PILAR ROMERA: 'MARXO A ESBARGIR LA BOIRA. VINC A SOPAR'

889 20 16
                                    

INSTRUCCIONS

Feu un comentari a sota i escriviu-hi un final, de 350 caràcters com a màxim (sense comptar espais). Teniu de termini fins al 22 de maig.

Pilar Romera triarà els 3 millors finals i les persones premiades anireu a dinar amb ella, on podreu contrastar opinions de la vostra proposta, parlar de tècniques d'escriptura...

El dinar serà el mateix dissabte de la Fira del Llibre Ebrenc, dia 26 de maig.

Ànims i molta sort!


El privat d'Instagram era clar i contundent. "Marxo a esbargir la boira. Vinc a sopar".

La Sara va mirar la pantalla del mòbil, incrèdula, mentre contenia un lleu somriure. No estava la cosa per bromes, però la paraula esbargir, tant de Riba-roja, tan d'allà, li feia gràcia i a l'hora li esperonava aquella nostàlgia, soterrada i densa que l'assaltava quan menys s'ho esperava. De la manera més imprevista. Com els terrors nocturns quan ets petita. La nostàlgia. L'assaltava i la deixava amerada d'enyor. I desmentia, de passada, el posat autosuficient i l'èxit fulgurant de la seva adaptació a la vida barcelonina amb la que enganyava al món i a ella mateixa. Ah l'autoengany! Probablement la més idiota de les mentides.

Estava sola al menjador del pis. Aquell lloc per on pagaven un cada cop més indecent lloguer i on menjaven, es dutxaven i dormien. Lloc al que, paradoxalment, cap dels cinc llogaters li deia casa. Ni per descomptat, llar. Mai. En cap circumstància. Ni quan estaven malalts. "Estic fotuda me'n vaig a casa" seria lo lògic. Dons no. "Estic fotuda me'n vaig al pis" era la frase. Aquell entresol al carrer Compte Borrell amb Tamarit era i sempre seria "el pis". "D'estudiants" si li volien posar un cognom. I si, així era com al final el cridaven "Ei, anem a fer la última al pis". El pis desmanegat i brut d'on fugien un cap de setmana de cada dos amb la butxaca escurada i la bossa plena de roba bruta i carmanyoles buides.

Si, Sara estava sola asseguda al sofà mirant com una imbècil la pantalleta del mòbil on Pau feia quasi vint-i-quatre hores que li havia enviat aquell missatge privat a l'Instagram. A l'Instagram! No al xat de grup de WhatsUpp anomenat, com no, "El Pis" . Ni al seu xat privat. Ni en un missatge de Messenger. Ho havia fet per Instagram. Si ni tan sols en tenia el Pau d'Instagram! Que semblava que s'havia obert el compte aquella mateixa tarda: @paucast. Una foto de Bowie de l'època de Ziggi Stardust com a imatge de perfil. I zero posts, zero followers i un following. Ella.

Naturalment havia provat de trucar-lo vàries vegades, i el resultat era sempre igual de decebedor. Mòbil apagat o fora de cobertura. I als missatges de WhatsUpp només el desesperant check individual que l'abocava a la certesa de que no li arribaven. I aquella ombra de fatalitat que anava creixent a cada hora i que no volia permetre que li envaís les entranyes. El cervell.

On collons estàs Pau? Desaparèixer així després del que ha passat.

"Marxo a esbargir la boira. Vinc a sopar"

No havia escrit vindré a sopar, havia escrit vinc a sopar. En present. Escollir el present volia dir que vindria aquella nit a sopar. No la de demà ni la de demà passat. I la realitat és que al pis no havia tornat. Ni a sopar ni a dormir. Carles havia estat estudiant al menjador al menys fins les cinc de la matinada i jurava i perjurava que no l'havia vist. Mar s'hi havia passat el matí allà i ella no havia trepitjat el carrer des de les dues. Eren les onze de la nit, de la segona nit. Ja n'havia prou.

La preocupació, malgrat tot, lluitava al seu interior amb la irritació. Per l'imbècil del Pau, però també pel desinterès, quan no oberta indiferència dels altres tres davant la seva creixent alarma. Carles no l'havia quasi ni escoltat, tenia un examen de macroeconomia i no estava per hòsties. Judit li havia etzibat "s'ha passat la nit bevent i encara dorm la mona a algun pis de gent de la facu" i Mar havia afegit entre sarcàstica i emprenyada "o s'ha passat la nit follant" .

No sabia quin dels tres li semblava més cretí.

Premi Llibresebrencs.org 2018Where stories live. Discover now