Les Emocions En El Bosc Encantat

Una breu història!!

Temps era temps, quan les persones no estaven en aquest món, on hi habitaven les emocions. Aquestes campaven al seu aire. Lliures sense que ningú les domestiqués ni captivés. Les emociones eren: L'alegria, sempre contenta i riallera; la por, sempre amagant-se sota qualsevol cosa que trobés al seu abast; la sorpresa sempre amb la boca oberta i sobresaltant-se de les coses que trobava noves (cosa que era la major part del temps); la aversió, qui sempre tenia cara de fàstic, era molt pudenta... i més amb les olors!; La ira en canvi sempre estava enfadada i mai volia jugar amb ningú; la tirstesa sempre plorant; la vergonya sempre amb les galtes roiges i l'orgull sempre fent-se el murri i el valent (us haig de dir que, com la ira sempre estava sola ... però no em digueu com s'ho feia... però tothom li feia cas!)

Un dia, les emocions van anar a jugar a un dels boscos que hi havia a les terres de Tortosa. Al cartell d'entrada posava: Prohibit entrar. Tan sols poden entrar personatges màgics.

Les emocions no entenien el que volia dir aquell cartell per tant es van aventurar a endinsar-se a vere que passava. L'orgull va ser el primer qui va entrar i va dir a la resta de les emocions:

- Veniu! Veniu!, he trobat un lloc per jugar!

L'adversió, es va quedar pensativa i es va estranyar, que l'orgull, volgués jugar però l'alegria el va convèncer i tota la resta d'amiguets i amiguetes van dirigir-se cap on estava orgull!

Van passar ponts i camins plens de pedres precioses fins que... Buh! Es van trobar un ogre! Tranquils, tranquils era un ogre bo. L'alegria i ell es van fer amics perquè com ella sempre estava rient i amb un somriure de pam a pam!.

L'ogre els va explicar que aquell lloc no era per a jugar, que els marrecs com ells no podien perquè podien perdre's i fer-se mal. Però es clar com l'orgull no sabia llegir... i la resta tampoc... ja que no hi havia ningú que els ho havia ensenyat! L'ogre Rudolf!, que així es deia, era el guarda del bosc encantat! Sense ell no podria haver pau al bosc, ja que havia un bruixot dolent que volava per aquells paratges tan bonics. La seva intenció era apoderar-se de tot i de tots, així podria controlar la resta dels boscos de Tortosa!

La por en escoltar això, es va amagar tot tremolant sota les cames del ogre, el qual era gran, verd i fort. Mireu si era tan gran i fort que ni un camp de futbol el podria fer cabre! Un dels seus peus era tan gran com aquest!

La sorpresa en canvi, es va posar amb la boca oberta! ja que mai, però mai, havia estat en un bosc encantat i menys que un bruixot volgués apoderar-se dels boscos de Tortosa!

Ira, es va enfadar molt! Perquè va pensar... si el bruixot "Caradura", que així s'anomenava, s'apodera dels boscos i més del bosc encantat no podrem jugar mai més! Tot i que no jugava mai amb els seus amics es va indignar molt!

Orgull, Tristesa, Alegria, Por, Aversió e Ira es van posar d'acord per primer cop de la seva existència! Ajudarien a "Rudolf" a vèncer al bruixot "Caradura"

L'ogre, eixerit i rialler com un gínjol, es va deixar convèncer per aquella colla. I van endinsar-se al bosc. Així van conèixer a la resta dels personatges màgics:

La sirena Nereida, la qual podia congelar, evaporar o fer líquida l'aigua en un instant! I en qualsevol estat que hi fos!

Les bruixes Pirules i fades Benísimes. Aquests dos grups eren molt bons amics. Mireu si eren amics que jugaven al bàsquet i tan era qui guanyés o empatés perque tots plegats menjaven fruites, iogurts, verdures, entre altes aliments ben bons i sans!.

Els follets Pim, Pam i Pum sempre feien trapelleries de les seves i acabaven tots rient!.

