Arbres. Terra. Això va ser el primer que vaig trobar al baixar d'aquell vehicle. Els núvols grisos s'arremolinaven sobre la gran casa i la vegetació encara desprenia els últims records de tardor que quedaven. Pedres. Roques. Amb això em tropessava cada vegada que intentava entrar a la casa. Aigua. Començaven a caure les primeres gotes de la futura tempesta. Tan ràpidament com les meves cames em permetien, vaig entrar dins el meu nou refugi. Silenci. Això va ser el primer que vaig notar. Soletat. Tristesa. Quan pararia aquesta tempesta? Deurien haver passat mesos. Potser anys. Vaig sortir de la casa per primera vegada. Em vaig enfrontar a la tempesta. Vaig cridar a ple pulmó que ja era prou.
Al obrir els ulls hi havia un element que destacava de la resta. El sol. Aquest que tan ansiava tornar a veure, va aparèixer de nou. Em sentia la noia més afortunada del món. Tornàven a haver-hi flors, les fulles dels arbres no eren fosques, no hi havia pedres ni roques. Tot era llibertat. Tornava a ser jo, tornava a ser feliç.
