Les Cròniques de Nàrnia: el bosc dels stilles

I què, si tot és un somni?

Intento dormir, mentro sento roncar a l'Orkyde i a la Tolnik, però no puc, tinc por. Els stilles estan al bosc, menys de 20 metres ens separen dels seus nius, i tinc por de que ens puguin atacar, ja que nosaltres no tenim armes. No tindria por de lluitar contra ells si tinguessim armes, sé que guanyariem, l'Ed és el millor espadatxí de Nàrnia,  el Peter no és tan bo com l'Ed però sap com fer-ho per matar al seu rival sense preocupar-se, la Susan és molt bona amb l'arc i jo sé lluitar amb espasa i sé disparar, a part de saber llançar i lluitar amb dagues.

Sento com la Susan es mou d'una banda a l'altra, segurament tampoc pot dormir, així que decideixo parlar amb ella. No és que tingui gaires ganes de parlar amb ella i menys després del que ha dit avui.

- Susan, estas desperta?

- Si, no puc dormir, ho intento però no hi ha manera.

- Jo tampoc puc, tinc por de que els stilles ens ataquin. Podem parlar?

- Si, però de què vols parlar?

- Per què segueixes dient que això és un somni si estem aquí?

- Recordo com vam arribar aquí la primera vegada, com vam veure morir a l'Àslan i com després va ressucitar, com vam plorar quan creiem que l'Ed era mort, recordo el dia de la coronació, com viatjavem juntes a bord de la millor nau a través del Gran Oceà Oriental intentant arribar més enllà de la fi del món, com vas lluitar contra els calormenesos al costat de l'exèrcit d'Archenland, com perseguiem el cèrvol blanc a través dels boscos de l'oest i com vam arribar a Anglaterra de nou. Segueixo recordant com em vaig sentir la setmana després de la nostra arribada, tenia ganes de plorar, jo volia tornar, però l'Àslan mai ens va deixar. Vaig estar dos mesos així fins que vaig decidir que tot havia estat un somni. - no puc creure que digui que és un somni només perquè no vam tornar en dos mesos. Però almenys sap que és real, tot el que ha fet o ha dit, ha estat perquè tenia por i perquè havia estat molt malament pensant que no tornariem mai més. Va decidir oblidar, mentir-se a ella mateixa, va decidir crear unes muralles al voltant dels seus records. Sabia que tenia els seus records, al seu interior, però no podia tornar a com havia estat abans i va decidir oblidar.

- Tranquil•la Susan, no podiem tornar al dia següent. No creus que hagués sigut tot més avorrit si haguéssim pogut anar i tornar quan volguessim? - dic intentant fer riure la meva germana - Així és millor. Vivim a Anglaterra, parlant de Nàrnia cada dia i recordant les batalles i els viatges, i quan arribem aquí, com que fa molt de temps que no hi hem estat, cada dia el gaudim al màxim. Lluitant, caminant, navegant, parlant, entrenant, o simplement descansant, però gaudim de cada moment.

- Gràcies Lu, crec que tens raó. Però tinc por de no tornar, o que de veritat sigui un somni. Crec que tot això, tot aquest món, la seva gent, tot, és massa bo per ser veritat. - diu apartant-me la mirada i baixant la mirada cap a la gespa.

- Si prefereixes seguir pensant que és un somni només et diré una cosa. I què, si és un somni?

-No t'entenc Lu! - em mira estrenayada

- Què passa si tot és un somni. Viu aquest somni al màxim, quan ens despertem podrem seguir parlant sobre ell i a la nit següent ens tornarem a trobar aquí. Su, viu el somni al màxim, sense preocupar-te per si és veritat o no i sense preocupar-te per saber quan despertaràs.

- Gràcies per obrir-me els ulls Lu!

- No Susan!!! - dic quasi cridant i xiuxiuejant a la vegada - No obris els ulls, hem de seguir somiant - li dic amb una rialla i provocant la seva.

- De debó, gràcies. - diu quan aconsegueix parar de riure. - Sembla mentida que tinguis deu anys! Sempre has sigut molt llesta.

- En això ens assemblem! - li dic somrient.

- Ara a dormir!

- És que no puc, tinc por! - encara no he oblidat que estem rodejades de stilles.

- Vine, vols dormir amb mi? - diu mentre estira un braç. Jo m'aixeco i em poso al seu costat. Ella em rodeja amb el braç i abans de dormir li dic:

- Sempre, vull que somiem juntes.