La criatura agafa i llença a la dependenta contra la paret caient a terra estant conscient, ràpidament el Pol es llença contra la criatura i empeny cap al final del passadís, de mentre la dependenta veia aquella encarnada lluita.
Al mateix dia al matí l'aire estava fred, no s'escoltava ni un soroll pel passadís, dintre d'una habitació estava el Pol, aquest espantat s'aixeca.
Pol: On estàs!
Àlex: Ai, tio.
El Pol es troba en l'habitació on estaven el Jaume, la Marta i la Laura, i també estava l'Àlex.
Marta: Pol, ets tu, que bé estàs aquí. (s'apropa i l'abraça)
Àlex: El mara que et va pa
Laura: ens havies espantat (l'Àlex l'abraça també)
Pol: Jo, si sol que, que ha passat?
Jaume/Laura: Perdona'ns Pol.
Pol: Si si, jo que faig aquí?
Laura: Deus haver vingut.
Marta: Gràcies a déu que has vingut no podíem continuar amb la fatxada.
Pol: No he fet mal a ningú no?
Jaume: No, bé com a minim aquí no.
Pol: Uff val.
Àlex: Tot i que, com és possible que cada nit et transformis, no és teòricament cada nit de lluna plena? I perquè ens vas ensumar i deixar escapar?
Pol: Volies que us matés?
Jaume: Més ben dit crec que volem saber que és el que fas de nit.
Laura: I el motiu.
Marta: I de devo, necessitem saber com és possible que cada nit et transformis, de devo que no sols eren en les llunes plenes?
Pol: Sí, que jo sàpiga sí, però de primeres no pensava que els homes llop existissin així que no sé, espera ara que cabrons ja no em teniu por?
Marta: No, ahir te'n vas transformar i no ens vas atacar així que no ets perillós.
Pol: D'acord, a i a la pròxima intenteu ser més simpàtics, ja que no hereu els únics espantats, si recordeu sóc jo qui em transformo, un moment, espera que ahir jo em vaig transformar davant de qui?
Marta: D'on igual la qüestió és que hem buscat la naturalesa teva i la del tal Wendigo i.
Pol: Wendigo, on està!
Laura: No sé (to espantat) no em diguis que està aquí?
El Pol exaltat surt de l'habitació, no hi havia ningú, l'aire estava fred, de cop sent uns sorolls així que ràpidament corre cap on estava, estaven tots els seus companys, la dependenta estava paralitzada, els professors intentaven que responguis.
De cop per darrere venien els altres.
Àlex: Què passa?
Pol: El Wendigo ha estat aquí de nou, mira.
Artur (company de classe del Pou): Hola, Pol, m'alegro que estiguis bé, ahir no et vam veure.
Pol: Sí, si estic bé.
Artur: Eeeee, segur i la teva roba?
Pol: No preguntis.
Jaume: Què ha passat?
Artur: No sé, jo m'he despertat i algú ha vist a la dependenta així saps.
Laura: I algú més?
Artur: No, que jo sàpiga.
Àlex: Pss veniu, hem de mirar en algun lloc sobre les habilitats del Pou i del Wendigo.
Propietari de l'hotel: Hola, perdoneu, però a dalt de tot hi ha una biblioteca, allà podeu anar i mirar, a més podeu saber més sobre la història d'aquest poble, jo me n'he d'anar a l'hospital.
Laura: Amb la tempesta?
Propietari: Sí, algú ha de portar-la a l'hospital, deu.
Àlex: D'acord doncs ja sabem on anar, però Pol.
Pol: SÍ?
Àlex: Posat roba nova, aquesta està xafada.
El Pol ràpidament va cap a la seva habitacio, tanca la porta i es comença a despullar, s'estav vestint fins quebalgu toca la porta.
La Marta obra la porta en sec.
Marta: Pol, ei hola, com estas?
Pol: Bé, un pel perplexe per la situació.
