La rebel·lió gelada

Capítol 1

Feia uns dies que el sol no sortia fins a mig matí, i això significava que el fred ja estava a tocar. Per això, tot i haver passat sis hores des de la mitjanit, les estrelles i la lluna encara lluïen al cel. Amb la seva llum il·luminaven feblement la neu que reposava pesadament als arbres del bosc de Vé. En una clariana, al costat d'un riu, hi havia un petit campament. Estava format per dues tendes construïdes amb pells ben peludes per protegir els seus ocupants del fred de la nit. Al costat de les tendes hi havia un parell de trineus enormes amb alguns paquets, i un grup de vint-i-cinc gossos dormia al seu voltant, mig coberts de neu.

De sobte, un dels gossos va despertar-se. Va sacsejar-se per espolsar la neu del pelatge i, després d'estirar-se, va trotar alegrement cap a l'interior d'una de les tendes. Uns moments després en va sortir acompanyat d'un home d'uns quaranta anys i una nena de no més de quinze. L'home tenia els ulls blaus i el cabell ros clar, quasi blanc, llis i llarg fins les espatlles. Vestia un conjunt de roba tenyida d'un vermell cridaner, i a sobre portava una gruixuda capa del mateix color. Al pit, així com a la part posterior de la capa, hi havia pintat de color blanc el número onze. A sota, l'emblema de Thras, un cercle rodejat d'una circumferència. Aquest símbol, però, estava mig tapat per un arc de fusta i un buirac ple de fletxes que portava penjat a l'esquena. La nena semblava una versió en miniatura de l'home, amb l'única diferència en la llargada del cabell.

L'home va olorar l'aire, va mirar el cel i després de rumiar-s'ho va fer unes senyals al gos. L'animal va entrar a l'altra tenda i poc després en va tornar a sortir amb un home jove i un nen que semblava més petit que la nena. Tots anaven vestits de la mateixa manera, armats de la mateixa manera i compartien el color dels cabells i dels ulls. Darrere d'ells en va sortir un altre noi, d'uns vint anys, que tot i dur la mateixa roba era visiblement estranger. Tenia uns cabells i uns ulls foscos que contrastaven dràsticament amb la neu del terra. Cenyida a la cintura, hi duia una espasa llarga guardada en una beina daurada i platejada.

Un cop intercanviades unes salutacions, l'home més gran va agafar un petit paquet d'un dels trineus, en va treure uns trossos de carn i el va repartir entre els membres del grup.

—Està freda! —va queixar-se l'estranger.

—De veritat, Reid, si has vingut a Mehn per gaudir d'un clima càlid ho tens cru —va replicar el noi jove.

—Em dic Reidhonara —va protestar, amb veu solemne.

—Com digueu, Altesa —va replicar, fent una lleu inclinació amb el cap i un somriure sarcàstic—. Igualment, crec que si vols passar desaparcebut hauries de canviar-te el nom. No m'estranyaria que les notícies del que ha passat a Dhena ja haguessin arribat a Tharn.

—Suposo que tens raó. Em diré Reid, doncs, Reid de... les Illes del Sud.

—Està bé.

—Tots els que viuen al sud tenen els cabells negres i els ulls marrons —va apuntar el nen—. Ningú notarà que ets de Dhena.

—Llàstima de l'accent... qualsevol amb una mica de cultura veurà que no és precisament del sud —va apuntar la nena.

—Ja intentaré no parlar gaire —va dir en Reid, somrient-li.

En acabar de menjar, l'home gran va dir:

—Vull arribar a Tharn abans que comenci el fred, i...

—Espera, espera —va interrompre en Reid—. Vols dir que ara fa calor? Però si fins i tot el mar deu estar congelat!

—Reid, ets tu qui has triat Mehn per l'exili. Si prefereixes tornar a Dhena, nosaltres et deixarem marxar. Però mentre estiguis aquí hauràs d'oblidar el teu llinatge, empassar-te l'orgull i viure com un ciutadà més. Queda clar? —va dir, amb veu ferma i mirada severa.

Va semblar que en Reid anava a protestar, però finalment va acotar el cap i va dir:

—D'acord.

