Tsunami a Lleida (en catalán).

1K 35 35

Esta historia está registrada en SafeCreative bajo el código: 1207292041028. Cualquier copia total o parcial de mi historia se considera una violación de los derechos de autor. 

Dicho esto, espero que disfruteis de la historia, que con tanto cariño he escrito.

                                                                                     ***

És curiosa la paraula Tsunami. La veritat es que si. Però encara es més curiós que passi en un lloc on, ni tan sol, tenim mar. Hi ha vegades a la vida que, esperes una cosa d’alguna situació o alguna persona, i tot dóna voltes com un ràpid centrifugat  i, al final, surt com a la vida li dona la real gana. La qüestió de aquest escrit es bastant simple i bastant corrent. La gent, es pensa que la paraula Tsunami només es pot relacionar amb aigua, però i si, per un sol instant, alliberéssim la nostra ment de prejudicis i idees equivocades i veiéssim més enllà de la línia. No se si m’explico. Perquè no un tsunami pot ser de... amor? O bé, de misèria? Guerra? Caos? Amistat? Per això, i només per això, es podria considerar possible, un tsunami a Lleida.

La petita Noa va llevar-me amb un dolç petonet a la punta del nas. Vaig obrir un ull mandrós i lleganyós. El primer que vaig veure va ser a la preciosa i riallera nena que tenia com a germana, desprès vaig deparar que cap dels dos pares, que la havien dut al món, estaven presents.

- Noa, preciosa, has vist a la mare? – vaig preguntar-li, calçant-me les sabatilles.

- La mami, s’ha anat avui, quan era molt, molt d’hora, mentre jo estava veient la televisió, i el papi, s’acaba d’anar perquè tenia un treball molt gros, molt gros. – va explicar-me, pacientment, mentre obria els braços en senyal demostrativa.

- D’acord, doncs aquesta nena tan, tan, tan bonica ha de vestir-se i esmorzar, perquè si no aquesta nena petita, arribarà tard a la escola. I no volem això no? – vaig comentar, amb el mateix to que ella.

- No... però, jo soc més ràpida. – va cridar, començant a córrer com una nena histèrica perseguida per llops.

Com a bona germana no vaig tindre mes remei que perseguir-la cridant.

- Aquí està el cruel bandoler perseguint a la donzella. – vaig cridar, amb veu greu.

La Noa no feia res més que riure i parar de tant en quant, per aspirar un xic d’aire per córrer amb més velocitat. Un cop érem al lavabo, vaig recollir-li el cabell en un despentinat i petit monyo i després vaig esquitxar-li la carona amb aigua tíbia. Un cop va tenir la cara mullada, vaig treure-li les lleganyes amb una gaseta perquè el seu ull marró mel, no s’irrités ni sembles brut. Després vaig fregar-li la cara amb una esponja amb sabó per a pells suaus acompanyat després d’una capa de crema. Un cop vaig rentar-li la cara, la vaig fer seure al vàter donant-me marge de temps, per a escollir-li la roba. Vaig pensar que uns texans color negre amb una samarreta de màniga llarga blanca amb detalls de flors negres brillants. La petita nena, estava encantada. Es va vestir a corre-cuita i just després, va mirar-se fent poses de model,  al mirall de cos sencer del passadís. Va pensar que podria posar-se les sabates boniques i una mica de colònia de princeses. Per acabar de arrodonir, li vaig posar cacao de llavis per evitar que se li tallessin. La Noa, que s’havia despertat presumida, va voler que li fes una trena.

- Germaneta, ets la millor peluquera del món mundial! – va dir, mentre girava en si mateix per a poder observar la trena.

Jo, amb un gran somriure, vaig entrar a la cuina, per omplir un got de llet barrejada amb pols de xocolata i calentar-la al microones. Mentrestant vaig posar la carpeta de feines a la bosseta de la Noa. La petita de la casa va acabar la lleteta i en el seu bigoti, hi havia una finíssima capa de llet blanca que es va treure d’una cop de llengua.

- Noa, ja estàs de tot? – vaig dir, aixecant lleument una cella.

- Si, però ara hem de agafar la motxilla, posar el entrepà de xocolata i agafar la bicicleta cap a la escola. – va dir, amb superioritat.

 - Doncs saps què Senyora Ho sé tot? – vaig repicar. – Què l’entrepà no es de xocolata!

