metres de l'escola; a partir d'aquest punt hi ha la vida en comunitat, la gran mascarada de la vida social que comença. La Kinoko ha despertat molt d'hora el seu germà. Fa un temps tan radiant que l'Akira entén immediatament per què s'ha d'afanyar: es banyaran pel camí, en una de les caletes del riu Ota. El camí de l'escola està flanquejat per matolls aromàtics, serpenteja cap a l'escola sense que sembli que hi té cap pressa; els dos nois sí que gairebé corren cap al lloc on es pensen banyar. I és que hauran d'assecar-se abans d'anar a classe. També hauran d'estar a l'aguait perquè la directora no els enxampi: cada dia agafa la carretera sense pols que s'alça al costat del caminet. Sense necessitat de posar-se d'acord, els dos nens baixen cap al seu lloc preferit. Es una petita cala de sorra fosca, que s'eixampla com una petxina. Una pluja nocturna, fresca i límpida com una font, ha allisat la sorra negra que la voreja; sense els vents que n'arrissaran la superfície tot el dia, les aigües del riu Ota semblen immòbils. El sol brilla.

AMAGUEN LES COSES SOTA D'UN IMPONENT camforer; han de banyar-se despullats si volen arribar secs a l'escola i, a més a més, així és encara més divertit. Hi han arribat a un quart i cinc de vuit, la classe és a dos quarts de nou. Es capbussen a l'aigua clara del gorg i tornen a pujar sense afartar-se'n. Naturalment, les capbussades duren tan poc que sempre se'n pot fer una altra sense perdre gaire temps, i així és com tots els nens del món arriben tard a l'escola, si és que tenen la sort d'anar-hi. Falten uns vint minuts per a dos quarts de nou: d'aquí a no res, la Kinoko i l'Akira començaran a anar amb retard. La Kinoko acaba de sortir a la sorra, que a hores d'ara ja és calenta. Corre cap al camforer per tornar-se a vestir; l'Akira es capbussa per última vegada. La Kinoko alça maquinalment el cap: el sol pica al turó, més amunt d'on són ells; el seu caminet serpenteja uns quants metres més amunt de la cala i, al seu damunt, seriosament asfaltada i severament rectilínia, la carretera principal. L'Akira treu el cap a tres metres de la sorra, es gira, com sempre, cap a la seva germana, i mentre la Kinoko s'ajup sobre el seu segon mitjó, la silueta tristament familiar de la directora es retalla a la carretera. El vestit de sastre negre una mica balder, la brusa blanca, la corbata llarga i beix, el maletí a la mà dreta, l'espurneig del gran rellotge de polsera anglès del qual, malgrat la guerra, tan cofoia està: només pot ser ella. D'entrada no els veu, perquè camina massa decidida. Falten una mica més de

dos minuts per a un quart de nou. I ara la Kinoko ha vist la directora i, com que s'ha mogut, la directora també els ha vist; aixeca un puny amenaçador en direcció a ells; la Kinoko i< un gest de pudor que la llunyania encara fa més ridícul; es tapa el baix ventre amb el mitjó. L'Akira té una idea encara nus absurda: es torna a capbussar. Deu faltar un minut per a un quan de nou. Sap que pot aguantar una estona sota l'aigua; s'agafà a les pedres, molsoses i fredes, a les algues aspres; l'aigua és glacial. Pensa sense cap solta que potser la directora no els ha reconegut, sap que la directora no es rebaixarà a anar fins allà baix a buscar-los i, per tant, pensa que sempre podrà negar que fossin aquí. Al final tot plegat acaba, com sempre, per fer-lo riure i deixa escapar gairebé tot l'aire, haurà de pujar de seguida.

Es justament en aquest moment que un llamp inhabitual, d'un blau molt bonic, il·lumina la sorra del fons. L'Akira es deixa de moure. I en acabat s'asfixia. Un grunyit sord, que sembla vingut de les profunditats de la Terra, escombra tota la superfície de l'aigua. L'Akira treu el cap fora de l'aigua i es posa dempeus. No entén res. Al començament ni tan sols s'adona que la Kinoko no hi és. Tot el paisatge ha canviat, com en un somni. Sembla que tot plegat sigui un altre dia o un altre moment, un altre lloc; fa molta més calor que abans, per exemple, i no és la mateixa mena de calor: sembla l'olor repugnant d'un forn brut escalfat al buit. El terra és gris. Flota una olor tan infecta que es deixarà de notar de seguida; és una pudor de carronya, àcida i greixosa a la vegada. Fins i tot el cel és estrany.

L'Akira s'ha girat cap al camforer, però el camforer ja no hi és. La Kinoko ja no hi és. Encara nu, comença a pujar el pendent cendrós i roent en direcció a la carretera. Comença a córrer cap a la carretera, es pensa que la directora li explicarà la situació. Però al punt de la carretera asfaltada on hi havia la directora s'hi estén ara un parrac blanc i vermell; el nen s'inclína i intenta agafar-lo; el parrac pesa massa i l'Akira recula, sorprès, i de sobte ho entén. De fet, és el tors de la directora: les cames han desaparegut perquè, en no estar protegides per un teixit clar, s'han cuit i polvoritzat. I ara pensa què significa l'absència del camforer. No pensa: la Kinoko és morta, no hi ha cap cos per fer-l'hi pensar. La Kinoko ja no existeix; i, en el primer moment, aquesta absència de cos sembla un alleujament; però de fet és el pitjor, el seu cos ha desaparegut a l'atmosfera i ella vagarà per l'atmosfera com un fantasma, potser fins al final dels temps. Aleshores torna a baixar cap a la cala, aleshores sent el silenci que regna, un silenci, és exactament aquesta l'expressió escaient, un silenci de mort, perquè tots els ocells a deu quilòmetres a la rodona són morts; i la majoria dels homes; i molts insectes; i a les aigües agitades del riu Ota hi sura el ventre blanc dels peixos. I, al lloc del camforer, hi troba un objecte mig fos que coneix molt bé, el rellotge de la Kinoko, un petit rellotge alemany de butxaca, i es crema en intentar-lo agafar. S'ha d'abocar al riu i recollir una mica d'aigua per refredar el metall fumejant, que s'apaivaga i brilla al sol. El vidre ha desaparegut i les busques s'han incrustat a l'esfera; marquen un quart de nou. L'Akira el llença a la pols.

Després ha caminat cap a la ciutat, ha caminat cap a l'emplaçament de la ciutat que és una plana arrasada gairebé completament, agafant la carretera asfaltada, clapejada de residus sense nom, ha caminat cap a Hiroshima seguint el riu, s'ha creuat amb uns quants moribunds i amb molts morts, i amb moltes restes d'homes morts, i ha arribat a l'alçada del lloc on hi havia l'escola, i no s'ha aturat, ha continuat caminant, escorxant-se els peus, ha caminat per caminar, i evidentment caminar cap a la ciutat irradiada és un error, cap a la plana verinosa i pulverulenta, però això encara no ho sabia ningú. L'Akira ha arribat a les portes de la ciutat; ha continuat creuant-se amb éssers fets malbé per la bomba, una dona eriçonada de fragments de vitrina que encaracaminava una mica; l'Akira ha arribat finalment a les portes de la ciutat, a sobre d'una petita protuberància on els agradava asseure's a ti ita duN plegats, abans, abans de l'explosió, una protuberància, i des d'allí descobreix una plana de runes que no s'assembla a cap altra, a cap de les que s'han vist als diaris, que no s'assembla ia les cendres d'Hamburg ni als enderrocs de Colònia: una plana de runes més neta, més plana que cap altra.

El llibre sagrat dels americans narra la fi del món, és un relat de sang i de foc en què els dolents reben el seu càstig, i ara sobre la ciutat hi ha un núvol únic i pesant que ha sortit directament d'aquest llibre sagrat, vingut a la Terra per la gràcia dels americans, com si la ciutat arrasada flotés per sobre de si mateixa en forma de pols tòxica, com si el núvol de l'apocalip-si hagués absorbit tota la pols que exhalava la ciutat, la pols de les carreteres i la dels edificis polvoritzats, i també tota la pols dels cossos. A l'altra punta de la Terra, al nord-est d'Europa, jueus i zíngars i militants polítics i molta altra gent també han marxat en forma de pols, durant anys, però tothom ha mirat cap a una altra banda, abans de construir uns souvenirs perversos que serviran per oblidar-ho. El núvol d'Hiroshima és un núvol molt particular, un núvol que pocs homes havien vist fins aleshores, allà, en una base militar de Nou Mèxic; un núvol que es prolonga fins a terra a través d'un peduncle esmolat; un núvol que s'aguanta sobre un peu, com un xampinyó grotesc. L'Akira s'ha aturat al turó. A poc a poc, el peu del nou núvol va desapareixent, a la deriva, a poc a poc, com un dirigible alemany sense pilot. Després el núvol s'ha tornat negre, d'un negre com mai més no se n'ha vist, perfecte, profund com un abisme. El núvol d'Hiroshima ha tapat progressivament tot l'horitzó, a Hiroshima gairebé és fosc al migdia, mentre que, si es mira cap a l'altra banda, un sol d'estiu llu amplament. El núvol s'ha continuat estenent, fins que ha semblat que ja no podia mes i ha començat a ploure; la pluja, simplement, era negra, completament negra, torna a terra la pols dels cossos. Plourà d'aquesta manera cada vespre, durant setmanes. L'Akira intenta pensar en la seva germana mentre mira les gotes negres, però és inconcebible, aquestes gotes, una noia fa dues hores, és impossible, és impossible que el cos d'una noieta caigui a terra amb la pluja i, malgrat tot, és exactament això el que està passant; entrem en un món on això és possible i encara moltes altres coses. L'Akira s'ha posat a plorar. Cap al vespre un equip de socors ha recollit un nen d'uns vuit anys, completament nu, sense ferides aparents, en un turó a prop d'Hiroshima. L'han recollit per no tenir càrrec de consciència: de tota manera, no és probable que passi d'aquella nit.