—Molt bé. Com anava dient, vull arribar a Tharn abans que l'hivern ens atrapi, i per tant no ens entretindrem. M'agradaria arribar al Llac abans que surti el sol, allà ens aturarem i acabarem d'omplir els trineus de carn. Si els déus volen no nevarà fins al migdia. Den, tu vindràs amb mi —va dir, dirigint-se al nen—. I tu també, Reid. An, tu aniràs a l'altre trineu amb Lau, però deixa que sigui ella qui condueixi —va acabar, dirigint-se a l'altre home i a la nena.

—Lau no ha conduit mai un trineu, Fern —va dir l'An, sense veure-ho clar.

—Li he explicat com fer-ho, i hauria de començar a practicar. Avui farà bon temps, és l'ocasió perfecta.

Un cop van haver desmuntat les tendes, els gossos van aixecar-se i en Fern i la seva filla van lligar-ne deu a cada trineu. Després es van dividir en els grups acordats i a un crit dels conductors, els gossos van posar-se a córrer, arrossegant els trineus mentre s'endinsaven de nou al gran bosc de Vé.

Vé era l'únic bosc del Cercle de Gel, i per aquest motiu una sèrie de llegendes l'envoltaven com una boira de misteri. Es deia que allà hi havia les estances del déu Bosc, i que només aquells que mai havien fet mal a un arbre podien sobreviure-hi una nit. A més, el bosc era la casa dels Caminants Solitaris, un orde religiós que prometia no teixir llaços d'amistat amb ningú i que posseïa uns poders màgics que eren, segons deien, concedits pel mateix déu Neu.

Però els exploradors coneixien les terres de Mehn més bé que la seva pròpia casa, i la majoria no es creia tots els comentaris supersticiosos del qual el bosc era objecte. I el Grup d'Exploradors número onze no n'era una excepció.

Molt lentament, el cel es va anar aclarint, i la llum de les estrelles va desaparèixer, juntament amb la lluna. Llavors va començar a nevar, tot i que sense gaire intensitat. Els flocs de neu queien desordenats i es posaven a sobre el cap i les espatlles dels viatgers just abans de fondre's i tornar-se a congelar, fent que els cabells i els vestits es tornessin rígids. Però ells no es van aturar, no podien aturar-se només per aquesta petita incomoditat.

Finalment, el Llac va aparèixer al seu davant. Els arbres que el rodejaven es reflectien en les seves aigües calmades i cristal·lines. Van aturar-se a la vora de l'aigua i en Reid, sorprès, va dir:

—No està congelat!

—No, les aigües d'aquest llac es mantenen calentes tot l'any, gràcies al déu Aigua —va explicar l'An—. Ja veuràs, vés a tocar l'aigua.

—Què et penses, que vull quedar-me sense mà?

L'An anava a replicar quan en Fern els va cridar l'atenció:

—No podem entretenir-nos. Els gossos han trobat el rastre d'un ramat de cérvols no gaire lluny d'aquí. An, tu et quedaràs aquí amb en Reid i en Dan. Lau, tu vens amb mi.

—Jo vull quedar-me aquí, no m'agrada matar animals —va protestar la nena.

—Com vulguis —va dir el seu pare amb un sospir, després de rumiar-s'ho uns moments—. Però algun dia hauràs d'acompanyar-me si vols ser exploradora. Den, vine tu, doncs.

El nen, somrient d'il·lusió, va penjar-se l'arc a l'esquena i va córrer al costat d'en Fern.

—Tornarem al vespre.

Els dos exploradors van agafar un dels trineus i deu gossos i tot seguit van desaparèixer entre els arbres. La resta del grup es va quedar sol amb els gossos i els trineus.

Lau va deslligar la resta de gossos que, en veure's lliures, van córrer directament cap a l'aigua, bordant d'alegria.

—Què, vols prendre un bany al llac, Reid? —va preguntar Lau, somrient.

—No, no, gràcies. Ja tinc prou fred fora de l'aigua.

—Diuen que si no et rentes mai acabes ofegant-te en la teva pròpia brutícia —va replicar, rient—. Jo sí que hi vaig. M'agrada jugar amb els gossos.

Va acostar-se més a la vora de l'aigua, va treure's la roba i sense entretenir-se va capbussar-se a l'aigua del Llac.

Els dos van quedar-se mirant Lau i els gossos jugant en l'aigua calenta del llac, mentre els flocs de neu queien sobre els seus cossos. El sol va alçar-se una mica més per sobre l'horitzó, i es va tornar a pondre poc després, deixant pas a una nit sense lluna.