- A no? Aleshores de que és? – va dir intrigada.

- De pernil ibèric. – vaig  contestar.

- A sí? Doncs m’agrada igual. – va cridar, fent una ganyota.

La Noa i jo, vam introduir-nos a l’ascensor. La senyora Josefa Delalte, es va arraconar a un racó perquè les bicicletes no l’aixafessin. De tant en quant,  ens enviava una mirada assassina o bé carraspejava la gola, fent-nos saber que invadiem el seu espai. Un cop érem fora, la Noa es va pujar al seu tricicle morat amb tons càlids i vermellosos. Jo, però, vaig muntar-me a la bicicleta.

- Carla, avui donen el capítol final d’una sèrie que m’agrada moltíssim... – va exclamar mentre abaixava la mirada a la carretera.

- Si no li dius a la mare, et deixaré veure la sèrie, d’acord? – vaig negociar.

- Gràcies germaneta! Ets la millor del món! – va dir, movent-se molt.

- Noa! Quieta! Centra’t en pedalar. – vaig mig cridar.

La Noa va mirar al terra i va murmurar paraules inintel·ligibles. Estava enutjada. Jo, vaig disculpar-me per el meu to de veu tant fort i un xic...  ofensiu.

- Tranquil·la, et perdono, sé que ho has fet sense voler. – va parlar, comprensivament.

Jo instintivament vaig treure-li la llengua. I sense que ens adonéssim, vam arribar a l’escola. La professora de la Noa, l’Alexis Fingensten, va saludar-nos amb el seu càlid somriure.

- Hola boniques! Que tal esteu? Hi ha hagut un petit problema. – va dir, accentuant la paraula petit.

- Quin? – vam preguntar, les dues, a uníson.

- Que totes les dones estan tristes, perquè els seus marits han desaparegut, i jo, jo, no em sento amb cor de fer classe... No puc! – va dir la professora, hiper-ventilant.

- Tranquil·la, bé, nosaltres anem a casa, perquè... segurament la mare deu estar trista. – va dir la Noa, acariciant el braç de la seva professora preferida.

La Noa i jo vam pujar a les bicicletes i vam pedalar cap a casa. Jo, només pensava la raó, per la qual, no hi havia cap home en aquesta ciutat. Aleshores, vaig caure en un petit i curiós detall.

- Noa, no m’havies dit que el pare havia marxat de casa quan tu hi eres? – vaig preguntar-li, simulant un interrogatori.

- Mira, Carla, t’he dit una mentida. Es que saps que passa? Que la mama, m’ha dit que et digui això, perquè deia no se què de que et preocuparies, i t’entristiries, o alguna cosa semblant. Ho sento germaneta. – va disculpar-se.

Vaig somriure i vaig continuar mirant la carretera. Un cop vam arribar al portal de casa, vaig agafar i conduir la bicicleta per el replà, vaig prémer el botó de l’ascensor. Mentre esperàvem, la Noa donava cops inquiets al terra. La porta es va obrir i, desprès de entrar les bicis, vam prémer el número tres. Quan vam sortir, vam picar al timbre. La mare ens va obrir plorant. Al veure’ns va eixugar-se una llàgrima.

- Mare, que passa? – vaig preguntar, arrugant el front.

- Res, la guerra... no fa res més que destrossar famílies. Ahir, era tan feliç, tenia un marit perfecte, dues filles meravelloses, una casa bonica i bones amigues. Ara, no tinc res, no tinc marit, la casa se la enduran per falta de diners i les meves amigues tenen la mateixa tristesa que jo... per això, filles meves, no us vull perdre mai, d’acord? Em prometeu que mai a la vida em deixareu sola? – va dir, trista i desconsoladament.

- Jo, et prometo amb tot el meu cor, que mai a la vida et deixaré soleta, mama! – va dir la dolça Noa, donant-li un petonet al front.

- I tu Carla, que hi dius? – va preguntar-me.

- Mare, t’estimo molt, i només pensar en deixar-te sola, em fa mal. Et prometo que passi el que passi, sempre t’estimaré.  Amb tot el meu cor. I estic completament segura que el pare tornarà. Perquè, tu saps que ho ha de fer! Per la Noa, per mi, per tu, per nosaltres.

I la Noa i jo vam abraçar a la mare, com si no hi hagués demà. Tothom sabia que aquest Tsunami, era més fort, que cap altre.