En acabat, l'Akira es va convertir en una curiositat mèdica; no pateix cap mena de càncer, no l'ha afectat ni la més mínima infecció imputable a la seva presència a Hiroshima el 6 d'agost de 1945. Als americans no els dirà res, deixa que li facin les proves però no diu res, ni de la seva germana ni que era sota l'aigua, cosa que de tota manera no seria suficient per explicar la seva immunitat. Durant setmanes viu envoltat de moribunds de totes les edats, que es reemplacen dia a dia. Quan fuig cap a Tòquio té tretze anys i es pensa que és immortal; està a un pas de la follia, però ningú no se n'adona; dibuixa sense parar. S'ha de ser boig per oblidar Hiroshima, però és l'única manera de sobreviure-hi; ho oblida tot.

La carta de l'Akira Kumo s'interromp tal com havia començat, sense preparatius. La Virginie agafa l'avió sense fer-se il·lusions. Al carrer Lamarck, han col·locat el cos a la biblioteca. Una auxiliar sanitària li ha arreglat el cap tan bé com ha pogut. La Virginie no demana que li deixin veure'l. S'acosta a la vidriera de l'entrada: hi ha periodistes que no tenen cap dubte d'assetjar tothom que entra a l'hotel, hi ha criats, hi ha models i ajudants amb llàgrimes als ulls; hi ha homes amb vestits foscos que donen ordres vehements mitjançant petits telèfons grisos, esforçant-se per no cridar; al gran salo que hi ha a la planta baixa, a mà esquerra, hi ha, asseguts al voltant d'una taula immensa de fusta negra, advocats i homes de negocis, estilistes. Un home petit i seriós que seu a la punta de la taula pren la paraula. Es notari, fa senyal a la Virginie que s'hi acosti i la fa seure al seu costat.

Sembla que a l'Akira Kumo li agradaven els testaments; n'han trobat una vintena, apilats en un bagul que no va tancar mai. S'obre i es llegeix el més recent. Els altres es precinten. L'Akira Kumo sap que no té hereus, ni directes ni indirectes. Cal preservar la firma d'alta costura i és perfectament possible fer-ho; el difunt autoritza l'extensió de la gamma de productes orientats al turisme de luxe, cosa a la qual fins ara sempre s'havia negat. També es fa referència a l'establiment d'una fundació. Finalment, hi ha una clàusula que concerneix la Virginie Latour. La Virginie rebrà les cendres del difunt a l'adreça que triï, amb l'encàrrec de dispersar-les on més li plagui, però amb la prohibició de convidar-hi ningú o de divulgar l'indret de la dispersió. L'Akira proscriu formalment qualsevol mena de cerimònia, laica o religiosa, pública o fins i tot privada, per honorar la seva memòria; també prohibeix que s'assisteixi a la cremació. En últim lloc hi ha un sobre que conté la clau d'una casa modesta de dos pisos i quatre habitacions, situada a Londres, que el modista ofereix a la seva bibliotecària. El notari s'aixeca; tothom l'imita. Surten al pati interior.

S'enduen la Virginie Latour a la biblioteca; no ha gosat negar-se per segona vegada a veure el cos; la deixen sola. Sense mirar el cadàver, s'apropa als finestrals, com ha fet tantes vegades, surt al balconet. Al final del carrer Lamarck s'hi ha posat un núvol. La Virginie no aconsegueix estar trista. No ha de mirar el cadàver, ha de mirar el gran núvol del final del carrer Lamarck, i tot el cel, que no es preocupa gens pels nostres desastres. Pensa que el cadàver ja deu haver perdut una mica d'aigua, pensa que aquesta aigua ja es deu haver condensat a la part interior dels finestrals. Pensa que algú airejarà l'habitació i que, en conseqüència, una part de l'aigua del cos de l'Akira Kumo romandrà una estona més allà dins, abans que el sol no l'evapori; pensa que potser una part d'aquesta aigua arribarà a l'asfalt del terra i seguirà el pendent de l'embornal, pels canals, per la xarxa minuciosa del clavegueram, en direcció al Sena i al mar, sense que se'n puguin seguir les petges. La Virginie s'inclina cap al gran núvol del carrer Lamarck, en direcció al mar i al sol ixent, en direcció al Japó. Surt de la mansió. No tornarà mai més al carrer Lamarck.

L'ENTORN HA DONAT A LA VIRGINIE Latour un dossier complet sobre la seva nova feina. L'expatró de la Virginie havia treballat bé. El Centre Europeu de Meteorologia de Reading, a menys de cent quilòmetres a l'est de Londres, necessita una arxivista a mitja jornada. L'únic que ha de fer la Virginie és trucar a Reading tan bon punt arribi a Anglaterra i informar-se'n; sembla que el seu domini de l'anglès tranquil·litza el director del centre. Després corre a conèixer la seva casa. Situada a Londres, al barri de Hampstead, al número 6 del petit carrer de Well Walk, és un edifici de maons de dos pisos, de teulada plana, tot pintat de blanc excepte els muntants de les finestres, molt altes, que són d'un blau pàl·lid molt anglès. Una placa informa els vianants que en aquell edifici hi ha viscut un poeta, uns quants anys, quan Hampstead era un poble del nord de Londres. A dos passos d'allí s'estén el parc, que ella coneix perfectament perquè de nit hi passejava amb en Richard Abercrombie, que a partir d'ara serà veí seu. Tot just entrar a la peça principal, un gran saló amb parquet de pi, sap amb tota claredat que viurà aquí. A l'única taula del saló, una mena de gerro de pòrfir gris l'espera. I és només aleshores que la Virginie plora.

A Reading, on fa cap des de l'endemà, tot va molt bé. El Centre Europeu de Meteorologia està finançat pel Consell d'Europa; té el millor equipament del món i pot centralitzar, si és necessari, la potència de càlcul de tots els homes del temps professionals de l'Europa occidental. La feina requereix la seva presència tres dies la setmana: ha de classificar les desenes d'obres i revistes meteorològiques que Reading rep cada mes i garantir el seguiment de la imatge internacional del Centre i de la percepció dels seus treballs. Cada matí, de dimecres a divendres, la Virginie treballa a la caseta blanca de Londres en un capítol de la vida d'en Richard Abercrombie; a la tarda buida el protocol, examina amb l'editor les proves de paginació i la nova tirada d'algunes fotos. Dissabte a vegades sopa amb la Nicole Strauss, que decididament és amiga seva, i altres vegades amb la Nicole i en Richard. La resta del dia gaudeix de la seva solitud; passeja per la landa de Hampstead; visita els museus. Quan escriu, s'encoratja pensant que parla amb l'Akira, a la biblioteca del carrer Lamarck. Al cap de sis mesos, comença a fer obres per obrir, al sostre del número 6 de Well Walk, un forat on posar una immensa vidriera.

Les setmanes passen com dies. El gener de 2006, ja porta fetes tres quartes parts del protocol. Les notes de l'Abercrombie són cada vegada més lacòniques, però li sembla que cada vegada l'entén millor. Un cop arribat al final del món, al final de les races i de les dones i dels paisatges, en Richard Abercrombie podria continuar, potser fer una altra volta, però està cansat; i, a més a més, està decidit a mesurar la pròpia metamorfosi segons l'escala del seu país. Mitjançant un telegrama dóna ordre que li facin arribar el correu a San Francisco. I aleshores se'n torna cap a Anglaterra; no s'hi afanya, pren el camí més llarg; posats a tornar, val més fer la volta al món que no resseguir els seus propis passos. L'octubre de 1892 en Richard Abercrombie es troba a Hawaii, el mes de desembre de 1892 entra a la badia freda i tranquil·la de San Francisco; de la ciutat no en veu res, però la boira que la tapa i l'aboleix l'encanta; es passa una hora al pont superior del vaixell de línia que el porta lentament cap a Anglaterra i que espera des del mig de la badia que la marea li permeti atracar.

Ala recepció del Gran Hotel, on s'allotja, hi torna a haver un lligall de cartes que espera un home que ja no existeix. I això que fa més d'un any que ha callat. No s'adona que és justament el seu silenci el que ha generat tant de rebombori al petit món dels grans científics. Si s'espera el seu retorn amb tanta expectació és perquè els col·legues de l'Abercrombie, que el coneixen bé, han interpretat el seu obstinat silenci respecte de l'aties fotogràfic de núvols com el signe indubtable d'un triomf imminent. Si en Richard Abercrombie calla és perquè la seva victòria sigui més esclatant. Però no obre l'impressionant correu, fet que provoca la sorpresa del recepcionista que li allargava un tallapapers mentre es mirava amb curiositat aquell individu de raça blanca, que té les robes i el color de pell d'un mariner pobre i que rep tant de correu com un senador. L'única carta que obre és la de l'encarregat dels seus negocis a Londres: el contingut és gairebé amenaçador. Si la clientela malgasta, els banquers s'irriten. L'Abercrombie fa cap a la sucursal bancària que li indica l'encarregat de negocis. Allà és on l'informen, a través de la boca d'un homenet fràgil i educat, de cara pàl·lida, la boca d'un homenet engavanyat dins d'un vestit de molt bon tall, la boca mostatxuda d'un home que potser no ha llepat mai el sexe de cap dona, la boca refinada que fa pudor de ginebra i de tabac negre, i que es treu el mort de sobre amb un empegueï-ment lamentable; l'informen, així doncs, que la fortuna del professor Abercrombie ha patit en els darrers mesos una erosió molt perceptible, sense ser irreversible, i que la casa mare Farter, Johnson & Farter Fils, de Londres, li assenyala respec tuosament que, a aquest ritme, el professor Abercrombie, si tenia el caprici —hi tenia tot el dret—, caprici que Farter, Johnson & Farter Fils tenien el deure de qualificar com a altament aventurat, de mantenir un tren de vida anàleg en els mesos, o fins i tot els anys, següents, havia de preveure, en menys de cinc anys, si la situació econòmica no millorava ni es degradava, una reducció del seu tren de vida que podia arribar fins al punt d'haver de controlar les despeses ordinàries. Un cop en Richard Abercrombie ha obtingut del jove empleat del banc la informació segura que no està ni de bon tros arruïnat, que l'únic que té és un banquer prudent, surt del banc, no sense haver enviat un telegrama als senyors Farter i al seu associat Johnson demanant que li enviessin una important suma tan aviat com fos possible i que, si calia, venguessin alguns valors. No dóna cap adreça, vindrà a buscar els diners en persona.

