Una caixa de pintures.

La jove que només sabia pintar.

Fa molt i molt de temps, en un país molt llunyà...

Probablement espereu que comenci aquest conte de fades amb la típica frase que t'explicaven quan eres petit. Però aquest no és exactament un conte de fades, i tampoc no va passar fa molt de temps en un país molt llunyà.

Aquesta és la història d'una nena que vivia en una torre. Era una torre ben petita, on només hi havia un llit, una mena de lavabo, cinc misterioses portes tancades i unes pintures i pinzells. Elena, que així es deia la nena, no tenia cap record més enllà d'aquell espai, doncs portava tota la seva vida vivint allà sola, amb dos plats de menjar diaris que apareixien com per art de màgia en una safata de plata sobre la seva cama.

Aquella torre, tampoc no tenia finestres, només una lluerna al sostre que deixava que entrés algo d'oxigen perquè la nena pogués respirar.

Com que només tenia uns vuit anys, mai no s'havia preguntat perquè estava allà dins, si tenia família, o si existia alguna vida més enllà d'aquelles quatre parets que la tenien presonera.

Un bon dia, se li va acudir fer servir les pintures que hi havia al terra, en un fosc racó en el que poques vegades s'havia fixat. No sabia com utilitzar-les, però una mena de foc, una petita flama va aparèixer al seu interior quan va sostenir entre les seves mans el flascó de pintura, que va anar creixent quan va mullar el pinzell en el pigment violeta, i que es va tornar indomable quan va realitzar la primera pinzellada sobre una de les seves parets blanques.

Ningú no li havia ensenyat mai a pintar, però guiant-se del seu instint va cobrir tot l'interior de la seva torre de dibuixos que no li tenien res a envejar a les millors obres d'artistes en l'actualitat.

Va pintar flors, plantes...

En acabar, va decidir tornar a pintar de blanc les parets i crear un nou disseny, i així durant molts anys (que, per cert, van passar extremadament ràpid) fins que va complir setze anys.

Era el dia del seu aniversari, encara que Elena no ho sabia. Aquella nit va tenir un somni molt estrany. En ell, ella passejava per una platja. Notava el suau contacte de la sorra amb els seus peus descalços, l'agradable aigua del mar que li arribava fins als genolls, la suau brisa en el seu rostre... Fins que la suau brisa que li arribava fins al seu rostre es va transformar en un devastador tornat que li va fer caure. El vent era cada vegada més poderós. Cada vegada que s'aixecava el vent la tornava a empènyer. Però això no era tot, a més, l'aigua també es va aliar amb el vent i unes immenses onades van començar a arrossegar cap al fons marí... No podia respirar...

Quan va despertar de matinada estava suant i tremolava de por. L'oxigen que entrava per la lluerna va deixar d'ésser suficient.

De cop i volta una mena de fantasma es va aparèixer davant seu. Es va adonar de que era ella mateixa, però si ella estava allà, qui era aquella noia?

Semblava que estigués en perill, perquè li va dir corre, escapa amb un fil de veu abans d'esfumar-se.

L'Elena no s'ho va rumiar i va córrer cap a la primera porta que va trobar. En obrir-la, se li va aturar el cor durant uns segons quan va comprovar que d'ella sortia una ràfega de vent que li va revoltar els cabells.

La va tancar, i quan el vent es va aturar es va adonar de que ja no li faltava l'aire. Es va adonar també, de que el vent havia portat un full que en aquell moment estava al terra, i el va agafar. Era una carta.

Però tampoc no sabia llegir. Així doncs, la va ficar a la seva butxaca i va obrir les següents quatre portes, però en elles només hi havien parets blanques... A una part d'ella li va agradar, perquè tenia un nou espai per pintar. Es va desfogar en aquelles quatre parets, va pintar tot el que sentia en aquells moments, els dubtes, por... En acabar, va sentir com si una mà li acariciés la galta, una carícia de la seva mare... que mai no li havia donat.

Una mare que potser no en tenia, però que era molt més reial que aquella torre.

Necessitava algú que li fes una abraçada i li digués que tot anava a sortir bé després d'aquell malson. Necessitava una família o amic amb qui compartir la seva vida, i necessitava algo més que unes aquarel·les per viure.

Així doncs, quan va tornar a obrir la primera porta, no li va importar mullar-se amb el torrent d'aigua que emanava dallà. Ho va creuar.

En fer-ho, es va trobar en un enorme passadís que semblava pertànyer a un castell. Encara era de nit. Va sortir corrents fins a una finestra. No sabia perquè però tenia la sensació de que donava a un estable. I així era. A més, només hi havia un pis, així que va saltar. En caure sobre una pila de fenc, va recuperar tota la seva memòria. Va llegir de pressa la carta que portava a la butxaca.

Era una nota escrita per ella mateixa, dient que li anaven a esborrar tots els records per tenir un do molt perillós com era la pintura. Tot el que pintava es tornava reial, i la gent del regne ho trobava aterridor. En lloc de ser cremada en una foguera, va accedir a que el mag reial li esborrés els records i li fes viure en una il·lusió en la que tots els dies eren iguals i no podia parlar amb ningú. Ara que havia fet els setze anys, edat amb la que l'havien tancat allà, el seu encanteri li havia donat aquesta carta, ja que la nit abans d'entregar-se, va fer un dibuix del somni i de la carta colant-se per la primera porta. Això explicava per què havia crescut tan ràpid. Si havia una forma més fàcil d'escapar, la seva jo passada no la coneixia.

Va escoltar soroll en el castell. Els guàrdies s'havien adonat de la seva fuga. Sense pensar-ho massa va agafar el primer cavall que va trobar i va començar a galopar sense mirar enrere fins trobar un lloc on tornar a fer la seva vida. A l'animal no li va importar, semblava tenir tantes ganes d'escapar com ella. Seria un bon amic amb que compartir la següent gran aventura...