How do I forget about you?

Remember

Em vaig esperar a que la mare sortís de l'habitació per obrir el llibre per la pàgina 187. Vaig llegir la frase. No vaig poder evitar sentir la papallona a l'estómac. Si, ho reconec, la papallona. La papallona que sentia quan estava amb ell. La papallona que feia que tot semblés millor. La papallona que em recordava que estava enamorada. O al menys, que ho havia estat.

La frase em recordava a ell en molts aspectes. Primer de tot perquè me l'havia dedicat al tercer mes d'estar junts, i era difícil llegir-la sense que la seva cara morena i marcada se m'aparegués just davant meu, com si estigués amb mi. Em somreia amb els seus llavis carnosos i els seus ulls intel·ligents, vius, expressius, i jo li tornava el somriure, imaginàriament clar. Una altra cosa que em recordava a ell era el misteri que envoltava la frase. Ben pensat, "misteriós" era una paraula que el definia a la perfecció. No volia reconèixer que el trobava a faltar perquè en el fons, no volia que fos veritat.

El dia que ens vam conèixer em vaig llevar a les 6:30. Em vaig dutxar amb aigua ben freda, era gairebé estiu i feia una calor insuportable. Em vaig eixugar el cos i em vaig ajustar uns pantalons curts texans desgastats i una camisa lleugera taronja, que no es per dir-ho, però em quedava molt bé. Em vaig fer una cua desfeta amb el cabell pèl-roig encara moll i vaig baixar al pis de baix on m'esperava la mare i el meu germà Jon.

Vaig fer-los un petó a la galta i em vaig servir un bol de cereals i llet. Mentre esmorzàvem vam parlar sobre les pràctiques que volíem fer a l'estiu: en Jon volia treballar com a monitor de waterpolo, jo preferia dedicar-me a ajudar a l'hospital com a infermera. La mare no ens escoltava, o al menys no volia fer-ho. No li agradava l'idea de que treballéssim a l'estiu, ella creia que era per a que ens divertíssim, i odiava l'idea de que volgués treballar a un hospital.

Em vaig penjar una nansa de la motxilla a l'espatlla i vaig sortir de casa. Un cop a l'institut vaig saludar a la Luna i vam entrar a la classe. Vam seure l'una al costat de l'altre, no sense donar-nos compte de qui hi havia assegut davant nostre: Oliver Marks. Aquell noi era una vertadera delícia pels ulls. Era impossible no fixar-se en ell: tenia uns braços musculats que se li marcaven cada cop que es tirava el cabell ros arrissat cap enrere, ulls de color blau pur i una mirada perduda que et feia qüestionar-te en quin món estava. Vaig obrir la llibreta amb la intenció de corregir els deures de la senyora McCutchall, però vaig perdre completament la noció del temps mentre observava tots i cada un dels moviments del déu grec que tenia assegut davant. Diria que la professora se'n va adonar, perquè va ridiculitzar-me davant de tota la classe quan va cridar:

-Senyoreta Klein!! Pot fer el favor de pensar en coses que no són apropiades a la classe de literatura amb el senyoret Marks?

Vaig quedar com una completa idiota ja que no vaig saber que respondre. Em van pujar els colors a les galtes plenes de pigues, i per acabar-ho d'adobar, tothom de la classe, incloent el propi Oliver, van emetre rialletes entretallades. Vaig sentir els ulls de tota la classe sobre la meva cara d'empanada, sobretot els ulls blau pur del noi que em tornava tan boja, i no vaig poder evitar enrojolar-me un altre cop. Em vaig fixar en com dibuixava un somriure entremaliat mentre em mirava i després es girava. Cosa que em va fer posar-me molt més nerviosa. La Luna em va agafar la mà per tranquil·litzar-me, però no a servir de res, el meu cor feia temps que anava a cent per hora. 

Que en penseu? Que os parece? What do you think?