En acabat torna al Gran Hotel, demana el compte i no dóna cap adreça perquè li enviïn el correu. Deixa prou propina per estar segur que el recepcionista destruirà tota la correspondència que encara li pugui arribar. Portant ell mateix la maleta, un únic bagul que li enceta l'espatlla, l'Abercrombie baixa cap a un hotel de categoria mitjana, al llindar del barri xinès. Des de la seva habitació del primer pis mira, a través d'unes cortines de mussolina que un dia devien ser blanques, el carrer: l'home del vestit de ratlles continua allí. Des que va desembarcar al port de San Francisco que un home que du un vestit de ratlles el segueix; ha vist com parlava amb els mariners del vaixell de línia; sembla molt jove; pren tantes precaucions per espiar-lo que tot el port s'hi ha fixat. Aquest jove matusser porta ulleres de pinça, probablement per envellir-se; sembla que estigui indisposat. Des que va arribar, l'Abercrombie té la sensació que pràcticament només es troba amb malalts esblanqueïts: són gent de les ciutats occidentals, burgesos atrafegats, obrers de fàbrica, dones de casa seva. En Richard Abercrombie surt de l'hotel i l'home de les ulleres de pinça el segueix. S'endinsa en el primer carreró que troba i s'amaga en un portal, i deixa passar el seu espia; a continuació l'estalona, l'a-

trapa i li posa una mà a l'espatlla quan el jove, extraviat, l'atura. El jove es queda de pedra: sense ni tan sols tombar-se, ho ha entès tot. Es gira i enrogeix violentament. De prop, sembla encara més jove. En Richard Abercrombie somriu educada ment, sense ironia.

En James Paul James Gardiner Jr. és el corresponsal a San Francisco del Weather Bureau de Washington. Presenta les seves excuses més sinceres; s'ofereix a explicar, ja que no pot esborrar, el seu comportament imperdonable. Proposa al savi que el deixi convidar-lo a un refresc. El savi accepta perquè té set i indica un establiment decididament tèrbol que hi ha al final del carrer, finament batejat pel seu propietari amb el nom de Dragó xinès; baixen un tram greixós d'esglaons, entren en una sala coberta amb volta on un grapat d'ancians juguen al mahjong. Com molts altres tímids, en James Gardiner parla molt seguit, amb gestos amples i ràpids, per por del buit. S'asseuen. Que acceptaria una cervesa, el professor? L'acceptaria. Demanen dues pintes de cervesa. Les dues pintes de cervesa arriben. En Gardiner Jr. segueix parlant. Des que el vaixell va arribar a port que en James Paul James Gardiner Jr. ha seguit l'Abercrombie sense ni una paraula, sense gosar abordar-lo; des de la primera infància, o gairebé, que segueix la carrera del professor Abercrombie, fins i tot es va procurar, ha de confessar-ho, el número de VIndonesian Chronicle en què el senyor Walker relatava d'una manera tan pintoresca el cara a cara entre en Richard Abercrombie i un ferotge orangutan. A en James Gardiner li hauria encantat prendre's la llibertat d'abordar el professor Abercrombie, però no ha gosat; ha preferit observar el geni des d'una certa distància. En James Paul James Gardiner Jr. realment diu «prendre's la llibertat», «geni»; i, a més a més, és més aviat simpàtic. En Richard Abercrombie, que no ha pres una gota d'alcohol des de fa un any, està borratxo abans d'haver buidat la gerra. Somriu amb benevolència al seu jove admirador, sense copsar ni una tercera part de les seves verboses afirmacions. Això no afecta l'orador. En James Paul James Gardiner Jr. es declara infinitament honorat de poder saludar en l'Abercrombie un mestre de la meteorologia. Parla de ciència i de progrés, té moltes preguntes a l'autor del ja clàssic Principis de les previsions meteorològiques (cent seixanta-tres pàgines, seixanta-cinc il·lustracions, de les quals sis fora de text en color), ell mateix, el citat James Paul James Gardiner Jr., ha posat sobre el paper innombrables llistes d'observacions relatives a la boirina matinal de Napa Valley, aquí mateix, a Califòrnia, que li agradaria sotmetre, d'una manera oh tan modesta, al seu interlocutor. Finalment i per sobre de tot, en James Paul James Gardiner Jr. li pregunta respectuosament, enrogint fins a l'extrem de l'espectre de les radiacions dites roges, si és possible inquirir sobre fins a quin punt es troben avançades les fotografies que va prometre a la comunitat científica en el Congrés de París. Ara és en Richard Abercrombie el que enrogeix violentament; després recorda que l'altre no pot saber què conté el seu àlbum tan peculiar. Els altres clients d'aquella fonda, fumadors d'opi, mariners tèrbols, després d'un llarg període d'observació desconfiada, ja no paren atenció en aquests blancs xerraires i esprimatxats, que no interessarien gens a la policia. A hores d'ara en Richard Abercrombie està totalment ebri i es diverteix enormement. Demana una altra ronda i el seu admirador no gosar refusar-la. Aleshores, per desempallegar-se amablement de l'honorable corresponsal a San Francisco del Weather Bureau de Washington, mig per complaure el pobre James Paul James Gardiner Jr., que parla amb un fantasma, i mig per divertir-se, en Richard Abercrombie explica el primer que li passa pel cap, amb aire de profunditat, diu que efectivament, que ja disposa d'un nombre considerable de fotografies, però no diu de què, només menteix en part en dir que ha de trobar la manera de presentar-les, que no es poden divulgar si no van acompanyades d'un escrit que les organitzi i les justifiqui, que expliqui al món les experiències inèdites a les quals s'ha hagut de lliurar. En aquest moment en James Paul James Gardiner Jr. pregunta amb un fil de veu i cara extasiada, enrogint encara més per la seva audàcia, si a aquest escrit i a les imatges que l'acompanyen se'ls podria anomenar protocol. L´Abercrombie assenteix amb l'aire misteriós i convençut propi dels borratxos en grau superlatiu. Es exactament això: un protocol.

TRENTA ANYS MÉS TARD, EN EL NÚMERO especial del Weather Bureau Monthly dedicat als pioners de la meteorologia moderna, en James Paul James Gardiner Jr., el famós especialista en reg de camps cultivables, recordarà amb emoció aquest episodi; farà trenta anys que venera aquest record, que en conserva amb cura els més mínims detalls per no deformar-lo; i naturalment, farà trenta anys que no deixa d'embellir-lo: serà una de les fonts principals del mite del protocol. Perquè l'Abercrombie mantindrà l'expressió d'aquell jove, a qui no tornarà a veure mai més, fins al dia que, poc abans de la mort, escrigui amb tinta violeta a la coberta verda de la seva carpeta arxivadora un títol ingènuament pretensiós: el protocol Abercrombie.

En James Paul James Gardiner Jr., òbviament, va voler acompanyar el professor Abercrombie al seu hotel. El professor va refusar l'oferiment. Que potser podria passar l'endemà mateix a deixar-li al senyor professor Abercrombie una còpia de les seves observacions relatives a les boirines matinals de Napa Valley? Certament que pot. Un cop sol, en Richard Abercrombie es torna a posar la maleta a l'espatlla i canvia una vegada més d'hotel. Agafa a l'atzar un carrer del barri xinès i en menys de vint minuts troba un fumador d'opi on es poden portar dones. Ningú no el buscarà, en un lloc com aquell. Lloga una habitació per a dues setmanes i paga per endavant. L'Abercrombie ha decidit eixamplar les seves recerques a totes les regions del món: la intuïció li diu que l'apetència sexual de les races canvia en funció d'afinitats secretes amb els climes; però vells reflexos científics l'obliguen a verificar aquesta in tuïció. San Francisco és al centre del nou món que s'anuncia: a mig camí entre la vella Europa i la vella Àsia, és la ciutat ideal per a aquest estudi; l'Abercrombie s'hi queda tres mesos. Tres mesos durant els quals se'n va al llit amb dones de tots els paï sos on no ha pogut anar. La resta de l'estona se la passa caminant per aquella ciutat que tant li ha agradat des del primer moment, per les ocultes semblances que té amb el seu propi destí: una ciutat deslligada del seu propi passat; una ciutat poblada, però sense població; una ciutat on tothom pot viure com li sembli. Una repugnància invencible li impedeix d'anar-se'n al llit amb dones del seu país o de l'Europa continental. Molt ràpidament, en la mateixa època en què la comunitat científica li perd la pista per molt de temps, en què el pobre Gardiner es fa mala sang i assetja la policia de la ciutat, convençut que l'Abercrombie ha estat víctima d'un rapte brutal, en Richard Abercrombie es converteix, en l'entorn de la prostitució, en una mena de celebritat. Sempre se li pot portar una indígena, amb el benentès que no figuri a la llista que ell mateix ha proporcionat al gerent del seu bordell de contacte, que es fa més i més llarga.

