Sobre patates i traïcions

El meu final: ben boig amb les patates

Em desperto i no sé on sóc. Ni quin dia és avui. 10, 11 d'Agost? Però una cosa és segura: sigui on sigui, aquí fa una pudor... nauseabunda! Preferia fins i tot les patates.

Intento moure'm, i llavors és quan noto un fred als canells i m'adono que estic encadenat. Ara sí que em preocupo de debò. On patates estic? Vull dir, on dimonis sóc? Identifico l'olor a sal entre tota la putrefacció que sura per l'aire, infiltrant-se en els meus narius sense poder-hi fer res. O sigui que segueixo a la mar. I suposo que sóc en una bodega, no? I òbviament en un vaixell enemic, sinó no estaria encadenat. Llavors, la meva imaginació em juga una mala passada (ben estúpida, en realitat) i se m'ocorre que les patates han fet una gran revolució per haver-les abandonat a mans dels anglesos i del mar i m'han segrestat.

Definitivament estic boig. Ben boig. O m'estic tornant boig. Tanta pressió i patata m'està afectant.

Un grinyol que sona a porta que s'obre em treu de les meves cabòries i acluco els ulls per a veure-hi millor. El que sembla un comandant de la flota anglesa s'acosta a mi. Sí, decididament.

Casaca negra i vermella? Anglès. I aquest somriure burleta dibuixat a la cara? Anglès, definitivament. Així que em sorprenc quan obre la boca i em parla en un perfecte espanyol (a més, la seva veu em sona), però de tan cansat que estic, no n'entenc ni un borrall. Diu nosequè de l'Armada Invencible, d'una suposada victòria anglesa i alguna cosa sobre patates. Nego amb el cap, indicant-li que no l'entenc, i fa un sospir d'exasperació, com pensant-se que potser no sé espanyol, així que prova amb l'holandès. Jo em quedo glaçat preguntant-me qui redimonis és. I és aleshores quan hi caic.

No. No pot ser possible. Ell no. No, si us plau.

M'adono que m'ha agafat pels cabells, forçant-me a mirar-lo i veig que a ell també se li congela el somriure sàdic a la cara. M'haurà reconegut? Feia temps que no ens vèiem... El rostre se'm contrau, amb unes ganes de plorar irrefrenables. Penso en totes les opcions possibles. També l'han capturat i ha aconseguit fugir, robant un dels uniformes anglesos per a passar desapercebut. O és un agent infiltrat. Aquest esdeveniment és massa per la meva persona i noto que el món de cop i volta es torna negre. He perdut el coneixement...

Quan torno a obrir els ulls no sé res, però de cop, la glopada d'aire fastigós m'ho recorda tot. On sóc. Qui sóc. I qui és el meu captor. El meu germà. El que és anglès. I el que m'ha traït. Ens ha traït. Ara sí que no puc contenir les meves llàgrimes i no ho impedeixo. Noto una cosa humida que em recorre la cara, fins la boca, on noto el regust salat. Ben aviat, el terra s'esquitxa, i jo sense poder-hi fer res. Crido, crido sense parar, sense descans, sense importar-me que algú em senti. Escolto passes i de cop un parell de mariners irrompen a la meva cel·la de soledat i llàgrimes per fer-me callar a cops. Ja no m'importa el que em facin, així que continuo cridant ignorant tot al meu voltat. Crido el meu germà. Li recrimino tot el que ens ha fet, fins que apareix per la porta. Se'l veu tranquil, no com jo i sembla que ja ho ha superat. Mana als seus homes (o més ben dit, les seves bèsties) que se'n vagin i ells, com gossets, l'obeeixen. Em llença una cosa davant meu i obre la boca.

- Menja- em diu.

Miro sense veure-hi realment, ja que tinc els ulls entelats i veig una cosa boteruda i marró. Oh no. Un altre cop no.

- Una patata?- aconsegueixo articular amb una veu que amb prou feines se sosté- De veritat?

-T'esperaves alguna cosa millor?- i afegeix més fluixet - Maleït espanyol... - sento que renega, com ignorant qui sóc.

- Qualsevol cosa seria millor que una endimoniada patata.

- Calla i menja- i em dóna una patada. Xoco contra una paret sense poder resistir-me ni parar el cop.

Tot seguit se'n va i em deixa sol amb l'ésser monstruós responsable de la meva bogeria.

Amb prou feines me la menjo i, just quan me l'estic acabant, tornen a interrompre i em tornen a agafar dels cabells, però aquesta vegada per dur-me fora. Es veu que és costum anglès, això d'anar agafant la gent pels cabells. L'aire fresc ve cap a mi, però la sensació no dura gaire, ja que immediatament m'encaputxen amb un sac que fa olor de... patates?! És que em perseguiran tota la vida?!

Una veu s'alça imponent, i suposo que deu ser la del capità del vaixell. Parla en anglès, però també sento com un eco en espanyol, que deu anar traduint el que diu. Així que hi poso més atenció, i és quan desitjaria ser en un món ple de patates en comptes d'aquí.

Xerrameca anglesa i el meu nom van interposant-se, juntament amb paraules com mort, germà i espanyol fastigós. Aconsegueixo identificar unes passes que s'acosten cap a mi entre tot aquell aldarull i de sobte tothom calla.

Perquè? Llavors em dónen una coça que no havia pogut veure venir i m'escridassen.

- Respon!

Atemorit pel que em puguin fer, pregunto sense atrevir-m'hi a què he de respondre i, sortosament, només aconsegueixo un altre cop i la resposta. Resulta que ara he de triar entre morir com un espanyol o viure com un anglès. Això sí, amb el meu germà.

Desesperat, crido i suplico a la única família que em queda. Què dec haver fet jo per a merèixer una cosa com aquesta?

- Jo sóc espanyol! I sempre ho seré! Mateu-me si voleu, que les meves llàgrimes són espanyoles, com la meva carn, la meva persona, els meus cabells i la meva sang!- responc amb la poca veu que em queda ja.

- Doncs aquest vaixell anglès tindrà una decoració de sang espanyola- sento que em responen amb menyspreu.

M'estiren del sac i torno a veure la llum del dia. Tota la tripulació m'està mirant, i el meu germà també ho fa, tot i que amb una indiferència cap a mi que no m'hagués pogut imaginar mai. De cop s'aixeca i se m'acosta. Veig una brillantor i descobreixo que ha desembeinat la seva espasa, que com a bon anglès porta a l'esquerra de la cintura, tot i que no és una espasa. És un ganivet. Un ganivet de pelar patates.

- Unes últimes paraules?

No em puc creure el que està passant. No em puc creure tampoc com he arribat fins aquí. Jo era una persona feliç. Tenia una família feliç. "Tenia", en passat. Ara ja ni conservo el meu enteniment ni la meva família, un dels únics lligams que es conserva per a tota la vida. I ara estic a punt de morir de la manera més patètica.

Com a senyal que ja estic ben foll, pronuncio les meves últimes paraules.

- ...pitjors que les patates...

El ganivet talla l'aire fent un brunzit i la sang esquitxa el terra.