LA HISTORIA D'UNA GUERRA

13. Marxem

L'àvia em va explicar que els hi havien dit que no ens podien quedar mes temps al poble. Es veu que els soldats enemics estaven arrassant-ho tot i estaven arribant al poble. Abans de que arribessin estaven desallotjant a totes les persones del poble.
Jo que em pensava que les coses no podien anar pitjor va i caic un pis mes avall del que ja estava moralment. M'he posat a plorar i m'he abraçat a l'àvia. No podíem marxar li vaig prometre al pare que cuidaria la família i la casa i que seria forta i valenta. La mare ha entrat i m'ha abraçat, m'ha dit que el millor era marxar perquè no valia la pena arriscar la vida per una casa que queia a trossos. No em podia creure que la mare digues això! Era una casa preciosa, vella si no ho negare, però preciosa. Me n'he anat cap a l'habitacio, necessitava plorar i desfogarme fins a fer-me entendre que el millor que podia fer per protegir la família era MARXAR.            
                         * * * *

Han passat dos dies i es veu tot una cua de gent que intenten sortir del poble agafant les pertinences que poden amb les mans. Nosaltres hem deixat mitja vida allà per començar-ne una de nova en un futur pròsper i, esperem, no gaire llunyà.

                                 * * * *
Ja ha passat un mes i he vist com gent es moria i com patien. La mare pateix per la Maria perquè fa dies que no pot menjar perque no te prou llet per alimentar-la. Una dona que anava darrera nostre des de la sortida del poble, s'ha ofert a fer-li de dida a la Maria i la mare ha acceptat de bon grat.
Falta un mes just pel meu aniversari i estic força trista. No hi serà el meu pare, no el celebrare a casa, qui sap si el celebrare! Caminem dia i nit, esquivant possibles emboscades de l'exercit enemic i amb prou feines mengem o ens netegem! No se si ho podre aguantar gaire mes! M'estic ensorrant per moments i sento com si estigues fallant al pare, jo li vaig prometre que no m'ensorraria i que miraria sempre endavant, però cada cop es fa mes difícil.
Quan no saps el destí que t'espera sembla com si caminis a les palpentes, sense un rumb fixa a seguir.
He parlat amb alguns senyors que s'havien informat i es veu que ens dirigim cap a la ciutat. Mai m'ha agradat anar a la ciutat però si no hi ha mes remei s'ha d'acceptar. S'ha de seguir endavant, costi el que costi!!!