El propietari del fumador bordell on ha decidit viure, un xinès, li ven una mena de manual religiós d'inspiració taoista, redactat en un anglès aberrant però ple d'il·lustracions i completament pornogràfic. En tombar una pàgina, l'Abercrombie es troba de fit a fit amb la imatge d'un nen rialler, completament nu; té un dit a la comissura dels llavis, s'agafa el sexe amb la mà esquerra; en alguna altra estampa hi surt fent feina sobre una dona, o fins i tot sobre més d'una. L'Abercrombie no ha via vist mai aquest follet trapella. Es posa al dia. En T'un Y'un és un personatge menor del folklore taoista i la més malksi isa

de les divinitats menors del panteó xinès. La llegenda diu que va néixer sent el més faceciós i el més dissipat de tots els déus: en el moment de la creació de la Terra, a en T'un Y'un no li van poder confiar cap tasca seriosa com ara la de guiar algun astre, de manera que li van encarregar que vigilés el ramat de núvols. I com que a l'alçada de les estrelles i del cel en T'un Y'un dirigeix els jocs sempre en moviment del cel i de l'aigua, a l'eròtica xinesa regeix els principis de l'elasticitat i de la humitat. En Richard Abercrombie s'adona que acaba de trobar el seu déu. Ja no li falta res.

En Richard Abercrombie travessa els Estats Units d'oest a est, amb indiferència. Europa s'ha passat molts segles llençant-hi la seva escòria; no hi ha cap altra nació tan bigarrada i, això no obstant, els seus habitants tenen en comú l'aire tancat, les maneres brutals i la manera de fer indiferent que constitueix la marca d'Occident. Tot plegat no l'afecta gaire, tanmateix: la disciplina altament espiritual a què es constreny cada dia el porta a ignorar les aparences més superficials per copsar dins de cada ésser una nova combinació d'elements simples, sota una forma òbviament singular, però que participa de la continuïtat profundament unitària de tot allò que viu. Molta aigua, minerals diversos, una química molt complexa, una electricitat subtil: vet aquí com ell percep els éssers humans a la superfície de la Terra, vet aquí l'ésser que viu en els plecs de la Terra i que, des de l'inici de l'època moderna, intenta fer-se'n aliè. L'Abercrombie ha decidit passar pel nord del país; pertot arreu travessa els somnis humans que ja no són els seus i que s'anomenen ciutats. Travessa Salt Lake City, on un bon dia uns immigrants es van considerar beneïts en veure com un mar mort s'estenia als seus peus; travessa Cincinnati i la vall encaixonada on uns alemanys arruïnats van aturar-se, creient que tornaven a ser al Ruhr. A Chicago hi visita un altre bordell, però la carn de les dones, aquí, és decididament massa trista.

És a Washington, el setembre de 1893, que els pròdroms di la malaltia que acabarà matant l'Abercrombie el colpeixen. Pins aleshores ha gaudit d'una salut impecable. Tot comença d'una manera molt senzilla: comença a tossir, agafa una forta grip; després una infecció de la pell, després una altra; desordres digestius i, en general, qualsevol malaltia que corri per l'indret on es troba. Quan hagi entès el fenomen es quedarà a casa, reduint el personal al mínim, vivint a poc a poc, per tal de no morir massa ràpid. Per a en Richard Abercrombie, aquesta pluja de problemes, per molesta que sigui, revesteix un interès especial: per fi el seu propi cos es converteix en el camp d'experimentació del seu pensament. Comença a pensar que a la seva vida no hi ha gairebé cap atzar; i la malaltia proteïforme que l'afligeix li sembla el signe de la seva tria, la marca tangible del seu geni. Com que és probable que hagi freqüentat carnalment una diversitat d'éssers major que la de qualsevol altra persona al món, és a aquesta barreja de races a qui atribueix la colonització del seu organisme per formes de vida exteriors. Perquè per a ell, evidentment, una malaltia és una forma de vida com qualsevol altra; és cert que posen en perill l'individu Richard Abercrombie; però també són el signe de l'encert de les seves idees.

A vegades en Richard Abercrombie se sent el primer mutant d'una nova espècie, a vegades l'últim home. La mort no li fa por: ha dispersat la seva sement per tot el món, i els elements que s'han associat breument per formar-lo continuaran amb tota seguretat les seves vides, en el si de les metamorfosis incessants de l'univers, que són la vida. Pressent l'adveniment d'una nova Edat Mitjana: un temps d'invasions bàrbares, de barreja de races i de cultures, d'invents extraordinaris. Que aquesta evolució ineluctable també obri la possibilitat de malalties espantosament mortíferes no el sorprèn gens: l'Edat Mitjana ja va conèixer la pesta, que venia de tan lluny, a través de les rates dels vaixells, a netejar Europa. Les primeres calors de la primavera a Washington, l'agreujament del seu estat de salut el determinen a travessar l'Atlàntic en direcció a Anglaterra: el clima temperat endarrerirà el termini.

UNA LÍNIA D'HORITZÓ QUE LI SEMBLA descolorida, deixants de núvols fïlosos, informes i ràpids: Anglaterra. Per tornar a Londres, agafa un passatge en una barcassa inacabable que remunta lentament el Tàmesi, enmig d'una fastigosa olor de fang iodat i de carbó humit. Si Londres s'ha ennegrit encara més i sembla infinitament més vella, sembla que ell s'hagi rejovenit, sense el bigoti, amb la mitja cabellera recollida al clatell, a imitació dels mariners d'alta mar. En aquesta terra on haurà passat la major part de la seva existència en Richard Abercrombie no intentarà mai anar-se'n al llit amb una compatriota.

A més a més, ha decidit tractar la comunitat científica internacional amb menyspreu; serà un geni pòstum; a hores d'ara el seu arxivador verd és enorme, engreixat amb sexes de tot el món. En total ha fet dues mil fotografies de sexes de dones diferents, que ha classificat en funció de les diferents regions del món; dins de cada regió per països; dins de cada país per ètnia, i les ha anotades indicant l'edat del subjecte. A la barcassa que el portava a Londres, en Richard Abercrombie ha reflexionat sobre la conclusió que ha de donar a una obra com aquesta, i la idea d'un assaig dedicat a un infinit absolutament material li volta pel cap des que va travessar l'Atlàntic sud, cap a Califòrnia, amb l'espectacle constant i infinitament renovat de les ones esventrades per la roda del vaixell.

Fa quinze dies que és a Londres quan es decideix a afrontar l'inevitable: es posarà en contacte amb el clan Abercrombie, la seva família, en definitiva. Ha endarrerit el termini tant com ha pogut. Per avesar-s'hi d'una manera progressiva decideix presentar-se a casa seva. Perquè, com és natural, en Richard Abercrombie té una casa a Londres, a la qual ni tan sols se li va acudir d'anar en arribar, vist l'hàbit i el gust que havia adquirit pels hotels. La residència principal del professor Abercrombie és un edifici alt, vermell i blanc, d'estil neoclàssic, al barri de Kensington. Truca. Un criat obre la porta i és fill, nét i besnét de criats anglesos, al servei de la família des de fa tres generacions: ni tan sols remuga en tornar a veure el Senyor. Fa passar el Senyor, confessa al Senyor que està content de tornar-lo a veure, serveix el Senyor, pregunta al Senyor quants criats ha de contractar i l'Abercrombie indica una xifra ridícula: amb cinc n'hi haurà prou. El clan Abercrombie rep dues vegades al mes, durant la temporada. El conviden escrupolosament i ho fan saber, per demostrar que no donen cap crèdit als rumors de desaparició o fins i tot de bogeria del savi de la família. El Senyor, informat pel seu fidel criat, dóna ordre de respondre que anirà, dos dies més tard, a la recepció Abercrombie.

La recepció és un gran èxit. Costa cinquanta anys de salari d'un obrer, allà, molt lluny, a les mines del nord de Cardiff, la principal font d'ingressos del clan Abercrombie; però ni una partícula de la suor ni de la pols que s'infiltra en els pulmons d'aquest obrer no transpira a la gespa del Hyde Park, sota les tendes blaves i blanques, a les estovalles immaculades. Les dames es diverteixen amb el tir a l'arc. A en Richard Abercrombie li fa un salt el cor quan, en un revolt del passeig, reconeix el gos de la seva adolescència; però quan s'hi acosta l'animal gruny, sense reconèixer-lo. Aleshores en Richard Abercrom-

bie s'adona de la magnitud del seu error: aquest gos és, com a mínim, el nét del seu. A la tenda més gran hi senyoreja la seva mare, envoltada com sempre per tot d'homes vestits d'etiqueta; després de vint anys encara no ha renunciat a portar dol pel seu marit, a deixar de portar el negre que tan bé li queda. En Richard Abercrombie es recorda que quan era petit estimava aquesta dona apassionadament. Se saluden amb cortesia.

Una esquadra d'aristòcrates encarcarats s'acosten cap a ell en formació tancada: els seus cosins, el seu germà. Els Abercrombie encara no han perdut la consideració d'Escòcia i de la Corona: entre ells hi ha un bisbe de l'Església anglicana, alguns oficials superiors de Sa Majestat. Li parlen amb un entusiasme creixent a mesura que tenen la impressió que constaten que en Richard no és boig. El seu germà l'arrossega a part. D'entrada, l'objecte de la seva conversa no és del tot clar, però sorgeix a poc a poc d'entre les boirines diplomàtiques: en John Abercrombie vol conèixer les intencions del seu germà gran; amb una velocitat inesperada, dedueix de les afirmacions d'en Richard Abercrombie que aquest no té intenció de portar, s'entén que socialment, el gloriós nom dels Abercrombie. Tampoc no té intenció de presentar-se a les terres del clan allà, a Escòcia. Viurà retirat a Londres. En John Abercrombie s'afanya a córrer a anunciar les bones notícies a la seva mare. En Richard se'n pot tornar a Kensington.

