El sol s'amaga
i la lluna treu el cap.
Els carrers s'enfosqueixen
i les ànimes corren lliures.
Em trobo sol pel carrer,
buscat amb totes les meves forces
el que alguna vegada m'havia fet feliç
i m'havia donat la passió de viure.
No ho trobo;
ha marxat;
m'ha deixat;
s'ha esfumat.
Els fanals s'encenen lleugerament.
A poc a poc les ànimes s'esvaeixen
i més evident es fa l'absència de vida.
No surtis o seràs un estrany!
Em trobo sol pel carrer.
Desapareix tot desig de transcendència,
de desitjar el que ja no pot ser
i de seguir amb aquest ball apassionat.
No ho trobo;
ha marxat;
m'ha deixat;
s'ha esfumat.
El passat encara en mi és present.
El que va ser no tornarà a ser-ho.
Em vas deixar estimar-te
i no em puc deslliurar d'aquell instant.
Em trobo sol pel carrer.
Tu no hi ets.
Necessito tornar a acariciar aquells cabells,
cabells castanys com aglans,
aglans que s'han desprès de l'alzina.
No ho trobo;
ha marxat;
m'ha deixat;
s'ha esfumat.
ESTÁS LEYENDO
Pense'm
PoesíaSento que la inspiració em ve sempre al vespre, el moment del dia en què ja ho has viscut tot i ja pots descansar, però és en aquell moment on la imaginació es desperta i les paraules comencen a moure's dins del meu cap, sense control. No puc deixar...