La Marta es posa al seu costat i li dona la ma.
Marta: Escoltem perdonem per, au!
Pol: Que et passa?
Marta: Res, es que ahir quan vaig sortir sem va posar neu dintre del peu i des de llavors el tinc fred i sensible.
Pol: Haveure, deixem veure.
El Pol agafa la cama de la Marta i se li posa al damunt, a poc a poc li treu la savata i despres el mitjo.
Els seguia tenint igual de preciosos però els tenia freds i vermells, per uns instants el Pol es queda vocavadat.
Marta:Pol?
Pol: Si perdona, et fare un massargue, haveure si aixi els muscles reaccionen.
Marta: Ho sento mol Pol, no havia d'haver actuat aixi, estam tots apenats.
Pol: entenc que us possessiu aixi, però heu d'entendre que sote el monstre hi ha una persona, jo, no us guardo rencor, ni molt menos, però mal ha fet.
Marta: Ho se, hi ho sentim.
Pol: no passa res, us heu empenedit aixi que bé.
La Marta amb unes llagrimes als ulls l'abraća, el Pol l'agafa i se la mira.
Pol: Està bé, se que m'has volgut proteguir i ajudar, aixi que gràcies.
El Pol la besa i somriu.
Pol: Ja prou de arrepentiments, et faig el massatgue ja, que tens un peu sexi i precios, no voldria que set caigues.
Marta: Si, llepar-mel aixi no sembla un massatgue.
Entre llepades als peus i mossegades la Marta ja no li fellen mal, realment se li havien calentat.
Marta: Vaja, els tinc bé, llepats però bé.
Pol: Ho veus, jo no llepo per res... Bueno depen.
Ja tot arreglat i curat s'aixequen i surten, rapidament es reuneixen amb els altres i van cap a dalt.
En pujar tots van cap a la sala de dalt, cada cop que pujaven al pou li venien records de quan ell estava transformat i el que feia:
Marta: Pol, estàs bé?
Pol: Sí, sol que recordo fragments i.
Marta: Va tu tranquil, si no has matat a ningú no passa res.
Pol: Crec que a un esquirol, però s'ho mereixia, em va mirar malament.
Marta: jaajaja, va pujar.
Ja en el pis de dalt de tot entren en la llibreria. Era bastant més gran, era com un laberint on les bombetes brillaven poc, en alguns racons hi havia teles d'aranya.
Pol: Haver-hi hem de buscar la història del poble o sobre el tal Weneigo o sobre el tema, separem-nos que la bíblia és molt gran va.
Cada un anava a un passadís d'aquell laberint tan angoixós, feia una olor dolenta com de fusta humida.
La Laura incòmoda mirava a veure si veia un llibre que se semblés, de cop s'exalta al sentir un fort soroll, era una finestra que estava oberta i pel vent xocava, ella segui com res, però se sentia observada així que es posa d'esquenes mirant a la paret. Crec! La fusta sona, crec! Cada cop més a prop, s'esperava el pitjor, estava immersa en els seus pensaments "que serà?, que és?, tinc por" crec! Sonava molt a prop, ràpidament es gira, però no hi havia res.
Un fort sospir surt d'ella
Jaume: Ei ja el tinc.
Laura: AAAAAAAA
Jaume: Estàs bé?
Laura: Ai perdona sol ha estat un ensurt, si, ara vinc.
I mentre anava cap a l'Àlex, on estava ella, damunt de l'estanteria estava una mà molt prima i amb dits allargats.
Marta: Ostres sí que hi ha criatures.
Àlex: zombis, bruixes ?
Pol: Éssers que poden utilitzar forces místiques per deformar la realitat, generalment solen potenciar a tota mena d'altres criatures.
Àlex: Collons, existeixen els Vampirs?
Pol: Collons, no m'hauré de pegar amb un no?
Laura: Bé tenim all, i la llum solar, i si li posem una estaca al cor.