Un cop reclòs, enceta la redacció de la nota sobre l'infinit que ha de perfer el protocol. Els objectes de la naturalesa, en la seva gran majoria, es presenten com a irregulars: la línia recta, el cercle o el cub gairebé no existeixen sobre el planeta. Si s'examinen objectes tan diferents com ara el flanc d'una muntanya, la paret interior d'una vagina de dona o la superfície d'un gra de blat, es veurà que tots contenen aspreses, irregularitats més o menys importants; però la ciència occidental mai no ha tingut veritablement en compte cada sinuositat, cada anfractuosuat en l'estudi dels objectes. Si s'encarrega a un geòmetra que calculi la longitud de les costes d'Anglaterra, considerarà els accidents de la costa com a petits segments de rectes, més o menys llargs, col·locats l'un darrere l'altre. Ara bé, ben mirat, aquesta és una aproximació pràctica però tramposa. Les irregularitats de la costa, si algú es pren la molèstia de mesurar-les, són bastant llargues, perquè són bastant sinuoses. Probablement caldrien dècades senceres perquè un caminant pogués amidar amb exactitud la costa de Cornualla, si aquest caminant tingués el caprici de seguir cada giragonsa de la vora del mar; i aquesta precisió encara no seria perfecta. Perquè la irregularitat més petita, considerada en si mateixa, es compon de minúscules anfractuositats, de manera que cal arribar fins al punt de dir que la costa de Cornualla és rigorosament infinita. I aquest descobriment es pot fer extensiu a la totalitat dels objectes de la naturalesa: el perfil d'una orella, la mà d'un nen, el ventre de les dones són, també, absolutament sense fi. Infinit és l'última paraula que en Richard Abercrombie escriu al gran arxivador verd: ara l'obra ja és perfecta.

I en acabat, la malaltia el rosega. Els dos o tres primers anys, el fet de ser un cas per als metges anglesos el diverteix bastant. Perd absolutament tot el respecte que tenia per aquells savis compatriotes que no tenen cap mena de paciència amb ell perquè és un cas atípic; la majoria desapareixen, perquè no volen ser els que no han pogut fer res per un malalt ric del cor del barri de Kensington. Un dia que un d'ells, desbordat, acaba etzibant-li que no li pot fer mal en el lloc on ell diu que li fa mal, l'Abercrombie pren la decisió de tancar-los definitivament la porta. Ordena que baixin al celler, en caixes de fusta curosament tancades amb clau, la totalitat del seu dossier mèdic. Només es queda, i l'enganxa a l'última pàgina del protocol, el croquis que un dels especialistes va traçar al darrere d'un sobre per mostrar al seu pacient en què consisteix la tuberculosi que l'aclapara. No costa gaire entendre per què: el croquis representa unes petites bosses aracnoïdals que li donen l'oxigen de la vida i que semblen petits cúmulus plens a vessar de sang. Al cap de poc, les malalties que el colpeixen, en onades cada cop més curtes, li disminueixen netament les facultats. En Richard Abercrombie divaga, a vegades durant dies seguits. L'instal·len a la planta baixa, en una butaca, al costat d'uns finestrals; però no mira el cel ni el carrer.

Ha fixat definitivament el nom de la seva invenció: serà lánalogia, i cap altra cosa. Es cert que el terme isomorfia és més exacte, més científic que el d'analogia. Però no sona bé. Per comprovar la validesa del nou nom de la nova ciència, en Richard Abercrombie el prova en els contextos més variats. El diu en veu alta, per exemple: el professor Abercrombie acaba de ser designat per a la càtedra d'analogia que s'acaba de crear per a ell a Cambridge. També el posa a prova en alguns títols: «Principis d'analogia aplicada»; «L'analogia a l'abast dels nens i de les senyoretes». De seguida comença a somiar en un Institut d'Antropologia Analògica: es veu a l'Acadèmia Reial de Medicina, en un vast amfiteatre, sota la llum elèctrica, presenta el sexe de dones de totes les races a un públic de metges, de filòsofs i d'erudits afeccionats; l'aplaudeixen quan explica la indolència natural de les negres a l'hora de treballar i la seva luxúria inveterada per la hipertròfia dels seus òrgans sexuals secundaris. Ha oblidat completament que volia ser pòstum. Sovint els criats han de canviar els folres de la seva butaca, que fan pudor d'orina i de diarrea.

EL MES DE DESEMBRE DE 1893 es va inaugurar el Congrés Meteorològic de Viena, aquell en què en Richard Abercrombie havia de presentar el seu Aties fotogràfic dels núvols. Ni tan sols va fer el viatge, amb el pretext d'una malaltia; però va reconèixer, en un missatge adreçat al president del Congrés, la victòria del seu il·lustre col·lega i amic Williamsson: el veritable aties universal dels núvols només pot ser un conjunt de litografies que l'Artista executi sota la mirada del Savi; la presa fotogràfica és aleatòria, falsament objectiva. Malgrat tot, fins i tot els fills de puta són mortals: dos dies abans del final del Congrés de Viena, el cadàver violaci d'en William S. Williamsson apareix en un bordell repugnant del centre de la ciutat. La distingida senyora que l'acompanyava per envilir-se amb una vulgar morena sota la mirada d'en Williamsson ha fugit tan bon punt ell s'ha començat a ofegar; quan la morena torna a pujar amb la patrona, el vell és ben mort. La patrona ha ensumat el notable i la seva fortuna; escorcolla les butxaques del cadàver, li regira el diari. La seva paciència es veu recompensada i acaba arrambant una suma considerable del president del Congrés per tal que calli i faci transportar discretament el cos. Molt oficialment, és el detectiu de l'Hotel Imperial el que troba el cadàver del gran William S. Williamsson a la seva habitació. El Congrés interromp els treballs i organitza un homenatge. L'absència de l'Abercrombie, la desaparició d'en Williamsson: per a molts dels habituals, el Congrés vienès marca el final d'una època.

La llegenda del protocol, per la seva banda, segueix augmentant. Les especulacions s'inflen encara amb més facilitat des del moment que el seu autor no s'expressarà mai més en públic. En record dels vells temps, un col·lega escocès li ha enviat, per fidelitat, una còpia del discurs de clausura del Congrés de Viena. L'Abercrombie el llegeix lentament, però en tan pocs anys alguna cosa ha canviat; i no hi entén res: la meteorologia ha esdevingut una ciència adulta. Cada vespre, a tot Occident, els agricultors, els generals, els oficials de marina esperen els butlletins meteorològics que determinaran l'ús de bona part del seu temps. Cada matí, a Londres, abans que la minyona entri a obrir les cortines, airejar l'habitació, servir l'esmorzar, un home sol, malalt i feliç, s'aixeca lentament del llit i s'inclina lleugerament a la veranda, davant l'estàtua de mig metre d'alçada d'un nen rodanxó i rialler. Es una estàtua de bronze de factura mediocre i, segons el venedor d'objectes xinesos de Gerard Street, que la va fer passar per un autèntic portaofrenes de l'època Song, representa la divinitat T'un Y'un: és un nen alegre, dempeus. Es l'amo dels núvols, i els bufa segons li dicta la fantasia.

Després d'esmorzar, l'ancià s'instal·la al costat d'en T'un Y'un, embolcallat de mantes encoixinades. Hi ha una nova manera de fumar que li encanta i a la qual es lliura en aquell moment, sota la benèvola vigilància del seu déu i la gran desesperació del seu ajudant de cambra: són unes cigarretes que cs compren enrotllades i que tenen un filtre de cel·lulosa. Li agra da fumar. Es tomba a la gandula, sota el sol escàs de la veranda i, més que bufar, deixa que el fum s'escapi badant la boca. El fum s'eleva fins al sostre i ell el segueix amb la mirada fins que desapareix. O bé deixa que una cigarreta acabi la seva carrera al nínxol d'un cendrer: primer el fum puja molt recte; en acabat, seguint un moviment incomprensible però visiblement ordenat, es retorça sobre si mateix, i la serp que forma s'eixampla fins que s'acaba dispersant. Alguna vegada una mosca ve a pertorbar la trajectòria de les volutes amb refinaments igualment erràtics.

En Richard Abercrombie mor el 1917. No és un bon any per morir: milions d'homes fan el mateix per tot Europa; els diaris publiquen interminables llistes de noms. De tant en tant, quan algun membre eminent de la Royal Society es podreix en una trinxera, el Times s'escarrassa a fer una necrològica amable però distreta; el mateix Abercrombie només té dret a algunes línies. Mor ple de malalties resistents, mor secretament encantat per aquella proliferació demencial de la vida en el seu cos moribund. El clan Abercrombie delega el funeral en el seu germà. Només aleshores descobrirà el secret més ben guardat del difunt: la seva filla d'onze anys.

L'assumpte Abigail Abercrombie es remunta a finals de 1912. En Richard Abercrombie va estipular en el seu testament que el protocol es publicaria l'endemà de la seva mort. Ara bé, l'any 1912, quan el volcà Katmai acaba d'anihilar l'illa de Kodiak sota tones de cendres a la costa de les Aleutianes, l'Abercrombie para sobtadament esment que, si no pren precaucions, el clan Abercrombie s'apoderarà del seu protocol. L'Abercrombie sap perfectament el que la seva família pensarà dels primers plans d'anatomies femenines, dels croquis de petxines i de flors, de les divagacions sobre el Mateix. No n'hi ha prou amb un testament: la història és plena a vessar d'inventors i de filòsofs i d'artistes traïts, escarnits per la seva família. L'Abercrombie s'empesca una manera esbojarrada de protegir la seva obra: dotar-se d'un hereu aliè a la seva sang. Un bon matí, la commoció regna a la casa Abercrombie, perquè el mestre ha demanat que preparin una excursió; dues hores més tard hi ha un cotxe preparat i tot el personal, amuntegat a la cuina, contempla per la finestra un espectacle per a ells inèdit: una excursió del mestre.

