Veïns

Cap 1 El nou veí

Era el 26 de juliol, i estava al sofà endrapant una bossa de patates fregides quan va sonar el timbre.
-Mama!- Vaig cridar- Que truquen!
I de nou.
-Mama! Que algú està trucant al timbre, pots fer el favor d'obrir la porta!?
Ningú no en va contestar així que, com qui fos no deixava de trucar, vaig haver d'aixecar-me a obrir la porta. Amb les pintes que portava. Sí.
"Serà el papa." Vaig pensar.
Quan la vaig obrir em vaig topar de morros amb un noi ros i desproporcionadament alt que em va mirar sorprès.
-Hola. -Va dir.- Bonic pijama.
-Hola. Bonic...outfit casual?
Ens vam dedicar un somriure tonto.
-Em dic Ethan.
-Ah. Jo Laura...
Era guapo, molt guapo.
-Encantat Laura, soc el vostre veí. Visc aquí des de que sóc un marrec... um, que dic, jo sol no, òbviament amb els meus pares, i... Ah! I el meu germà petit.
-Hahaha guai.
Va haver-hi un petit silenci.
-... Ens veiem doncs.
-Ok...
-Ah! I això és pels teus vells de part dels meus.- Em va donar una postal.
-D'acord, m'ho guardo.
-Perfecte. Doncs, ara sí, fins després! Que veig que encara us queden bastants caixes per desempaquetar... -Va dir fent una petita ullada a l'interior de la casa.
I se'n va anar.
-... Fins després?
Just en aquell instant va aparèixer la meva mare per la porta, que, per cert, encara no havia tancat.
-Laura! Qui era aquell noi tan guapo amb el que has estat parlant? Semblava de la teva edat... On el vas conèixer? Ohhhh no fotis, és el teu xicot!!
-Mama que dius! Per començar tanca la porta que ens sentirà.
Va tancar la porta.
-Vale, punt u, com vols que tingui nòvio si no fa ni una setmana que acabem d'arribar aquí? Punt dos, NO, no és el meu nòvio. És el fill dels veïns, es diu Ethan. I punt tres, m'ha donat això per vosaltres per part dels seus pares. -Li vaig donar- I el més important, on se suposa que estaves?
-Doncs he sortit a comprar, no quedava paper de vàter.
-Però avisaaa!
-Perdona, perdona. No m'he enrecordat.
-... No importa mama, en tot cas hauries de llegir la postal aquesta no?- Em matava la curiositat.

A la postal hi deia:
"Bona tarda, Srs. Bori,
Som la família Jones. Un petó!
Confirmem que si podrem assistir aquesta nit al sopar que ens veu convidar, per tant, si no és cap molèstia estarem allà a les 19:15h.
Esperem que tot vagi bé.
Atentament,
Lucy & James Jones."

-Ai. Mare.
-Oh perfecte!
-Espera, espera...
-Gràcies per donarme-la, Laura, la veritat ja ni m'enrecordava que els havíem convidat.
I se'n va anar cap a la cuina, deixant-me allà intentant processar-ho.
Que fort!

Em vaig passar tota la tarda bastant nerviosa, mirant el rellotge cada dos per tres. Després de berenar em vaig dutxar i vaig estar jugant amb el gat (sí, tinc un gat, es diu Tom, en honor a la sèrie "Tom i Jerry") fins que va arribar el meu pare de la seva reunió de feina per les 17:45h.
La resta de temps vaig estar ajudant a la meva mare a cuinar i recollint el meu cuarto.
Finalment, cap a les 18:50 ens vam haver canviat tots. Vam parar taula i... "DING DONG".
-Ja són aquí!- Vaig cridar, intentant dissimular els nervis (Sobretot perquè mai havia tingut nòvio ni res! Els nois eren una cosa nova per mi.)
-Ves-hi tu Laura!
-Tranquil·les. Obro jo- Va dir el meu pare ajustant-se la corbata- Ara vinc.
Des-del menjador vaig poder escoltar com el meu pare els obria la porta i s'anaven apropant les veus. I allà estava, va aparèixer just darrere del seu germà petit. Portava un vestit sense corbata de color blau marí i una camisa blanca, ni formal ni molt informal.
-Ves amb compte guapa, que se't cau la bava- Em va xiuxiuejar la meva mare mirant-me amb un somriure entremaliat.
Jo, nerviosa, vaig notar com em pujaven els colors i vaig seure a la meva cadira sense dir res.
-Bona nit, gràcies per convidar-nos -Va doncs dir la seva mare mentre s'asseia- He portat un pastís de poma.