Àlex: Velleu això és el que no pillo.
Marta: Que tinguem vampirs? Homes llop o tot un món sobre natural?
Laura: Que existeixi un Wendigo?
Pol: Què sigui un home llop?
Jaume: O tot el random que està passant?
Àlex: Bé, abeura, si a tot, però no entenc això, abeure sabem que les debilitats dels vampirs són que els hi perforin el cor, perforar el cor, què cony, és a dir, qui no mor per això, si et tallen un dit no la palmes però perforar un cor? Que no és la debilitat de tots?
Jaume: Collons, és veritat.
Àlex: Velleu, és com si l'única manera de matar-los és tallant-los el cap, o perforar el cor o que et cremin, que són les debilitats de tots! Animals o humans, és a dir no em foteu, que serà el següent, són vulnerables davant d'una bomba atòmica? Per favor.
Marta: Si, raó no et falta, però potser es diu això perquè es curen.
Pol: Sí, jo d'un tret al braç em curo en segons.
Àlex: Sí, però i un al cap? Una cosa és si li dones un tall o un for cop, però que et tallin el cap no és un fet comú?
Laura: Bé, millor que continuem.
Jaume: Mireu aquesta d'aquí, berserker, criatures ancestrals gàl·liques que porten una curassa d'ossos de les víctimes que els protegeix, posseeixen una força descomunal i solen ser fets servir per determinades criatures com les bruixes.
Marta: Jo der mireu les imatges.
Jaume: Aquí posa fenòmens sobrenaturals, boira fosca tipus de malefici que produeix un augment de l'agresivitat en una zona produïda per l'afecte d'un ésser.
Àlex: Aquí posa camp de mirall, maleficis que produeix unes il·lusions molt realistes produïdes per l'afecte d'un ésser.
Laura: Mireu aquí Wendigo, El Wendigo (també conegut com a Windigo o witiko) és una criatura o esperit propi de la mitologia dels indis algonquins del nord dels EUA i a Europa, que es creia que habitava en els boscos més septentrionals i profunds del continent americà.
Alguns Wendigos excepcionalment poderosos poden convertir en morts vivents a les persones devorades per temps limitat.
Pol: SI!! És com aquests,
Àlex: Uf, espero que no sigui així en la vida real, tinc la pell de gallina
Pol: Mira aquí jo.
Jaume: Home llop, criatura ancestral que s'encarrega de protegir el món del natural del sobrenatural, ets com un protector del sobrenatural.
Marta: Espera mirar.
Jaume: Home llop alfa?
Laura: És el més fort de l'espècie s'encarreguen de traspassar la benedicció dels dons, són els líders de les manades, són els més forts i poderosos entre els homes llops.
Jaume: Espereu que continuï.
Laura: aquestes habilitats també es presenten sent humà, però no tan latents, entre elles: súper sentis d'olfacte, gran visió, oïda, urpes llargues que tallen qualsevol superfície, solen també utilitzar-les per escalar, superforça, superagilitat, visió nocturna, regeneració i crit de manada: aquesta habilitat permet cridar a un grup de llops que el seguiran.
Posseeixen habilitats pseudoneuronals com la de poder absorbir el dolor físic de les persones, poder accedir als records i memòries de les persones per mitjà de les urpes inserides per la nuca, un augment de les seves capacitats psicomotrius intel·lectuals i de memòria del home llop.
Una de les grans virtuts d'un home llop és que són més poderosos com més conscients són, si a les nits sol són una criatura d'instints aquests seran més febles, els homes llops es transformarà cada nit si estan en una regió amb criatures sobrenaturals que perillin a les persones.
Laura: Mira, t'assembles bastant .
Pol: Sí! I com soc jo? Tant que heu parlat, però no sé com soc.
Marta: Doncs com el Wolfman però amb el pèl blanc, .
Àlex: I tens les cames com el penúltim.