L'Orfenat de Fills i Filles de Mariners és un edifici alt i estret, a la punta oriental de Fleet Street. Senyores grasses de la bona societat hi vénen, per Nadal, a donar copets al cap i a rebre flors. La façana és poc acollidora, però el personal és admirable. Quan el fiacre encara no s'ha acabat d'aturar davant de l'edifici principal, la directora, una dona laica, llarga i seca com un melindro vell, surt a l'escalinata, vestida per a l'ocasió, a rebre l'il·lustre membre de l'Acadèmia Reial de les Ciències. Mostren al ric visitant una sèrie de nens disfressats de burgesos, endiumenjats, alineats i clenxinats, els nens que s'ho mereixen, els més ben valorats de la institució, els més assidus a les classes d'instrucció religiosa. En Richard Abercrombie els observa amb educació. Dinen en un refectori clar, en una tarima que domina les taules dels orfes. A continuació ve la passejada pel pati de darrere de l'orfenat, gairebé un parc, ben mirat, una agradable sorpresa en ple cor de Londres, per on els nens es dispersen.

Al voltant del visitant comença el ballet sorneguer i curosament regulat dels candidats a l'adopció, que fan pantomimes de nen assenyat, reflexions entendridores, comentaris avançats per la seva edat. Finalment en Richard Abercrombie clissa una noia d'uns sis anys, que es queda en un racó, tan refregada i pentinada com les altres. Es dedica a escopir en un toll d'aigua per fer-hi cercles. Desdenyant les cares tibades del personal i la visible consternació de la directora de l'establiment, aquesta és la nena que en Richard Abercrombie tria. L'honorable professor manifesta les seves intencions, que són les d'endut se immediatament la nena a casa. A continuació hi ha un moment d'indecisió, la directora mira les germanes, que miren cap a una altra banda. L'any precedent un nen adoptat de la mateixa manera per un par d'Anglaterra de bona reputació va aparèixer al Tàmesi, amb el cos lacerat, sense parlar de ferides més difícilment evocables. Dubten. Una donació considerable d'en Richard Abercrombie a les obres de l'orfenat atia, en comptes de calmar-les, les inquietuds del personal. Però la directora cedeix. Al fiacre, la petita Abigail s'adorm, repenjada sobre l'ancià, que fa el mateix.

L'HERÈNCIA, POTSER, LES PRIVACIONS de la més tendra infància, tota la misèria irremissible de la primera vida de l'Abigail han fet el seu efecte: la filla adoptiva d'en Richard Abercrombie és una porca, ingrata i idiota, tan bruta com lasciva. Afeblit, disminuït per les constants malalties, el seu pare adoptiu no se'n preocupa gaire: les còleres de la petita són la marca d'una personalitat forta; la seva negativa a aprendre qualsevol cosa, el signe d'una precoç independència d'esperit; per acabar-ho d'adobar, la cuinera de la casa de Kensington, a qui la nena inspira una passió tan desbordant com cega, la malcria fora mida.

El temps passa. El món no envelleix, ans al contrari; el segle que comença mostra una inventiva gairebé juvenil en l'horror i les destruccions. El 1915, en Richard Abercrombie constata, en llegir els diaris, que a hores d'ara la ciència meteorològica permet matar amb una major precisió: en aquella guerra que es preveia curta i que s'eternitza a les planes del nord de França, l'estudi dels vents ajuda a la difusió de gasos tòxics, el de les capes de núvols possibilita uns moviments de tropa més mort i fers; i en les revistes especialitzades s'anuncia que els nous aparells que s'anomenen aeroplans proporcionaran noves sortides als meteoròlegs joves i patriotes. En Richard Abercrombie es disgrega: es diverteix amb els reguerols de bava que li corren pel pit i amb les seves trajectòries. L'amargor que li inspira la comunitat científica és tan gran que li impedeix de llegar tots els seus papers a l'Acadèmia Reial de Ciències.

Seria bonic poder citar frases nobles de llit de mort; disposar d'una bonica carta que resumís la seva vida, on en Richard Abercrombie descrigués la profunda coherència de la seva existència, poder descriure una última entrevista entre el savi i la seva filla adoptiva. Però en Richard Abercrombie no mor així. El vespre del 4 de desembre de 1917 el troben enfonsat a la seva butaca habitual, a la veranda. No ha cridat ningú, no ha fet cap xiscle. El forense, en un bonic rampell d'honestedat, escriurà a l'informe, sota la rúbrica «Causa del decés», unes paraules que són la confessió de la seva ignorància: «esgotament general».

En descobrir l'hereva, el clan decideix circumscriure l'escàndol no protestant oficialment. A la cuinera, que d'altra banda no és cobdiciosa, li paguen una renda correcta. També la nomenen tutora de la nena. Els deixen la bonica mansió eduardiana, que de tota manera comença a mostrar símptomes de fatiga, així com les possessions estrictament personals d'en Richard. Amb les engrunes d'una fortuna del segle xix n'hi ha de sobres per viure confortablement en el segle xx; els procuradors dels béns d'en Richard Abercrombie els administren tan bé com saben i, el 1933, l'Abigail és major d'edat i milionària en lliures.

Els anys no han esmenat l'Abigail Abercrombie. La seva precocitat en tots els vicis no queda desmentida. Un cop rica, consagra uns quants anys a llençar una petita fortuna per les finestres de diversos hotels de la costa francesa, o a les butxaques d'uns quants homes ben plantats però que no tenen professió ni ingressos perceptibles. Un cop torna a Londres, l'Abigail Abercrombie provoca l'admiració dels seus companys de disbauxa en els tuguris de la vora del Tàmesi, on s'encapritxa dels mariners, dels estibadors desenfeinats que l'estomaquen de valent. Als trenta anys sembla que en tingui quaranta-cinc. Encara que sigui una borratxa i una inculta, l'Abigail no és cap beneita. A còpia de desxifrar cartes florides de savis de tot el món s'ha adonat del valor que tenen els papers del seu pare adoptiu: un bagul de viatge ple de correspondència, d'articles inèdits, de memòries. Aquest valor es confirma quan, en posar un anunci a les columnes del Times per trobar un expert que en faci l'inventari, rep una trentena de candidatures desinteressades. Així és com el 1941 un home petit i amb masclet que es diu Anton Vries desembarca a la casa de Kensington des de Letònia. L'Abigail posa condicions: el professor Vries efectuarà gratuïtament l'inventari i, a canvi, el podrà publicar, amb els comentaris que li semblin adients. Afortunadament per a ella, el dia abans de l'arribada del savi letó, a l'Abigail li va caure a les mans un arxivador panxut ple de preses fotogràfiques i de notes manuscrites. El va obrir a l'atzar i es va trobar de fit a fit amb un sexe de dona, petit i nacrat com una petxina dels mars del Sud; la trobada no l'impressiona gaire i no entén ni un borrall del text que l'acompanya. Però té a les mans el protocol amb què tots els savis que li escriuen li escalfen el cap des que és major d'edat. L'endemà no en diu res a l'Anton Vries, que al cap d'uns quants dies acaba l'inventari, decebut per no haver pogut descobrir el famós protocol, però convençut que la publicació de les seves Observacions relatives al fons Abercrombie l'apropa a la càtedra de geografia que cobeja, allà a Letònia. Just abans que marxi, l'Abigail convoca un advocat: vol fer un contracte. En Vries no s'hi pot negar: haurà de peritar un document en concret, del qual no podrà fer esment en públic; a canvi, serà nomenat editor de la correspondència Williams-son-Abercrombie, el manuscrit de la qual l'Abigail s'afanya a vendre a Nova York. L'Anton Vries es rendeix. La descripció del protocol que redacta i que l'Abigail farà publicar al Butlletí de l'Organització Meteorològica Mundial és una obra mestra de la precisió bibliòfïla però també de la hipocresia, perquè no revela en absolut el contingut exacte del document. Els afeccionats i col·leccionistes de tot el món s'inflamen.

Aleshores comença, per a l'Abigail, un llarg i lent joc d'especulació: ni desmenteix ni confirma cap rumor relatiu al protocol, deixa entendre a un que Pobjecte té tant de valor sentimental que no es pot decidir a separar-se'n i a l'altre que el contingut de l'arxivador és massa inconvenient per publicar-lo. En l'entorn dels entesos ningú no es deixa enredar pels escrúpols de l'Abigail Abercrombie, però la cotització del protocol puja. Se li planteja la qüestió del lloc on ha de conservar Pobjecte i, com totes les persones sense instrucció, l'Abigail Abercrombie es malfia dels bancs; en canvi, creu fermament en els amagatalls. El classificador és voluminós. Es passa hores furgant per tota la casa de Kensington. Finalment troba un amagatall que li sembla satisfactori.