Les nimfes, Aura, Aurora, Flora, i Naya, entre altres, eren qui s'encarregaven de cuidar el bosc. Arreglaven el Sol per a que brillés quan fes falta i fins i tot l'aigua marina, per a que Nereida poguès viure i jugar amb la resta de les seves amigues sirenes i els animalons que hi habitaven allí.

Doncs bé, tot això és el que el bruixot Caradura volia apoderar-se i esclavitzar a tots els essers màgics que hi vivien! Mireu si en era de dolent!

Al cap d'un temps es va començar a fer fosc, perquè Aura, la nimfa de la nit, era qui tapava el cel amb el seu llençol estelat convertint el Sol amb la lluna, la qual enlluernava aquell bosc tan fantàstic! Els follets i l'ogre van creure que era massa tard per a que marxessin en aquelles hores tan perilloses. Així doncs, van decidir que les emocions es quedarien a dormir a casa de: Pim, Pam i Pum. Per tan, Orgull, Tristesa, Alegria, Por, Aversió e Ira es van quedar adormits tots plegats i a la vegada. Mentre l'ogre "Rudolf" feia guàrdia davant la porta dels follets va sentir un soroll ben estrany... L'ogre tenia el dò de no dormir mai perquè la naturalesa així ho havia volgut! Quan... de sobte...

- Jajajaja jajajaja!, Sóc en Caradura!! Jajajajaja jajajaja! I porto en mi un sèquit de guàrdies i guerrers! Venim a apoderar-nos del bosc i de tots els habitants que hi habiten! I tu amb els meus poders màgics et convertiràs amb una granota! Jajajaja jajaja!

- No, gràcies Caradura! Ja ho vas intentar amb el teu bastó i em vas fer més gran del que sóc! Jajajaja! Va dir Rudolf. I ara si no vols que tu i els teus homes prenguin mal fuig d'aquí!

Mentrestant dins de la casa dels follets...

Ira es va despertar amb el xivarri de fora... i es va enfadar molt... com sempre! Sorpresa es va espantar i es va aixecar d'un sobresalt!. Perquè, Ira, quan es despertava o passava alguna cosa que no li agradava... sempre remugava de mala gana.

Totes dues es van atanssar a la finestra i van veure al ogre parlant amb Caradura!

Sí!, sí!, es deien entre ells, és ell! És ell! En Caradura! El van reconeixer perquè en "El full de búsqueda i captura", on el preu era que els deixessin en pau, sortia la seva fotogràfia! Així que van decidir despertar a tots i a totes i van marxar per la porta del darrere a fi d'avisar a la resta dels sers encantats! Per primera vegada van fer pocions i van agafar varetes, van volar i van nedar fins trobar a Rudolf, per poder-lo ajudar!

Fora de la casa dels follets...

Jajajaja jajajajja! No em facis riure! Si vas ser tu qui es va equivocar de poció!- Va dir Caradura!-

- Jo? Si no n'entenc d'aquestes coses! Bèstia inmunda! Marxa d'aqui si no vols que vinguin els meus amics! I entre tots t'esclafarem!

- Jajajajaja jajajaja! Qui? Aquella colla de marrecs? Que es diuen les emocions? Jo també els conec... i tinc plans malèfics per a ells!

- Per l'amor de la natura! Com pots ser tant roí! Deixa'ls en pau!

De cop i volta....

Zaaaaaaaaaaaaas! Un cop de bareta va fer que en Caradura es fes petit! Tan petit com un cigró!

Puuuuummmm! Una poció va fer esfurmar als guardies i guerrers d'en Caradura!

I una trepitjada de'n Rudolf va fer desaparèixer per sempre més a Caradura! Mentre aquest intentava pronunciar paraules màgiques per convertir al ogre en un sac de plomes!

Les emocions van ajudar a la resta de personatges màgics a vèncer en Caradura però tot i ser uns marrecs, com deia el bruixot dolent, van ser uns herois per a aquell bosc tan meravellós.

Passat un temps, diuen que les emocions es van unir fins anar formant persones com nosaltres, i aquestes habiten dins nostre. Les fades, les sirenes i follets encara hi viuen dins el nostre cor, però tan sols per als qui hi creiem!

"Vet aquí un gat, vet aquí un gos que aquest conte ja s'ha fos"