Jaume: Ets com el Wolfman però més corpulent.
Laura: I lleugerament més atractiu, i amb la samarreta sempre oberta.
Pol: Llavors soc un punt mitjà no?
Marta: Depèn, com era l'alfa aquell?
Pol: Doncs mira, passa pàgina, aquí, com aquest i a més exacte, quasi diria idèntic.
Laura: I per què l'alfa té més pinta d'animal que tu?
Jaume: D'on igual, i posa alguna cosa sobre aquests dos?
Àlex: Eee, espera, mira sí. Una de les llegendes és d'aquí, resulta que un home llop va vindre a Viella per matar a un Wendigo especialment poderós.
Pol: Llavors quin dels dos és més poderós?
Àlex: Aquí diu que per diferència els homes llops, però que els Wendigos són molt esmunyedís i que inclús per un home llop és difícil atrapar-lo, però un contra un guanya l'home llop inclòs si segueix els seus sentits però aquest li serà més difícil.
WENDIGO: JAJAJAJAJAJAJA, NO ESTIGUIS TAN SEGUR!!!!
Aquest fort crit ressona per tota la biblioteca gelant els ossos dels nostres grups d'amics.
Pol: Merda, està aquí.
WENDIGO: VAJA VAJA VAJA, AIXÍ QUE TU ETS EL QUI M'HA ESTAT INTERROMPENT LA CACERA NO?
Marta: On està?
Pol: Damunt nostre correu.
WENDIGO: O NO, ON ANEU, ENCARA TINC GANA.
Ràpidament, la criatura es posa al mig de la porta, tots espantats es retiren cap enrere.
Àlex: merda, Joder.
Tots: aaaaaaaaa!!!!
Però el Pol salta i es planta davant la criatura, de les mans li sortien urpes llargues i tenia ullals, les pupil·les grogues.
Pol: AAAAARRRRRRGGGGGHHHH!!!!
WENDIGO: OJO QUE EM MOSSEGA, APARTAT INSECTE
El Wendigo d'un cop llença al Pol contra la paret.
WENDIGO: BUENO BUENO BUENO QUI VOL SER EL PRIMER?
Des del darrere el Wendigo rep una llibreria llençada pel Pol.
Ràpidament, corre cap a la bèstia i li mossega en el coll, el Wendig l'aconsegueix treure no abans d'haver arrencat un tros de coll, llavors l'empala amb les seves urpes i el llança contra un prestatgue de llibres.
WENDIGO: TENS TANTA SORT, NO US FEU ILUSIONS, US OBSERVO
El wendigo escala per la paret i un cop que surt per la finestra tots preocupats van a veure com es troba el Pol, estava desmallat, però lentament la ferida s'estava curant però era lentament.
Àlex: va l'hem d'ajudar agafem-lo per l'espatlla i el portem al lavabo.
Un cop ja allà el Pol sol tenia uns talls externs a la panxa, però encara estava inconscient.
Jaume: que fem.
Àlex: Podem cantar-li el bon dia, no, donem un cubell d'aigua!!.
Laura: No em fotis, funcionarà?
Àlex: Segurament.
Al moment de tirar-li l'aigua el Pol desperta tot mix espantat.
Jaume: ei ei ei trenqui, trenqui.
Pol: On està, com estic.
Àlex: Estàs bé tio ja està.
Laura: No No, com podem estar ve tenint allò lliure, no podem fer res, sol podem morir.
Àlex: Ei ei ei, tranquil·la no passa res tenim a tu.
Marta: A més el llop que el va transformar ens podrà ajudar no Pol?
Pol: Suposo no se no m'ha enviat cap missatge.
Jaume: El que hem de fer ara és avisar als profes i anar al poble.
Laura: Amb la tempesta que fa ens gelarem vius, no podem.
Pol: Merda.
Àlex: Que, que passa.
Pol: Crec que allò no ens deixarà tranquils fins que ens mati, a tots!!