El 1946, als quaranta anys, l'Abigail Abercrombie es queda embarassada; com que es tenia per estèril, mai no ha pres cap precaució en aquest sentit; encara que volgués no podria trobar el pare entre la desena d'amants que ha tingut en els sis darrers mesos. Però un cop embarassada descobreix la pesantor del cos i les dolçors de la devoció. Deixa de beure amb una facilitat desconcertant, trenca amb les companyies del port. Prega absurdament perquè el seu fill hereti la intel·ligència d'en Richard Abercrombie; per superstició li posa el seu nom. En Richard Abercrombie Jr. recordarà una dona petita i angulosa, de mans seques, d'un pudor meticulós envers el seu fill, d'una severitat constant i que l'estimava amb bogeria. El petit Richard és un nen assenyat i un alumne irreprotxable; un noi perfectament mesurat i un estudiant emèrit. L'Abigail quedarà terriblement decebuda quan, després d'acabar dret, s'encamini cap a l'ofici de psicoanalista. Tot i així, l'Abigail Abercrombie col·locarà a la seva habitació, en una biblioteca comprada especialment amb aquesta finalitat, tots els articles del seu fill i un exemplar relligat de la tesi doctoral.

Als cent anys declina de cop, durant l'estiu de 2005. A l'hospital de Whittington, el seu fill la visita cada dia. Es queixa de tot, d'aquells metges indis i negres que segur que l'estan matant. La vigília de la seva mort, l'Abigail revela al seu fill l'amagatall del protocol, l'única riquesa que li queda, juntament amb la casa. Expressa el desig que ell vengui el document i li recomana que no el llegeixi, per respecte al seu avi. El fill manifesta la seva gratitud, li dóna efusivament les gràcies, promet solemnement que no llegirà el document. En Richard Abercrombie coneix l'existència del protocol des dels deu anys; als dotze anys el va trobar per atzar, mentre la seva mare preparava un te a la cuina; de seguida va aprendre a tornar a posar l'arxivador a lloc, sota dues làmines del parquet de l'armari de les escombres, sense que la porta grinyolés. En Richard Abercrombie es va masturbar durant tres anys davant de les venerables fotografies del seu avi.

L'ESTIU DE 2006 S'ANUNCIA CÀLID i humit, un estiu de núvols que la Virginie ha de passar a Londres, perquè les seves primeres vacances no cauen fins Nadal; però aquí no li falta de res. A prop de la caseta blanca que a partir d'ara és casa seva, aprèn a conèixer el parc de Hampstead. La Virginie se n'ha enamorat. Es pot estimar un parc amb passió. Els dies que no ha d'anar a Reading la Virginie s'hi arriba, enduta per un impuls de pietat tranquil·la pels sots humits i els turons plens d'herba on creixen els cards. Els segles han passat per la landa de Hampstead sense canviar-la. És clar que ara ja no hi fa mai negra nit; perquè les imatges dels satèl·lits són concloents: actualment a Europa no hi queda ni un sol punt on regni una foscor absoluta. Tot i així, a la Virginie li agrada pensar que l'indret per on es passejava en Luke Howard no ha canviat gaire; és agradable trepitjar els camins per on van passejar els morts, amb el mateix plaer, amb la mateixa pau de cos i d'esperit, en un lloc on els arbres venerables han vist passar, de joves, dames amb mirinyac i ombrel·la de bracet amb bells senyors.

A l'únic pis de la caseta del número 6 de Well Walk, la Virginie es relaxa de tant en tant sota el finestral: a sobre del seu llit, un gran pla inclinat de tres per dos metres, converteix el cel en un quadre constant que canvia sense pausa. No hi ha res de tan fascinant com els núvols, tret de l'oceà; però el perill rau en això. Perquè tampoc no hi ha res de més va, de més enganyós, de més sorprenent que aquesta matèria sempre canviant, sempre renovada; i és que és tan fàcil esgotar-se intentant descriure-la, comprendre-la, dominar-la. El que la Virginie Latour considerava en un primer moment com el llarg i dolç seguici dels enamorats dels núvols comporta, ara se n'adona, un cert excés de suïcidats, de desesperats, d'enamorats no correspostos i de solitaris afligits. Pel que fa a en Richard Abercrombie, la Virginie Latour pensa que només li van faltar col·legues lleials, criats abnegats, alumnes que l'admiressin, perquè sembla que no va tenir mai cap amic de debò; i en Richard Abercrombie forma part d'aquelles persones que és difícil d'imaginar de nens. Ha costejat centenars de dones i els ha dedicat les seves pàgines més líriques, però sembla que mai no va conèixer la dolçor d'estar plegats sense fer res. A vegades la Virginie Latour ja no sap què pensar, però es diu a si mateixa que no és gaire greu. Treballa.

Al Centre Meteorològic hi troba regularment els millors especialistes europeus de la meteorologia moderna; escoltant-los, fent-los preguntes, la Virginie Latour s'adona que per a ells en Richard Abercrombie és només una figura pintoresca i patètica de la prehistòria meteorològica; l'equivalent a un alquimista per a la química moderna. Perquè per a tots aquells informàtics, matemàtics, geògrafs, la Ciència és el que es fa ara i aquí; coneixen només vagament els grans precursors. La resta no existeix, ja no existeix. Des d'aquest punt de vista, la ciència analògica d'en Richard Abercrombie no tan sols els sembla una aberració, sinó que encara malden per entendre com és que algú es va proposar d'intentar classificar els núvols en categories rígides. Es clar que encara ara la classificació d'en Howard segueix sent força útil per als amateurs instruïts, per als pintors de diumenge, per al simple curiós; però a Reading ja no la utilitza ningú. Per als científics, l'època dels núvols havia passat; ara s'ocupaven de descriure sistemes atmosfèrics, grans conjunts de corrents, de depressions, de fronts en espiral. I ordinadors enormes i costosos, enmig del silenci vitrificat de les sales climatitzades, dibuixaven els mapes d'aquest nou món.

Malgrat tot, hi ha una altra manera de concebre aquesta evolució, i la Virginie, en el silenci de la seva casa de Londres, lluita per construir-la. La ciència analògica hauria pogut portar perfectament en Richard Abercrombie cap a una concepció global, sistèmica, dels moviments dels núvols; perquè per a ell els núvols ja no eren objectes separables i separats, sinó més aviat un estat del medi atmosfèric. Es evident que un element personal havia desviat la trajectòria de l'analogia i que va ser entre les cuixes de les dones on en Richard Abercrombie va alçar l'altar de la seva religió personal, la clau del seu desig; no és que fos un culte més enfollit que qualsevol altre; simplement tenia pocs adeptes, en general, i encara menys, singularment, a Anglaterra, on el seu inventor l'havia portat. I realment no es pot considerar de cap manera que en Richard Abercrombie hagués tingut una influència directa en les recerques actuals, ja que l'any 2006 les seves encara no havien estat publicades. Però la Virginie Latour no pot evitar pensar que el simple fet d'haver obert aquestes noves possibilitats no està totalment desproveït de significat. A còpia d'obstinar-s'hi, la Virginie aconsegueix formular una paradoxa satisfactòria: un inventor contribueix decisivament a convertir en aberrants els seus propis treballs, ja que obre la possibilitat de superar-los.

El progrés científic, indiferent als destins naturals i humans, ha seguit el seu curs. El 5 de març de 1950, a Aberdeen, a l'estat de Maryland, els quaranta-dos armaris metàl·lics de l'ordinador concebut per en John von Neumann, manipulat durant trenta-tres dies i trenta-tres nits per un equip internacional de cinc persones, permeten elaborar tres previsions exactes per al cap de vint-i-quatre hores a partir d'un model simplificat de l'atmosfera. En John von Neumann és el primer a guanyar aquesta cursa de velocitat entre el temps que farà i els homes, entre la capacitat humana de càlcul i les forces naturals. Després tot va cada vegada més de pressa, és la mateixa llei dels ordinadors, perquè la llei dels ordinadors és la mateixa que la llei de mercat. Es considera l'atmosfera com un volum dividit en una sèrie de caixes. Cada caixa és reductible a un conjunt de punts, cada punt pot ser objecte d'un càlcul. O sigui que, per a la ciència, ja no hi ha núvols; s'han convertit en conjunts de punts coordenats en un espai de simulació de més de tres dimensions.

I ara, una xarxa gegantesca ha quadriculat el món, al terra, al mar i als cels. Des dels anys seixanta del segle xx s'han enviat satèl·lits a flotar per sobre de l'atmosfera, allà on la vida terrestre s'enrareix fins a fer-se irrespirable. Alguns d'aquests satèl·lits es troben a trenta-sis mil quilòmetres de la Terra i giren a la mateixa velocitat que ella, geoestacionaris a la vertical de l'equador, alguns en la nit, altres en una llum eterna; altres satèl·lits hi passen arran, a mil quilòmetres d'alçada, i fan la volta pel camí més curt, sobre l'eix entre els dos pols, que creuen cada dotze hores. A Reading, a la Gran Bretanya i a alguns altres centres del món s'hi han instal·lat ordinadors d'una estranya bellesa, dins d'uns armaris blancs i negres, que efectuen cada segon un nombre increïble de càlculs; en aquest centre hi ha centenars d'homes i de dones que, amb paciència, han inventariat, estudiat, modelitzat els paràmetres que havia de contenir la simulació informàtica del temps, tant del cel com de la Terra. I és que calen moltes coses per fer el temps que fa. Tenim tot allò que passa a la Terra, com ara la fosa de les neus o la reverberació de la calor. Tenim les variables de l'estat del sòl: la naturalesa geològica, la rugositat, la temperatura, la hu-

Ciutat Tenim les múltiples interaccions entre el terra i l'at-mosfera, com ara els fluxos de calor sensible i els fluxos d'evaporació, els fenòmens de fregament. Tenim les variacions de Testat de l'atmosfera, com ara la humitat, la temperatura, el vent. Tenim els processos físics de la mateixa atmosfera, que són la difusió, la radiació, la convecció i, evidentment, les precipitacions. I cal dominar-ho tot plegat, tant com sigui possible, per tenir la pretensió de preveure el temps que farà. I ara els investigadors topen amb una paret: malgrat l'augment exponencial de la velocitat de càlcul dels ordinadors, era impossible preveure el temps d'una regió vasta, com ara Europa, en un termini superior als cinc dies. Aleshores Europa va acollir un Centre de Reading i el va convertir en el Centre Europeu de Previsió Meteorològica, a Reading, a la Gran Bretanya.

