La Cançó de les Espines

fa vint-i-set anys

La Gent Verda no naix ni mor, es transforma constantment. Quan una persona marxa d'aquest món, el seu cos ha de ser acomiadat perquè mai més tornarà a ser com era i la natura el reclama. Si es torna en bones condicions i amb honor, l'ànima dins del cos també trobarà el seu lloc a la natura. Així com la carn i els ossos nodriran el bosc que dona vida, així com els cabells formaran rius que hidrataran les famílies i els animals, l'ànima també trobarà un propòsit per no deixar d'existir. Tot i que la gent viva no hi podrà establir cap contacte, l'ànima sí que tindrà oportunitat de quedar-s'hi d'una manera diferent.

La teoria sona molt bé, però haver d'acomiadar-se d'una mare no és agradable, per molta fe que es pugui guardar dins del cor. La petita Ezater ho té molt clar, per això no accepta cap gest de consol. La seva mare està morta i necessita plorar-la, no li serveixen pas mentides ni expressions convencionalistes en aquest moment.

El seu germà Acarur és lleugerament més gran, per la qual cosa desenvolupa un paper molt marcat a les cerimònies d'acomiadament de la seva mare. La seva voluntat és fer costat a la seva germana, però no pot. Mare Saba ha promès tenir-ne cura personalment de la petita Ezater i ho està complint de bon grau, però, així i tot, l'Acarur no pot deixar de sentir-se malament per no ser amb la seva germana.

Les cerimònies no tenen una duració determinada, però sovint no passen d'un parell de dies. Depèn de les famílies, les quals són molt nombroses. Les més petites poden tenir fàcilment una cinquantena de membres. Cada família forma una petita branca dels arbres genealògics de la Gent Verda, els quals són el fonament de l'estructura social i política. La família de l'Ezater és petita segons els estàndards de la Gent Verda: només en queden trenta-tres membres vius. Són una branca petita i jove d'un arbre genealògic anomenat Raesgima, originari del centre-nord.

Quan les festivitats s'acaben, la vila de l'Ezater queda pràcticament buida un altre cop i és en aquest moment quan l'absència de la seva mare pesa més. S'allunya de casa sola, cercant un espai tranquil on poder plorar sense ulls que l'observin. La nena és menuda, amb la pell verda però d'una tonalitat clara, poc freqüent entre els arbres genealògics septentrionals. És bonica, però la seva bellesa no és normativa, no serà mai la dona més maca de la seva vila ni del seu territori. Tanmateix, l'Acarur creu que la seva germana és la criatura més preciosa que existeix i veure com plora el fa sentir miserable. No està complint amb rectitud el seu paper com a germà. Això el fa sentir insegur, per això no s'apropa i roman amagat entre les arrels gruixudes d'aquell arbre humit.

El so de fulles seques trencant-se sota els peus d'una persona que s'atansa el fa girar de cop i volta. Encara està espantat quan s'adona que és la Mare Saba, que el mira amb els cabells blancs a un costat i un altre de la seva cara verda. Somriu amb complicitat quan s'agenolla al seu costat amb una agilitat que escasseja entre les persones de la seva edat. Està ben aferrada al seu bàcul, gairebé sembla una extensió del seu propi cos.

—Ho estàs fent genial —li diu seriosa.

—Si fos així, no ploraria com ho fa.

—No siguis tan dur amb tu mateix. Algun dia l'Ezater destruirà el món.

—Què acabes de dir? —replica ell completament empipat.

—Algun dia, Acarur, la teva germana destruirà el nostre món i en crearà un de nou, un molt millor, o això vull creure. Protegir una criatura tan excepcional com l'Ezater requereix distància, has de deixar-la plorar, sentir i aprendre. Vigila-la, protegeix-la, però des de la distància, tal com ho estàs fent ara mateix.

—Què vol dir això d'un món nou? —torna a preguntar descol·locat el jove.

—Ho entendràs quan sigui propici que ho facis. Ara per ara, Acarur, recorda les meves paraules. No dubtis de tu mateix, ho estàs fent genial.

La Mare Saba s'aixeca i s'allunya novament. Les fulles s'esmolen a cada passa i l'Acarur està tan atent que no s'adona que la seva germana l'ha descobert. S'abracen sota la protecció de l'arbre i ella li fa un petó a la galta. Ara estan sols al món, no els hi queda pas ningú prou proper per a confiar. Serà allà mateix, entre les arrels dels arbres, on els orfes faran la seva nova llar, una petita cabana on l'Acarur mai s'oblidarà de les paraules de la Mare Saba.