Tinc els ulls tancats, no sé què em passa, és com si estigués adormida però no ho estic. Intento obrir els ulls, però no puc. Al final desisteixo i decideixo no intentar-ho més. De sobte, veig una figura al final d'un passadís, faig un pas per apropar-m'hi,però hi ha una espècie de paret invisible que no em deixa avançar. Miro el meu voltant i només veig parets blanques que sembla que em vulguin empresonar, ja que no hi ha res al meu voltant, només parets blanques. De cop es torna tot negre i, quan torno a veure-hi clar, segueixo veient aquella figura al final d'aquell passadís però ara aconsegueixo distingir que és una noia. Però no sé apreciar com és. Aconsegueixo avançar una mica, però, del no res, apareixen dues portes al mig del passadís totalment iguals i, en mig, hi ha un sobre enganxat a la paret.
El decideixo obrir i hi diu:" En una de les dues portes hi trobaràs la felicitat: amb els avantatges i desaventatges de tenir un futur o un altre. Tu decideixes el teu camí a seguir."
Acabo de llegir l'interior del sobre i em fixo en les dues portes: en una hi ha dibuixat un avió simbolitzat el camí del turisme i l'hoteleria. I a l'altre, una clau de sol simbolitzat la música i el camí artístic. Em paro a pensar. Jo en la meva vida vull recórrer món. Però com? A partir de les arts o del turisme i l'hoteleria? Doncs la veritat és que no ho sé, però al final em llanço a l'aventura i decideixo obrir la porta amb la clau de sol. Hi entro i, quan es tanca la porta, miro cap a endavant i veig a la mateixa figura amb un guió d'una obra de teatre i uns auriculars al coll. M'hi fixo molt i veig a una noia bastant semblant a mi, però amb uns quants anys més que jo. Començo a córrer cap a la noia, però ensopego i caic al terra. M'aixeco i miro cap als meus peus per veure què és el que m'ha fet caure a terra i veig que no ha estat res. Ho trobo molt estrany, ja que no acostumo a entrebancar-me amb res. Pujo la mirada deixant estar el tema de l'objecte inexistent que m'ha fet caure. Em fixo en què al costat de la noia hi ha una figura masculina d'aspecte semblant a en Jack: un noi que vaig conèixer en aquell viatge a Austràlia que vam fer amb els papes, però..... Tenia el cabell negre, que jo recordi.
A l'instant en el que vaig començar a pensar en ell van passar varies imatges d'aquell viatge en què em van passar tantes coses des que el vaig conèixer a la platja.
De cop s'aturen les imatges de les aventures que van succeir en aquell viatge i veig com les dues persones que tinc allà al davant desapareixen. Em quedo sola en una classe asseguda en un tamboret i una taula amb un paper davant que diu: "Si segueixes el camí del turisme i l'hoteleria et portarà a un món on podràs viatjar per indrets emblemàtics treballant portant a gent per aquests llocs. O prefereixes el camí creatiu amb el que podràs passar per les mateixos llocs però a treballar amb la música, el teatre o la dansa?"
Estic feta un embolic m'agraden aquests dos mons, no sé per quin camí triar...La primera pregunta que m'haig de fer és: en quin tipus de feina em veig treballant en el futur? Em veig estant de cara al públic i estant en hotels i atenent a gent? O em veig estant damunt d'escenaris i sentir els aplaudiments després de cada funció? Em poso de braços creuats i repenjo el cap a la taula. Sento una mà l'espatlla, trec el cap de sobre la taula i veig que és ell, en Jack, però està canviat: es troba més gran i guapo. Em diu:
- Has d' escollir. Allà tens dos miralls que et reflectiran el teu futur. Quan escullis, entra en un d'ells. Jo t'acompanyaré en les teves decisions, però mai escolliré per tu.
L'abraço per donar-li les gràcies i l'abraçada és corresposta. Sento com si aquesta abraçada l'hagués estat esperant des de fa una eternitat.
Em fico davant d'un dels miralls i ens veiem, ell i jo, molt ben vestits i somrients; en l'altre, també anem ben vestits, però amb un somriure una mica forçat i fals.
Tanco els ulls respirant fons i decideixo creuar el mirall que reflecteix la parella somrient de veritat, no fals, com mostrava el mirall que em dirigia cap al camí del turisme.
Al creuar-lo, caiem en un tou llit amb coixins de plomes. El miro. Em mira i, el primer que fem és començar una guerra de coixins sense pensar en el camí que hem de continuar.
Quan acabem ens fixem en què anem plens de plomes. Com qui no vol la cosa tots dos ens vam començar a riure molt. En Jack em treu una ploma del cabell i ens quedem mirant-nos als ulls. Em sembla que podria quedar-me mirant aquests ulls verds una eternitat. En aquest mateix instant, ell baixa la seva mirada als meus llavis i comença a apropar-se més a mi. Començo a posar-me nerviosa, perquè mai he fet un petó a ningú. Tanco els ulls i sento els seus suaus llavis a sobre dels meus i ens fusionem en un petó que no sembla acabar-se mai. Quan em separo dels seus dolços llavis, ens estirem al llit, ens abracem i sense adonar-me'n, em quedo adormida als seus acollidors i tendres braços.
De sobte, sento com algú em sacseja. Em desperto i sento que en Jack em diu:
-Alice, amor, desperta que t'has quedat adormida sobre els apunts d'economia.
M'aixeco de cop, mig adormida, i em dono un cop contra el llit que tinc a sobre de l'escriptori.
-Amoret, què fas aquí?
-Alice, princesa et vinc a buscar. Arribaràs tard a l'assaig de teatre!!!!!
-Uix amor, ara em preparo- li dic traient-me tots els apunts de la cara.
Vaig cap al lavabo i, mentre em pentino i em trec les restes del maquillatge corregut, vaig intentant rememorant tot allò que ha passat i penso:
"Tot ha sigut un somni... no em dedico al món de les arts, però no he deixat el teatre enrere,i és que no el puc deixar perquè m'apassiona."