LA VIRGINIE LATOUR ESPERA. Espera una tempesta. Cada dilluns, quan arriba al Centre de Reading, es presenta a la sala de previsions. Finalment, el dilluns i d'octubre de 2006, sembla que tota una senyora tempesta s'està congriant per a finals de setmana, a l'oest d'Irlanda, fent giravoltar lentament sobre si mateixa tota la seva massa prodigiosa. El vespre del dimarts 2, que és el final de la seva setmana a Reading, la Virginie torna a Londres tan de pressa com pot, per no quedar-se atrapada a la carretera.

Segons els càlculs de les màquines electròniques, la tempesta, quan afecti la costa occidental d'Anglaterra, serà la més violenta dels últims cinquanta anys. I, de cop i volta, mentre examinen els mapes del dimecres 3 per al divendres 6, els especialistes de Reading queden totalment desorientats: la tempesta anunciada supera totes les previsions; no té equivalent en tota la història dels annals meteorològics de la Gran Bretanya; des de Londres, on li han instal·lat l'equip informàtic necessari, la Virginie segueix l'evolució dels mapes i no es pot creure el que veu. El 4 d'octubre, els enginyers de Reading estan immersos en una perplexitat total, perquè el Centre Europeu de Previsió Meteorològica a Mitjà Termini de Reading acaba de posar en servei, a finals del mes d'agost, després de sis mesos de provatures, una nova generació d'ordinadors dedicats a la previsió dels estats meteorològics. L'HV iooo forma part d'un nou tipus, anomenat «de memòria distribuïda», és a dir, que du a terme un nombre increïble de càlculs utilitzant diverses bateries de memòria. L'interès, naturalment, rau en la complexitat del model d'atmosfera que es pot generar d'aquesta manera, però els enginyers de Reading encara n'han millorat les prestacions gràcies a la idea de proporcionar a l'HV 1ooo una base que contingui totes les dades dels últims deu anys i que també estigui connectat a un motor d'inferència. D'aquesta manera, cada vegada que l'HV iooo proposa una previsió, la base de dades busca l'estat de l'atmosfera del passat que més s'hi acosti i nodreix la representació cartogràfica; de manera que la memòria distribuïda s'estalvia milers de milions de càlculs: i d'aquí sorgeix la possibilitat d'elaborar previsions fiables no tan sols a quaranta-vuit o setanta-dues hores sinó de fer-les arribar a les vuitanta-quatre i fins i tot a les noranta-sis hores. I durant els sis mesos de provatures i el mes de funcionament efectiu, el trio HV iooo-base de dades-motor d'inferència ha efectuat previsions d'una precisió i una anticipació fabuloses.

Durant els primers dies de l'octubre de 2006 Reading utilitza aquest sistema que tan bé s'ha contrastat mentre deixa que, per seguretat, els vells Fujitsu segueixin funcionant. I és aquest sistema suposadament contrastat el que, des del 2, confirma que per al 6 i el 7 hi haurà precipitacions i cops de vent realment inversemblants, que la base de dades es nega fins i tot a confirmar, perquè està programada per ignorar les desviacions massa exagerades. Davant de la gegantesca pantalla de plasma de la sala de control, on es veu com els fronts climàtics avancen per tot Europa occidental, la gravetat del dilema fa que els tècnics amb prou feines gosin mirar-se: cal donar l'alerta, o bé l'HV 1000 està demostrant febleses de programació que fins aleshores havien passat desapercebudes? Els homes del Centre es giren cap al material antic: els Fujitsu només

anuncien unes fortes borrasques d'acord amb les mitjanes de l'estació. En conseqüència, el dilema és el següent: o bé fan cas de PHV iooo pensant que anuncia, precisament a causa de la seva excel·lència, fenòmens que un aparell menys sensible hauria negligit; o bé es conformen amb el material antic i la previsió més versemblant. Òbviament, la decisió que prenen col·lectivament després d'una discussió intensa però breu (perquè hi ha milions de clients esperant les previsions del Centre), decisió que consisteix a creure la pròpia experiència o creure la nova màquina, la joia de titani i carboni negre que els ha costat a ells cinc anys de feina ingrata i a la comunitat europea xifres que fan por només d'imaginar-les; la decisió en el fons previsible, per la por d'arruïnar el Centre presentant un càlcul tan aberrant, la decisió previsible és evidentment la de prendre com a referència, tan discretament com es pugui, les màquines més antigues. I, per tant, al vespre del 3 d'octubre de 2006, el Centre Europeu de Previsió Meteorològica a Mitjà Termini de Reading publica un butlletí que anuncia un temps generalment inestable, amb avís de borrasques localitzades de nivell 2 sobre una escala de 6, amb onades de xàfecs i risc de calamarsades a tot l'oest europeu; res d'alarmant per a aquella època de l'any. Un cop han penjat aquest butlletí a la pàgina oficial del Centre, procediments automàtics transmeten igualment els butlletins regionals als abonats de tot Europa, institucionals, transportistes, agricultors. I, en acabat, el personal tècnic es passa tota la nit auscultant PHV 1000. De matinada, el Centre rep les trucades esbalaïdes de les estacions meteorològiques de la costa occidental d'Irlanda: una tempesta espantosa, tan gran com Irlanda mateix, es prepara per travessar-la d'oest a est, i, punxant una mica, arremolinant-se alegrement, cap al sud, envesteix en direcció a la Gran Bretanya, a les costes de Bèlgica i de França, devastant-ho tot al seu pas. A Reading encara tenen una mica d'esperança que els cops de vent s'aturin

tan ràpidament com han començat però, cap a les vuit del matí, la tempesta, en passar per Reading, arrenca els sostres de tots els bungalous administratius del Centre Europeu de Previsió Meteorològica a Mitjà Termini. I cap a les nou, tothom es rendeix a l'evidència, en certa manera reconfortant: l'ordinador HV iooo amb memòria distribuïda està a l'alçada de totes les expectatives.

Mentrestant, a Londres i a tot Anglaterra s'ha donat finalment l'alarma; els carrers han quedat deserts, les habitacions tancades i barrades. Un cop tancats tots els porticons de la seva caseta blanca del número 6 de Well Walk, la Virginie Latour s'ha equipat amb molta cura: ha adquirit, aquell mateix matí, un equip complet de navegació de plaer, d'un groc molt escaient. Surt cap a les quatre de la tarda i, tenint cura de caminar pel mig del carrer, fa cap a la landa de Hampstead. Per més que la Virginie Latour sàpiga que hi haurà desafortunats que resultaran ferits al cap de poc, que hi haurà imprudents, imbècils o inconscients que moriran durant aquests dos dies de tornado, de cotxes llençats a les cunetes, de devastadors torrents de fang, d'arbres arrencats de soca-rel; per més que la Virginie ho sàpiga no pot evitar de somriure a la tempesta que per fi arriba. No pot evitar somriure pensant que, fins i tot aquí, a la vella Anglaterra del pobre Richard Abercrombie, hi queden forces indòmites. Sigui com sigui, deixa de somriure quan arriba a la landa: el vent la tira a terra com una joguina.

El més important és ara avançar sense acostar-se als arbres; evitant el caminet tortuós, el dels veïns i els habituals, la Virginie s'acosta al bell mig d'un prat impossible de reconèixer, habitualment recobert per unes herbes altes que ara el vent ha aixafat contra el terra i que formen una estora relliscosa que li torça els turmells; el cel a l'horitzó és impossible de reconèixer, ple de deixants grisosos, insensats. Arriba finalment al turó del Parlament i el puja de genolls, eixordada pels xiulets del vent, encegada per les aigües arremolinades. Un cop al cim, es tomba cap al sud; Londres s'estén als seus peus, sense contorns precisos, com si es negués en un diluvi de plom fos i gelat, propi d'un malson. La Virginie es treu una caixa metàl·lica rectangular de la butxaca central de la marinera; l'obre lentament, per donar dignitat al seu gest, però és un intent ridícul: la tapa de l'urna s'envola pels aires i les cendres desapareixen instantàniament. I la Virginie Latour es queda allà, estúpida, contemplant el fons immaculat de l'urna buida. En un breu excés de sentit comú, s'adona que constitueix un blanc perfecte per als llamps i per a la gran varietat d'objectes que volen al seu voltant. Així doncs, torna fent passos lents, arquejada contra el vent.

Cap a les cinc de la tarda, la Virginie Latour és a recer. Es desempallega de les botes i de l'impermeable, es prepara un bany, es despulla completament i s'hi capbussa. Pensa que una part de les cendres de l'Akira Kumo probablement es quedarà allí i nodrirà els arbres de la landa, mentre que, l'altra part, que tan violentament s'ha projectat a les capes altes de l'atmosfera, trigarà molt a baixar. La Virginie s'imagina que, amb una mica de sort, les cendres agafaran un dels corrents d'aire d'alta alçada que ens sobrevolen sense parar a més de quatre-cents quilòmetres per hora i que, de fet, són els veritables artesans del temps que fa, molt més avall, a la Terra. S'imagina que una part de la pols pot arribar a trobar, en el seu periple entorn del globus, les últimes partícules de pols del gran volcà Krakatoa; o fins i tot les últimes traces vitrificades, espantosament radioactives, d'una nena evaporada a la vora del riu Ota, a prop de la ciutat d'Hiroshima. La Virginie Latour també pensa, a la seva illeta blanca del mig de les tempestes, que viurà la seva vida. Però aquesta és una altra història.