Les aventures del Nan Roi

1. UN VISITANT INESPERAT

-No aconseguiràs guanyar-me aquest cop, Roi!! - va cridar en Cram a la vegada que accelerava el seu cotxe. El jardí estava ple d'amics i veïns que cridaven i ens animaven. Però al veure com s'allunyava i em guanyava, sabia que m'esperaven uns dies horribles.

No era la primera vegada que fèiem una carrera. En les últimes setmanes n'haviem fet vàries i cada cop que jo no guanyava, en Cram es dedicava a molestar-me una bona estona i ja n'estava ben fart! Havia de pensar com ser més àgil i més ràpid per a la propera vegada.

La Xei, com sempre, va venir corrents i em va dir que no m'amoïnés, que arreglaríem el cotxe i el faríem volar.

- La propera carrera la guanyaràs tu, ja veuràs que aquest presumit d'en Cram no tindrà temps ni de passar la línia de sortida. Com a molt, es despentinarà amb la nostra velocitat - Es va posar a riure i, una vegada més, em va contagiar la seva seguretat i la seva alegria.

- Doncs tenim molta feina per fer, hauríem de començar el més aviat possible! - Vaig dir entusiasmat.

El jardí on vivim la Xei i jo, va començar a buidar-se mica en mica, tots els nostres amics van tornar a les seves feines i els veïns als jardins de les seves cases. Però jo estava massa excitat, necessitava posar-me a treballar en el meu cotxe el més aviat possible. Vam anar cap a la caseta de les eines, on la Xei ja tenia uns plànols preparats i tot de material que havia anat guardant "per a una ocasió especial".

- Fixa't, si canviem les rodes per unes més grans, el cotxe serà molt més ràpid... - de sobte, la Xei va emmudir i va mirar cap a la porta. El seu silenci em va resultar estrany ja que no calla ni sota l'aigua.

- Què et passa? Què has vist? - li vaig preguntar.

- No he vist res, però he sentit un soroll estrany - va exclamar ella preocupada.

Vam treure el cap per la porta i vam veure una caseta de gos al fons del jardí.

- No! No pot ser! No poden haver portat un cadell... no podrem jugar més a fora si tenim companyia - Vaig exclamar.

- Potser ens hem precipitat pensant que és un cadell, mira!! Aquest gos és immens! - Va dir la meva amiga.

La Xei tenia por als animals que ens perceben, així que va insistir per tornar-nos a tancar a la caseta de les eines. Vam deixar a un cantó els plànols del cotxe per començar ràpidament a idear un pla per a veure què faríem amb el nou membre del jardí.

- Fa anys que som aquí, no entenc perquè han de portar ara un animal.- rondinava la Xei.

- I si intentem conviure amb el gos? No crec que sigui tan difícil. - Vaig dir jo en to conciliador.

Em va mirar com si no m'entengués, al cap i a la fi, no em semblava una idea tan dolenta tenir un animal així a prop, ens podia donar molt joc i ser divertit, i per a mi, la vida consistia en precisament això, en divertir-se.