La blanca ens guarda
del pes del temps,
noble i alada, però atrapada
en un retorn etern.
Qui crema el dia,
qui el fa enyorar,
s'alça en la fosca, esquinçant l'ombra,
no promet endemà.
La blanca espera,
sempre pacient,
que la detectis, que no la neguis,
que més tard siguis seu.
Qui són sols gasos,
qui no hi és tot,
es burla afable del teu mirar-lo
esperançat pel joc.
La bella blanca
sempre tindràs;
mires enlaire, ocell cantaire,
sola t'estimarà.
Però el foc raja,
a ningú no entrega,
amic; mai no el veuràs ni et veurà.
I tu, amb tot, t'hi regues.