Farta d'Estimar

➳☕❦

-Allí estava jo, mirant el cafè que probablement mai em acabaria del tot, i és que no m'agrada aquest amarg sabor, només vaig començar a beure cafè per ell...

-¿Per què fer alguna cosa que no t'agrada per algú més?-Vaig pensar, sabent que poc a poc el meu cap entraria en el bucle de les preguntes-Per què volia caure-li bé? ¿Per què m'importava tant la seva miserable opinió? Encara que la miserable ara mateix soc jo...-I per lo vist ara he entrat en aquest maldit bucle d'odi a la meva persona.

-Els meus ulls van deixar de mirar aquesta tassa de cafè en la qual fins a aquest moment, estava dirigint tot el meu odi, ja que quan les meves estúpides orelles (estúpides perquè només escolten el que vol el meu cec cor) van escoltar esa riella, esa riella tan suau, tan suau com els pètals d'un gira-sol a l'estiu i llavors el vaig veure, les preguntes d'abans van desaparèixer i va aparèixer una nova-"I perquè es veu tan feliç i jo no?"-i després una afirmació-"soc tan miserable".

-Ella va deixar de mirar-ho abans que ell ho notès i va mirar a abaix, a les seves sabates, les que ell li va regalar. Va apretar els punys contenint aquesta ira i frustració, sentint com el seu cor es despedazaba poc a poc, fent que volgués cridar, cosa que va fer.

-Per què em vas haver de fer tan miserable?! Jeremy...perquè...? Perquè et veus tan perfecte?! Tan Bé?? Mira les meves ulleres i els meus ulls inflats! I tu...amb el teu somriure resplandecent com sempre-Es notaba la impotència que sentia Àmbar en aquell moment.

-Oh...Àmbar, no sàvia que eres aquí-Ell es va adonar de la presència d'ella i es va quedar atònit sorprengut per tot el que Àmbar acabava de dir-Estàs...estàs bé?

-Ella es va aixecar i ho va mirar directament als ulls-que si estic bé!? m'has deixat la ment feta merda. Tot negatiu...tot un bucle de frustració i és que ja no em queden forces, i estic cansada de...-¡Ni se t'ocorri dir que es la meva culpa!-Crida enfadat, interrompent a n' Àmbar- forces per a què?! Per a que Àmbar?! Si tu mai has estat fort.

-Ella apreta encara més els punys, clavandse les ungles en l'acte-Que no? que no vaig ser fort?-Àmbar sentia que estava en aquell punt on encara que no volgués plorar, tard o pront les llàgrimes llegarien. I llavors exclama-Forces per a tornar a ser jo! I estimar-me més a mi del que estimo a un home... Més del que et estimo a tu!!- Després de dir aquestes paraules va entendre que ella volia abraçar-ho, abraçar-ho amb totes les forces que li quedessin.

-Jeremy la va mirar incrèdul i sense saber què dir-¿I quin carall vols que faci Àmbar? Creus que jo puc arreglar a algú com tu? Jo ja t'he oblidat.-Aquesta última frase va fer que Àmbar es sentís tan desesperada de deixar de sentir aquestes gretes del seu cor amb les quals havia intentat aprendre a viure des de fa dues setmanes, però no podia, volia tornar a abraçar a Jeremy...Però el, el noi que abans entenia el seu cor a la perfecció, ara li donava tot igual d' Àmbar, fins i tot que ara ella tingui que seguir un camí on ella no somrigués.-Jeremy sospira i ella a pesar que odies seguir en el café li va dir:

-¡Torna a la meva vida Jeremy!-Va cridar-li, fent que totes les persones presents en aquest cafè notessin quant l'enyorava i tota la impotència que ella sentia.

-Déu meu Àmbar, deixa'm en pau...cridar i plorar no et retornarà res, adona't d'una maleïda vegada.
Només et humilles.-El to de veu de Jeremy cada vegada més fred i sense sentiments. "Un robot que em va deixar el cor romput" va pensar Àmbar.

-Ella es va mossegar el llavi tan fort que va deixar marca, tot mentres els seus ulls ja derramaben ses primeres llàgrimes. Ella es va acostar més a ell a poc a poc i va dir en un to més tranquil que abans-Tens tota la puta raó Jeremy, en els meus somnis sempre apareix una part meva que es humilla per a que tornis. Jo només vull ser una persona que no depengui de ningú, però amb tu tot és tan difícil.

-Jeremy es va quedar callat, incòmode, fart de tota la situació, fart d'aquest ambient que s'havia creat, fart que ella el estimi.

-Al final moriré ofegada...-Va dir Àmbar-ofegada per totes aquestes paraules que no et vaig poder dir.-Diu trista i abatuda mentre les llàgrimes queien per les seves galtes-Perquè et vaig haver de conèixer?!-es va tapar el rostre i es va marxar del cafè correnti d'aquesta desagradable trobada.

-Al fi i al cab, dues persones incompatibles és millor que no estiguin molt temps juntes, que es trenquen.